OPINIÓ
"No veurem l'amnistia ni en pintura en un any o dos, i encara gràcies i a mitges, i no serà culpa del prestidigitador Sánchez, sinó dels malvats jutges franquistes"
L’únic que podia canviar les eleccions colonials del 12M era un retorn agosarat, duríssim, incert, de Puigdemont. Li hauríem fallat? Ni idea. Diria que no, però qui havia de moure fitxa era ell. I ja sabem qui va guanyar el 12M, oi? L’únic que pot encara canviar el resultat de les eleccions europees a un parlament de joguina, tot i que amb gran importància política i simbòlica, és Puigdemont. Si no torna, farà tard. Qui sap si haurà fet tard per sempre.
Diumenge que ve, 9 de juny, s’acaba la pista d’aterratge.
És possible jugar aquesta carta, que és la que tancarà la gran partida del Procés-1, encara fins a finals d’agost? O anar a unes segones, terceres o quartes eleccions regionals? O muntar una rifa fins que surti el número de la sort? Oi tant que sí. Fins al dia del judici final, cap al tard, si molt convé. Però no hi ha res més trist que jugar una partida que s’ha acabat quan tenies a les mans la carta més potent i arriscada, la que pot capgirar-ho tot.
És possible anar deixant passar el temps eternament, a l’espera de repartiments de cadires, jugades hipotètiques i curses fantasioses? O anar negociant “nous marcs jurídics” i altres cosetes amb el rei del pòquer mundial, el “mago pop” Pedro Sánchez, que et deixarà pelat abans del que et penses? Sens dubte. Cadascú es pot enganyar com vulgui o pensar que està enganyant tothom i guanyant posicions d’avantatge.
Fins al diumenge vinent, i encara després, també és possible anar repetint altres missatges fantasiosos: que si hem posat l’Estat espanyol de genolls, que si els tenim agafats pels pebrots, que si després de l’amnistia vindrà el referèndum (no solen dir d’independència…) i no sé quantes bajanades més.
La realitat no apunta cap aquí, però segurament és opinable… No veurem l’amnistia ni en pintura en un any o dos, i encara gràcies i a mitges, i no serà culpa del prestidigitador Sánchez, sinó dels malvats jutges franquistes. Que sí, que són malvats i franquistes, però en el fons també són instruments del rei del pòquer, que mai no té la culpa de res. Un referèndum acordat d’autodeterminació? No ens facin riure més, sisplau. Una mena de confederació hispànica? Un nou estatut dels hàmsters? El federalisme de totes les estafes de sempre?
L’Estat espanyol no està de genolls, ans al contrari: potser s’ha precipitat a fer la pesada digestió de la victòria definitiva sobre l’emprenyadora i sediciosa Catalunya, però van guanyant per golejada, amb alguns entrebancs, que no els fan perdre la son en absolut.
Mentrestant, cada dia tenim una mica menys d’estat, una mica menys de nació, de país, de llengua i de capital, que abans havia estat Barcelona. Un país en mans de masovers grisos i ensopits com Collboni o Isla/Illa, el del “Bajo Llobregado”, que van fent la seva feina. Només falta, per acabar d’arrodonir els èxits, que ens caigui al damunt l’eficaç piconadora d’Ayuso, quan Feijóo descobreixi que fa temps que és un cadàver polític i que seran uns altres els que lideraran l’assalt de la ultradreta al cor d’Europa.
Sánchez sí que té un relat sobre les eleccions europees, que semblen avorrides i de segona, quan són de primera divisió: les conseqüències seran de Champions. I les pagarem caríssimes.
Què farem a Catalunya, diumenge vinent? Què farà l’independentisme, el tebi, el radical, l’emprenyat, el processista, el somiatruites? El de sempre. Un pa com unes hòsties. Sense lideratges de país consistents, sense idees per a una Europa que aviat deixarà de ser un refugi passable. Amb una sobredosi de creences miraculoses, que ens portaran al nirvana sense riscos i sense pèrdues. De somriure en somriure fins a la patacada final.
I sense Puigdemont. Que va poder tornar abans de les eleccions colonials/regionals. Que pot tornar abans de les europees. Que potser se la jugarà al juliol o a l’agost. Que no ha llegit els resultats electorals. Amb tanta estratègia, aviat ni estat, ni país, ni llengua, ni capital… Ni res per aportar a Europa, que sí que ha servit com a paraigua quan plovien pedres.
De fet, no hi ha res entre Catalunya i el desastre. Fa anys que és així, però ara esdevé dia a dia més evident. N’hi ha que ja han fet tard de tant buscar el moment oportú, mentre esperen miracles per al diumenge que ve. Per consumar-ho, només ens calen nous cicles electorals, noves negociacions agòniques, noves obres de teatre aparentment disruptives, quan no són res més que el darrer acte. A l’espera de l’epíleg d’un retorn sense càrrega política i d’una llarga, llarguíssima travessa del desert per a un país fortíssim, sí, però ja al límit de les seves forces…
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/puigdemont-ja-fa-tard-861087/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada