Estem dels partits fins als escons

 

 

OPINIÓ

 

 

"Amb aquests partits actuals, ni independència, ni trens ni romanços. Grisor absoluta, mediocritat i frustració segura"

 

 

 

 

 

 Joan Rovira

15/09/2024 20:10 

 

 

 

N’estem fins als escons, dels partits antigament coneguts com a indepes. Ens sentim estafats, traïdes, enganyats, decebudes, emprenyats. Comencem a ser una majoria interessant, posem que al voltant d’un milió de votants i moltíssima gent destrempada i frustrada, voti o no, a l’espera de temps millors. Molts votants, sí, però també molt passius. Tan cridaners com passius: que vingui algú que ens lideri i ho solucioni tot per art de màgia.

Costa trobar algú que esperi alguna cosa de bo dels actuals partits i ja no diguem d’una Generalitat desballestada, que mai no ha acabat de ser govern de veritat ni una administració forta, eficaç i ben plantejada.

Com que queixar-se, remugar i esbudellar és molt fàcil i no fer res encara n’és més, de fàcil, quan les coses es torcen és imprescindible trobar un culpable. Si Catalunya no és independent, la culpa és dels partits. Els pseudoindepes, en aquest cas. Si Illa guanya clarament les eleccions

(agradi més o menys) el culpable que arribi al poder és el partit traïdor de torn, sigui el que sigui, perquè si ens posem a repassar pactes no acabaríem… Per a tot hi ha un partit culpable, sigui Esquerra o Junts, però també podríem ficar al sac els Comuns i fins i tot la CUP, només depèn de quines siguin les teves fílies o fòbies i les teves decepcions. Sense oblidar Puigdemont, encara molt respectat, sí, però incapaç d’encarnar el lideratge transversal que la majoria ja veu com a impossible.

La temptació, clar, és mirar més enllà dels partits. Què es pot fer sense els partits?, aquesta seria la pregunta implícita, que inclou també totes les “coses” que fan de partits sense ser-ne, com podrien ser l’ANC o Òmnium, o invents estrafolaris com allò del Consell de la República.

Doncs, mirin, sense els partits, aquests o uns altres, ras i curt, no es pot fer res. Si desapareguessin demà, n’apareixerien de nous, potser no es dirien partits, però acabarien essent el mateix si entressin en el joc polític institucional i democràtic amb les regles de joc actuals.

I tot això, només ens passa a nosaltres, els catalans? En absolut: hi ha el petit i poc intel·ligent consol de saber que és una malaltia força estesa a Occident. Partits que bàsicament es representen i se serveixen a ells mateixos i a una comunitat d’aspirants al poder o a les seves engrunes i prebendes. Partits-espectacle. Partits minibus, partits-empresa, partits sense bases. Closques buides de programes i idees, però no d’ambicions, cosa que és, ha estat i serà el gran motor de la política, si se sap controlar, que no és el cas: no hi ha política sense ambició ni jocs d’interessos, no ho oblidem.

El problema no són els partits. El drama, la mare de totes les batalles, és la democràcia a dintre dels partits. No hi ha res menys democràtic internament que un partit. A veure, a qui redimonis se li acut pensar que pot funcionar bé una democràcia amb partits polítics no democràtics?

I encara hi ha una segona malaltia oculta, que ho va corcant tot: són partits que no responen davant dels electors, tot i que organitzen uns shows força distrets cada vegada que necessiten que anem a votar. No tenen un mandat, un contracte: el sistema funciona així. La democràcia representativa no funciona en base a “faré tal cosa i de tal manera si em votes i després passarem comptes”. L’excepció és la política municipal, on en general sí que hi ha programes i compromisos, amb les seves excepcions.

Però en la resta de la política, ni de conya: fan el que els surt dels escons i saben que poden fer-ho, perquè els ciutadans estan entretinguts amb les seves batusses, el bombardeig de titulars i declaracions impactants, els photo-call, les jugades mestres, el concurs de barbaritats i animalades, el populisme trampós i tota la resta del “show business” polític.

Amb aquests partits actuals, ni independència, ni trens ni romanços. Grisor absoluta, mediocritat i frustració segura. Però sense partits, amb democràcia interna i mandats clars, tampoc. Aquí és on estem atrapats. Forçar un canvi de la naturalesa dels partits, sabent que va en contra de la tendència general a tot Occident, és l’únic camí. Fàcil de dir, dificilíssim de fer… Però també va haver-hi un temps que eren impensables la llibertat d’expressió o la jornada de vuit hores o les vacances… Només posant-los a parir tot el dia no anirem enlloc.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/estem-partits-escons-901478/