Pressupostos: un tret al peu i una coça al cul

 

 

OPINIÓ

 

"Els polítics no reconeixeran mai que ells solets es van carregant cada dia la democràcia, entre una jugadeta i l'altra. Avui a un país, demà a un altre"

 

 

Joan Rovira

26-01-2025

Es pot o no es pot governar sense pressupostos? Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Aquest és un dels grans misteris de la humanitat en sistemes polítics més o menys democràtics. Vivim en un “Estat en flames” i una “regió normalitzada” sense pressupostos a la vista, sense oblidar la “capital provincial”, bloquejada també. Per no parlar del “bressol ripollenc”, on el pressupost ha embarrancat enmig de la mare de totes les batalles dels anys vinents.

És la tempesta perfecta? S’acaba el món si no hi ha pressupost aprovat? No, ni de bon tros. Això dels pressupostos està molt mitificat i sobrecarregat de teatre, tot i que no es pot discutir pas que són una eina útil.

Sense pressupost, el primer any i si el pressupost anterior el vas fer tu, es pot sobreviure, amb molta sang freda i joc de cintura. Hi ha tot un catàleg de trucs, trampetes i negociacions diverses que poden ajudar a anar tirant, tot i que la broma surt cara i es projecta una imatge fatal. Al segon any sense pressupostos ja comencen a rebentar les costures. Com més avall està situada la teva administració a la piràmide de l’ecosistema, pitjor: si ets l’Estat, tens marge de maniobra, tot i el soroll del circ. Si estàs a la base, ho tens molt més fotut i pateixes, et vas quedant sense programa. Al tercer any, la patacada està garantida i els incendis ja no són controlables: “game over” i cap a eleccions.

Fa uns anys, flipàvem amb els Estats Units, sempre tan innovadors quan es tracta de retorçar la política fins a extrems impensables. Ja ens hem fet un tip de veure com als Estats Units

es pot tancar l’administració (federal), de manera molt més bèstia que un bloqueig a un tràmit legal, i no passa res. Bé, sí que passa, però el món continua girant: es tanquen oficines, biblioteques, parcs naturals i programes, s’envien treballadors a casa i es paralitza tot fins que algú es posa de genolls i passa pel tub.

Normalment, no es fa balanç de pèrdues, perquè normalment hi surten perdent sempre els mateixos. Es passa pàgina, s’aprova un pressupost, per bonyegut que sigui, i qui dia passa, any empeny. Però el cert és que en cada episodi de bloqueig, que seran cada vegada més freqüents, es va degradant alguna cosa. A cada bugada perdem un llençol i anys després ens costa entendre com va ser possible que tal o qual política es perdés pel camí…

En política, quan no governes, un dels majors plaers, més aviat sàdic, és ficar el dit a l’ull dels que governen. Això no té preu. I si pots lligar-los de mans i peus, millor encara, fins que s’estavellin. Les aritmètiques parlamentàries donen molt de joc i els ciutadans o els interessos del país passen a ser allò que a les guerres anomenen víctimes col·laterals.

Ara toquen les pensions i les rebaixes en transport, entre altres “escuts socials”, demà serà una altra cosa. Els partits es concentren en les seves baralles a mort, escriuen uns quants argumentaris tramposos i procuren que les culpes del desastre caiguin en els altres. Tothom pot tenir una mica de raó, sens dubte, però al final això va de segrestar els ciutadans per utilitzar-los contra els teus enemics polítics. Una perversió profundament perversa, sobretot quan els escoltes proclamant que ho fan pel nostre bé: cada vegada som més ostatges dels que en teoria ens serveixen, que han passat a servir-se de nosaltres i segrestar-nos.

Surt el Trump i la major part del sistema polític occidental s’omple la boca de la defensa de la democràcia i altres coses boniques per l’estil. Cal plantar cara a la diabòlica conspiració dels poderosos, combatre la desafecció de la ciutadania, enfortir els valors que ens uneixen, debatre a fons les estratègies que ens poden garantir un futur millor, preservar el benestar… Ni cas, collonades.

No reconeixeran mai que ells solets es van carregant cada dia la democràcia, entre una jugadeta i l’altra. Avui a un país, demà a un altre: perdona’ls, Senyor, perquè no saben el que fan.

En resum: es disparen un tret al peu, converteixen la democràcia en un show, un combat de boxa sense sentit, i després ens claven una coça al cul.

No entenen res del que passa perquè ells són el que ens passa. I van directes al precipici. Això sí, amb nosaltres en primera línia.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://elmon.cat/opinio/pressupostos-tret-peu-coca-cul-958070/