El partit X

 

 

OPINIÓ

 

 

"El partit més multitudinari i massiu és X, allò que abans anomenàvem twitter. Aquí és on hi ha debat polític, social i econòmic de debò"

 

 

 

 

 

 Joan Rovira

07/07/2024

La política, en aquest país nostre (cada dia menys nostre), està més morta que viva. És una mena de reality show, un “Supervivientes”, un “Gran Hermano”, un “Eufòria”, amb força espectacle i soroll, però incapaç de dissimular la buidor que l’està corcant per dintre. Va per lliure. S’alimenta a ella mateixa, es devora a ella mateixa. Cada dia s’independitza una mica més del país i de la realitat de la gent.

I si posem la política catalana en el context de l’espanyola (un desert on només sobreviuen els escurçons i els taurons tot terreny) o de l’europea (inexistent, pura façana), ja ens acabem de deprimir. Amb algun moment esperançador, per exemple la victòria de Keir Starmer a la Gran Bretanya, sobre la base d’un projecte de salvació nacional després d’anys i panys de misèria i decadència. Sí, ha enfonsat l’independentisme escocès, missatge que algú hauria d’escoltar per aquestes terres, però aporta una certa dosi d’esperança als britànics: hi ha algú que té clar el que s’ha de fer i que sembla que és capaç de fer-ho.

Si els britànics, després de tantes rucades acumulades, han trobat una sortida, potser hi ha també esperança per a nosaltres: no és impossible que algun dia, encara llunyà, sortim d’aquesta roda patètica de hàmsters indepes, unionistes, catalanistes, espanyolistes, rabiüts, tots emprenyats i decebuts. Clar que comparar-nos amb la Gran Bretanya és com a mínim una mica agosarat… Diguem que els fonaments no són els mateixos.

No hi ha partits polítics, sinó marques polítiques, colors, sigles, algun eslògan de pa sucat amb oli i para de comptar. Lideratges sòlids, zero. Debat estratègic i ideològic, zero. Maniobres

i maniobretes, tàctiques i tactiquetes, venjances, lluites desesperades per la cadira: les que vulguis. Per donar i per vendre. Però res, res, de sòlid.

Una prova evident d’això és el pes de la militància de les organitzacions polítiques. Quants militants tenen de veritat? Només dues dades, sense cap mena de voluntat de ficar el dit a l’ull. ERC, uns 9.000 militants. ANC, uns 4.000 participants en el darrer procés electoral intern. I la resta, amb xifres glorioses similars: per prudència, hauríem de rebaixar-les totes, potser a la meitat o encara més, si volem tenir una dada raonablement certa. Això ho diu tot. Base interna, cúpula i claca externa: en total, quatre gats i mal avinguts, a més de barallats a mort amb altres. Política onanista i minimalista, de colla petita i obediència obligada si tens alguna aspiració.

El partit més multitudinari i massiu és X, allò que abans anomenàvem twitter. Aquí és on hi ha debat polític, social i econòmic de debò. Aquí és on les xifres són una mica més representatives d’un país que va cap als deu milions. Aquí és on s’està cuinant la política del futur, si és que algú en troba el desllorigador.

Cert, amb mala llet, amb superficialitat a vegades, amb ràbia, amb molta teràpia psicològica camuflada… Però també amb vitalitat, que és just el que no té una política en la qual només saben jugar a veure qui tindrà la culpa d’unes segones eleccions o qui farà una jugada mestra durant el mes d’agost i ja ens ho trobarem a la tornada de vacances.

Evidentment, X no és un partit, ni tampoc mil partits, però sí que és un espai magnífic de debat, de polseguera, de fúria, d’estones de seny, de baralles èpiques, d’insults, de veritats i mentides, amb les seves dosis inevitables d’odi però també d’esperit constructiu… Ocupa l’espai dels antics ateneus i casinos, de les tertúlies, de les cartes al director, de la plaça del poble, de la cua a la peixateria…

No és cap meravella, però almenys és un espai lliure, en el qual cadascú ha de separar pel seu compte el gra de la palla. Diria que és un dels espais més lliures de la nostra societat, que com tota societat, és essencialment política i no pot ser altra cosa mentre sigui humana.

El partit X, amb tots els seus defectes, és el partit de l’energia i la crítica ferotge, de la defensa aferrissada de la llengua i la cultura, on hi ha molt poc marge per a la rendició i per a la comedieta de l’amnistia, de l’etern retorn de l’exiliat en cap, dels jutges, dels desgoverns de la desídia i de tot aquest fangar en què cada dia ens enfonsem una mica més.

Resem perquè en algun lloc de la xarxa X hi hagi ara mateix algun o alguna Keir Starmer, o uns quants, si pot ser, així com perquè continuïn fent bona feina i bon servei públic totes i tots els “quelis/kellys” (“que limpian”), la gent que treu a la llum pública les misèries d’un país destrossat, desmoralitzat i prostituït. Els que, a l’estil Keir Starmer, empenyen cap a un compromís imprescindible: “El país, primer, el partit, després, sempre”. Si des del partit X no es força que el país estigui, en primer lloc (cosa que diuen tots, però no fa ningú), més val que ens anem acomiadant del país, perquè aviat no en quedarà res.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/partit-x-876844/