'Pressing' Junqueras

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 25 de febrer de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

  

 

 

 

 

 

 

La política catalana dels últims anys ha normalitzat l’acte del pressing com una forma dubtosament efectiva d’ofegar els companys de militància indepe. Durant molts anys, el recipient predilecte d’aquesta martingala fou la CUP, que patí l’asfíxia política-mediàtica perquè s’investís Artur Mas i també amb els intents posteriors de perpetuar el poder convergent dins del sobiranisme, especialment amb la fallida opció presidencial de Jordi Turull. Però, si filem més prim a nivell històric, la diana predilecta del pressing ha estat Esquerra i, més en concret, el seu líder (vitalici?) Oriol Junqueras, que s’empassà l’ale-hop de Mas per convertir el 9N en una macroenquesta curulla d’estelades i durant la consegüent creació de Junts pel Sí, aquell artefacte ple d’ingenuïtat i de teòrics líders de conviccions sòlides com ara Gabriel Rufián que tenia l’objectiu d’assolir la secessió dins el marc de l’autonomia.

Aquest ritornello nacional ha tornat a ressuscitar amb el desafiament de Salvador Illa a Oriol Junqueras arran de l’aprovació dels pressupostos que el Govern és a punt d’enllestir de cara a la seva tramitació parlamentària. Les motivacions del Molt Honorable són diàfanes; després d’unes setmanes de claríssim desgavell, posar ordre als números de la tribu seria una forma meravellosa de tornar a la pax autonòmica i, al seu torn, el president podria regalar-se el plaer de donar lliçons d’estabilitat al seu mentor Pedro Sánchez. No és gens estrany que,

Crida-pressing a ERC

OPINIÓ







David González
Barcelona. Dilluns, 28 de gener de 2019

El congrés fundacional de la Crida, el partit de Puigdemont per anar més enllà de Puigdemont, ha desembocat en una crida-pressing a ERC perquè es repensi la negativa i accepti anar a les properes eleccions municipals i europees amb una llista unitària, en lloc de concórrer-hi amb candidatura pròpia i en competició oberta, per tant, amb les candidatures puigdemontistes i postconvergents. Sabut és que parlar de llista unitària als d’Oriol Junqueras és com parlar del dogal a casa del penjat. Per què, doncs, la insistència de Jordi Sànchez, d’Elsa Artadi, o dels presidents Torra i Puigdemont? Mera estratègia electoral ―ERC seria responsable d’un eventual fracàs de l’independentisme pel fet d'anar dividit als comicis―? O bé hi ha raons més o menys empíriques que aconsellen a l’independentisme anar com més junt millor a les urnes ―i més ara, a les portes del judici de l'1-O i sense haver fet net de la depre del 27-O―?



La Crida ha fet un pas al costat: no hi serà com a tal als comicis del 26 de maig, tot i que els seus candidats sí que formaran part de les llistes de Junts per Catalunya (amb les sigles adaptades, en general, a cada municipi) i en les quals s’integra també el PDeCAT.



Si més no, aquesta decisió contribueix a no afegir més confusió i fragmentació a un espai prou confús i fragmentat: el de l’independentisme no enquadrat als rengles d’ERC o la