Salvar la nació

 

 

OPINIÓ

 

 

"Reconstruir la nació sense caure de quatre potes a la teranyina i preservar opcions de futur nacional, aquesta és la quadratura del cercle a la qual ens podrem apropar"

 

 

 

Joan Rovira

01/10/2023 20:25 

 

 

 

 

 

El festival de teories, profecies, horòscops, fantasies i estratègies per a l’octubre del 2023 fa goig de veure. Ens anem accelerant i esverant a una velocitat vertiginosa: després de sis anys de derrotes, repressió, por, depressió, presó, rendicions dissimulades, exili tossut, però fràgil, i grans dosis de misèria quotidiana, els astres s’han alineat miraculosament. Han revalorat l’aferrissada i també contradictòria resistència de Puigdemont i ofereixen oportunitats interessants. De victòria? No, no correm tant, que prendrem mal. Però sí de recuperar algunes posicions amenaçades o perdudes i de començar a plantejar nous, llargs, costeruts i prometedors camins.

Som ciclotímics, exuberants i una mica italians, passem de l’eufòria a l’enfonsament amb facilitat. I el teatre partidista, de baixíssim nivell, no ajuda gens a veure-hi clar: només saben jugar a curtíssim termini, a fer numerets estèrils com els darrers dies al Parlament.

Amb les eleccions del juliol es va obrir una porta inesperada:

una carambola per sorpresa. Pur atzar i no fruit de cap estratègia brillant. És intel·ligent aprofitar-la, com s’està fent, però no ho seria oblidar com ha començat aquesta nova etapa i no mesurar quines són les forces que estan realment en joc.

Acabem de celebrar l’aniversari de la victòria indiscutible de l’1 d’octubre, amb la moral una mica més alta, però en poques setmanes tocarà recordar el funeral del 27 d’octubre, que va ser el dia de la derrota, de l’abisme i de les fantasies i mentides desemmascarades per una duríssima realitat. La cara i la creu de la mateixa moneda. En un mes vam passar del cel a l’infern i ara portem sis anys interminables de purgatori.

No és gens agradable de dir, però Catalunya no té prou forces per a cap mena d’independència exprés. Si algú s’ho creu, que digui com ho pensa fer, que es posi a primera línia i que compti quanta gent el segueix. Però Catalunya sí que té prou força per fer la vida impossible al nacionalisme espanyol més salvatge. O per donar-li boníssimes cartes a Pedro Sánchez, condicionades a què les sàpiga jugar i no es cregui que són seves per sempre, perquè en gran part són un préstec.

Aquest és el marc del moment històric que s’està configurant. Amb mitges veritats, discreció, mentidetes, jugades de pòquer i molta gesticulació.

Però no tot va de Pedro Sánchez ni d’amnistia ni de justícia fiscal ni d’apujar l’aposta amb la carta de l’autodeterminació. Ni de salvar partits polítics o opcions electorals. Ni de salvar la cara.

Això va de la nació. De salvar la nació. No només la Catalunya central, sinó la gran nació catalana, occitana, andorrana, valenciana, nord pirinenca, mallorquina… i potser fins i tot l’algueresa.

I això inclou la llengua, sens dubte, que és l’autèntic ADN d’una nació molt diversa, però sobretot de reconstruir la idea, la consciència de la nació que som, que ens han extirpat del cervell, però que no han aconseguit ni aconseguiran matar del tot.

Aquest és l’escenari més enllà de la brega partidista i dels castells de focs a les xarxes socials o als mitjans. I això és el que ara està en joc més que mai, perquè estem veient també més que mai que hi ha un setge seriós, una ofensiva cada vegada més descarada, que està despertant unes forces que fa molt de temps que estan anestesiades, lligades de peus i de mans.

No cal ser molt espavilat per adonar-se que Sánchez representa la part més intel·ligent i pragmàtica del nacionalisme espanyol, ben conscient de quins són els límits per a la seva gosadia. Tampoc no és molt difícil descobrir el seu autèntic objectiu, més enllà del personal o partidista: atrapar Catalunya altra vegada a la teranyina, a base d’algunes concessions, limitades però no insignificants.

I per aquí, enmig de totes aquestes maniobres de distracció i d’interessos en joc, hi ha la nació assetjada, reprimida, aigualida per la història, però resistent. La nació és l’autèntica oportunitat històrica, a través de compromisos polítics que ja anirem veient si es concreten i com es concreten. Reconstruir la nació sense caure de quatre potes a la teranyina i preservar opcions de futur nacional, aquesta és la quadratura del cercle a la qual aquesta vegada potser, potser, ens podrem apropar una mica.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/salvar-nacio-735308/