Com caurà la monarquia espanyola?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Felip VI hauria de saber, i segurament sap (tot i que menys que la seva intel·ligent, plebea i reial esposa) que la monarquia espanyola no té futur"

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Joan Rovira
17/12/2023 20:13 

 

 

 

 

 

 

 

No, no serà per un afer de banyes o de llit. Ni per frau fiscal. Ni per abusos de tota mena. Els Borbons tenen la seva pròpia tradició i ja podria ser que també la seva maledicció. Felip VI hauria de saber, i segurament sap (tot i que menys que la seva intel·ligent, plebea i reial esposa) que la monarquia espanyola no té futur. És una closca buida, perquè no ha sabut ni sabrà fer la brillantíssima jugada de la monarquia britànica o algunes petites monarquies nòrdiques: mimetitzar-se amb la democràcia parlamentària, esdevenir un símbol per damunt de les misèries de cada dia i caure simpàtica i ser entranyable, més enllà dels embolics de la bragueta o les faldilles.

Felip VI està més llest del que es pensa. Té molts, molts números, per ser el darrer Borbó amb corona. I això no ho soluciona ni la princesa Leonor, la més instagramejable de les princeses.

Per això tenen tanta por, tantíssima por, de preguntar al poble, de fer enquestes. Gran tabú a Espanya, les enquestes sobre la monarquia. No és perquè sí: a totes surt que no, que ja n’hi ha prou. Millor no preguntem, doncs, i qui dia passa, any empeny.

Aquesta és la clau de volta del règim del 78, el punt feble per on, un dia no molt llunyà,

es trencarà tot. I ho saben. Per això mateix estan enfollint, a la desesperada. La monarquia castellana no té futur. I això no es diu gaire, tot i que en el fons tothom ho sap.

El 23 de febrer del 1981, el rei Joan Carles I va obligar el seu fill, el futur Felip VI, a passar tota la nit despert a la Zarzuela mentre ell feia i desfeia els embolics i les traïcions del seu autocop d’estat del 23-F. Era un nen, però segur que no ha oblidat la lliçó. El problema és que no és prou llest per repetir-la i que el món ha canviat. Aquell “Mira, fill meu, i aprèn com es fa de rei” ja no funciona. I menys encara quan no pots ser ni tan faldiller, ni tan corrupte ni tan obertament franquista com el teu pare. Ni tan campechano, cosa que va ser d’immensa utilitat per enganyar tothom…

Joan Carles I no va aprendre mai les lliçons del seu avi, Alfons XIII, ni molt menys les del seu pare, a qui va trair miserablement, a canvi de les simpaties de Franco. Els Borbons sempre fan de Borbons. Es deixen seduir per generals tronats com Primo de Rivera o Franco o Armada o Milans del Bosch… i ara, com comencen a dir a Madrid, busquen el seu general de Gaulle. Com si Espanya fos França, com si Madrid fos París, cosa que mai no han sabut ser ni seran, per molt que ho somiïn. Aquest és un dels grans traumes de la monarquia “borbònico-ayusista-aznarista” i dels seus adeptes.

Felipe VI caurà quan es descari definitivament, que tot arribarà, a favor d’alguna forma de dictadura. És la norma en la seva família, que només va saber dissimular, hàbilment, el campechano. El seu fill ja ho va començar a fer amb aquell inoblidable discurset televisat del 3 d’octubre del 2017. Aquell dia va revelar la seva talla d’estadista. És a dir, zero. Va segellar el seu futur.

Tot porta, de mica en mica, a una certa repetició, no de la història, però sí de la manera de fer. Els testos s’assemblen a les olles.

Si no tens tancs, tens jutges, fiscals i policies, i tot l’alt aparell de l’estat, que poden fer molta feina si tenen cobertura al més alt nivell. Algú se’ls imagina plantant cara a tota la democràcia espanyola sense algú que els digui que no s’arronsin, que tenen tot el suport i la impunitat que necessitin? És impensable. I aquest algú no és el colpista i mentider Aznar, que, gràcies a Déu i al Diable, mai no farà realitat el seu somni obscè de ser el president de la III República espanyola. Els seus pactes amb terroristes de veritat, la seva pornogràfica intoxicació amb l’11-M madrileny, la seva tramposa guerra de l’Iraq, els seus peus a la taula texana de Bush, no li han servit per ser el que somiava, l’emperador de l’imperi espanyol del segle XXI, el Trump d’Europa. Al final s’ha quedat en el Franquito de sempre, amb permís de Manfred Weber, l’autèntic i perillós Trump europeu. No, Aznar no és qui els dona autoritat i seguretat. No mana prou, no representa prou.

En els temps que venen, confusos i incerts, probablement Felip VI tindrà la temptació de fer com el seu pare i el seu besavi i segurament el mateix que hauria fet el seu avi. Buscar un general, crear una Falange i impulsar un Movimiento. Ja és això el que estan fent, però encara no de manera prou descarada. Ho faran, paciència, tot arribarà. Estan desesperats, en estat de xoc. I ho faran petar tot, disposats a penjar qui faci falta. Dels peus o del coll.

Aquí és on, en l’estat que prohibeix les enquestes sobre la monarquia, en l’estat que censura descaradament les notícies sobre els embolics matrimonials dels seus monarques (que tampoc no importen gaire) vindrà el moment. El vell moment. El de monarquia o república. El d’Espanya o Catalunya. I ja hi tornarem a ser, si una vegada més ens arronsem i ens equivoquem de resposta… No falta gaire. Això s’està degradant més de pressa del que sembla.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/com-caura-monarquia-espanyola-773917/