En el seu històric discurs davant el Congrés dels
Estats Units el vuit de gener de 1918, el president nord-americà
Woodrow Wilson formulà els seus cèlebres “catorze punts”, on afirmà la
lliure determinació dels pobles com una de les bases sobre les quals
calia construir la pau a l’Europa llavors devastada per la Gran Guerra.
Es tractava de la primera ocasió en què el líder d’un estat sobirà es
feia seu un principi que durant dècades havia estat pregonat per
moviments d’alliberament nacional i per teòrics del socialisme des de
Karl Marx fins Vladímir Lenin, supeditant-lo, en el cas d’aquest, als
interessos de la revolució proletària i del naixent estat soviètic
després.
L’onada d’independències desencadenada arran de la
desfeta dels imperis centrals el 1918 i de l’esfondrament de l’imperi
rus feu que el nombre d’estats independents al continent passés de 24 a
33, la major part dels nous sorgits a l’Europa central i oriental. Dues
dècades després, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i les invasions i
annexions territorials que es produïren per part de les forces de l’Eix,
però també de la Unió Soviètica, tornaren a posar sobre la taula la
necessitat de vindicar el dret a l’autodeterminació dels pobles. El 8
d’agost de 1941, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill signaven la
Carta Atlàntica a bord del vaixell de guerra USS Augusta, on,
entre d’altres punts, declararen que aquest dret havia de ser un dels
preceptes sobre els quals s’havia de bastir l’ordre global de
postguerra. Aquesta declaració influiria de forma determinant en la
carta fundacional de Nacions Unides del 1945, on la inclusió de
l’autodeterminació en l’article primer feu que, si més no formalment,
esdevingués un dels principis rectors de l’ordenament jurídic
internacional. Durant les dècades posteriors, els principals
beneficiaris en serien especialment els territoris colonitzats pels
imperis britànic i francès, en molts casos passant per cruents
conflictes armats.
En el context de guerra freda,
l’autodeterminació fou inclosa com un principi bàsic tant al Pacte
Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides com al Pacte
Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, l’any 1966. Una
dècada més tard, ho fou també en l’Acta Final d’Hèlsinki de 1975, text
fundacional del que després esdevindria l’Organització per a la
Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE). Amb la dissolució de l’URSS i
de Iugoslàvia a principis dels anys noranta, tingué lloc la que fins
ara ha estat la darrera onada d’independències al continent. Els casos
de Montenegro el 2006 i de Kosova el 2008 fixaren la xifra d’estats
sobirans europeus en el mig centenar.
Tot i el progrés històric
que representà la incorporació de l’autodeterminació al dret
internacional contemporani durant el segle XX, els actes de secessió no
els crea el dret internacional. Ni abans, ni ara. Durant segles es
produïren independències reeixides de territoris pertanyents a antics
imperis, com les dels Països Baixos l’any 1648, Portugal el 1668, els
Estats Units el 1783, Grècia el 1830, o la major part dels països
llatinoamericans durant el segle XIX. Foren molts els pobles que es
rebel·laren sense èxit en diverses ocasions al llarg d’aquell mateix
segle, com el polonès, en el seu cas davant de l’opressió prussiana,
austríaca i russa. Tant abans de 1945 com amb posterioritat, l’èxit o
fracàs de les lluites d’alliberament nacional ha vingut donat en gran
manera per la capacitat d’aprofitar les finestres d’oportunitat que
presentava la història i d’explotar en favor propi els factors fora del
control del moviment com el context regional i global, el paper i els
interessos de les grans potències o tots aquells esdeveniments
imprevisibles que es podien anar produint.
Els moviments
d’independència no creen del no-res les condicions fonamentals que
contribueixen al seu èxit. Poden, però, aprofitar els moments més
propicis que els pot presentar la història. Així, la capacitat d’avaluar
i jutjar el context internacional de forma adequada i de posar-lo al
servei dels interessos del moviment ha estat una de les qualitats
fonamentals de tot lideratge efectiu. De la mateixa forma, ho ha estat
també saber contribuir a dotar el moviment d’una determinació que el
faci creïble pel que fa a la seva projecció internacional, i entendre el
llenguatge i els mecanismes amb els quals opera el poder, prenent plena
consciència d’aquests a l’hora d’exercir-lo.
El terreny dels
processos d’autodeterminació és i ha estat sempre el dels fets
consumats, on es dona una clara dependència entre el vessant intern i
l’extern. Un cop declarada la independència, el desplegament
d’estructures que permetin el control total o parcial del territori de
forma immediata és un requisit en si mateix, així com una condició
cabdal per aconseguir qualsevol mena de reconeixement o suport
internacional. Tres dècades enrere, aquesta fou la forma d’actuar en
processos d’independència reeixits com els dels països bàltics o
Eslovènia, on es van imposar la supremacia d’una legalitat i d’una
legitimitat pròpies per la via dels fets, i on la capacitat de
resistència i de resiliència institucional i civil tingueren, de formes
diferents, un paper cabdal.
