Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 d’octubre del 2021

Polònia i Hongria són un problema (alerta a Espanya)

 

 

EDITORIAL

 

 

José Antich
Barcelona. Dimecres, 20 d'octubre de 2021. 21:45
Actualitzat: Dijous, 21 d'octubre de 2021. 09:42
Temps de lectura: 2 minuts

 

 

 



 


 

La decisió del Tribunal Constitucional de Polònia negant la supremacia de la legislació comunitària sobre la del país està desencadenant, com era previsible, una veritable batalla política en el qual, es miri com es miri, Europa hi té molt a perdre si no la talla d'arrel. Encara que a Polònia només li ha donat suport Hongria i el govern del seu primer ministre ultranacionalista,Viktor Orban, el conflicte és enormement important, perquè la posició que acabi adoptant la Comissió Europea tindrà conseqüències sobre la resta dels estats membres de la UE. Una màniga ampla per a les posicions de Polònia i d'Hongria serà llegida com un missatge que la legislació comunitària se la pot tirar cada país com vulgui a l'esquena i, al revés, un senyal de màxima contundència sancionadora retraurà els països que poden tenir la temptació de seguir-ne els passos.

 

Espanya o, més en concret, els tribunals espanyols, i sobretot l'alta magistratura, el Tribunal Suprem, i també el Tribunal Constitucional, han demostrat en els últims temps que

Clarificar a Europa el procés d’autodeterminació. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

"La qüestió és establir un mecanisme transparent, clarificador, que indique a qualsevol poble, a qualsevol conjunt de ciutadans que vulga exercir el dret d'autodeterminació, quins passos ha de seguir"  

 





Per: Vicent Partal

20.10.2021  19:50

 

 

Diputats catalans, bascs, irlandesos i corsos han presentat al Parlament Europeu un Caucus per l’Autodeterminació, que tindrà la missió de proposar a la Unió Europea l’establiment d’un mecanisme per a resoldre de manera democràtica els conflictes nacionals dins la Unió. La idea és excel·lent. Segurament no tirarà endavant de seguida i és evident que caldrà temps per a afermar-la, però la iniciativa posa l’accent en una necessitat que no té tan sols la Unió Europea sinó el món en general i obre camí cap a l’única solució raonable. És evident que les democràcies han de trobar una manera, un mètode de resolució dels conflictes nacionals que no siga –que impedesca, de fet– l’exercici de la violència. La de qui es vol independitzar o la de qui no vol que se li independitzen.

 

Aquest mecanisme és absolutament necessari per a corregir la inconcreció dels principis relatius al dret d’autodeterminació. És un dret universal i indiscutible, però conté el parany, o té l’inconvenient, que àdhuc reconeixent-lo no hi ha unanimitat sobre qui el pot exercir. Segons la comunitat internacional, qualsevol poble o nació el té, el dret d’autodeterminació, però resulta que no hi ha manera de decidir qui és poble o nació i qui no ho és; per tant, qui pot exercir aquest dret i qui no.

 

Això ha esdevingut especialment greu una volta superada, o gairebé superada, la fase de la descolonització. Per a la comunitat internacional era relativament senzill d’agafar-se al

diumenge, 3 d’octubre del 2021

Per què és vigent el mandat de l’1-O

 

 

"El Primer d’Octubre, quan malgrat l’Estat vam executar el que ens donava la gana d’executar, els catalans vam fer la independència"

 

 

 


 

 

Àstrid Bierge

En el seu avantpenúltim vídeoarticle, Pilar Rahola, fent això tan seu de qüestionar una decisió de l’espai polític que la protegeix per fer-se passar per una analista independent, aplaudeix la CUP i diu que cal celebrar un nou referèndum perquè el resultat del Primer d’Octubre “ja no és vàlid”. Com que és intel·ligent i domina l’art de la retòrica, Rahola sap fer trampes i que aparentment tot sembli la mar de raonable. Per deslegitimitar l’1-O, argumenta que el resultat ja ha caducat i que, com a demòcrates, estem obligats a referendar de nou la ciutadania, ja que “els resultats de fa quatre anys no poden servir anys després, quan han canviat les contingències i la població”.

 

Per la mateixa regla de tres, el Brexit, per exemple, s’hauria hagut de tornar a referendar després dels anys de bloqueig en les negociacions i, en aquest món imaginari, el resultat de qualsevol referèndum podria boicotejar-se retardant-te un temps l’aplicació. Més clar encara:

dimecres, 29 de setembre del 2021

El poble espanyol

 

 

OPINIÓ

 

 

"La posició que mantenen aquests quatre partits pel que fa a Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o característica nacional al nostre poble"

 

 


 

 

 

Santiago Espot

Què pensa avui l’anomenat poble espanyol sobre Catalunya? Ho podem saber? Com que no podem preguntar-los-hi un per un, només hi ha una única manera d’esbrinar-ho i és a través del seu capteniment electoral. Què i a qui voten?

 

Dels tres-cents cinquanta diputats que configuren el congrés dels diputats, dos-cents seixanta- nou formen part del PSOE, PP, Vox i Ciudadanos. Estem parlant de més tres quartes parts del total de l’hemicicle. La posició que mantenen aquests quatre partits pel que fa a Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o característica nacional al nostre poble. Ho manifestin o no, ens consideren “tierra conquistada”. Uns ho diran més alt que uns altres, però al capdavall, tots ells actuen de la mateixa manera. No trobareu cap diferència entre les paraules d’un socialista com Garcia Paje, una popular com Ayuso, una “ciutadana” com Arrimadas o un energumen de

Un segon referèndum per a fer què? Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La proposta de la CUP somou l'escenari polític però conté alguns elements que cal valorar amb molt detall  

 


Dolors Sabater, ahir en el debat de politica general. (Fotografia: Job Vermeulen/ACN)


 

 

Per: Vicent Partal

28.09.2021  19:50

 

 

La CUP ha oficialitzat al Parlament de Catalunya la proposta de fer un segon referèndum d’autodeterminació aquesta legislatura. Segons la proposta de resolució que ha presentat –i que encara cal veure si assumeixen o no els altres dos partits independentistes–, el parlament es comprometria a “dur a terme un referèndum d’autodeterminació abans no finalitzi la XIV legislatura”, és a dir l’actual.

 

En el text, la CUP precisa: “El poble català no pot desaprofitar la porta que s’obre amb el referèndum d’autodeterminació que Escòcia té previst celebrar el 2023.” I considera que aquest referèndum “situarà el dret a l’autodeterminació en el centre del debat de la política europeu [sic].”

 

Amb aquesta proposta, la CUP torna a sacsar el tauler amb força. Fins ara la posició més habitual entre els polítics independentistes era de defensar que el referèndum unilateral ja s’havia fet el Primer d’Octubre i que, si de cas,

Com es força Pedro Sánchez a negociar

 

 

OPINIÓ SINGULAR

 

 

"Si Pedro Sánchez no se sent en perill, no negociarà res. Només anirà recitant versos de poetes catalans mentre el Suprem fa la feina"

 

 

 




 

Sílvia Barroso 

Pere Aragonès està convençut que es pot obligar el govern espanyol a negociar un referèndum pactat amb Catalunya. Ho ha dit en el discurs del seu primer debat de política general com a president de la Generalitat. Per això demana a l’independentisme temps i unitat. No ha dit quant temps, però vol temps. 

 

Com a president, com a guanyador dins del bloc independentista i com a líder que ha aconseguit la investidura, té tot el dret a demanar el que reclama. Però això no vol dir que no s’estiguin cometent errors. Si l’objectiu és forçar el govern espanyol a negociar, no podem oblidar que això ja es va intentar el 2017, amb el resultat que tothom coneix. L’inquilí de la Moncloa és un altre, però no hi ha cap indici de canvis estructurals en la

La CUP i el colpisme llarenista uneixen el Govern

 

 

OPINIÓ

 

 

Iu Forn
Barcelona. Dimarts, 28 de Setembre 2021. 21:13
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 


 

 

Sí, potser quan divendres acabi el debat de política general els diferents oradors finalment hauran parlat molt de sanitat, crisi econòmica i social, mercat laboral, ensenyament, infraestructures, habitatge, model econòmic i del futur… o per acostar-nos més a la realitat que ens veiem a venir, del no futur. Però els titulars els ocuparan la taula de diàleg i la proposta de referèndum de la CUP. És que la cosa funciona així.

 

Si dijous passat el president Aragonès tenia més o menys pensat per on podrien transitar els efectes del debat, segurament calculava que hauria de surfejar per les sempre procel·loses aigües de les sistèmiques discrepàncies amb Junts. Però després del que ha passat els últims dies i les últimes hores, sí, per allò de mantenir les tradicions, potser veiem els dos socis de Govern marcant perfil en alguna proposta de resolució, però em temo que això acabarà

dimecres, 22 de setembre del 2021

El femer de la llibertat d’expressió

 

 

OPINIÓ

 

 


La llibertat d'expressió avui es diu Twitter, un espai obert, fora de les urpes d'ERC i, en general, de la partitocràcia, a on no es pot censurar ni vetar a ningú

 

 


 


Ramón Cotarelo

La segona reunió de la taula del diàleg va resultar un ratolí parit per la muntanya de la propaganda pseudoindependentista. Un “bienvenido Mr. Marshall” de segle XXI. Una xerradeta de dues hores dels dos presidents, cap declaració conjunta i una setmana de rebombori ideològic.

 

Els mitjans de comunicació, en especial els públics, llençats a evangelitzar la taula de la negociació, també coneguda com “de reencuentro”. (Ah, quines troballes poètiques!). La programació de TV3, monopolitzada per ERC. Entrevistes, tertúlies, notícies, tota la plana republicana amb animus predicandi: Aragonés, Tardà, Rufian, Junqueras, Vilalta, Torrent, amb l’omnipresent comissari polític Sergi Sol.

 

De vegades i amb comptagotes algú exposa el punt de vista de JxC i sempre amb acords implícits: a TV3 es pot parlar malament d’Espanya i fins i tot criticar els partits “independentistes”, per perpetuar el mite propagandista de la seva existència. El que no es pot fer és criticar directament a ERC. Això no és hegemònic i si algú ho fa, es trobarà al carrer.

 

Un ratolí és ben poc per una taula que es va reunir només una vegada en 2020 i es va presentar com un triomf gloriós del no independentista Gabriel Rufian. En un tuit famós, el portaveu va definir el compromís de la taula amb contundència: reconeixement mutu, “calendaritzada”, es podria parlar de tot, i votació final dels resultats a Catalunya. Un any i mig passat i res de res. Un ratolí. Però un ratolí molt bé pagat.

 

Els arguments dels d’ERC són irrisoris: el “reconeixement mutu” és l’únic perquè els altres, autodeterminació, amnistia, referèndum ja els havien descartat els participants abans de començar, uns per activa i els altres per passiva. Seguiran demanant un referèndum pactat i seguiran sentint que no hi ha cap esperança. És el que els nominalistes venen com un pas endavant de la negociació que ens durà a la independència amb la segona arribada del Messies. I, tenint en comptes que és la via més curta per assolir-la, segons Junqueras, no és cosa trivial.

 

El reconeixement mutu és fals. La part catalana reconeix l’espanyola, òbviament; no pot fer una altra cosa; l’espanyola no reconeix la catalana de cap manera. Encara que volgués fer-ho, que no vol, no podria. Havent-se inventat ambdós governs, el requisit de la condició “governativa” de tots els participants, no es pot atorgar condició de govern a mig govern que no és govern de país, sinó de partit. Clar que el mateix passa amb el gobierno espanyol que sembla el gobierno migpartit, com el vescomte de la novella d’Italo Calvino. Però això tampoc no fa res i no l’importa a ningú car ningú no es pren el tràmit al seriós.

 

El cafè que van fer el president Sánchez i el candidat Illa a ple fòrum públic ha estat una bomba iconogràfica que ha esmicolat tota la fàbrica propagandista del govern d’ERC. A dins del Palau quedaven el president cavil·lant sobre la qüestió del reconeixement mutu i els fadristerns parlant de les qüestions que veritablement interessen els espanyols, ja m’enteneu, inversions, polítiques sectorials, etc. El cafè de Sánchez i Illa és la prova que la taula del diàleg és una comissió bilateral del cafè para todos. Si quedava algun dubte, la mateixa taula, en un acte d’heroica eutanàsia, sembla haver acordat no tornar a reunir-se fins a haver acordat alguna cosa. Explicar un acord tan absurd fa encara més difícil la tasca d’assegurar l’hegemonia republicana.

 

Perquè del que es tracta és de seguir adoctrinant a la gent, enfortint l’hegemonia ideològica d’ERC amb uns mitjans de comunicació monopolitzats pel partit i amb l’ajuda dels poders i els mitjans espanyols. Aquests entenen que la sortida de l’embolic és apostar per a l’opció no independentista de “l’independentisme”. Però els perd la catalanofòbia i, de vegades, no ajuden prou a assegurar l’hegemonia d’ERC amb un discurs únic i sense llibertat d’expressió.

 

 

La llibertat d’expressió avui es diu Twitter, un espai obert, fora de les urpes d’ERC i, en general, de la partitocràcia, a on no es pot censurar ni vetar a ningú. La seu de la llibertat d’expressió, el que els grecs anomenaven Isagoria o dret de tothom a dir a la seva a l’esfera pública. És lògic que el comissari polític d’ERC, Sergi Sol, omnipresent a tots els mitjans catalans i espanyols, cregui que tuiter és un femer, a on es confon la llibertat amb el llibertinatge, com deia Franco. Per al comissari (que no té compte al Twitter) i els seus, la llibertat d’expressió és un femer perquè no es pot negar el dret d’expressió als discrepants com fan als mitjans públics de comunicació.

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/el-femer-de-la-llibertat-dexpressio-307815/ 

 

 

 

dilluns, 20 de setembre del 2021

Polític escarmentat, governant perdut

 

 

NO PERDRE EL FIL

 

 

Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 20 de Setembre 2021. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts

 

 


 

 

1. El pessimisme porta a la decadència. El pessimisme obre la porta a la depressió. Si en les persones deprimides l’afebliment de l’ànim genera pensaments negatius per una manca de raonament intel·lectual, quan parlem de política el pessimisme és el primer símptoma que s’ha entrat en un cul-de-sac. El procés independentista s’ha acabat, almenys de la manera que s’havia entès durant la dècada passada. No em reca coincidir amb el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños. El PSOE ha aconseguit imposar a Esquerra, mitjançant la intermediació dels abertzales, una via de col·laboració que exclou la independència de Catalunya. La mala digestió dels fets d’octubre del 2017, que els republicans interpreten com una derrota, els condiciona. El seu pessimisme és com l’arbre que no els deixa veure el bosc. No cal tornar-hi. La història posarà tothom al seu lloc. Ara ja sabem, i ha costat força saber-ho, fins a quin punt el Sis d’Octubre de 1934 va ser resultat d’una competició interna d’Esquerra. Passen els anys i l’ADN destructiu es transmet de generació en generació. És un estigma republicà que ara s’amaga rere una disciplina partidista pròpia dels partits leninistes i dels silencis que imposa el temor a perdre la feina. És un capteniment molt humà, però descaradament antipolític. A Junts, per parlar d’un altre partit amb els mateixos vicis, li costarà més plantejar-se una crisi de govern, que no estic reclamant de cap manera, per la ximpleria d’obligar els consellers a abandonar l’escó. Si salten del Govern, es queden a la intempèrie.

 

2. L’endemà del teatre que van representar els ministres del PSOE i els consellers d’Esquerra al Palau de la Generalitat, el ministre Bolaños va declarar a RAC1:

Els números ocults de la taula de diàleg. Per David González

 

 

OPINIÓ

 

 

David González
Barcelona. Dilluns, 20 de Setembre 2021. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 


 

 

Anem al gra. Ja em perdonareu si us avorreixo amb les xifres, però ja que el dataisme, és a dir, el culte a la dada, numèric (això no ha canviat des de Galileu) és el que es porta ara com a caixa d'eines de qualsevol disciplina, també a l'anàlisi política i el periodisme, sotmetré la renascuda taula de diàleg entre els governs d'Espanya i Catalunya a aquesta nova ciència, ultimíssim paradigma, pel que sembla, de l'objectivitat més pura.

 

En les últimes eleccions catalanes, celebrades el 14 de febrer passat, i segons els resultats definitius, el PSC, el partit de Salvador Illa i referent català del PSOE de Pedro Sánchez, va ser la primera força en nombre de diputats i percentatge de vot vàlid ―que és el que es tradueix (o no) en escons― un 23,03%. El va seguir ERC, el partit d'Oriol Junqueras i el president Pere Aragonès, amb un 21,30%. En Comú Podem, referent a Catalunya de Podemos, va ser sisena força, amb un 6,87% dels vots. Sent aquests tres els espais polítics presents a la reunió de Palau de dimarts passat, la primera conseqüència és que la taula de diàleg de Sánchez i Aragonès representa només

Dues preocupacions sobre el problema irresolt de l’aeroport. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

"Esperar cinc anys sense fer res, com pretén ara el govern espanyol, no és cap solució. Sembla més una criaturada que no una decisió política" 

 

 


 

 

Per: Vicent Partal
Fotografies: Albert Salamé 

19.09.2021  21:50

 

 

La manifestació d’ahir contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona no va ser especialment concorreguda. És evident que, una volta retirat el projecte pel govern espanyol, el possible sentit d’urgència de la marxa s’havia esvaït. No sabrem, per tant, quanta gent hi hauria anat si el projecte encara fos vigent, però tots convindrem que segurament n’hi hauria hagut molta més. Ara, com que és evident que la marxa no va respondre a les expectatives creades, saber per què ha passat això i entendre, per tant, fins a quin punt és real l’oposició al projecte és la primera preocupació que tinc.

 

La segona és més de fons. Em preocupa constatar que ací no s’ha resolt res i que tan sols s’ha aparcat el problema durant cinc anys, com si això fos una alternativa viable. I al preu d’haver donat un colp important a la idea d’un hub aeroportuari a Barcelona.

 

I això és una cosa que em preocupa substancialment perquè, a parer meu, trobar un consens raonable

dijous, 16 de setembre del 2021

Jocs de taula

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si la taula no dóna resultats, el més radical dels aliats, JxC haurà d'aprofitar els preparatius previs i implementar la unilateralitat que predica"

 

 

Ramon Cotarelo

 

 

 

Ramón Cotarelo 

  

 

 

Els adversaris de la taula de diàleg es divideixen en dos grups: els que creuen que no serveix per a res i el que creuen que no servirà per a res. Hi ha una diferència temporal més decisiva del que sembla. Els primers, bàsicament extraparlamentaris, pensen que la taula malgrat el seu nou i flamant rebateig com a “taula de negociació” no és més que una excusa, un parany, una trampa per endarrerir la independència per dos, quatre, deu, vint anys. Curt: mai. El que correspon, doncs, és plantejar la unilateralitat ja. Els segons, bàsicament els partits, els dos aliats al govern, donen a la taula un marge de dos anys per si de cas, contra tota expectativa, servís per a alguna cosa.

