Pyrénées-Orientales o Catalunya Nord

 

OPINIÓ

 

"El pensament jacobí profereix el nom oficial dels llocs i de les identitats que no pas el nom vivencial o consagrat per la tradició"

 

 

 

Vicenç Villatoro

28-03-2025

 

 

Fa anys, l’amic Ricard Fernàndez Déu, en un dinar amb l’Àngel Casas i altres companys, va recordar una anècdota que em va semblar, a més de divertida, significativa. Explicava que en una visita de Franco a Catalunya en ple franquisme, un locutor de ràdio estava narrant l’arribada del Caudillo en directe i havia deixat anar, si fa no fa, aquesta frase:

• En estos momentos Su Excelencia el Jefe del Estado, Generalísimo Franco, hace su entrada en Barcelona por la avenida que lleva su nombre: la Diagonal.

No sé si van acomiadar ipso facto el locutor en qüestió, però en tot cas el que va fer està vinculat a una manera de veure el món molt arrelada a Catalunya. Els llocs, les identitats, tenen un nom oficial, imposat pel poder i que depèn de les conjuntures i les dèries polítiques. Però tenen també de vegades un nom consagrat per la tradició i la vida, un nom viscut, no decretat pel Boletín Oficial del Estado. Tots dos noms són reals, un en l’àmbit de l’oficialitat, l’altre en l’àmbit de la identitat i de la vida. I si arriba l’hora de triar, per a l’ús pràctic i quotidià, el que val més és el que ha consagrat la tradició i la vida. El nom oficial devia ser llavors –ja ni me’n recordo!- Avenida del Generalísimo o una cosa així. Però el nom real, consagrat per l’ús, viscut, era i és la Diagonal. Per tant, Franco entrava per la Diagonal, pel mateix lloc, per cert, per on havien entrat l’any 1939 alguns dels tancs que van imposar temps el nom d‘Avenida del Generalísimo….

El locutor va fer, en directe i sense adonar-se’n, segurament, el que aquí ha fet de sempre gairebé tothom. A Terrassa la gent no vivia a l’Arrabal de José Antonio ni abans de la guerra al Raval de Fermín Galán. Vivia al raval. I en tot cas al Raval de Montserrat, perquè era l’antic amí de Terrassa a Montserrat a la sortida de muralles. Els exemples són més que nombrosos a tot el país. Les

Editorial Vicent Partal : Assemblea de Representants: un final massa decebedor

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Que el govern, com a remei, opte per dissoldre una Assemblea que s’havia convertit en una pedra a la sabata dins el Consell, deixa un regust molt amarg a la boca

 

 

 

 

29.08.2023 - 21:40

Actualització: 30.08.2023 - 07:58

Vicent Partal

 

Mitjançant un correu del president Puigdemont, ahir es va saber que el govern del Consell de la República havia decidit de sotmetre a votació dels afiliats un canvi de l’estructura de la institució que, si s’aprova, equivaldrà a la desaparició de l’Assemblea de Representants, el “parlament” elegit ara fa dos anys en un exercici magnífic de radicalitat democràtica. Ja veurem què vota la gent, però d’entrada la notícia és trista i descoratjadora.

 

Jo vaig votar en aquelles eleccions i recorde molt bé l’impacte que em va produir aquell vot, aquella manera de votar, de fer campanya i de triar els meus representants. Em va impressionar molt el mètode i tot allò que aquell dia es va posar a prova: la identitat republicana, el sistema de votació pel sistema de cadena de blocs, la capacitat de fer una campanya no basada en els partits polítics sinó en les persones, el mecanisme institucional amb el suport d’una sindicatura independent, la votació amb el mòbil o

I si trontolla la monarquia?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els excessos escandalosos de l’avui rei emèrit, la defensiva barroera i inhàbil del seu successor (...) fan que avui la monarquia espanyola no sigui una institució sòlida"

 

 

Vicenç Villatoro

02/05/2023 21:23 

 

 

En els anys de la transició, ja fa mig segle, l’oposició espanyola al franquisme discutia si es podia arribar a la democràcia per la via de la reforma o de la ruptura. Al final es va dir que el canvi de règim havia estat una ruptura pactada, una mena del camí del mig que en part era un oxímoron –si era pactada, no era ruptura-, però que servia per sortir del pas i tirar la pilota cap endavant. Pactada amb qui? Amb els qui encara tenien la paella pel mànec, les institucions de l’Estat franquista. Tenien tota la paella, tot el poder. Però tenien també la por, remota però alimentada de sobte per la revolució dels clavells a Portugal, que una ruptura no pactada els escombrés de l’escenari polític i del poder de què gaudien. L’oposició tenia una força relativa, però unes cartes de futur importants: un malestar social real, la pressió de l’horitzó europeu, la conjuntura internacional, el seu propi creixement en els últims anys, l’anacronisme salvatge d’un franquisme que encara afusellava quatre dies abans de la mort de Franco…

 

Ruptura pactada, doncs. I un pacte és un canvi de cromos. El franquisme sociològic, acampat a totes les institucions de l’Estat, volia fonamentalment una cosa: continuar. No ser desplaçat del poder i dels seus privilegis. I per aconseguir-ho estaven disposats a donar un cromo: