Crida-pressing a ERC

OPINIÓ







David González
Barcelona. Dilluns, 28 de gener de 2019

El congrés fundacional de la Crida, el partit de Puigdemont per anar més enllà de Puigdemont, ha desembocat en una crida-pressing a ERC perquè es repensi la negativa i accepti anar a les properes eleccions municipals i europees amb una llista unitària, en lloc de concórrer-hi amb candidatura pròpia i en competició oberta, per tant, amb les candidatures puigdemontistes i postconvergents. Sabut és que parlar de llista unitària als d’Oriol Junqueras és com parlar del dogal a casa del penjat. Per què, doncs, la insistència de Jordi Sànchez, d’Elsa Artadi, o dels presidents Torra i Puigdemont? Mera estratègia electoral ―ERC seria responsable d’un eventual fracàs de l’independentisme pel fet d'anar dividit als comicis―? O bé hi ha raons més o menys empíriques que aconsellen a l’independentisme anar com més junt millor a les urnes ―i més ara, a les portes del judici de l'1-O i sense haver fet net de la depre del 27-O―?



La Crida ha fet un pas al costat: no hi serà com a tal als comicis del 26 de maig, tot i que els seus candidats sí que formaran part de les llistes de Junts per Catalunya (amb les sigles adaptades, en general, a cada municipi) i en les quals s’integra també el PDeCAT.



Si més no, aquesta decisió contribueix a no afegir més confusió i fragmentació a un espai prou confús i fragmentat: el de l’independentisme no enquadrat als rengles d’ERC o la
CUP.  Paradoxalment, és al món de l’entorn de la Crida on hi ha ara mateix menys unitat, si bé, la proximitat de les eleccions pot afavorir el tancament de files. Com diuen en castellà, “consejos vendo que para mí no tengo”: la Crida, moviment amb forma de partit que pretén aglutinar tot l’independentisme, hauria de començar per fer la feina unitària a casa seva, entre els sectors més propers. Amb el PDeCAT, però també amb Junts per la República ―una part dels independents de JxCat― i el moviment de les primàries municipals, liderat a Barcelona per Jordi Graupera i auspiciat per l’ANC. Una maniobra arriscada, la de la directiva encapçalada per Elisenda Paluzie, darrere la qual molts hi veuen un intent de crear una quarta ―o cinquena― força independentista, cosa que suposaria la fi de la transversalitat de la gran entitat de l’independentisme civil.

La Crida hauria de començar per fer la feina unitària a casa seva, entre els sectors més propers

La segona dificultat amb què topa la Crida perquè ERC accepti la llista unitària són els números. La direcció d’ERC té (gairebé tota) la raó: per separat, les dues grans forces de l’independentisme sumen més, la qual cosa amplia el perímetre del moviment, n’eixampla la base social i electoral. La llista unitària de Junts pel Sí (JxSí), que Junqueras va acceptar a contracor compartir amb Artur Mas el 2015, després d’un pressing descomunal sobre ERC desfermat no només pel president i líder de CDC sinó per Òmnium i l’ANC, va obtenir 62 diputats. En canvi, les llistes separades de Junts per Catalunya i ERC encapçalades el 2017 per Carles Puigdemont des de l’exili i Oriol Junqueras des de la presó, van fer 34 i 32 diputats, un total de 66. El 2015, JxSí va fer 1.628.714 vots (39,59%); el 2017, JxCat i ERC, per separat, van fer 1.884.091 vots (43,04%). Les llistes separades, doncs, van incrementar en compte de resultats conjunt en 255.377 vots i 3,45 punts. Però aquesta lectura, per bé que legítima, presenta un biaix partidista evident: les candidatures separades beneficien sobretot ERC i no tant el conjunt de l’independentisme. La raó és, especialment, el factor CUP. Anem a pams.



El 2015, la CUP, la tercera força de l’independentisme, va collir 337.794 vots (8,21%) i 10 diputats; i el 2017 va baixar a 195.246 (4,46%). Ergo una part molt important de l’increment del vot que ERC reivindica per la via de les llistes separades prové, certament, de sectors de la CUP ―també dels comuns― que no votarien els republicans en una llista unitària amb convergents com la del 2015. Però succeeix que, en termes d’espai electoral, de tot l’espai de l’independentisme versus el de l'unionisme, aquests vots ―els 142.548 perduts per la CUP el 2017― continuen sent allà on eren, tot i canviar de llista.



S’argumentarà que, així i tot, les llistes separades de JxCat i ERC han atret 112.829 votants més que JxSí (descomptant ara els perduts per la CUP, que continuen sent on eren des de la perspectiva de l'espai electoral); i és veritat. Però si s'analitza en termes de blocs, l’efecte dels guanys torna a ser positiu des de la perspectiva estrictament partidària ―perfectament legítima― però no global: la participació als comicis del 2015 va ser del 74,95%, mentre que als del 2017, va pujar al 79,09%. Ras i curt: va votar molta més gent.



El 2015, tot el bloc independentista va sumar 1.996.508 vots, que van pujar a 2.079.340 el 2017; però el percentatge sobre el total fins i tot es va reduir, en passar d’un 47,80% a un 47,50% per l’efecte de la més gran participació electoral. Això també va tenir la seva traducció en el còmput global d’escons de l’independentisme al Parlament: dels 72 diputats del 2015, sumats JxSí i la CUP, als 70 del 2017, amb les llistes separades de JxCat, ERC i la CUP. En resum, com més units, més diputats obté el bloc independentista encara que sumi menys vots. No debades, la llei d’Hondt es va pensar en la transició espanyola (i és la que s’usa també a Catalunya per manca de llei electoral pròpia) per primar la primera força ―i en menor grau la segona― i afavorir així la concentració de vot i l’estabilització del mapa electoral.

És més fàcil que Ernest Maragall sigui alcalde de Barcelona amb la llista unitària amb Quim Forn que confiant en la paraula de Colau

És altament probable que per a ERC sigui molt més rendible anar amb llista separada a les properes eleccions municipals i europees; però és bastant obvi que per al conjunt de l’independentisme els riscos de no traduir en victòries polítiques ―alcaldies, regidors, eurodiputats― els vots ―que hi seran―, és altíssim. El 2015, la llista unitària va obtenir 4 diputats menys al Parlament que el 2017 les llistes separades, certament, però l’independentisme va ser la primera força a la Cambra. En canvi, el 2017, JxCat i ERC, per aquest ordre, van ser segona i tercera força darrere dels Ciutadans d’Inés Arrimadas. Al Parlament (o al Congrés dels Diputats, cosa que Maduro no acaba d'entendre), això no impedeix que els independentistes sumin majoria absoluta i assoleixin el Govern: però sí que ho pot impedir als ajuntaments. En ells, el candidat més votat obté l’alcaldia automàticament a falta d’una aliança alternativa, com va succeir el 2015 amb l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Per això tenen (gairebé tota) la raó Jordi Sànchez o Elsa Artadi quan demanen a ERC que Ernest Maragall faci tàndem amb Quim Forn per assegurar l’alcaldia de Barcelona per a l’independentisme.



Res no és segur en política (menys que en moltes coses), però és més fàcil que Ernest Maragall sigui alcalde de Barcelona amb la llista unitària amb Quim Forn que confiant en la paraula de Colau. Les urnes són les urnes; la política, depèn.








ENLLAÇ NOTÍCIA :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/david-gonzalez-crida-pressing-a-erc_348405_102.html