Editorial Vicent Partal : El català i les votacions al Consell de la Unió Europea: una dada nova

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

A VilaWeb hem repassat les 1.128 votacions que hi ha hagut aquests darrers deu anys al Consell de la Unió Europea i cap proposta ni una, de cap estat, no ha estat rebutjada

 

 

 

 

 

30.08.2023 - 21:40

Vicent Partal

 

En el marc de les negociacions del govern espanyol amb Junts, que van acabar fent Francina Armengol presidenta del congrés espanyol, Madrid va fer arribar oficialment al Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, el 17 d’agost, la sol·licitud d’incloure el català en la llista de llengües oficials que consten en el reglament número 1, que és el que regula el règim lingüístic de la Unió, i la voluntat que aquest punt es tracte en la reunió prevista el 19 de setembre.

 

Serà una setmana abans d’aquesta reunió que sabrem si el govern espanyol aconsegueix d’incloure o no aquest punt en l’ordre del dia –tot i que cal dir que, vist que Espanya exerceix ara la presidència rotatòria del Consell, no hauria de ser gens complicat d’aconseguir-ho. I allò que podem assegurar ja ara és que si la sol·licitud entra en l’ordre del dia –malgrat les especulacions alarmistes que fa una certa premsa espanyola– serà aprovada segur. Per què?

 

El periodista de VilaWeb Alexandre Solano ha repassat aquests dies una a una totes les decisions adoptades aquests darrers deu anys pel Consell de la Unió Europea i el resultat és que ni una sola proposta presentada per cap estat no ha estat derrotada. Ni una. I això, evidentment, no pot ser casualitat, sinó que respon a un model de

Editorial Vicent Partal : Abstenció o “desbordament democràtic”: un debat que cal mantenir i que és positiu

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

És més que probable, i podem anar pensant que serà així, que l'espai rupturista acabe anant dividit a les eleccions: els uns votant Junts o la CUP i els altres abstenint-se

 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

28.06.2023 - 21:40

Actualització: 28.06.2023 - 22:09

 

 

El debat sobre la possibilitat de fer servir l’abstenció, novament, com a eina de protesta en les eleccions espanyoles és molt intens dins l’independentisme.

 

Fins al punt que dues de les organitzacions civils més importants es troben immerses ara mateix en un debat intern sobre aquesta qüestió. L’ANC posarà a consulta dels socis, a partir de divendres, si ha de promoure l’abstenció activa o el vot nul polític amb la butlleta del Primer d’Octubre, però el secretariat territorial de Girona ho ha refusat públicament i per unanimitat. I dins el Consell de la República el govern ha emès una declaració demanant el “desbordament democràtic” amb vots, però sembla –arriben notícies en aquesta línia– que l’Assemblea de Representants es pot pronunciar a favor de l’abstenció.

 

Ja vaig dir fa uns quants dies que a mi el debat em sembla lògic, necessari i enriquidor i que no entenc, per tant, que sobre això s’expressen posicions extremes i encara menys desqualificacions desagradables. L’independentisme sempre ha avançat parlant i respectant la posició de tothom, i crec que ara cal tornar-hi.

 

L’abstenció, com es va demostrar a les eleccions municipals, és una eina excel·lent per a fer pressió sobre els partits polítics i també

Editorial Vicent Partal : Aragonès s’aferra a la butaca

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Com és possible que amb tres governs en dos anys el president s’atrevesca encara a parlar d’estabilitat i diga que vol exhaurir la legislatura?

 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

12.06.2023 - 21:40

Actualització: 13.06.2023 - 11:38

 

 

Segons l’acord que van signar ERC i la CUP per assegurar el vot de l’extrema esquerra a la investidura, el president Aragonès s’hauria hagut de sotmetre a una moció de confiança parlamentària el 23 de març passat. No ho va fer.

 

Aquella moció de confiança havia d’haver servit, sobretot –aquest era l’acord–, per a valorar com havien anat les negociacions amb el govern espanyol; certificar, si fos el cas, que la via del diàleg no portava enlloc; i obrir una via de confrontació que es correspondria amb allò que el president Aragonès havia dit en el moment de ser investit, quan va afirmar que venia a rematar el procés d’independència.

