Pyrénées-Orientales o Catalunya Nord

 

OPINIÓ

 

"El pensament jacobí profereix el nom oficial dels llocs i de les identitats que no pas el nom vivencial o consagrat per la tradició"

 

 

 

Vicenç Villatoro

28-03-2025

 

 

Fa anys, l’amic Ricard Fernàndez Déu, en un dinar amb l’Àngel Casas i altres companys, va recordar una anècdota que em va semblar, a més de divertida, significativa. Explicava que en una visita de Franco a Catalunya en ple franquisme, un locutor de ràdio estava narrant l’arribada del Caudillo en directe i havia deixat anar, si fa no fa, aquesta frase:

• En estos momentos Su Excelencia el Jefe del Estado, Generalísimo Franco, hace su entrada en Barcelona por la avenida que lleva su nombre: la Diagonal.

No sé si van acomiadar ipso facto el locutor en qüestió, però en tot cas el que va fer està vinculat a una manera de veure el món molt arrelada a Catalunya. Els llocs, les identitats, tenen un nom oficial, imposat pel poder i que depèn de les conjuntures i les dèries polítiques. Però tenen també de vegades un nom consagrat per la tradició i la vida, un nom viscut, no decretat pel Boletín Oficial del Estado. Tots dos noms són reals, un en l’àmbit de l’oficialitat, l’altre en l’àmbit de la identitat i de la vida. I si arriba l’hora de triar, per a l’ús pràctic i quotidià, el que val més és el que ha consagrat la tradició i la vida. El nom oficial devia ser llavors –ja ni me’n recordo!- Avenida del Generalísimo o una cosa així. Però el nom real, consagrat per l’ús, viscut, era i és la Diagonal. Per tant, Franco entrava per la Diagonal, pel mateix lloc, per cert, per on havien entrat l’any 1939 alguns dels tancs que van imposar temps el nom d‘Avenida del Generalísimo….

El locutor va fer, en directe i sense adonar-se’n, segurament, el que aquí ha fet de sempre gairebé tothom. A Terrassa la gent no vivia a l’Arrabal de José Antonio ni abans de la guerra al Raval de Fermín Galán. Vivia al raval. I en tot cas al Raval de Montserrat, perquè era l’antic amí de Terrassa a Montserrat a la sortida de muralles. Els exemples són més que nombrosos a tot el país. Les

denominacions oficials són sobreposades, artificioses, i caduquen, i la gent prefereix i sent com a pròpies les denominacions que neixen de la tradició. O les que ho sembla. A un poble de Mallorca vaig comentar un dia que em semblava molt bonic el nom d’un dels carrers prop d’on vivia: es Carreró Blanc.

• Abans es deia Carrero Blanco –em va comentar, molt murri l’alcalde.

He recordat aquestes anècdotes quan he llegit que el delegat de la generalitat a Perpinyà no fa servir el terme “Catalunya Nord” ni tan sols el de “Rosselló”, sinó que per referir-se al territori on és delegat parla dels Pyrinées Orientales, que és la denominació oficial de l’Estat francès. És a dir, fa exactament el contrari del que ha estat la tradició d’aquest país, del que va fer inconscientment fins i tot el locutor de la ràdio de Franco i del que està en el fonament de la mirada catalana majoritària a l’espai públic des de fa un munt de temps: distingit entre el que diu el BOE, el nom oficial de les coses, i el que diu la societat, la gent, les persones, el nom consagrat per la tradició i pel sentit de pertinença. I un cop distingits, preferir el que diu la societat que el que diu un poder polític, ben sovint aliè i llunyà. Doncs el delegat a Perpinyà, en nom de la Generalitat de Catalunya, ha fet tot el contrari.

Tot són anècdotes, és clar, però totes són significatives. I aquesta ho és molt. Per a la mentalitat jacobina, espanyola o francesa, les coses es diuen com marca el Butlletí Oficial de l’Estat, perquè en definitiva són el que el BOE diu que són, no cap altra cosa. L’única font acceptable de realitat i d’existència, per aquesta mentalitat jacobina i estatalista, és la que estableix el poder, la denominació i la pertinença administrativa dictada per la política en un determinat moment. En canvi, per a la mentalitat que ha estat majoritària a Catalunya, el que diu el BOE només té eficàcia administrativa, però el que la gent determina per ella mateixa, el seu sentit de pertinença, el que ha consagrat la història i la tradició pot ser perfectament una altra cosa, i més real, més efectiva, més arrelada i més operativa que el nom o la imposició administrativa.

Hi ha un exemple claríssim i permanent. Quan a molts catalans ens pregunten què som, si catalans o espanyols, i responem que catalans, se’ns miren com si estiguéssim dient una falsedat científica, una mentida ideològica sense cap relació amb la realitat. No, no, tu ets espanyol. I com continua la frase, normalment? Doncs presentant la prova incontrovertible, definitiva: ¿Qué pone tu DNI? I certament, espanyol és el que et posa el teu DNI. I, per tant, administrativament, oficialment, és el que ets. Però tu pots replicar que des del punt de vista del sentit de pertinença, de quin és el “nosaltres” del que formes part, de què et sents i què et saps, ets català. I que es pot ser espanyol administrativament, per una imposició del poder, i no ser-ne des del punt de vista de la voluntat i de la pertinença. I que això és tan real i operatiu, o encara més, saber-se català, que el que diu el BOE o el carnet d’identitat.

No fer servir “Catalunya Nord” ni “Rosselló” perquè figura que no són noms oficials i fer servir només un nom oficial, perquè és oficial, en qualsevol context (també en els contextos no oficials) és una exhibició de mentalitat jacobina. I l’argument de la neutralitat institucional és delirant. És prendre partit fins al fons en nom de la suposada voluntat de no prendre partit. Més papistes que qualsevol Papa. A “L’indépendant” de Perpinyà, que no és el portaveu de cap independentisme català respecte a França, precisament, quan un esportista rossellonès guanya una medalla a uns Jocs Olímpics titulen, en francès: “Or Catalan aux Jeux Olimpiques”. Quan es parla de l’USAP a la lliga de rugbi francesa tothom parla dels catalans. No dels pirinencs orientals. I són catalans perquè són de Catalunya. La gent sap distingir entre un nom oficial, triat amb hostilitat, i una realitat vivencial, viscuda ni sentida. Pots ser un català amb passaport francès. Vius a Catalunya, dins de l’estat francès  o de l’espanyol. Una cosa és l’Estat i una altra la nació. Poden coincidir, o no. En la mentalitat històrica del catalanisme, poden no coincidir (de fet, no coincideixen) estat i nació,  ciutadania administrativa i adscripció nacional. En la mentalitat jacobina han de coincidir. Per força. En el sentit literal del terme “força”. Que hi ha a Catalunya, nord i sud, est i oest, mentalitat jacobines no és cap novetat. Tradicionalment no han estat pas les majoritàries. Em fa l’efecte que tampoc ara no ho són. La novetat, la gran novetat, és que les mentalitats jacobines parlin en nom de la Generalitat de Catalunya. Siguin a la Generalitat. I això és més que una novetat, és una absoluta contradicció.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://elmon.cat/opinio/pyrenees-orientales-o-catalunya-nord-985897/