El ‘cop d’Espanya’ que vindrà

 

 

OPINIÓ

 

 

"La política espanyola avança ràpidament cap a un trencament, una riuada que tindrà com a objectiu escombrar Sánchez, Díaz i el que faci falta"

 

 

 

Joan Rovira

17/09/2023 20:31 

 

 

 

 

Em costa molt, moltíssim, veure què hi guanya l’España nacional amb l’amnistia o perdonant-li la vida al català. Tinc la sensació que estem caient, ingènuament, de bona fe, en una trampa colossal que va més enllà que un dels habituals jocs de mans de Pedro Sánchez. Si no hi ha una rendició catalana, una genuflexió absoluta i creïble i una promesa solemne de no tornar-ho a fer (ja poden asseure’s i anar esperant…) quin sentit té tot plegat des del punt de vista dels amos i senyors de l’estat castellà? Per què redimonis s’han de rendir ells ara, quan estan guanyant? No ho veig, francament.

Però, vinga, suposem que l’operació amnistia avança, traspassa a empentes i rodolons la investidura i es comença a concretar en alguna fórmula legal creativa, embolicada i més o menys viable. Suposem també que el català puja de categoria oficial i es normalitza, enmig d’un rebombori fenomenal, al Congrés o a la Unió Europea. Suposem, finalment, que no entrem en la via suïcida d’unes segones eleccions i que el govern espanyol fa uns quants passos seriosos, amb poc entusiasme, cap a la mutació plurinacional d’Espanya. És molt suposar, sí, però suposem-ho. Ja estem veient que la realitat supera totes les previsions…

En aquest cas, el que no podem suposar és que l’España nacional es quedarà quieta com un conill enlluernat de nit per un cotxe al mig d’una carretera.

I aquí entra en joc l’estratègia improvisada, repetitiva i salvatge del PPVOX per a les setmanes vinents, dictada pel

caudillo Aznar. Ben acompanyada d’una aferrissada resistència per part de l’exèrcit judicial i fiscal i dels piròmans coordinats dels mitjans madrilenys cridant el poble a les armes i a un nou 2 de mayo, per no dir un 18 de julio, que grinyolaria massa. Aquest escenari exigeix el trencament del PSOE tant sí com no, a més de moltes més fractures. L’operació ja té un lema: “Rubalcaba hauria estat en contra”. I té conspiradors no gens menyspreables, liderats pel Felipe González, a qui la dreta ultranacionalista ja ha santificat com a patriota pata negra. 

La política espanyola avança ràpidament cap a un trencament, una riuada que entre altres coses tindrà com a objectiu escombrar Pedro Sánchez, Yolanda Díaz i el que faci falta, a més de rematar l’ànima ja malferida d’una democràcia molt maltractada i corcada els darrers anys.

I quin nom li posaríem a aquest trencament, a aquesta rebel·lió patriòtica que estan començant a dissenyar? Doncs bé, això té un nom claríssim dintre de la tradició política espanyola i de les excolònies americanes, líders mundials en cops d’estat, pronunciamientos i revoltes militars. Perquè no estaríem gaire lluny d’un cop d’estat de veritat, segurament sense tancs ni shows militaristes, que això a Europa no queda gens bé. Com a molt, la policia, que com bé sabem, pot ser utilitzada perfectament com a forces paramilitars i repartir garrotades a tort i a dret.

Ara bé, quina mena de cop seria? Un clàssic: un cop d’Espanya. Clarament anticatalà, mantenint la closca de les formes democràtiques, però amb un contingut claríssim d’imposició, extorsió, repressió i emergència patriòtica. El ¡Basta ya! d’Aznar. En podríem dir un cop de timó, que queda més elegant, però produeix els mateixos efectes. O arribar fins a un autocop, fórmula en la qual el pare de l’actual monarca es va revelar com un mestre en temps del 23-F, la LOAPA i la frenada en sec de totes les temptacions autonòmiques.

Què busca el PPVOX amb la seva estratègia incendiària? Assegurar-se la victòria a les pròximes eleccions espanyoles, sigui al gener o quan aconsegueixin fer caure el govern socialcomunista-separatista-bilduetarra, cosa que intentaran amb totes les seves forces. Què obtindrà? Enfortir la convicció i la duresa dels aparells de l’Estat, compactar-los, comprometre’ls més, empènyer els jutges a continuar amb la seva guerra… I preparar i escalfar el clima social perquè s’empassi com a inevitables coses molt més fortes, molt dures, com a solució final si Sánchez gosa saltar les línies vermelles.

No ens enganyem: l’amnistia i el reconeixement del català són dos torpedes directes a la línia de flotació de l’España nacional. Ho llegeixen com una provocació, una amenaça intolerable a la seva supervivència i no tenen la més petita intenció d’afluixar: qualsevol via, qualsevol, els semblarà acceptable si aconsegueixen tot el poder. No perdem de vista les tècniques de Trump o dels republicans nord-americans, tan inspiradores… Ni les maniobres en marxa per construir un megabloc polític conservador i ultra a Europa. Per aquí pot dibuixar-se l’horitzó en els mesos vinents, amb tensions que poden rebentar moltes costures, sabent que faran tot el mal que puguin, però també que tenen punts febles i que hi ha oportunitats tant incertes com interessants… Hi ha partit, però serà llarg.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/el-cop-despanya-que-vindra-729253/