Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris OPINIÓ VICENT PARTAL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris OPINIÓ VICENT PARTAL. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de desembre del 2023

La degeneració dels Mossos d’Esquadra. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Que els Mossos diguen que els agradaria fer servir Pegasus en les investigacions és una afirmació insultant per a les víctimes d'aquest programari i sorprenent del moment que Europa en desaconsella obertament l'ús

 

 

 

El comissari en cap durant la compareixença parlamentària de divendres passat (fotografia: ACN).

 

 

 

 

Vicent Partal 


04.12.2023 - 21:40

 

 

Quan els Mossos es van desplegar a Barcelona, un fet anecdòtic em va ensenyar que aquella policia era, era, una altra cosa. Una nit tornava a casa jugant amb una de les meues filles. Jo caminava per una vorera i ella per l’altra i imitàvem el caminar i els gests de tots dos. De sobte, un cotxe dels Mossos es va acostar a la menuda i li va preguntar si anava sola i si necessitava res. En català, és clar. Vaig travessar ràpidament, vaig explicar al policia que jugàvem i tots tres vam acabar rient. Aquella policia era radicalment diferent de la policia espanyola i la Guàrdia Civil que havíem tingut fins aleshores. Pròxima, atenta, educada, amb una enorme voluntat de servei…

Ha passat molt temps d’aleshores ençà i, parlant en termes generals, per mi és evident que el cos ha degenerat. Hi ha molta gent a dins que vol fer la feina ben feta i que es continua comportant d’aquella manera tan amable que he descrit adés. Però l’esperit general s’ha degradat a un nivell increïble. Després del 155, especialment.

De tant en tant, hi ha una prova o una altra que ens ho revela, això. Unitats com la BRIMO són, de fa anys, una vergonya per al país i haurien d’haver estat dissoltes fa molt temps. Però, contràriament,

dijous, 23 de novembre del 2023

El numeret de Suïssa i els jutges de partit

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 


García Castellón fa política coordinadament amb el PP i Vox. Més que això encara: treballa com a jutge pel partit. I per tant una prevarica.

 

 


 

 

 

 

Vicent Partal

22.11.2023 - 21:40

Actualització: 22.11.2023 - 21:48

 

 

El març del 2020 Suïssa va rebutjar la petició de perseguir Marta Rovira. Les autoritats helvètiques van ser ben contundents: no tan sols van dir que les activitats de què era acusada la secretària general d’ERC no encaixaven en la definició de terrorisme, sinó que van voler aclarir a Espanya que allò era un cas de persecució política i que, per tant, Suïssa no hi col·laboraria de cap manera, atesa la seua tradició i el fet que l’ordenament legal propi ho prohibeix. Fou una de les bufetades més contundents i memorables que va rebre d’Europa l’estat espanyol i una presa de posició claríssima d’un país que –això no ho hauríem d’oblidar mai– es va oferir públicament a fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya després del Primer d’Octubre.

Malgrat això, ahir el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón va insistir a dur endavant la investigació del Tsunami Democràtic per la nova i surrealista imputació de terrorisme. I l’endemà d’haver demanat al Tribunal Suprem que l’assumís, perquè tant el president Puigdemont com el diputat d’ERC Rubèn Wagensberg són aforats, ahir va enviar una comissió rogatòria a Suïssa perquè les autoritats d’aquest país localitzassen

dimecres, 22 de novembre del 2023

L’onada ultra és ja un fenomen planetari. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Hi ha un tomb de tendència autoritària a tot el món que no té gens de trellat negar ni provar de disminuir

 

 


 

 

 

 

Vicent Partal

21.11.2023 - 21:40

 

 

Vivim, definitivament, temps difícils. La victòria –sorprenent, per la contundència, sobretot– de Javier Milei a les eleccions presidencials argentines significa un impuls més, però un d’enorme, a l’avanç planetari de l’extrema dreta.

Donald Trump i Jair Bolsonaro, els seus dos ídols i referents principals, no són al poder. Però els sondatges indiquen que hi ha possibilitats que Trump torne a la Casa Blanca l’any vinent. Malgrat l’assalt al Capitoli i els processos judicials. Amb totes les conseqüències que tindria.

Mentrestant, a Europa l’extrema dreta va perdre fa poques setmanes Polònia, però això no és sinó un miratge. Perquè els seus representants ja s’han acomodat entre els tres grans partits;

dimecres, 15 de novembre del 2023

Editorial Vicent Partal : Sánchez ja té la investidura. L’independentisme, una confusió massa exagerada

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL 

 

 

El PSOE aconsegueix l'única cosa que li importava mentre l’independentisme s’entesta a seguir el camí més autodestructiu possible

 

 

 


 

 

 

Vicent Partal

14.11.2023 - 21:40

Actualització: 15.11.2023 - 07:39

 

 

Avui comença la sessió d’investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. L’èxit d’aquesta sessió semblava gairebé impossible l’endemà de les eleccions del juliol. El PSOE ha aconseguit el seu objectiu i tots els partits del parlament espanyol, tret del PP-UPN i Vox, votaran un candidat a la presidència que si una cosa ha demostrat sobretot en la seua carrera política és que no té escrúpols ni moralitat. Ni cap nord que no siga el poder. Ara li toca dur la disfressa de progressista i conciliador, d’audaç i tot, però no cal fer un gran esforç per recordar-lo en posicions ben diferents: envoltat de militars i fent un discurs gairebé d’extrema dreta durant la pandèmia, donant suport sense fissures al seu rei i al PP contra Catalunya, torejant els socis de Podem fins a convertir-los en la poca cosa domesticada que ara és Sumar.

El contrast és a la banda de l’independentisme, que arriba a aquesta investidura espanyola desorientat, debatent-se en una mar de dubtes, recels i imprecacions, sense cap certesa per a dipositar a les mans dels votants i carregat de retrets i violència. Autodestructiu en extrem.

Hi ha gent que opina que això és normal. Que hi ha una gran decepció per tot allò que ha passat aquests darrers anys i que això mena a aquest pessimisme que tant s’escampa. Jo hi ha coses que les trobe normals, com ara el desconcert i la prevenció que causa el canvi tan radical d’estratègia de Junts i la decepció per

dimarts, 14 de novembre del 2023

Una Espanya exòtica on han de redactar una llei pensant en les trampes que faran els jutges

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Llegint la llei d'amnistia tens la sensació que el legislador es posa la bena abans de la ferida. És escrita pensant de quina manera el poder judicial no la rebentarà

 

 

Conferència de premsa de Félix Bolaños (PSOE) després de presentar la llei a registre (fotografia: Fernando Villar).

 

 

 

 

Vicent Partal

13.11.2023 - 21:40

13.11.2023 - 21:48

 

 

Finalment s’ha presentat la llei d’amnistia i finalment l’ha presentada el PSOE i prou. Tot sol. Després de molts dies d’especulacions, per tant, ja en sabem el contingut i en podem parlar amb propietat. Josep Casulleras, en aquest article, en fa una anàlisi aprofundida, per a entendre què hi ha i què significa.

La meua opinió, una volta llegida, és que és una llei certament molt treballada, això no es pot negar, que té quatre defectes preocupants, però que sobretot posa en relleu l’excentricitat d’aquesta Espanya democràticament anormal, on els legisladors han d’escriure un text legal pensant ja d’entrada que els jutges faran totes les trampes possibles per a rebentar-lo.

Sobre els defectes, primer, deixant de banda el debat polític sobre la llei, crec que és un gran error no incloure-hi clarament la lawfare. Expliquen, diuen,

divendres, 10 de novembre del 2023

Junts-PSOE: un acord de pau més que no d’investidura, però ple de riscs i inconcrecions. Via Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Això no és un acord de legislatura, no és un pacte típic de qualsevol democràcia europea, sinó que té l'estructura, la tècnica i la narrativa d'un acord de pau, que tan sols significa l'inici de converses

 

 

El president Carles Puigdemont arribant a la conferència de premsa d'ahir a Brussel·les. (Fotografia d'Olivier Matthys)

 

 

 

Vicent Partal

09.11.2023 - 18:05

Actualització: 10.11.2023 - 08:24

 

 

A l’hora d’analitzar el pacte entre Junts i el PSOE, que permetrà finalment la investidura de Pedro Sánchez, crec que cal distingir tres elements per separat: el pacte mateix, les garanties d’aquest pacte i la llei d’amnistia. D’aquesta darrera, no en puc parlar fins que siga pública i es puga llegir; però dels altres dos, sí.

El pacte és molt ambiciós i significa un canvi gros d’escenari. Però té un problema greu que vull assenyalar d’entrada: no hi ha garanties de compliment, i això, parlant del PSOE i sabent quin peu calça, és assumir molt de risc. Junts afirma que el mecanisme internacional de verificació i la seua pròpia capacitat de tombar el govern espanyol en tot moment són les garanties del pacte. A mi em semblen unes garanties insuficients, però en qualsevol cas reconec que només el temps posarà les coses al seu lloc.

Hi ha una segona cosa que també vull assenyalar abans d’analitzar el document. Fa sis anys, després de no haver implementat la república independent proclamada pel parlament, es va obrir una via política de confrontació amb l’estat espanyol de l’exili estant. Basada a denunciar que Espanya no és una

dijous, 9 de novembre del 2023

El mal ‘karma’ castiga el PSOE . Via Vicent Partal

 

 

EDITORIAL - OPINIÓ

 

Com més dies passen, més clar es veurà que el PSOE va cometre un error històric quan, davant la proposta política de l’independentisme català, va tombar cap al feixisme i va violentar les regles elementals de la convivència democràtica

 

L'eurodiputada del PSOE Iratxe Garcia durant la seva intervenció al ple del Parlament Europeu sobre l'estat de la Unió Europea, a Estrasburg el 15 de setembre del 2021. Garcia ha estat una de les persones que més bullanga ha fet a Europa contra els independentistes catalans.

 

 

 

Vicent Partal

08.11.2023 - 21:40

Actualització: 09.11.2023 - 07:36

 

 

Tots els actes passats d’una persona, d’un col·lectiu, d’un grup, d’una institució, tenen la possibilitat d’esdevenir una “venjança contra un mateix“. Quan les accions d’una persona o un grup tenen conseqüències negatives, sempre poden tornar cap a ells d’una manera que pot semblar que el passat es venja. I això és especialment cert quan han causat dany a altri o han estat moralment qüestionables. Els entrebancs per la incoherència, el remordiment, la culpa o les repercussions socials o legals poden ser vists com a conseqüències que una persona o grup ha de suportar de resultes dels seus actes passats. Especialment si, per interès o oportunisme, de sobte canvia les regles amb què s’ha regit tota la vida i en què creu. Aquest concepte és una part central i integral de moltes filosofies i sistemes de creences, incloent-hi la idea del karma.

El karma és un concepte que prové sobretot de l’hinduisme i el budisme, i fa referència a allò que podríem anomenar la llei de causa a efecte. Segons aquesta llei, cada acció intencionada (bona o dolenta) que algú fa en un moment determinat generarà una força que li retornarà en algun moment positivament o negativament, segons la natura de l’acció feta. D’acord amb les filosofies que creuen en el karma, quan algú comet accions malintencionades, egoistes o dolentes per a uns altres, es genera una energia negativa que tard o d’hora li afectarà la vida i es manifestarà en forma de mala sort, dificultats o qualsevol altra mena de retribució negativa.

Deixant de banda el misticisme, crec que tots ens podríem posar d’acord en el fet que si tu, conscientment i sabent que ho fas de propòsit, trenques en un moment determinat el teu codi ètic per un interès concret, és probable que en un futur més o menys immediat aquesta acció incoherent que has fet es gire en contra teu i et cause problemes, com li passa ara mateix al PSOE amb el comissari Reynders.

Com ja deveu saber, ahir el comissari de Justícia de la Unió Europea, el polèmic Didier Reynders, va enviar una carta a Pedro Sánchez, en què li manifestava preocupació per l’amnistia i exigia explicacions al govern espanyol. Com tantes coses aquests dies –el comunicat del CGPJ, per exemple–, aquesta actuació és incomprensible del punt de vista procedimental i irrespectuosa del punt de vista democràtic. Com pots demanar explicacions d’una cosa que encara no existeix?

Però la jugada és sobretot una pressió més i forma part del patró aplicat contra l’independentisme català i que ara es fa servir contra el PSOE. Reynders, que ja ha organitzat un bon grapat d’escàndols en relació amb la carpeta catalana, simplement s’ha deixat instrumentalitzar per Vox, el PP i el residu de Ciutadans. Aquesta acció no va més enllà, però serveix per a amplificar molt l’escàndol, atiar titulars alarmistes, acorralar políticament els socialistes i dotar d’arguments la milícia jurídica, els escamots judicials que provaran d’impedir que el poder legislatiu actue lliurement, quant a l’amnistia. Que intentaran d’impedir que la democràcia funcione.

Però el cas és que a Brussel·les de pressions i jugades brutes i poc edificants com aquesta n’hem vist un bon grapat durant aquesta legislatura. No solament contra els eurodiputats a l’exili de Junts, sinó també contra els d’Esquerra, Diana Riba i Jordi Solé. I sabeu què? Que en molts casos han estat perpetrades per socialistes com Iratxe García i Javier Aguilar, i han comptat amb el suport entusiasta i camarada dels diputats de Vox, del PP i de Ciutadans. Sí, dels mateixos que ara retornen el karma negatiu a Pedro Sánchez.

Com més dies passen, estic segur que més clar es veurà que el PSOE va cometre un error històric i potser ja irreparable quan, davant la proposta política de l’independentisme català –i sols perquè són més nacionalistes espanyols que no demòcrates–, va tombar cap al feixisme i va violentar les regles bàsiques i elementals de la convivència democràtica. Alguns –un servidor mateix en dos articles que ja el 2014 van desencadenar la fúria a la seu del PSC i que són dels que em sent més orgullós d’haver escrit– els havíem avisat que passaria això si agafaven aquell camí.

No van voler escoltar res ni ningú i ara ho paguen caríssim. Però, ep!, després del Primer d’Octubre ja no és el meu ni el nostre problema. Ja s’ho faran i és igual si s’ofeguen en les contradiccions. Perquè s’han guanyat a pols la seua desgràcia i la del seu país.

 

PS1. Després de publicar aquest editorial hem sabut que l’acord entre Junts i PSOE era imminent i que es podia fer públic en qüestió d’hores. Us en mantindrem informats.

PS2. Avui he fet una Pissarreta explicant per què el nacionalisme espanyol és una ideologia reaccionària i violenta.

PS3. Precisament la dreta nacionalista espanyola protagonitza escàndols diaris al País Valencià. Núria Cadenes en parla, i situa perfectament la cosa, en el seu article setmanal.

PS4. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-mal-karma-castiga-al-psoe/ 


dimarts, 7 de novembre del 2023

Editorial Vicent Partal : No es pot investir Sánchez perquè el PSOE no pot garantir allò que promet



OPINIÓ  -  EDITORIAL

 


Aquestes darreres hores, amb les acusacions sobtades de terrorisme contra el Tsunami i amb la rebel·lió oberta del CGPJ, s’ha demostrat que el PSOE no pot garantir res d’allò que promet. I de què serviria investir Pedro Sánchez en aquestes condicions?

 

 


 

 

 Vicent Partal

06.11.2023 - 20:40

Actualització: 07.11.2023 - 07:56

 

L’Audiència espanyola va llançar ahir una bomba de precisió acusant de terrorisme el president Carles Puigdemont, Marta Rovira i una llista llarga de persones més. Pel Tsunami Democràtic.

La cosa és que durant les negociacions de la llei d’amnistia, el PSOE recelava d’incloure-hi casos qualificats de terrorisme i per això s’havia arribat a un acord basat, segons que sembla, a dir que s’hi inclourien aquests casos sempre que no haguessen causat víctimes. Morts.

Això ho sabien tan sols els negociadors del PSOE i de Junts. Però ahir al matí alguns mitjans espanyols ho van començar a esbombar (per una filtració d’algú o per Pegasus, vés a saber) i l’Audiència espanyola, quan ho descobrí, va reaccionar.

I va reaccionar de manera rocambolesca. I descaradament política, actuant no tan sols com el tribunal d’excepció que tots sabem que és, sinó fent política, intervenint-hi directament.

La causa del Tsunami Democràtic fa anys que és als tribunals i ni Puigdemont ni Rovira no havien estat mai acusats. Ni mai hi havia hagut cap acusació que fes referència a la mort de cap persona. Però ara, de sobte i miraculosament,

dimarts, 31 d’octubre del 2023

Editorial Vicent Partal : I el PSOE acota el cap, quan fa sis anys justs de l’exili

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Tot això que ha passat de dissabte ençà és una victòria amb tots els ets i uts de l'independentisme, que doblega el PSOE per primera vegada des del 2017

 

 

 


 

 

Vicent Partal

30.10.2023 - 21:40

Actualització: 30.10.2023 - 22:15

 

 

En l’editorial d’ahir us deia que tenia la sensació que el vent anava girant. Ho escrivia quan vaig veure el discurs de Pedro Sánchez en què reivindicava l’amnistia, i m’hi referme encara més després de tenir notícia de la reunió formal entre el PSOE i Junts, entre el PSOE i el president Puigdemont, ahir a les oficines parlamentàries de Brussel·les.

Després comentaré les paraules i què pot significar tot plegat, però abans deixeu-me centrar en dos fets, aparentment anecdòtics però molt remarcables, d’aquesta reunió.

El primer. Ahir, justament ahir, feia sis anys exactes que el president Puigdemont arribava a l’exili de Brussel·les, aquell dia encara acompanyat de la majoria del govern legítim de Catalunya. La data de la reunió, per tant, no ho és gens, d’anecdòtica.

Perquè és un reconeixement expressat en el llenguatge més preuat de la diplomàcia, els gests subtils. I perquè, per arribar-hi, els exiliats han hagut de passar sis anys de torcebraç, superar una repressió salvatge, guanyar batalla rere batalla als tribunals europeus, resistir l’exili i, en el cas del president

dimecres, 25 d’octubre del 2023

Editorial Vicent Partal : Amb els problemes per al català a Europa, es fan evidents les dificultats d’anar per camins de carro

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 


La independència és l'única garantia de normalitat, que ens tracten amb normalitat, de ser normals. I el recel de països com Letònia contra el català no fan sinó posar-ho en relleu

 

 

 

José Manuel Albares, ministre espanyol d'Afers Estrangers. (Fotografia de Kiko Huesca)

 

 


Vicent Partal

 

24.10.2023 - 21:40

Actualització: 25.10.2023 - 10:45

 

 

El govern espanyol no aconsegueix de vèncer el recel dels altres estats europeus per a fer del català llengua oficial.

Hi ha un dubte, una qüestió sobre la qual podem discutir, que és si Espanya s’ho creu i si fa prou per aconseguir-ho. El 2013, el primer ministre letó d’aleshores, Vladis Dombrovskis, es va mostrar obert a la independència de Catalunya, i el govern lituà s’hi va referir també amb simpatia. Espanya va reaccionar furiosa, va activar totes les pressions imaginables i va acabar comprant la voluntat dels bàltics a còpia d’enviar avions espanyols a defensar el seu territori de les provocacions russes, avions que encara són allí. Aleshores l’estat espanyol va posar tota la carn que tenia i més al foc. I la veritat és que no sembla que ara faça això mateix.

Siga com siga, hi ha un recel de caràcter intern que, fins a un punt, les podem considerar lògiques. En aquesta Pissarreta explique el problema de la pressió demogràfica dels russòfons, especialment a

dilluns, 23 d’octubre del 2023

Investidura: un reconeixement nacional de Catalunya podria diluir el règim del 78? per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

En les negociacions per a la investidura sembla que s'ha escolat una altra qüestió: alguna forma de reconeixement oficial per part d'Espanya de la minoria nacional catalana. Jurídicament, seria molt important, però també políticament podria marcar un abans i un després

 

 

Carles Puigdemont amb Yolanda Díaz i Jaume Asens a Brussel·les (fotografia: Olivier Matthys).

 

 

 

Vicent Partal

22.10.2023 - 19:34

Actualització: 22.10.2023 - 21:40

 

 

Els possibles pactes sobre la investidura de Pedro Sánchez han desaparegut gairebé del radar informatiu. L’actualitat, sobretot la guerra de Gaza, se’ls ha enduts, tot i que també hi té molt a veure la discreció amb què es negocien i la dificultat òbvia que impliquen.

Segons allò que m’arriba, hi ha un acord pràcticament total sobre la llei d’amnistia –solament manca el relat per a vendre-la. Javier Pérez Royo, en l’entrevista que publicàvem l’altre dia, ho explicava taxativament: “Ara mateix, l’amnistia no és una opció per al president del govern en funcions. L’amnistia és una necessitat. [Sánchez] No pot decidir si hi haurà llei d’amnistia o no. N’hi ha d’haver necessàriament.” Si arriba ja en veurem els detalls i els comentarem, però ara com ara sembla que és un requisit que les parts consideren superat.

On sembla més encallada la cosa, en la negociació amb Junts, és en l’apartat del relator i del reconeixement de “alguna cosa” que situe nacionalment Catalunya en un altre nivell. I, evidentment,

divendres, 6 d’octubre del 2023

Es pot entendre l’amnistia com una reparació dels polítics cap als independentistes de base? Per Vicent Partal

 

 

Opinió - Editorial 

 


Hauríem d’entendre també l’amnistia com una mena de reparació explícita cap a un independentisme de base que ha estat maltractat fins ara pels seus líders? Això canvia d’alguna manera el debat?

 

 

Imatge d'una concentració en suport dels presoners polítics catalans l'any 2018.

 

 

 

Vicent Partal

05.10.2023 - 21:40

 

 

Aquesta setmana hem publicat a VilaWeb uns quants articles d’opinió que m’agradaria remarcar i comentar avui, aprofitant el debat sobre l’amnistia. Crec que recapitular tot allò que s’hi exposa i sotmetre-ho al criteri dels subscriptors és necessari. Perquè el debat de l’amnistia va esdevenint particularment excitat i tens, amb poca tirada al matís.

Aquests dies hem vist que gent que en trauria profit, com és el cas de Roger Espanyol, la rebutjava en públic. Avui mateix entrevistem Dani Cornellà de la CUP, que també s’hi oposa. Hi ha gent que té por –i és una preocupació legítima– que l’amnistia siga una taula de salvació per a Espanya per les imminents sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans. I que creu, per tant, que políticament és un contrasentit. Hi ha qui, com Josep Costa, opina que Espanya no concedirà aquesta amnistia si no és en canvi de la promesa de renunciar a la independència. I, evidentment, les compensacions que ens diuen que la llei podria contenir –sobretot l’amnistia per als policies– fan alçar la cella al més tranquil dels humans.

Però, al costat de tot això, i sense negar-ho en cap moment, també aquesta setmana alguns dels opinants i entrevistats de VilaWeb han posat sobre la taula una altra cara del debat, una altra mirada sobre

dimarts, 3 d’octubre del 2023

I elles ja es van repartint els càrrecs de ministres… Via Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Esperàvem algun senyal sobre el curs de les negociacions i ens hem trobat l’‘esquerra Barbie’ repartint-se ja els càrrecs i gaudint per endavant de la canongia política que l'independentisme, diuen, no té més remei que votar

 

 





Vicent Partal

02.10.2023 - 21:40

 

 

Conten que una vegada a Giulio Andreotti, dirigent simultani de la democràcia cristiana, l’estat italià i la màfia, li demanaren si el poder desgastava. I que ell va respondre: “El poder? Estar a l’oposició: això desgasta!” Als anys setanta i vuitanta del segle passat Andreotti semblava una excepció. Era un moment en què els polítics encara tenien idees al cap i ganes de dur-les a terme i els partits, tret d’alguns com precisament la democràcia cristiana italiana, encara no havien esdevingut màquines de poder pures i fredes, professionalitzades.

Recorde que la frase d’Andreotti en aquell temps fins i tot ens feia gràcia, com si fos una ocurrència intel·lectual digna d’un home culte. No havíem capit encara la profunditat i l’abast de la transformació de l’objecte partit polític, de ser un instrument al servei dels ciutadans per a ordenar la cosa pública i resoldre problemes a ser una màquina autosuficient, pensada per a servir-se dels ciutadans.

Ahir esperàvem algun senyal que començava la fase 2 del procés espanyol d’investidura. Algun senyal, vull dir, relacionat amb la negociació, referit a la llei d’amnistia potser, a les condicions posades per l’independentisme per a donar, o no, els vots al candidat Pedro Sánchez. I ens vam trobar una recreació postmoderna d’Andreotti, amb Sumar repartint-se impúdicament càrrecs en públic i lluint el seu futur.

No és que siga sorprenent això que es diu, això que ha començat a córrer. Que Ada Colau serà ministra era ben previsible. Que Podem no tindrà ministeris, també. Que l’esquerra Barbie té l’horitzó fixat en

dilluns, 2 d’octubre del 2023

Editorial Vicent Partal : El perfeccionisme i aquesta crítica que en fa Puigdemont

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Trobar el camí recte entre l’estètica i el fonament, entre l’avanç concret que pot solidificar la posició i el retrocés que dissol tot allò que s’ha guanyat amb el Primer d’Octubre no serà fàcil enmig de la pressió negociadora de Madrid

 

 


 

 

Vicent Partal

 

01.10.2023 - 21:40

Actualització: 01.10.2023 - 21:59

 

 

 

Winston Churchill era un home obsedit pel perfeccionisme. En els seus fabulosos llibres sobre la Segona Guerra Mundial, aquest tema hi surt recurrentment. Ell no hi creia, pensava que l’obsessió per la perfecció feia mal en el dia a dia, una teoria que va consagrar públicament amb aquella frase famosa que fa: “La màxima que diu que res no preval excepte la perfecció l’hauríem d’escriure lletrejant la paraula ‘pa-rà-li-si’…

En relació amb això, ahir el president Puigdemont em va sorprendre molt quan va parlar justament del perfeccionisme, durant el seu discurs en l’acte de commemoració del Primer d’Octubre. I en féu una crítica oberta.

És evident que ahir no tenia un paper fàcil. Ara mateix porta dos barrets al cap, el del Consell de la República i el de Junts, cosa que sembla poc compatible. I barrejar-los com esperava molta gent

dilluns, 25 de setembre del 2023

Editorial Vicent Partal : Sobre els acords de Pasqua i el perill de la hipèrbole

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Que aquesta negociació no és d’investidura i prou ja és clar. Però això no vol dir que puga arribar a ser un canvi de règim, com s’insinua, ni tan sols que arribe a bon port i done fruits

 

 


 

 

 

Vicent Partal

24.09.2023 - 21:40

 

 

Fa dies que l’entorn de Junts envia el missatge que allò que negocien el seu partit i el PSOE no és simplement la investidura de Pedro Sánchez, sinó una mena de canvi total de les relacions entre Catalunya i Espanya. I ho comparen obertament amb els famosos acords de Pasqua del 1998 al nord d’Irlanda.

Puc entendre que la referència als acords de Pasqua siga una hipèrbole fins i tot necessària, una imatge que vol significar, simplificant-ho, que es podria acabar negociant alguna cosa d’un volum i un valor excepcionals, molt diferent d’una simple negociació d’investidura. Puc entendre que es faça córrer la imatge per preparar la gent per a un gran capgirament de la política –que ja veurem si arriba a prendre forma o no. Ara, compte a emocionar-se massa, perquè, entrant en detalls, el paral·lelisme entre allò que va passar a Irlanda i això que passa ara entre Catalunya i Espanya és molt difícil d’establir i, de fet, encara són coses incomparables.

Sobretot perquè els actors i les responsabilitats de l’una situació i de l’altra no tenen res a veure. Els acords de pau d’Irlanda van ser un exercici extraordinari de diplomàcia que va saber combinar gairebé miraculosament negociacions diverses entre responsables diferents sobre nombrosos temes, i

dijous, 21 de setembre del 2023

Editorial Vicent Partal : Puigdemont s’hi juga la credibilitat de la dissuasió

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Pedro Sánchez i els seus, ara mateix, ja miren de comprovar fins on poden estirar sense que a Waterloo pitgen el botó de les noves eleccions

 

 

 


 

 

Vicent Partal

20.09.2023 - 21:40


En la doctrina militar global hi ha un concepte fascinant, que és el de la dissuasió nuclear. És paradoxal, però fins ara ha funcionat i significa que la credibilitat que tots els actors donen al fet que una guerra nuclear no pot tenir un vencedor és la que la fa impossible.

Basant-se en la idea de la destrucció mútua assegurada, tots els estats entenen que un primer atac nuclear no es pot fer perquè acabaríem tots morts, no guanyaria ningú. Cosa que ha evitat fins ara la guerra nuclear, paradoxalment, perquè tothom està segur que l’amenaça de respondre si t’ataquen és real i creïble. Si hi hagués dubtes sobre si l’altre s’atreviria a disparar les seues armes nuclears la dissuasió simplement no existiria i l’equilibri macabre que ha mantingut la pau perillaria.

La credibilitat de la dissuasió és doncs la clau de tot. I, salvant les distàncies, el president Puigdemont també s’hi juga això, i a una sola carta.

Si som al punt on som i passen les coses sorprenents que passen és per la credibilitat de

dijous, 14 de setembre del 2023

Editorial Vicent Partal : Pedro Sánchez pot ser cruyffista?

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La pregunta principal és fins on estarà disposat a conservar la pilota Pedro Sánchez. O, més ben dit, quin preu està disposat a pagar per a conservar-la

 


 

Vicent Partal

13.09.2023 - 21:40

Actualització: 14.09.2023 - 08:23

 

 

En la situació estranya que vivim, hi ha dos components que la tornen explosiva. Per una banda, fent un paral·lelisme amb la guerra freda, la credibilitat de la dissuasió impulsada pel president Puigdemont. Tothom sap que si ha de pitjar el botó vermell ho farà –signifique què signifique. És una credibilitat que Bildu o ERC han perdut pel comportament que han exhibit aquests darrers anys –ja no hi ha ningú que crega que siguen capaços de posar en un compromís el dirigent socialista–, però que Puigdemont manté intacta.

Hi ha un segon factor, tanmateix, que l’altre dia un amic futboler em definia com la sobtada conversió de Pedro Sánchez al cruyffisme. Perquè el president del govern espanyol ha assumit la principal tesi del catecisme futbolístic de l’astre neerlandès: si nosaltres tenim la pilota els altres no poden jugar. Cosa que, si és certa, implica que Sánchez està disposat a pagar qualsevol preu –o gairebé qualsevol preu– per mantenir-la en camp propi.

M’explique. Si tornem a fer eleccions, al gener, el PP és tan sols a quatre diputats de la majoria absoluta. Però no pas per culpa del nombre de vots sinó per la distribució d’aquests vots. En les eleccions del juliol, Feijóo

dimecres, 13 de setembre del 2023

Editorial Vicent Partal : La llista cívica molesta el govern, la DUI també

 

 

Opinió - Editorial 


La llista cívica és una aspiració legítima d'una part de la societat, d'una part de l'independentisme, que no pot ser despatxada així com així amb ironies sobrades, ni que siga perquè és un projecte de molt difícil concreció

 


 

 

 

El govern de la Generalitat va eixir com un sol home ahir contra el discurs de Dolors Feliu a la Diada, molt especialment per haver parlat de la DUI i per haver tornat a amenaçar amb la presentació de la llista cívica a les eleccions al parlament. Tant el president Aragonès com la portaveu del govern van atacar les propostes expressades al final de la manifestació de dilluns en aquests dos aspectes.

En primer lloc, he de dir que a mi em sembla interessant que tornem a parlar de la declaració unilateral d’independència. Semblava que havia desaparegut del mapa, però retorna. I només això ja ho veig com un senyal positiu. Encaixa en la sensació que molts vam tenir que la manifestació d’enguany tornava a ser com les d’abans del 2017, quan no anàvem a remolc dels esdeveniments sinó davant.

Ara, criticar la DUI, com va fer ahir el president Aragonès, afirmant que si no ens la reconeixen internacionalment és un fracàs i no serveix de res, per una banda és una trampa conceptual i per una altra sona a justificació de la paràlisi pròpia.

Una DUI val, encara que no et reconega ningú, si controles el territori i imposes un estat, una república de fet. És evident, com va passar amb la declaració del 2017, que si tu no demanes el suport internacional i no actives el control del territori –sobretot això segon– una DUI no es fa efectiva. Però, així i tot, dir que no serveix de res és com si diguéssem que el Primer d’Octubre no va servir de res, perquè no va acabar creant-se l’entitat per la qual va votar la població. Cosa que ara mateix em sembla que Esquerra encara no s’atreviria a dir.

Quant a la llista cívica, hi havia un to condescendent, com de dir “feu-la, si us hi atreviu”, que em va semblar molt impropi.

La llista cívica és una aspiració legítima d’una part de la societat, d’una part de l’independentisme, que no pot ser despatxada així com així amb ironies sobrades. Personalment, ja ho he dit en més ocasions, la veig de molt difícil concreció, però això no vol dir que no tinga sentit, que en té. Ni que siga per a fer pressió i fer por als partits.

Cal recordar que avui tant Junts com, sobretot i d’una manera molt especial, Esquerra i també la CUP tenen més ex-votants que no votants. Més gent que els ha deixat de votar que no pas gent que els haja continuat votant. Hom pot provar de fer l’orb interessadament, però és evident que bona part de l’independentisme no se sent ni còmoda ni representada en l’oferta política actual. Són vots que els replegaria la llista cívica? Ja ho veuríem. Jo, hi insistesc, no ho veig tan clar, que tota la gentada que va inundar Barcelona seguint l’ANC seguís l’ANC en una aventura electoral. Però l’ANC té dret d’intentar-ho i té el dret, fins i tot, de fer servir la llista cívica per posar la por al cos, en aquest cas concret, a Esquerra.

I, en relació amb això, va ser especialment sorprenent observar com la portaveu del govern qualificava de canvi de rumb la proposta de l’ANC i alhora indicava que la seua naturalesa ha estat sempre la de ser un contrapoder. I quin contrapoder pot haver-hi més evident que disputar electoralment el terreny d’uns partits que ja han deixat clar que no estan en condicions de fer la independència ni serveixen per a fer-la?

Aquests dies he repetit que es nota una certa perplexitat i confusió en la gent. La notem tots, la note jo. Perquè les maniobres d’aquests darrers dies ens posen al davant coses que eren impensables –el cas de l’oficialitat del català a Europa, per a posar el millor exemple de tots fins ara. I és normal, per això, perquè els ciutadans són persones racionals, que gent convençuda ideològicament que no es pot negociar res amb Espanya es mostre alhora expectant i prudent en veure que, per primera vegada, sembla que negociar sí que és possible i que pot servir d’alguna cosa. El dia 19 sabrem definitivament què passa, però si el català passa a ser llengua oficial de la Unió Europea –cosa que fins fa quatre dies tothom deia que era impossible– serà molt difícil d’escamotejar el debat en el sentit que el president Puigdemont té ara molt poder a les mans i, sobretot, que a diferència del que passava fins ara, el sap fer servir. I això serà molt important perquè en el debat sobre la llista cívica allò que passe en l’espai d’ERC –si no canvien radicalment en poc temps– sembla que ja no és significatiu, però sí que ho és allò que passe en l’espai de Junts i la CUP.

Potser si ells, vull dir el govern, tenen la consciència que això és així, aquesta seria la raó que explicaria que les crítiques a l’ANC arriben solament del partit que ara mateix està sol –solet– al govern de la Generalitat.

 

La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

 ----

 

 

ENLLAÇ ARTICLE  : 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-llista-civica-molesta-al-govern-la-dui-tambe/ 




dilluns, 11 de setembre del 2023

Editorial Vicent Partal : Que parle el carrer avui, que parle la gent

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Enguany serà més important que mai d’escoltar les veus del carrer. Escoltar amb molta atenció què diu la gent, què crida, com es mou, quines pancartes porta. Ens veiem al carrer

 

 

 


 

 

 

Vicent Partal

10.09.2023 - 21:40

 

 

La política institucional sempre és encotillada per la manca de participació de la gent. Per això és tant interessant com trist veure com les nits electorals somouen els discursos dels partits i dels governs, tot i que l’endemà mateix ja tornen a provar de domar la societat desplegant això que se n’ha dit “el relat”.

 

Al nostre país, aquesta darrera dècada hem vist com el moviment independentista ha estat capaç de bastir unes mobilitzacions enormes que han incidit en el marc de la política oficial i han canviat completament les regles del joc.

 

Avui fa deu anys de la Via Catalana, sense la qual no hauria passat res del que va passar el 2017. I no cal anar tan lluny.

dimarts, 5 de setembre del 2023

Editorial Vicent Partal : Puigdemont, Yolanda Díaz i una fotografia a Brussel·les

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Les fotografies no necessiten traductors: travessen les barreres del llenguatge i de l'analfabetisme per enviar un missatge clar a la gent

 

 

Puigdemont, Yolanda Díaz i Toni Comin, ahir a Brussel·les (fotografia: Olivier Matthys).

 

 

 

Vicent Partal

04.09.2023 - 21:40

 

 

“Les fotografies no necessiten traductors: travessen les barreres del llenguatge i de l’analfabetisme per a enviar un missatge clar a la gent.” La frase és d’Ahmad al-Bukhari, un polític paquistanès que als anys cinquanta va exercir càrrecs importants a les Nacions Unides.

 

Bukhari era un polític molt innovador, que va saber entendre el gran paper que la imatge podia tenir en les relacions diplomàtiques, o simplement polítiques. La frase, aquesta frase seua, és tan clara que no requereix cap explicació addicional. I en tot cas la fotografia d’ahir, la del president Puigdemont i la vice-presidenta Díaz junts a Brussel·les, ho ha tornat a posar en evidència.

 

La reunió d’ahir tenia gairebé un únic objectiu: