OPINIÓ
"Els excessos escandalosos de l’avui rei emèrit, la defensiva barroera i inhàbil del seu successor (...) fan que avui la monarquia espanyola no sigui una institució sòlida"
02/05/2023 21:23
En els anys de la transició, ja fa mig segle, l’oposició espanyola al franquisme discutia si es podia arribar a la democràcia per la via de la reforma o de la ruptura. Al final es va dir que el canvi de règim havia estat una ruptura pactada, una mena del camí del mig que en part era un oxímoron –si era pactada, no era ruptura-, però que servia per sortir del pas i tirar la pilota cap endavant. Pactada amb qui? Amb els qui encara tenien la paella pel mànec, les institucions de l’Estat franquista. Tenien tota la paella, tot el poder. Però tenien també la por, remota però alimentada de sobte per la revolució dels clavells a Portugal, que una ruptura no pactada els escombrés de l’escenari polític i del poder de què gaudien. L’oposició tenia una força relativa, però unes cartes de futur importants: un malestar social real, la pressió de l’horitzó europeu, la conjuntura internacional, el seu propi creixement en els últims anys, l’anacronisme salvatge d’un franquisme que encara afusellava quatre dies abans de la mort de Franco…
Ruptura pactada, doncs. I un pacte és un canvi de cromos. El franquisme sociològic, acampat a totes les institucions de l’Estat, volia fonamentalment una cosa: continuar. No ser desplaçat del poder i dels seus privilegis. I per aconseguir-ho estaven disposats a donar un cromo:
