L’odi a Catalunya ens unirà

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'odi a Catalunya ens pot unir i ens pot obrir els ulls. És trist, sí, però hi ha el que hi ha"

 

 

 

 

 

Joan Rovira

22/09/2024 20:17 h

 

 

 

Joan Rovira
22/09/2024 20:17

No hi ha benzina més inflamable ni més incontrolable que l’odi. Funciona sempre. Només és qüestió d’acumular prou combustible i de saber cap a on bufarà el vent, abans d’encendre el foc.

És el que estan fent les avantguardes més inflamades i excitades del nacionalisme castellà. Acumular llenya, abocar benzina a la foguera, calar-hi foc i bufar.

Ayuso, qui si no?, és la punta de llança d’aquesta estratègia, la gran piròmana. Frase lapidària de fa pocs dies, sobre aquesta fantasia anomenada “finançament singular” de Catalunya: “Ahora tenemos que pedirles perdón a los ricos de Cataluña, que quieren que el resto de España sea su mano de obra” per a “crear una nación catalana paralegal”.

No està sola i sap perfectament el que fa: provocar un incendi brutal. Els seus peons polítics saben que

si no se sumen a la seva ofensiva incendiària aniran a l’atur, i l’acompanyen amb entusiasme, clar, amb una torxa a la mà. Frase de la consellera d’Economia de Madrid, Rocío Albert: “El acuerdo con ERC va más lejos que el cupo vasco, es la desconexión absoluta”. Aquí ja sabem que és una mentida absoluta, descarada. Però el missatge no és per a nosaltres. Un altre conseller madrileny, Jorge Rodrigo, remata: “Pedro Sánchez pretende que el resto de españoles trabajemos para los catalanes”.

“Catalanes malos”, “Catalanes ricos” i “Catalunya caca” és el missatge. Poc subtil, d’acord, Barroer, fangós, fastigós, miserable, tot el que es vulgui, però d’una eficàcia extraordinària com a verí. Una manera salvatge de fer política que aquí ens ve gran, que ens deixa fora de joc, descol·locats, i que menystenim. Greu error, perquè funciona més del que ens pensem. Ja s’ho trobarà Salvador Illa quan vagi a predicar per les Espanyes, de bon rotllo, l’evangeli del federalisme i la justícia fiscal, que no es creu ni ell. No només no l’escoltaran, sinó que l’apedregaran: el “Puta Cataluña” té infinitament més força i més adeptes que el “Puta Espanya”, que no passa de ser una mena de ràbia anecdòtica. Res a veure amb el pur odi africà, pura benzina política per a la batalla final.

I aquí és on hi ha una petita oportunitat, si és que abans no ens hem matat tots estúpidament a ganivetades, cosa que ara mateix no es pot descartar.

L’odi a Catalunya ens pot unir i ens pot obrir els ulls. És trist, sí, però hi ha el que hi ha. Cada cas d’odi al català, d’odi al país, de colonialisme supremacista, de gent que va a l’hospital o a una botiga i li escupen a la cara, desperta alguna cosa. Cada presa de pèl de Sánchez, cada jugada mestra dels nostres grans mestres mundials dels escacs, cada ofensa i cada insult, cada euro indecentment robat, cada estafa, cada sentència, cada joc de mans judicial o policial, cada Copa Amèrica, cada lloguer, no farà més que apujar la pressió. I la pressió té un límit, que l’estratègia agressiva de tot el que Ayuso simbolitza (perquè ella és només una titella) està buscant conscientment.

Hi haurà, en un moment no molt llunyà, una ratlla vermella. No serà demà mateix, perquè encara ens podem empassar moltes coses i perquè la repressió ha estat més efectiva del que volem reconèixer, acompanyada d’infinites traïcions més o menys dissimulades. Però arribarà el dia en què la corda no aguantarà més.

L’odi a Catalunya arribarà a un límit i aviat serà absolutament descarat.

Aleshores arribarà el moment de passar pel tub i acotar el cap o de dir prou.

Si continuem com fins ara, si no aprenem res de l’1 d’octubre i de tot l’octubre de fa set anys, si no entenem contra qui juguem la partida i com funciona el seu esperit guerrer, quan diguem prou es faran un tip de riure. Ayuso i els seus mariachis ens han perdut el respecte, sí. Però fins que no ens respectem a nosaltres mateixos no hi haurà res a fer. Una llàstima, perquè sí que hi ha moltes coses que podem fer i perquè l’adversari no és ni tan poderós ni tan invencible com es pensa. Som nosaltres els que ens estem donant per vençuts abans d’hora i fent tot el contrari del que caldria fer.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/odi-catalunya-ens-unira-904324/