Ser un llepa, comissari Sallent, no us estalviarà la repressió

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Amb independència del surrealisme de Llarena, la demanda que s'investigue el paper dels Mossos ens recorda una cosa ben elemental: que en una situació d'opressió i domini no serveix de res fer el covard ni llepar les botes de qui mana

 

 

 

 Vicent Partal

19.09.2024 - 21:40 - Actualització: 19.09.2024 - 23:11

 

 

El ridícul que va fer el cos de Mossos d’Esquadra el 8 i el 9 d’agost va ser monumental.

 

Ridícul, primer de tot, per l’obediència cega i acrítica a jutges prevaricadors –un policia no té mai l’obligació d’obeir una decisió contrària a la llei, i en aquest cas era contrària a la llei d’amnistia.

Ridícul, sobretot, en termes operatius. El desplegament de l’operació Gàbia va ser desproporcionat i fora de temps. No podia ser efectiva i ja en el primer minut va quedar clar que la desplegaven solament per a cobrir-se les espatlles i que el jutge Llarena no pogués dir que no havien fet tant com havien pogut per detenir el president Puigdemont.

I ridícul, i vergonya, i se m’acaben els qualificatius… per la conferència de premsa del 9 d’agost en què el conseller Elena i el cap dels Mossos, Eduard Sallent, van contravenir totes les normes hagudes i per

haver –fins i tot les de la cortesia més elemental– en un intent de demostrar que ells tenien més interès que ningú a detenir el president a l’exili i que l’odiaven més que ningú en aquest món.

Per por. Ho van fer per por. Ho sabíem tots, això. Per por. Per pànic que el jutge Llarena en fes una de les seues. Què és allò que va fer ahir.

En una nova mostra de la insòlita relació mental que Llarena té amb la realitat, ahir va remetre als jutjats d’instrucció de Barcelona els informes dels Mossos d’Esquadra i del Ministeri d’Interior espanyol sobre la no-detenció del president Carles Puigdemont, en què indica que ell creu que hi ha indicis delictius. És a dir, que cal perseguir els Mossos, i els dirigents del cos, per no haver estat capaços d’executar la detenció. I alerta, perquè els indicis que apunta que podrien ser delicte impliquen penes de presó.

Amb independència del surrealisme de Llarena, el fet ens recorda una cosa ben elemental: que en una situació d’opressió i domini no serveix de res fer el covard, o llepar les botes de qui mana. I jo no entenc com és que això no ho sabien ni el conseller, Elena, ni el cap, Sallent.

Me’n faig creus, que no ho sabessen, perquè forma part de la saviesa popular més elemental. Però també perquè el tema ha estat objecte d’unes quantes novel·les o films i gairebé és un estàndard cultural. N’hi ha prou d’haver llegit El procés de Kafka, per exemple, per a entendre-ho i assumir-ho per sempre.

En aquesta novel·la, una de les més grans del segle XX –va ser considerada el tercer llibre més important del segle, en la famosa llista de Le Monde–, Kafka retrata magistralment la impotència de l’individu enfront d’un sistema opressiu i absurd.

La novel·la narra la història de Josef K., un home que, sense cap explicació, és detingut i processat per un tribunal misteriós per un crim que no li és revelat, una metàfora de la burocràcia deshumanitzada i del totalitarisme, en què els individus ens veiem atrapats en un sistema que fuig de la comprensió lògica i que no podem controlar.

Durant el procés, Josef intenta d’entendre què li passa i col·labora amb el sistema judicial, convençut que això l’ajudarà. Però aviat s’adona que les regles no són lògiques ni justes. Els jutges i advocats semblen posseir una autoritat absoluta i cap dels seus esforços per a defensar-se no té sentit en un sistema tan absurd i opac. Simplement, no hi ha cap més regla que el caprici del jutge. El tribunal és inabastable i indestructible, situat en llocs caòtics, bruts i laberíntics, i demostra una indiferència absoluta envers els drets de l’individu.

A mesura que avança la història, Josef, atrapat en la impotència, es va tornant com més va més passiu, i no fa cap pas per rebel·lar-se ni escapar del procés. El resultat final és que, després de mesos de confusió i angoixa, dos funcionaris el porten a un lloc desert, on és executat, assassinat, sense cap mena d’explicació.

La diferència entre la literatura i la realitat, i l’única sort en aquest cas, és que Llarena no pot condemnar legalment a mort. Ara, la resta…

 

PS. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/ser-un-llepa-sallent-no-us-estalviara-la-repressio/