MÓN - EUROPA
Entrevista a l'ex-primer ministre escocès que va fer possible el referèndum d'independència justament avui fa deu anys
Alex Salmond, en una imatge d'arxiu, el 2022, a la Universitat Catalana
d'Estiu, a Prada de Conflent (fotografia: Prats i Camps).
Andreu Barnils
17.09.2024 - 21:50
Actualització: 18.09.2024 - 01:09
Avui, 18 de setembre de 2024, fa justament deu anys del referèndum d’independència d’Escòcia. Les mirades de mig món eren posades en el primer ministre, Alex Salmond (1954), i en els ciutadans escocesos, que votaven sobre el futur del país. El no a la independència va guanyar. I el sí va arribar al 44,7%, tot i que el 2012 era per sota del 30%. Avui voreja el 50%, segons les enquestes. Catalunya i mig món va estar molt pendent d’aquell resultat, la premsa hi érem, i organitzacions internacionals, començant per l’ICEC d’Anna Arqué, hi enviava observadors. Avui, deu anys després, VilaWeb parla amb Alex Salmond, a punt de fer setanta anys, història viva del nacionalisme escocès, l’home que va forçar el referèndum a Westminster, que el va perdre després, que presentà la dimissió i retornà més tard amb un partit nou, Alba. Poca gent com Salmond pot explicar què va representar aquell referèndum i què representa ara.
—Avui sabem on és Escòcia després de votar no a la independència. On seria si hagués votat que sí?
—Doncs precisament faig una sèrie de televisió sobre això. Escòcia parla amb Alex Salmond (YouTube).
M’he mirat l’economia, la política, la societat. I els experts estan
d’acord que estaríem millor que ara. Però això no és dir gran cosa.
Perquè aquests darrers deu anys estem en una decadència depriment. Si
haguéssim votat que sí no seríem a la terra de xauxa, però sí que seríem
una terra de petroli, gas i renovables. I això ens hauria deixat en
molt bona posició.
—Per què el vau perdre, el referèndum?
—Quan vam començar, l’any 2012, el suport a la independència era inferior al 30%. I, veient que ho vam deixar a 44% al referèndum, doncs va ser tota una fita. I potser veníem de massa enrere i era un pont massa llunyà per a saltar. Dir que vam guanyar la campanya i perdre el referèndum no és cap consol, però té un fons de veritat. I malgrat la incompetència de l’SNP al govern, el suport és del 50%. Fonamentalment, la independència d’Escòcia és més probable ara que no abans. Ara partim de la posició actual, amb un suport més alt que el del 2012, que era inferior al 30%.
—Avui el suport és entorn del 45%. I vós vau començar per sota del 30%.
—No ens discutirem per les enquestes. Però les enquestes diuen que estem tants a tants.
I l’enquesta que ens donava 45% no excloïa els “no sap, no respon”.
Però la qüestió tampoc no és aquests. La qüestió és que el país està
migpartit. I que l’SNP ha anat de desastre en desastre. Han perdut
l’habilitat de governar bé i de manera competent. I això és un problema
per a l’SNP però també per al moviment independentista. Algú podria
recelar de la independència perquè no els agrada l’estupidesa de l’SNP.
És en aquestes circumstàncies quan veig els avantatges de tenir més d’un
partit seriós donant suport a la independència. Significa que la gent
farta del govern de l’SNP encara pot votar uns altres independentistes, i
no han de passar-se als unionistes, als laboristes. En la situació
actual és un avantatge tenir més d’un partit que doni suport a la
independència.
—A hores d’ara ni els partits ni els governs de Londres, ni
les resolucions judicials obren la porta a un segon referèndum. Creieu
que és possible?
—Aquest va ser un dels molts errors de Nicola Sturgeon. Portar-ho al
Tribunal Suprem va ser un acte kamikaze. Una ingenuïtat i una estupidesa
increïbles. Com sabeu a Espanya, com sabeu per experiència els
catalans, els tribunals suprems dels estats no tendeixen a ajudar la
gent que vol dissoldre l’estat. Creure que aquest era un pas
intel·ligent és gairebé irracional. I arribes a la conclusió que Nicola,
aquells anys de govern, no tocava gaire de peus a terra. No hi haurà
referèndum aviat, no. Per tant, has de cercar oportunitats en unes
altres votacions. Les eleccions al parlament escocès es regeixen per un
sistema en què en el segon vot, el vot regional, pots cercar un mandat
per a la independència. Perquè allà es pot votar per principis, a
diferència del primer. Per tant, els partits del sí s’han de coordinar
per enviar un missatge comú i cercar un mandat. I anar a Westminster amb
la voluntat democràtica del poble escocès, amb pressió interna i
pressió internacional. Hi ha unes quantes maneres de fer-ho. La feblesa
institucional del govern de Westminster és la més gran que he vist en
tota la meva vida. Estic convençut que amb una majoria suficient podem
forçar Westminster a respectar els drets democràtics d’Escòcia.
—Si ho he entès bé, la idea seria convertir unes eleccions
escoceses en un referèndum. Suposem que ho feu i que supereu el 50%.
Teniu mandat. Molt bé. Que faríeu l’endemà?
—Mobilitzes els escocesos. I aleshores pots fer un referèndum no
d’independència, però sí sobre qui ha de ser l’àrbitre. Qui ha de
decidir la independència? El parlament escocès o Westminster? Seria un
referèndum sobre els poders del parlament, i això sí que és competència
del govern escocès. És només un exemple de què pots fer,
institucionalment, per forçar Westminster. Els independentistes catalans
solien dir: “Tant de bo el govern espanyol actués com Westminster, de
manera tan educada i democràtica.” Doncs sembla que Westminster ha après
més del govern espanyol que no el govern espanyol de Westminster.
—I Catalunya què en pot aprendre, d’Escòcia? I Escòcia de Catalunya?
—Catalunya, el seu moviment, sempre m’ha impressionat molt. Per exemple,
el fet que el moviment anava més enllà dels partits. I, tot i que el
Moviment pel Sí del 2014 a Escòcia es va fer realment molt ben fet,
l’estructura i l’organització no s’ha mantingut al mateix nivell. Per mi
ha estat un gran error. Ha estat un error plegar veles a la campanya
pel si. Dels catalans, m’ha impressionat l’aproximació als ciutadans i
tota la diversitat interna.
—I Catalunya, què en pot aprendre d’Escòcia?
—Els polítics que cerquen la independència del país tenen
l’obligació d’assegurar-se que poden complir les promeses. I fer creïble
el camí cap a la independència. Ha de ser possible. I això és molt
difícil. Ho sé. No em malinterpretis. Però has d’enfilar-ho bé abans de
disparar. Has de tenir-ho enfilat. I t’has d’assegurar que,
organitzativament, tot és a lloc abans de fer el pas. Abans del 2014 vam
haver de forçar Westminster a concedir-nos el referèndum. I els
catalans poden dir: oh bé, és que a Westminster són gent maca i
agradable. Si creus això, no saps què és Westminster. I si van acceptar
el referèndum és perquè les alternatives a dir que no eren encara menys
acceptables.
—A Escòcia, si més no, els independentistes mantenen el govern. Ací els independentistes l’han perdut.
—Doncs haureu de reagrupar-vos a la següent ocasió. Les
institucions, els parlaments, són molt importants per al moviment
independentista. I has de governar bé. El 2014 es deien tota mena de
penjaments sobre la independència (que si seria un desastre, que si la
Unió Europea no ens acceptaria, que seríem marginats, bla, bla, bla).
Però una cosa també van dir: fins i tot els unionistes deien que entre
el 2007 i el 2014 l’SNP era qui ho havia fet millor. Com es deia
aleshores, vam ser irreprotxables. Un dels candidats dels conservadors
va dir que el govern de l’SNP del 2007 al 2014 havia estat el millor
govern escocès de la història. Has d’emular això. Perquè el missatge
aleshores és d’una gran potència. Però has de dirigir d’una manera
efectiva.
—“La independència és morta per una generació pel cap baix.” Dit per l’historiador escocès Thomas Divine.
—Thomas Divine és un historiador de primer nivell. I la gent li té un
alt nivell de respecte. Però ell mateix ha dit sovint que el seu
departament no és el futur, és el passat. Crec que aquestes són paraules
sàvies. Hem de deixar la predicció del futur a polítics com jo… Ha!
—Veurem mai la reconciliació de Nicola Sturgeon i Alex Salmond?
—Mai no diguis mai. Però observem que Nicola no continuarà en la
política. Per tant, no hi ha problema, tampoc. L’SNP ha caigut en
desgràcia per les animalades dels darrers cinc anys, i te’n puc esmentar
alguna: l’autoidentificació com a acte de fe. Això és religió, i no
allò que s’esperava d’un partit nacional. Fins i tot si creus que la
identitat dels transsexuals és la política més important que tens a mà,
no és una política que et serveixi per a unir la nació cap a la
independència. No pots unir el país dividint-lo. No arribes a la
independència alienant el moviment independentista de les dones. És
ridícul! Això són errors que s’haurien de deixar enrere. Hem de
tornar-ho a deixar en mans dels adults. Necessitem gent que sàpiga
portar-ho. Els escocesos poden no estar d’acord en tot, però si posen en
dubte la competència i l’habilitat, doncs… I la darrera cosa, i més
important, que concerneix tant Catalunya com Escòcia. És com el vell
anunci de Coca-cola. Si parlem d’independentistes, vols els autèntics.
Vols gent que hi cregui. I no pas gent que fa veure que hi creu.
—Com veieu el Green Party escocès, també independentista?
—La meva resposta final anava per ells. El problema amb el Green Party
és que han adoptat una posició independentista per guanyar vots. Però
els Verds ja especulen de formar una coalició amb els laboristes després
del 2026. Això no és un partit independentista de debò.
—Com és que, tot i el Brexit, no ha pujat més gent al tren del sí a la independència?
—Va haver-hi un augment del sí després del referèndum del Brexit. I en
aquell moment era quan l’SNP havia d’haver fet més pressió per al mercat
comú. I em fa l’efecte que els polítics de l’SNP (no tot es culpa de
Nicola Sturgeon) no van tenir el sentit d’estat ni l’habilitat política
necessària per a aprofitar l’oportunitat del mercat comú. Que els
catalans entenguin que al Nord d’Irlanda el partit majoritari no volia
el mercat comú, i allà van acabar. En canvi, a Escòcia gairebé tots els
partits (tret dels conservadors) volien mantenir-se en el mercat comú, i
en som fora! Com t’ho expliques si no és per la incompetència política?
—Heu visitat Carles Puigdemont o Pere Aragonès darrerament?
—Depèn de què vulguis dir per “darrerament”. Els he vists tots, en una
ocasió o altra. Però no he estat a Catalunya durant els darrers dos
anys, diria. Vaig fer una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu,
i el teu diari hi era. Va ser la darrera vegada. Potser us visitaré a
la Champions, si mai el Celtic juga amb el Barça i li fa uns quants
gols.
—Bona sort, perquè no sé si és més difícil això o la independència de Catalunya i Escòcia…
—La independència d’Escòcia és més fàcil que no pas que el Celtic guanyi
el Barça. Tot i que el vam guanyar anys enrere. El vam guanyar.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada