Catalunya com a qüestió d’Europa

 

 

 OPINIÓ

"De moment, no hi ha alternativa al lideratge de Puigdemont, per molt qüestionat que sigui. Junqueras i la pallassada d'ERC no ho són"

Ramon Cotarelo
14/12/2023 19:44

 

 

Que el president Puigdemont és la figura clau de la política espanyola s’evidencia fins i tot en els seus fracassos. L’oficialitat del català s’ha evaporat, ajornant-se ad calendas. Queda palès que el PSOE ha incomplert la seva primera promesa, malgrat que el president exiliat i els seus advertien que un incompliment donaria lloc a una retirada del suport parlamentari. Això no obstant, la resposta a l’incompliment socialista ha estat un altre incompliment, el de retirar el suport.

El fiasco del català a la UE, argumentat, per a més INRI, amb consideracions de cost econòmic, ha provocat una onada d’indignació a les xarxes que acusen Puigdemont d’haver claudicat i JxC de ser com ERC. Atesa la fama que ha acumulat de fer-se enrere en altres ocasions, realment, el que correspondria seria complir l’amenaça de retirar el suport.Però no és allò que té intenció de fer. Ans al contrari, ha respost a l’agitació a les xarxes amb una llarga i prolixa epístola exposant que, encara que el govern espanyol no hi hagi jugat a fons les seves cartes al front diplomàtic (cosa evident) el problema ja està plantejat i ara pretén canalitzar-lo per la via judicial i, per a això, s’ha embolicat en una bateria d’excel·lents informes jurídics, diu, amb la intenció, d’arribar al TJUE.

El problema és que aquesta via és lenta i incerta. Mentrestant pot guanyar les eleccions espanyoles un partit o coalició de partits de dreta que no només no jugaria les seves cartes favorables a fons, sinó que

directament boicotejaria el procés i aquest s’eternitzaria. El fracàs ha esdevingut una nova plataforma de llançament europeu, on Puigdemont diposita les seves esperances.En tot cas, cal admetre que té una presència internacional insòlita. A l’ambient agitat i mig tavernari del Parlament Europeu no només s’ha colat el lladruc d’un gos, sinó que també s’ha colat el gos, el gos dels Baskerville, l’anomenada qüestió catalana. Perquè es tractava d’un ple de l’augusta assemblea per debatre la llei d’amnistia que tramita el congrés espanyol.

La foto que publiquen diversos mitjans, amb el president català en primer pla parlant i l’espanyol, en segon, escoltant amb gest flegmàtic és un resum gràfic d’aquesta pugna que lliuren els dos presidents, com si fos una justa cavalleresca. El president Puigdemont reclama del president Sánchez el compliment de les promeses. Face to face i davant de tothom. Mai no s’havia arribat fins aquí.L’amnistia i el compliment de les promeses. No és estrany que el president Sánchez, tocat per la intervenció del líder del PPE en què reproduïa l’argumentari del PP espanyol, però callava sobre la infame crossa de VOX, respongués amb la virulència amb què ho va fer. Va sortir el feixisme a lluir i es van rentar en públic els hispànics draps bruts. Després es va absentar, precisament a l’estil de VOX, per no escoltar la contrarèplica de Weber, donant un simbòlic cop de porta. Un comiat a l’espanyola, per posar fi a un mandat de la presidència semestral del Consell.

La projecció internacional de Catalunya i el seu conflicte de la mà de Puigdemont no té comparació. S’entén que el president pensi que una ruptura amb el govern espanyol a causa de l’oficialitat del català no seria oportuna perquè, a més, s’obriria a la possibilitat que unes eleccions espanyoles portessin a la Moncloa el partit o els partits de la dreta, hipòtesis que volia descartar.

Això no vol dir que l’independentisme que se sent enganyat una vegada més s’hagi de resignar a la inacció. Pot aprofitar el temps i, en lloc de cultivar-ne la frustració, d’aquí a les eleccions catalanes, pot construir una alternativa de país als tres partits “independentistes”. El que passa és que això és més fàcil de dir que de fer. De moment, no hi ha alternativa al lideratge de Puigdemont, per molt qüestionat que sigui. Junqueras i la pallassada d’ERC no ho són. Si l’independentisme del carrer arriba a les eleccions escapçat, una opció vàlida, ja experimentada amb prou èxit a les últimes eleccions espanyoles, és l’abstenció, una amenaça que estremeix la partitocràcia i és l’única capaç d’esperonar-la.

Òbviament, es tracta de preparar una resposta per al cas que l’espera que el president Puigdemont reclama no doni fruits. Perquè hi ha la possibilitat que els doni.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/catalunya-questio-europa-772858/