07-05-2025
A casa nostra, explicar la veritat sobre el fenomen immigratori no està permès. No perquè estigui prohibit per llei, de moment, sinó perquè xoca amb un consens imposat des de les redaccions, les facultats de comunicació, el Col·legi de Periodistes i, sobretot, des de les institucions que ruixen amb milions d’euros els mitjans per a disciplinar-los. Constantment, s’emeten guies i instruccions adreçades als professionals de la premsa sobre com han d’abordar-ne la qüestió. S’insisteix en la necessitat d’evitar estigmes, de dignificar, de contextualitzar.
En comptes de perseguir-se la cobertura més fidel a la realitat, aquestes directrius obliguen el periodista a narrar només aquella part que encaixi amb una visió edulcorada, bonista i acrítica de la immigració. La informació es tergiversa amb coartades sentimentals per tal de blanquejar els efectes de polítiques migratòries fallides. El periodista deixa de ser un observador independent per a esdevenir un activista encobert. I amb ell, el ciutadà perd el dret fonamental a rebre informació veraç. El periodisme, aquell ofici maleït que abans era l’últim refugi dels que no temien dir la veritat, ha estat colonitzat per buròcrates morals que prefereixen una mentida compassiva a una realitat incòmoda.
A Catalunya, la criminalitat augmenta. Les dades no menteixen, tot i que els diaris callin. La sobrerepresentació dels autors estrangers en delictes violents i sexuals no és una opinió, és una
estadística. Però no es pot dir. Perquè això suposaria “estigmatitzar”. Així que s’omet, es dissimula, se suavitza. En lloc de periodisme, tenim un exercici de cosmètica ideològica. En lloc de titulars, metàfores. En lloc de fets, contes de fades multiculturals.El concepte “contextualitzar”, repetit com un mantra, serveix per a justificar o relativitzar conductes inacceptables. El que hauria de ser una eina per a enriquir l’anàlisi es converteix en l’excusa per a no haver de dir les coses pel seu nom. Les xifres hi són, els informes estan publicats, els jutges ho diuen, policies valents ho denuncien. Però els diaris no ho expliquen, i si ho fan, ho fan passant-hi de puntetes, sense noms, sense nacionalitats, sense context real.
La famosa contextualització que tant prediquen no s’utilitza per a explicar el perquè dels delictes; s’utilitza per a minimitzar la responsabilitat de qui els comet. Les agressions es converteixen en “conflictes culturals”, els delictes en “reptes de la integració”, la inseguretat ciutadana en “percepcions subjectives”. El periodisme com a teràpia col·lectiva per a una elit culpable i autocomplaent.
La clau de tot plegat, a banda d’ideològica, també és econòmica. Els mitjans de comunicació catalans són ostatges de la subvenció pública. Milions en ajuts directes. Campanyes de publicitat institucional que reparteixen els governs com a premi a l’obediència. Contractes de subscripció a càrrec d’entitats públiques. I una xarxa de complicitats que garanteix que qui es porta bé cobra. Això no és periodisme, es tracta més aviat de negoci. De supervivència.
En aquest context, no pot esperar-se que informin amb honestedat. Tots saben què passa als carrers. Tots coneixen les dades reals. Tots tenen accés als comunicats policials. Però callen. Perquè saben que aixecar la veu costa diners i obre la porta a l’assenyalament per part de la premsa que roman captiva. Saben que escriure segons les pautes rebudes -malgrat que suposi renunciar a la funció genuïna del periodisme- és l’única manera de mantenir-se connectat a aquest sistema pervers. I així es fabrica el consens, no amb amenaces, sinó amb xecs.
Es demana als periodistes rebre “formació contínua” -impartida normalment per ONGs amb una clara agenda ideològica- que funciona com a mecanisme d’alineament al pensament únic. Que no cerca fomentar el rigor, el debat o l’esperit crític. Cerca eliminar la dissidència. Convertir el redactor en un engranatge de l’aparell propagandístic. Que no es publiqui res que pugui incomodar. Que tot es redueixi a testimonis lacrimògens i històries de superació. I mentrestant, els hospitals es col·lapsen, les escoles no poden més i cada cop més dones eviten sortir soles quan es fa fosc.
Aquest model mediàtic converteix les redaccions en còmplices d’un poder polític i institucional que troba en la premsa domesticada l’aliat perfecte per a sostenir un discurs cada cop més allunyat de la realitat social. Alhora, les preocupacions reals de milions de ciutadans, com la saturació dels serveis públics, la inseguretat als barris, la islamització creixent o el cost econòmic de la immigració, queden soterrades per tones de sentimentalisme i eufemismes. El resultat és un periodisme mutilat, que traeix la seva missió i abona la desconfiança envers els mitjans.
La immigració, a Catalunya, planteja reptes socials, culturals i econòmics de primer ordre. Negar-ho no els resol. Silenciar-ho no els fa desaparèixer. Ans al contrari, agreuja la fractura entre els que encara es creuen el relat oficial i els que han despertat i busquen respostes fora del circuit subvencionat. I aquí és on creixen comunicadors independents i mitjans alternatius, on la gent troba allò que no li expliquen els mitjans tradicionals. On el lector no és tractat com a un infant ni la veritat com a un tabú.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada