dimecres, 31 de maig del 2023

Editorial Vicent Partal : S’equivoca el president Aragonès

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Les eleccions espanyoles seran una gran oportunitat per a l'independentisme, a condició que no es prove de salvar Espanya, l'única cosa que interessa als comuns

 

 

El president Aragonès després de la compareixença d'ahir. (Fotografia de Quique García)

 

 

 

Vicent Partal

30.05.2023 - 21:40

Actualització: 31.05.2023 - 07:44

 

 

Després de la consulta del 9-N, el 25 de novembre de 2014, el president Artur Mas va fer un parlament en què proposà per primera vegada d’anar a fer la independència directament. Va instar a fer una llista única en unes eleccions catalanes, que havia de tancar ell i recollir una proposta molt concreta i detallada de com proclamar la independència. Era el temps de la Via Catalana, el moment en què el Consell Assessor per la Transició Nacional havia fet la millor anàlisi que tindrem mai de com es passa de ser part d’Espanya a ser independents, el moment en què el PSC defensava de fer un referèndum d’autodeterminació, quan els liberals europeus havien expressat el seu suport al procés, l’hora en què Espanya estava més desconcertada amb tot allò que es vivia.

 

Però, una setmana després, Oriol Junqueras va respondre al discurs de Mas amb un contradiscurs que ho engegava tot a rodar. No tan sols per allò que deia, sinó per com ho deia. Mas seia a primera fila de l’auditori i va haver d’aguantar estoicament tot de provocacions de l’orador i d’un públic que va aclamar Junqueras als crits de “president, president”.

 

El resultat d’aquella setmana terrible per a l’independentisme van ser molts mesos d’una guerra civil implacable i la pèrdua d’una gran oportunitat. El carrer, els independentistes de base, vam quedar estabornits amb tant d’odi i en vista de la primera gran constatació de fins a quin punt

el partidisme d’uns pocs podia fer descarrilar el tren que empenyia amb tanta il·lusió tot un poble.

 

El terratrèmol polític que es va viure diumenge gràcies a la fermesa i la dignitat dels votants independentistes ara ha canviat completament les regles del joc, una altra vegada, com ho va fer aquell 9-N. I tothom es mou. Dilluns Jordi Turull, en nom de Junts, va tornar a proposar una llista independentista unida a les pròximes eleccions espanyoles, sense concretar res més –sense concretar, especialment, si serviria per a ajudar a salvar Espanya, tot investint Sánchez, o si realment i des del minut u, aquesta vegada, anirien a Madrid a atiar la confrontació contra Espanya. Siga com siga, aquesta vegada no hem hagut d’esperar una setmana perquè ERC fes la contraproposta, ara per boca del president Aragonès. I ha estat molt decebedora.

 

Aragonès ha estat prudent en les formes, però ha tornat a equivocar-se greument. Ha estat prudent en les formes perquè, personalment, ell no és un Oriol Junqueras. Però també perquè no té més remei que ser prudent –el 2014, Esquerra era el partit que pujava i ara és el que baixa. Ha estat prudent perquè tota l’estratègia que el seu partit ha dibuixat després del 2017 se n’ha anat en orris, s’ha demostrat equivocada, i ara no en tenen cap –m’ha impressionat que done per descomptat que guanyaran el PP i Vox, sense concedir ni una sola possibilitat de victòria a Pedro Sánchez. Ha estat prudent, en fi, perquè no podia ser res més –amb els resultats de diumenge a la mà, ell hauria d’haver convocat eleccions i una pila de gent hauria d’haver dimitit, però tan sols ha dimitit el sempre digne Miquel Pueyo. Ha estat prudent, també, perquè segurament es veu a venir la guerra interna dins Esquerra, que ahir Joan Tardà ja va començar. I, dit tot això, s’ha equivocat. I s’ha equivocat molt.

 

S’ha equivocat provant de tornar a dividir l’independentisme amb l’excusa dels comuns. Per orgull, ara no pot acceptar, de la nit al dia, la mà oberta de Junts, després d’haver guerrejat tant contra ells i després d’haver narcotitzat les seues bases fent que odien més el partit del president Puigdemont que el del president Sánchez. Però passa que amb els comuns no es pot anar a Madrid a fer res, perquè l’objectiu dels comuns, ben legítim, per una altra banda, és salvar Espanya. I l’objectiu de l’independentisme és enfonsar-la. No per res, únicament perquè enfonsar-la és una condició necessària per a la llibertat de Catalunya.

 

Esquerra està atrapada en la dinàmica que ella mateixa ha creat tots aquests anys, en aquesta lluita per una hegemonia, malentesa, que ja no pot obtenir. Els dies del president Aragonès a palau són comptats, tan sols depèn de Salvador Illa i els seus interessos. I sap que a les eleccions vinents no té cap possibilitat, ni una, de repetir com a president.

 

Si vol continuar essent un actor important de la política catalana i servir el país, Esquerra necessita un líder, una persona capaç de treure el partit del pou on es va enfonsant. Un líder que entenga que l’independentisme és un moviment plural que cap partit, tampoc Junts, evidentment, pot intentar de subordinar a la lluita per l’hegemonia electoral i la gestió de les cadires. Un líder que reflexione i entenga que els millors dies del país, els dies més il·lusionants per al poble català, els ha portats la unitat, han vingut de bracet de la confrontació i la unilateralitat i els ha protagonitzats l’independentisme, no barreges diluents de la realitat del conflicte.

 

Només els militants d’Esquerra tenen el dret de decidir què ha de fer Esquerra. Si no ho volen entendre, ja s’ho faran, serà problema seu i tenen tot el dret de menjar-se’l tots sols. Ells deuen saber què en volen fer, de l’organització que van crear els presidents Macià i Companys. Però els independentistes ara tornem a tenir pressa, perquè cinc anys després s’obre una altra oportunitat molt clara i hem de posar en pràctica tot allò que hem après d’ençà del 2014. El 23 de juliol aquest país pot protagonitzar un altre pas endavant, ferint el cor mateix del règim del 78 i d’Espanya. Ara mateix no sé si hi haurà condicions per a fer-ho votant algú o si caldrà fer-ho, com diumenge, amb una abstenció en massa. Però és una oportunitat que més val que no deixem passar, que ja hem perdut prou temps.

 

PS1. A última hora de la vesprada, quan ja havia escrit aquest article, s’ha sabut que Compromís ha decidit d’oferir-se a Sumar. És la fi del viatge, novament, dècades després. El potent valencianisme de final del franquisme –socialista i demòcrata-cristià– va desaparèixer a mans dels partits estatals i va costar dècades que n’aparegués un altre amb cara i ulls, que ara ha decidit de deixar de ser-ho, una altra vegada. En parlarem, però és una gran desgràcia que es puguen llançar a l’aigua tants anys de faena de tanta gent, per tornar a fer un camí que els valencians sabem de sobres, i per experiència personal, que no porta enlloc.

 

PS2. Rep molts comentaris sobre la veu sintètica que llegeix els articles de VilaWeb. Voldria repetir que, ara com ara, no és sinó una prova, imperfecta per tant. Som conscients que ha de millorar molt i treballarem les setmanes i mesos vinents perquè s’acoste tant com siga possible a allò que voldríem que fos. Demane una miqueta de paciència, per tant. Quant a la decisió de llegir jo mateix els editorials, és una cosa que intentarem anar ampliant també a més periodistes de la casa.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/sequivoca-el-president-aragones/