 

Quan Junts es va afegir a l’acord que havien signat prèviament ERC i la CUP, el partit del president Puigdemont va decidir d’entrar al govern, cosa que els anticapitalistes no havien considerat mai. I el van formar. Els consellers van prendre possessió dels càrrecs el mes de maig del 2021 i avui és bo de recordar

Editorial Vicent Partal : Ada Colau té molt mal perdre

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Que per segona vegada els comuns no accepten els resultats i vulguen maniobrar a l'esquena dels votants diu molt de la mena de política, i de moral, que representen –ben allunyada d’allò que diuen que són

 

 

 

 

 

Vicent Partal

04.06.2023 - 21:40

Actualització: 05.06.2023 - 02:25

 

 

Sembla mentida que persones que entren a la política afirmant que volen trencar amb totes les regles i portar aire nou a un ambient resclosit puguen acabar agafant-se a la cadira amb autèntica desesperació quan arriba l’hora en què la gent els diu que s’ha acabat.

 

Ara ja fa una setmana de les eleccions municipals i heus ací que a Barcelona els comuns encara intenten tot de maniobres, cada volta més desesperades, per a evitar que Xavier Trias siga el pròxim batlle de la ciutat.

 

Aquests set dies hem assistit a campanyes ridícules en les xarxes socials provant de justificar una coalició per a evitar que governe Xavier Trias. Ridícules perquè els mapes que ensenyaven ho eren, de ridículs –provar de fer veure que Trias

Editorial Vicent Partal : S’equivoca el president Aragonès

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Les eleccions espanyoles seran una gran oportunitat per a l'independentisme, a condició que no es prove de salvar Espanya, l'única cosa que interessa als comuns

 

 

El president Aragonès després de la compareixença d'ahir. (Fotografia de Quique García)

 

 

 

Vicent Partal

30.05.2023 - 21:40

Actualització: 31.05.2023 - 07:44

 

 

Després de la consulta del 9-N, el 25 de novembre de 2014, el president Artur Mas va fer un parlament en què proposà per primera vegada d’anar a fer la independència directament. Va instar a fer una llista única en unes eleccions catalanes, que havia de tancar ell i recollir una proposta molt concreta i detallada de com proclamar la independència. Era el temps de la Via Catalana, el moment en què el Consell Assessor per la Transició Nacional havia fet la millor anàlisi que tindrem mai de com es passa de ser part d’Espanya a ser independents, el moment en què el PSC defensava de fer un referèndum d’autodeterminació, quan els liberals europeus havien expressat el seu suport al procés, l’hora en què Espanya estava més desconcertada amb tot allò que es vivia.

 

Però, una setmana després, Oriol Junqueras va respondre al discurs de Mas amb un contradiscurs que ho engegava tot a rodar. No tan sols per allò que deia, sinó per com ho deia. Mas seia a primera fila de l’auditori i va haver d’aguantar estoicament tot de provocacions de l’orador i d’un públic que va aclamar Junqueras als crits de “president, president”.

 

El resultat d’aquella setmana terrible per a l’independentisme van ser molts mesos d’una guerra civil implacable i la pèrdua d’una gran oportunitat. El carrer, els independentistes de base, vam quedar estabornits amb tant d’odi i en vista de la primera gran constatació de fins a quin punt

Editorial Vicent Partal : Tot s’accelera

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La convocatòria de les eleccions espanyoles pot posar l’independentisme en condicions de decidir la governabilitat d’Espanya, i ara cal esperar que no s’equivoque, com el 2018

 

 

 

  

 

Vicent Partal

 

29.05.2023 - 21:40

 

 

Dec haver dit un milió de voltes que Pedro Sánchez només té una fidelitat, la fidelitat a ell mateix. Només li importa la seua supervivència, i aquesta és la clau de la convocatòria impulsiva d’eleccions que va fer ahir.

 

Convocant-les, Sánchez canvia el relat mediàtic –sempre tan important per a ell. Si no hagués convocat eleccions, a hores d’ara tots parlaríem del seu gran fracàs de diumenge i, en canvi, amb la convocatòria ens dedicarem tots a especular sobre què passarà al juliol.

 

Però, per una altra banda, el seu interès en clau partidista és molt evident i descarat. Segur que el càlcul és que encara podria guanyar, perquè entre el PP i el PSOE la distància no és tan gran avui com ho seria a final d’any. Però, dit això, és molt difícil de creure’s que no preveja la derrota electoral. I si la preveu, aleshores a mi la jugada em sembla molt clara. Sánchez vol menjar-se allò que se’n deia el bloc de la

Editorial Vicent Partal : Una merescuda bufetada als partits independentistes

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Era molt difícil fer això que ha fet aquesta nit la gent: deixar de sotmetre's al xantatge partidista

 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

28.05.2023 - 23:14

Actualització: 29.05.2023 - 04:31

 

 

 

 LINK AUDIO : https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2023/05/gravacio-podcast-28523-23.37.mp3

 

 

Hi ha un paper impressionant de Simone Weil que es va publicar l’any 1950 al número 26 de La Table Ronde i que porta per títol “Nota sobre la supressió general dels partits polítics“. Són vint pàgines i prou, però plenes d’intel·ligència i humanitat. La gran filòsofa francesa, l’únic gran esperit del nostre temps segons Albert Camus, ataca amb una duresa espectacular el mal que el partidisme fa a la democràcia i a la llibertat de les persones.

 

Weil afirma que el partidisme obliga a una autèntica “dimissió de l’esperit” que fa que els militants es regesquen no pel desig de la veritat sinó per la conformitat amb les ordres. I què és allò que aquesta dona tan especial, voluntària de la Columna Durruti a Espanya i resistent contra el nazisme a França, recomana de fer? Ho explica amb una paràbola: “Si podeu fugir de les mans d’aquesta gent que us amenaça amb el fuet, fugiu-ne. I si podeu evitar de caure entre les seues mans, eviteu-ho.” El pamflet de la senyora Weil, i dic pamflet en el sentit més elevat del terme, acaba amb una declaració inapel·lable: “L’operació de prendre partit ha substituït l’operació de pensar.”

 

Jo no acostume a portar barret, però si en portàs, avui me l’hauria de traure davant l’enorme lliçó de dignitat que l’electorat independentista ha donat als partits. Això que ha fet tanta gent d’abstenir-se, de no sotmetre’s més al xantatge, és una de les coses més difícils que aquest país podia fer. I l’ha feta. I ha tornat a demostrar fins a quin punt

Editorial Vicent Partal : El verí inoculat a Mestalla els anys setanta es paga molt car avui

 

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

El València CF fou objecte la manipulació del tardofranquisme contra el catalanisme, contra el valencianisme, i no se n'ha recuperat mai, d'això. És una institució corcada

 

 

Vinicius en el moment de ser expulsat a Mestalla (fotografia: Kai Forsterling).

 

 

 

Vicent Partal

 

22.05.2023 - 21:40

Actualització: 23.05.2023 - 07:33

 

 

L’escàndol organitzat amb motiu de la visita del Reial Madrid a Mestalla i els insults al jugador Vinicius ha crescut d’una manera que reconec que m’ha sorprès. No sé si és perquè el jugador és del Reial Madrid o per les conseqüències polítiques que se n’han derivat, amb la intervenció del president Lula i tot. Però m’alegra que finalment, siga per la raó que siga, es prenguen mesures contra els Yomus i més elements indesitjables d’aquest nivell. Però potser també que ens preguntem com és que passa això, i fem una mirada enrere per entendre que això de Mestalla no ve d’avui i que es va fabricar, artificialment.

 

Ja em disculpareu el record personal, però la primera volta que vaig anar al camp jo era un xiquet agafat de la mà de mon pare i Waldo va fer un gol extraordinari des del mig del camp. Waldo Machado da Silva, un futbolista brasiler negre, va ser la gran estrella del València en la dècada dels seixanta. I recorde que quan abandonàvem l’estadi molta gent parlava amb admiració del gol que havia fet “el negret”. Avui l’expressió “el negret” no seria acceptable, però en aquell moment tots la vèiem com una mostra d’afecte i admiració cap a un jugador que definia els partits i ho feia a favor nostre.

 

I ara resulta que d’aquella manera afectuosa de referir-se a un jugador brasiler hem passat a aquest espectacle denigrant contra un altre brasiler. És cert que era d’un equip contrari,

Editorial Vicent Partal : Ni van trobar les urnes ni han trobat el Tsunami

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

No diu molt de la nostra capacitat organitzadora que quatre anys després i amb tots els recursos esmerçats Espanya no sàpiga qui hi ha darrere el Tsunami i continue caçant mosques?

 

 

Una imatge del tall de l'autopista a la Jonquera.

 

 

 

 

Vicent Partal

21.05.2023 - 21:40

Actualització: 21.05.2023 - 22:26

 

 

L’enrenou causat per la decisió de l’ONU sobre el president Puigdemont ha tapat una mica la notícia que sabíem unes poques hores abans, les revelacions amb comptagotes del sumari contra l’organització del Tsunami Democràtic. Encara no ho sabem tot, però d’allò que ja sabem –incloses les conclusions– ens resta la constància que no han trobat res de res. Hi ha una col·lecció d’especulacions, bàsicament coincidents amb els rumors que circulaven en aquell moment dins el moviment independentista, i ni una sola prova, ni una miserable prova, que puga implicar ningú en cap mena de procés legal.

 

No cal dir que l’estat espanyol s’ha gastat els diners que no té a perseguir el Tsunami. I quan dic els que no té bàsicament em referesc al fet que la cua econòmica de Pegasus va més enllà dels fons reservats. Han estat quatre anys dedicant centenars de policies a perseguir el més petit indici, esmerçant diners en programes d’espionatge, arrestant i detenint gent per veure si ningú cantava. Tants cabals públics no havien estat mai tan malbaratats.

 

I no és pas la primera vegada, si parlem del procés. Això ja va passar amb les urnes. Que no en van trobar ni una, de les 6.300 en què va votar la gent en totes les poblacions del Principat, ni tampoc les prop de

La independència de Catalunya, una gran oportunitat democràtica per a Europa

 

 

OPINIÓ - ANÀLISI

 

 

Article de Vicent Partal, publicat originalment en anglès a la revista Horizons

 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

16.05.2023 - 21:40

Actualització: 17.05.2023 - 08:18

 

 

 

Aquest article ha estat publicat originalment en anglès a Horizons, en el número de la primavera del 2023 d’aquesta publicació.

 

 

La crisi entre Espanya i Catalunya no és nova, sinó que hi ha hagut un conflicte polític i institucional entre les dues nacions des del segle XVIII, pel cap baix. Durant aquest temps, Catalunya ha fet uns quants intents de proclamar la independència. Ho va fer el 1810, però dos anys després va ser incorporada a l’imperi napoleònic i després va tornar a Espanya el 1814. Ho va tornar a fer el 14 d’abril de 1931, però en poques hores es va convertir, per primera vegada, en una regió autònoma d’Espanya. Hi va tornar l’octubre de 1934, fet que anà seguit d’una dura repressió que va portar a la presó el govern català fins a la victòria del Front Popular el 1936 –això va ser l’inici de la insurrecció franquista. Finalment, el 27 d’octubre de 2017, hi va haver una altra declaració d’independència, en un episodi que, malgrat les aparences, no s’ha acabat ni de bon tros.

 

Amb l’excepció del 1931, la resposta espanyola a la proposta catalana ha estat sempre la de rebutjar el diàleg i recórrer a la repressió. Les imatges de la policia espanyola agredint ciutadans que votaven en el referèndum d’autodeterminació el primer d’octubre de 2017 –trinxant col·legis electorals i confiscant urnes– van fer la volta al món i van tornar a posar Catalunya a les portades arreu.

 

Poc després, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, va ser empresonada, i el president del govern, Carles Puigdemont, se n’anà a l’exili, dos fets que de cap manera són habituals a l’Europa democràtica, però sí a Espanya. En relació amb això, és important d’analitzar el destí personal dels tretze presidents de la comunitat autònoma de Catalunya que hi ha hagut del 1931 ençà per a comprendre millor que les relacions entre Catalunya i Espanya no han estat mai fàcils. Cinc van ser empresonats en algun moment de la seua vida, dos van ser inhabilitats pels tribunals per raons polítiques, sis van anar a l’exili –un dels quals només sols fou president a l’exili– i un, el president Lluís Companys, va ser empresonat per la República Espanyola del 1934 al 1936, es va exiliar el 1939, va ser lliurat a Espanya pels nazis i afusellat pel règim franquista. Amb l’excepció de l’actual president del govern català, tan sols dos dels 13 presidents catalans del període autonòmic han evitat la repressió.

 

Curiosament, un d’aquests dos presidents que no va patir repressió, Pasqual Maragall, és el protagonista principal del gran canvi d’aquests anys. Maragall va ser un lluitador antifranquista, socialista, batlle de Barcelona durant els Jocs Olímpics de 1992, i de mica en mica va passar de ser federalista a adoptar posicions independentistes.

 

Pasqual Maragall es va convertir en president del govern català l’any 2003, quan substituí Jordi Pujol, el carismàtic nacionalista de dreta que havia governat l’autonomia catalana entre el 1980 i el 2003. El govern que va formar Maragall en arribar a la presidència va reunir el Partit dels Socialistes de Catalunya –afiliat al PSOE espanyol–, els postcomunistes i l’única formació independentista de l’època, Esquerra Republicana.

 

En aquelles eleccions, Esquerra va obtenir el 16,59% dels vots populars. El 2022, vint anys després, el moviment independentista, ja dividit en tres forces diferents, va aconseguir el 52% dels vots populars. Del 16% al 52%. És evident que un canvi d’aquesta magnitud no és gaire comú, de manera que comprendre com es va fer aquest salt tan gran és la clau per a entendre el conflicte català actual.

 

Autonomia catalana: el pacte que Espanya no ha respectat

Editorial Vicent Partal : No fotem, Piqué, no fotem!

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Si Piqué ha triat de prohibir estrictament el català, ha d’assumir la seua decisió, i les conseqüències, i no amagar-se rere el màrqueting

 

 

Gerard Piqué, durant un partit entre la Reial Societat i el FC Barcelona.

 

 

 

Vicent Partal

14.05.2023 - 21:40

Actualització: 15.05.2023 - 08:02

 

 

 

Dissabte, mentre a l’estadi de la USAP de Perpinyà es desplegava una pancarta gegant en suport de la llengua catalana i dels batlles perseguits per haver-la fet servir als plens, una nova agressió lingüística embrutava aquestes coses que fa Gerard Piqué, aquesta mena d’espectacle que ha organitzat basat en les regles del futbol. Una jugadora de la lliga femenina va rebre un cop i, mentre era a terra adolorida, es va exclamar per la duresa de l’entrada. Però, sorprenentment, l’organització no va tenir cap més preocupació que insistir-li de manera pública que s’havia de queixar en espanyol. Que es podia queixar per una entrada que podia haver-la lesionat i deixat fora de la competició, però que si es queixava ho havia de fer en espanyol.

 

 

Fa uns quants anys que vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Elena Vavilova, la famosa espia del KGB que havia passat dècades als Estats Units infiltrada com si fos una americana qualsevol –la seua vida va inspirar la famosa sèrie televisiva The Americans. I ella em va dir que la cosa més difícil de totes havia estat entrenar-se perquè no se li escapés cap paraula en rus en situacions de dolor –específicament, em va

Editorial Vicent Partal : Votar amb un somriure o somriure i no anar a votar

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

El vot somrient no solament ens fa feliços sinó que conforma una societat sana, però si no és possible somriure no anar a votar també és una alternativa vàlida

 

 

Un grup d'electors votant Chirac amb una agulla d'estendre al nas, l'any 2002.

 

 

 

Vicent Partal

07.05.2023 - 21:40

Actualització: 08.05.2023 - 08:05-2023

 

 

 

Aquesta setmana comencen oficialment les campanyes de les eleccions a les Corts Valencianes, al Parlament Balear i als consells insulars, al Parlament de l’Aragó per als ciutadans de la Franja i a tots els municipis del país, tret dels de Catalunya Nord i Andorra.

 

Són unes eleccions evidentment importants, per moltes coses, però que arriben també en un moment especialment complicat. Molta gent està decebuda amb els polítics, especialment amb aquells que els haurien de representar més. Al País Valencià, per exemple, el balanç en termes nacionals del pas de Compromís pel govern és ben trist, especialment en relació amb el requisit lingüístic, la reciprocitat televisiva i sobretot la destrucció de les línies escolars en català. I al Principat no cal dir que la decepció i la indignació envers els tres partits que es proclamen independentistes, amb matisos entre ells, es fa impossible d’amagar.

 

En aquest darrer cas, hi ha un factor que causa un dolor especial a molts ciutadans: el record dels dies que votàvem amb un somriure a la cara. El 27-S, el Primer d’Octubre, evidentment, i potser fins i tot a les

Editorial Vicent Partal : A Marta Martorell aquesta vegada li ha tocat de fer de boc expiatori

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL 

 

El govern va fulminar ahir la directora general de Funció Pública per salvar la consellera Vilagrà, i així ens recordava que la política professional és una selva on tothom, quan pot, mata per sobreviure o mor

 

 

Marta Martorell quan era batllesa de Tiana (fotografia: ERC).

 

 

Vicent Partal

02.05.2023 - 21:40

Actualització: 03.05.2023 - 01:19

 

 

El govern va fulminar ahir Marta Martorell, directora general de Funció Pública, arran del caos de les oposicions fetes aquest cap de setmana. Però el problema és que Marta Martorell havia estat nomenada per al càrrec el 17 de gener d’enguany i el concurs en què s’adjudicà a l’empresa Cegos el control de les oposicions, d’aquestes oposicions que li han significat l’acomiadament, va ser formalitzat el 27 de desembre de l’any passat. Així doncs, tothom pot entendre que en aquest cas ella no pot tenir-hi molta culpa ni responsabilitat personal. De fet, la publicació del concurs d’externalització es va fer el 5 de setembre, el concurs es va adjudicar el 22 de novembre i el contracte es va signar, com he dit abans, el 27 de desembre. Per tant, tot s’havia tancat i signat vint-i-un dies abans que ella prengués possessió.

 

Evidentment, Marta Martorell és allò que se’n diu un boc expiatori. Simplement, en aquesta ocasió li ha tocat a ella. Arran de l’allau de protestes i en vista del to que va agafant la polèmica, el govern ha sacrificat preventivament un peó per veure si d’aquesta manera

Editorial Vicent Partal : Espanya com un espai d’obediència a Madrid

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La publicació pel Reial Madrid d'aquest vídeo repugnant no és cap anècdota, sinó que ens mostra la cara veritable de l'ésser espanyol

 

 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

 

18.04.2023 - 21:40

|Actualització: 19.04.2023 - 08:04

 

 

 

L’escalada de la tensió entre Catalunya i Espanya esclata sempre i de manera regular, fins i tot quan, com ara, el govern català fa qualsevol cosa imaginable per impedir-la. I ara li ha tocat –no és la primera vegada ni serà l’última– al FC Barcelona. Els que intenten enterrar el conflicte avantposen a la realitat la seua voluntat, i això és una tasca condemnada al fracàs perquè és una veritat històrica inapel·lable que el conflicte entre totes dues nacions existeix i encara no s’ha resolt.

 

Sobre l’episodi en aparença futboler –perquè és molt més que això–, crec que no cal ni remarcar el paper històric tan positiu que el FC Barcelona ha jugat no solament en defensa de la catalanitat, sinó en defensa de la democràcia i el progrés. Els fets històrics, diga què diga el Reial Madrid amb el seu vídeo provocatiu, són documentats de sobres, i acceptar de discutir sobre això seria incongruent i estúpid. Dit això, tanmateix, crec que paga la pena de mirar què hi ha més enllà de la polèmica.

 

Cal partir del fet que, en primer lloc, hi ha la derrota madrilenya. Ells no accepten mai de perdre i quan perden, com és evident que perden la lliga actual, reaccionen cercant justificacions sobrenaturals. A Madrid hi ha una consciència històrica, generada per l’intervencionisme franquista sobre el futbol, en el

Editorial Vicent Partal : Astrid Barrio i companyia

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

El nomenament d'Astrid Barrio a la comissió de la claredat ha mogut molt enrenou, però és important de veure qui la hi acompanya i què representen, lamentablement, tots plegats

 

 

Marc Sanjaume

 

 

 

Vicent Partal

16.04.2023 - 21:40

Actualització: 17.04.2023 - 02:44

 

 

 

Jan Karski és l’autor d’un llibre extraordinari que porta per títol Història d’un estat clandestí. S’hi relata l’existència d’un estat clandestí, secret, a Polònia, durant l’ocupació nazi, en el funcionament del qual Karski va tenir un paper determinant com a diplomàtic. Impressiona llegir de quina manera els polonesos van ser capaços de crear una estructura estatal clandestina sota l’ocupació alemanya i soviètica, primíssima i sempre en risc, però suficient per a mantenir viva l’existència del seu país en el moment més difícil. Com és previsible, en el relat apareixen també misèries, traïcions, egoisme, por, defalliments. Però Karski raona amb una crua naturalitat com ho van aconseguir i afirma que va ser perquè van actuar tenint en tot moment com a nord només –i insisteix en la paraula “només”– la lleialtat a la idea de la llibertat i la independència de Polònia.

 

Aquests dies la notícia que Astrid Barrio ha estat convidada pel govern de Catalunya a formar part del comitè d’experts que hauria de dissenyar el fantasmagòric acord sobre la claredat ha causat sorpresa i moltes reaccions, de riure o d’indignació. És normal, perquè la decisió és esperpèntica, una collonada còsmica si em permeteu de citar Josep Pla. Astrid Barrio es va distingir per la seua bel·ligerància contra el procés d’independència, i va ser tan agressiva i violenta, tan poc acadèmica i rigorosa, que el fet que el govern li done una cadira acadèmica ara és simplement incomprensible.

 

Però el problema és que si ens quedem mirant la senyora Barrio no hi veurem més enllà. I allò que en realitat ens hauria

Editorial Vicent Partal : No cal perdre més temps: ja fa deu anys que la teoria del referèndum acordat és feta

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

No es justifica de cap manera que el govern català perda ara un any estudiant una possibilitat que la Generalitat ja va estudiar i aclarir l'any 2013

 

 

Enoch Albertí, Carles Viver i Pi-Sunyer i Joan Vintró, tres dels membres del CATN

 

 

 

 

Vicent Partal 

12.04.2023 - 21:40

Actualització: 13.04.2023 - 08:12

 

 

L’any 2013 la Generalitat de Catalunya va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional, un grup de treball que durant poc més d’un any va elaborar divuit informes molt sòlids que abraçaven la majoria d’aspectes que calia tenir en compte per al moment de la independència. Des de com s’havia d’organitzar la política monetària fins a l’abastament d’aigua i d’energia; de la successió d’ordenaments i administracions a la distribució d’actius i passius entre Espanya i Catalunya; de l’organització d’una seguretat social pròpia a l’execució d’un procés constituent per a dotar la nova república de la legislació necessària per a fer camí com a estat independent.

 

Aquest consell assessor tenia un nivell intel·lectual altíssim. Dirigit per Carles Viver i Pi-Sunyer, comptava amb tretze membres, entre els quals hi havia personalitats com ara la catedràtica d’hisenda pública Núria Bosch, l’empresari Joan Font, els catedràtics de dret constitucional Joan Vintró i Enoch Albertí, juntament amb noms molt més coneguts del gran públic, com ara Germà Bel, Carles Boix, Salvador Cardús, Ferran Requejo i Àngel Castiñeira.

 

Els treballs del consell han romàs com una referència imprescindible, encara que avui siguen difícils de trobar. Són feines molt sòlides i molt documentades en la majoria de casos, que calia fer i que, per sort, ja

Editorial Vicent Partal : El llibre que explica que Espanya ha triat el pitjor camp de batalla que podia triar

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Hem de ser conscients de la feliç coincidència en el temps entre la constitucionalització d’Europa en mans d’un tribunal democràtic i l’enfrontament català amb Espanya

 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

02.04.2023 - 21:40

Actualització: 02.04.2023 - 21:43

 

 

El retorn de Clara Ponsatí i les polèmiques interessades que ha suscitat es poden aclarir i contextualitzar llegint un d’aquells llibres que ho expliquen tot. Parle de L’Union par le droit (SciencesPo), d’Antoine Vauchez, un volum que porta un subtítol ben aclaridor: “L’invention d’un programme institutionnel pour l’Europe”. Vauchez hi explica amb tota mena de detalls que les institucions judicials europees han anat creant un programa capaç de donar sentit i unitat a la complicadíssima i no sempre ben resolta trama política que ha evolucionat d’ençà del tractat de Roma fins a l’actual Unió Europea. I explica, sense deixar marge a la discussió, que el dret ha esdevingut la palanca principal amb què Europa s’ha pogut afermar com un nou centre de poder, per damunt dels estats que la componen. Això significa, parlant del conflicte nacional català, que Espanya ha triat el pitjor camp de batalla que podia triar.

 

Vauchez ens recorda que, als inicis de la integració europea, als tractats de París i Roma no hi havia cap idea concreta sobre el paper que hi havia de fer la justícia, més enllà d’una vaga referència a l’acostament entre les legislacions estatals. I, a partir d’això i de la feina dels primitius tribunals de les comunitats europees, dibuixa davant els nostres ulls, d’una manera metòdica, com s’ha bastit allò que defineix d’autèntica “catedral jurídica”, aquesta utopia realitzada que és el dret europeu.

 

La seua explicació és apassionant, entretinguda i tot, perquè Vauchez ens detalla les intimitats dels tribunals que s’han anat succeint fins a arribar a l’actual TJUE, parlant dels jutges i juristes que han estat

Editorial Vicent Partal : Els quatre punts clau de la sacsejada que Ponsatí ha fet en el tauler polític català

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Ponsatí ha marcat el retorn de la via unilateral, ha fet aflorar moltes contradiccions, ha dut incomoditat a Espanya i al Palau de la Generalitat i ha fet un gran pas en el combat europeu

 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

 

29.03.2023 - 21:40

Actualització: 30.03.2023 - 09:42

 

 

La sacsejada que ha fet Clara Ponsatí en el tauler polític català té moltes facetes, no totes de la mateixa importància, però totes remarcables. Miraré de fer-ne una espècie d’inventari.

 

1. Torna a flotar en l’ambient la via unilateral i l’independentisme desacomplexat

Clara Ponsatí va prendre la decisió de tornar a Barcelona de manera unilateral, sense tenir gens en compte l’estat espanyol. Però no és tan sols això el que va passar ahir, ni allò que importa. Perquè Ponsatí, especialment en la conferència de premsa, va ser directa, políticament aguda i incisiva i va deixar clar com és i què ha de fer qualsevol via alternativa al pacte a la baixa amb Espanya.

 

En relació amb això, hi ha un moment especialment clar, que és quan diu: “No he vingut a pactar amb l’estat, sinó a continuar el combat per la independència.” I marca, per si no s’havia entès prou, una línia nítida entre el comportament i la posició política de la consellera Meritxell Serret i el seu. Fent això, i fent-ho de la manera que ho va fer, moltíssima gent es va sentir, de sobte, neta de la toxina aquesta propagada per terra, mar i aire que diu que és irreal parlar avui de fer efectiva la independència o d’actuar unilateralment per aconseguir-la. D’aquesta manera, doncs, va fer recuperar a molta gent una connexió que probablement no experimentava de feia anys.

 

2. Afloren les contradiccions

Editorial Vicent Partal : Via Laietana, 43: la panxa de la bèstia

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

El llibre Torturades, de Gemma Pasqual, un relat sobre vint-i-dues dones torturades a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona entre el 1941 i el 2019, retrata com el pas de la dictadura a la democràcia és irrellevant per a aquesta Espanya de la qual cal fugir

 

 

 

 

 

 

 

Vicent Partal

21.03.2023 - 21:40

Actualització: 22.03.2023 - 11:58

 

 

[Read it in English]

 

Avui es posa a la venda el llibre Torturades, de Gemma Pasqual. És el relat que fan vint-i-dues dones del seu pas per la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana de Barcelona i de les tortures que hi van haver de suportar. Entre el 1941 i el 2019. I les xifres, només les dues xifres que emmarquen el relat, ja tenen un negre significat per si mateixes.

 

Des de l’endemà de l’entrada a Barcelona de l’exèrcit d’ocupació franquista –el qualificatiu se’l van posar ells mateixos– fins a la batalla d’Urquinaona. Que el pas de la dictadura franquista a la pseudo-democràcia és, novament, irrellevant. La mateixa policia pegava en les mateixes cambres Soledad Real el 23 d’agost de 1941 i Xènia Garcia el 18 d’octubre de 2019. Els mateixos policies en el mateix edifici apallissaven Victòria Pujolar amb una porra revestida de plom el juliol del 1945 i colpejaven amb un tornavís el 1981 els punys de Teresa Alabèrnia. Les mateixes cel·les brutes i pudents van

Editorial Vicent Partal : L’acceptació de la ‘rojigualda’ com a senyal de submissió

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La Generalitat sembla que ha assumit que la bandera espanyola presidesca alguns actes i siga present en les activitats del president Aragonès a l'estranger. Recordeu Santiago Carrillo?

 

 

La consellera Serret parlant a Barcelona en l'acte

 

 

 

Vicent Partal

15.03.2023 - 21:40

Actualització: 15.03.2023 - 22:43

 

 

Espanya és un dels pocs països del món que no té una bandera nacional clara i indiscutida. L’actual bandera oficial, de fet, és la dels generals insurrectes del 1936. Si llegiu la constitució del 1978 veureu que s’hi parla d’una bandera sense cap escut –això de posar-hi l’escut és una invenció posterior– i que és exactament la mateixa, amb les mateixes dimensions i proporcions, que va dibuixar el general Miguel Cabanellas Ferrer el 29 d’agost de 1936. Abans la bandera nacional espanyola havia estat la bandera amb tres bandes iguals, roja, groga i morada, institucionalitzada per la República, que havia substituït de manera molt efectiva les ensenyes bicolors prèvies.

 

Un detall important, sovint massa oblidat, per a entendre què significa la bandera bicolor és que el colp d’estat començà amb els franquistes enarborant la bandera tricolor de la República, perquè en aquell moment ningú no discutia que la tricolor era la bandera nacional d’Espanya. Fou un mes després