Som 1,6 milions… i serem més. Via Joan Rovira

 

 

OPINIÓ 

 

Millor una gran Catalunya impura que una petitona, inviable i puríssima. Però, per a això, són imprescindibles els 1,6 milions de nouvinguts

 

 

 

 

 

Joan Rovira
14/01/2024 20:24 

 

 

Ja som 8 milions de persones que vivim a Catalunya. Amb 1,6 milions d’immigrants del segle XXI, és a dir, 2 de cada 10, sovint en les franges més joves de la societat. Amb velles immigracions que no han acabat d’encaixar. Amb nòmades digitals, gentrificadors i altres noves espècies. Amb sectors importants de la societat que odien Catalunya o que no se senten catalans. Amb elits econòmiques, com l’antiga noblesa medieval catalana, al servei de Madrid, on fan genuflexions i pasta i controlen els seus interessos. Amb catalans que se senten catalans i exerceixen de catalans, no per força indepes, en claríssim retrocés. Amb barcelonins i metropolitans que no tenen cap idea de Catalunya i es pensen, pobrissons meus, que poden anar per lliure i ser una unitat de destí a l’univers.

Però els que poden ser decisius els pròxims anys són aquest conjunt tan divers format per 1,6 milions d’immigrants recents, on pesen molt africans, musulmans i hispans sud-americans. Pobres, la immensa majoria. I no és un detall menor: pobres, en tots els sentits.

 

Som 8 milions de catalans? Ni de conya. Neguem-nos a enganyar-nos més i repetir com que tots els residents a Catalunya som catalans. No és així. Administrativament, potser. D’identitat, no. Anticatalans, una xifra no gens insignificant. Indiferents, una majoria preocupant. Per aquí plora la criatura.

Europa no ha sabut gestionar la immigració de les darreres dècades, no la pot aturar i ara s’està posant nerviosa. Està creixent el risc de fer ximpleries i d’equivocar-nos de debat. D’intoxicar-nos amb la

immigració i no adonar-nos que el problema és la pobresa, la desigualtat d’oportunitats i també la poca fermesa en la promoció valenta i raonable dels bons valors europeus i occidentals.

 

Ah, que diuen que no hi ha instruments? No ens enganyem. No hi ha idees ni ganes. Instruments? Un de potentíssim: coordinar les polítiques del govern, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments. Aquí tothom va a la seva. Estaria bé que l’estat i la UE tinguessin una idea clara, sensata, sobre el paper que ha de tenir la immigració a l’antiga Europa blanca? Sens dubte. Però hi ha moltíssimes coses que es poden fer sense ficar la pota i sense inventar-nos enemics o amenaces. Si no les fem és perquè tothom està massa pendent de tendències de vot, histèries electoralistes i partidistes, malhumors socials, xenofòbies estúpides… i molt poc de pensar, governar i liderar les respostes als reptes, que també comporten grans oportunitats.

Tant de bo fóssim 8 milions de catalans i tinguéssim una idea, àmpliament compartida, sobre Catalunya, sens dubte que amb diferents objectius finals. Millor una gran Catalunya impura que una petitona, inviable i puríssima. Però, per a això, són imprescindibles els 1,6 milions de nouvinguts del segle XXI i els que encara vindran. Perquè, agradi o no, en vindran més.

 

El problema de Catalunya és la immigració de pobres i masclistes? Vivim en una societat insegura, plena de delinqüents i aprofitats que viuen dels altres? Per favor. Les xifres no ens diuen això, cosa que no vol dir que no hi hagi problemes, que tindrien solució amb polítiques més intel·ligents i coherents, molt humanes, però també exigents per defensar un sistema de valors que doni una vida millor a tothom i exigeixi també l’esforç de tothom.

El que ens empobreix és un estat que juga sempre a la contra de Catalunya i que extrau d’aquí tota la riquesa que pot, robant oportunitats de progrés a tothom, indepes, espanyolistes o mahometans. El que ens roba el futur és un capitalisme extractiu i abusiu, que ho destrueix tot, persones, països, ciutats, economies. I que enverina la societat i promou racismes insensats disfressats de programes de llei i ordre.

Caldrà triar entre una visió mesquina, simplista, interessada, egoista, o un pensament una mica més intel·ligent i amb visió de país, de futur i no de sofà.

Quants dels 1,6 milions podem incorporar, abraçar, a un projecte comú, que no cal que sigui una adhesió absoluta i que tampoc no sigui una renúncia a ser una comunitat nacional unida i cohesionada? Aquesta és la pregunta i per aquí ha d’anar la resposta. Per qüestions ètiques i humanitàries, sí, però també per pur interès. No ens enganyem, un país és moltes coses alhora, però una d’elles té un nom poc agraït i molt realista: una comunitat d’interessos, amb una sèrie de consensos i valors compartits. Acceptant que hi haurà gent que en quedarà fora i que caldrà gestionar, sense ingenuïtats ni ximpleries.

Necessitem ser més i pesar més. Aquesta és la nostra gran oportunitat. Ser algun dia 10 milions de catalans, una força imparable sumada a la dels germans i cosins de cultura, llengua, història i geografia, al nord, al sud, a l’est i a l’oest.

Segons com enfoquem el repte dificilíssim de la immigració, segons com negociem i establim un imprescindible i nou pacte social, ens equivocarem absolutament o obrirem una nova etapa plena d’oportunitats, adaptada a una Catalunya del segle XXI que ja no serà, ens agradi més o menys, la del segle XX.

Si no ho sabem fer, serem aviat 10 milions de residents dividits en blocs, habitants d’una província gran d’un estat petit i decadent que no va enlloc.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/som-16-milions-serem-mes-785391/