OPINIÓ
David González
Barcelona. Dilluns, 28 de gener de 2019
El congrés fundacional de la Crida, el partit de Puigdemont per anar més enllà de Puigdemont, ha desembocat en una crida-pressing a ERC perquè es repensi la negativa i accepti anar a les properes eleccions municipals i europees amb una llista unitària, en lloc de concórrer-hi amb candidatura pròpia i en competició oberta, per tant, amb les candidatures puigdemontistes i postconvergents. Sabut és que parlar de llista unitària als d’Oriol Junqueras és com parlar del dogal a casa del penjat. Per què, doncs, la insistència de Jordi Sànchez, d’Elsa Artadi, o dels presidents Torra i Puigdemont? Mera estratègia electoral ―ERC seria responsable d’un eventual fracàs de l’independentisme pel fet d'anar dividit als comicis―? O bé hi ha raons més o menys empíriques que aconsellen a l’independentisme anar com més junt millor a les urnes ―i més ara, a les portes del judici de l'1-O i sense haver fet net de la depre del 27-O―?
La Crida ha fet un pas al costat: no hi serà com a tal als comicis del 26 de maig, tot i que els seus candidats sí que formaran part de les llistes de Junts per Catalunya (amb les sigles adaptades, en general, a cada municipi) i en les quals s’integra també el PDeCAT.
Si més no, aquesta decisió contribueix a no afegir més confusió i fragmentació a un espai prou confús i fragmentat: el de l’independentisme no enquadrat als rengles d’ERC o la
