OPINIÓ
"La política espanyola avança ràpidament cap a un trencament, una riuada que tindrà com a objectiu escombrar Sánchez, Díaz i el que faci falta"
Em costa molt, moltíssim, veure què hi guanya l’España nacional amb l’amnistia o perdonant-li la vida al català. Tinc la sensació que estem caient, ingènuament, de bona fe, en una trampa colossal que va més enllà que un dels habituals jocs de mans de Pedro Sánchez. Si no hi ha una rendició catalana, una genuflexió absoluta i creïble i una promesa solemne de no tornar-ho a fer (ja poden asseure’s i anar esperant…) quin sentit té tot plegat des del punt de vista dels amos i senyors de l’estat castellà? Per què redimonis s’han de rendir ells ara, quan estan guanyant? No ho veig, francament.
Però, vinga, suposem que l’operació amnistia avança, traspassa a empentes i rodolons la investidura i es comença a concretar en alguna fórmula legal creativa, embolicada i més o menys viable. Suposem també que el català puja de categoria oficial i es normalitza, enmig d’un rebombori fenomenal, al Congrés o a la Unió Europea. Suposem, finalment, que no entrem en la via suïcida d’unes segones eleccions i que el govern espanyol fa uns quants passos seriosos, amb poc entusiasme, cap a la mutació plurinacional d’Espanya. És molt suposar, sí, però suposem-ho. Ja estem veient que la realitat supera totes les previsions…
En aquest cas, el que no podem suposar és que l’España nacional es quedarà quieta com un conill enlluernat de nit per un cotxe al mig d’una carretera.
I aquí entra en joc l’estratègia improvisada, repetitiva i salvatge del PPVOX per a les setmanes vinents, dictada pel