 

I aquí apareix una nova divisió. ERC dedicarà tots els seus esforços a fer productiva la taula. JxC respectarà el termini amb més escepticisme. Mentrestant proposa anar per feina, parant el terreny mitjançant la confrontació intel·ligent. Es tracta, de no tancar portes, però seguir

dijous, 9 de setembre del 2021

Jugant amb l’aeroport, el PSOE es vol menjar també ERC. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

L'únic debat realment important en el cas de l'aeroport de Barcelona és el debat sobre el control. Qui hi mana. Tota la resta és borumballa  

 






Per: Vicent Partal

08.09.2021  21:50

 

 

 

El govern espanyol va decidir ahir, unilateralment, d’aparcar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Igual com havia decidit unilateralment d’ampliar-lo. Però ho féu amb molt mala intenció política, tot assenyalant directament el president Aragonès per les seues declaracions i ERC per haver anunciat que aniria a la manifestació. Va atribuir al govern català la culpa que no es duga a terme un projecte que, malgrat totes les crítiques raonables que rep, el govern espanyol continua defensant com a òptima. 

 

Històries de VilaWeb: Les tres claus de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

 

Hi ha, sens dubte, una derivació política en tot l’afer, que té a veure amb la relació entre el PSOE i Esquerra Republicana. I, en relació amb això, resulta ben curiós que la ministra no es referís gairebé a l’oposició del seu soci de govern i, en canvi, furgàs d’una manera tan evident en la divisió dins el govern català.

 

Això pot respondre a interessos diversos que anirem veient, de segur, amb el pas del temps –potser  relacionats amb la taula de diàleg. Però, ara com ara, ja es comença a veure clar que

dilluns, 6 de setembre del 2021

Tres consideracions sobre la cosa aquesta de Rússia. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL 

 

 

A vosaltres o a mi ens pot resultar més agradable o menys això que diré ara, però la diplomàcia és cega a la moral   

 

 


 

 

Per: Vicent Partal 

05.09.2021  21:50

 

 

Aquests darrers dies un parell d’articles periodístics molt especulatius, confusos i en aparença coordinats han revifat la fantasia aquesta del possible interès de Rússia en el cas català. Divendres, en aquest article, ja vaig explicar les claus del més sonat de tots, el text publicat per The New York Times, i ahir Josep Casulleras va posar els punts sobre les is amb aquest article definitiu que us recomane de llegir: “Les febleses i vergonyes del jutge obsessionat amb Rússia i Catalunya“. Josep Lluís Alay i Aleksandr Dmitrenko ja hi han respost denunciant la manipulació dels fets, cosa que també ha fet l’oficina del president Puigdemont. En conseqüència, crec que no cal insistir en aquest afer particular. Tanmateix, sí que em sembla que tot això que ha passat mereix tres consideracions en general.

 

Primera. El partidisme a Catalunya pot arribar a límits irracionals

dijous, 2 de setembre del 2021

Llums d’escena per Ramón Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

 

"Hi ha la impressió que, probablement per la seva naturalesa sibarítica, les vacances han soscavat la moral de la parròquia i la seva fe a les bondats de l'independentisme "pragmàtic""

 

 


 

 

 

Ramón Cotarelo   

 

 

La rentrée s’ha fet aquest any en clau de renovació de l’espectacle. Les figures que controlen els grans programes dels mitjans de comunicació públics han presentat llurs alineacions a les tertúlies, debats, entrevistes i altres troneres del combat ideològic. S’observa una voluntat d’enfortir el discurs biennal dels republicans i els seus companys del boirós món del sobiranisme, amb l’afegit del quadriennal de la CUP. Hi ha un acord unànime en endarrerir una estona la independència entre dos anys i escaig (el temps de preparar l’ens de raó que es diu “embat democràtic”) i l’eternitat amb mirada llarga i mà estesa fins a la vall de Josepet.

 

Hi ha la impressió que, probablement per la seva naturalesa sibarítica, les vacances han soscavat la moral de la parròquia i la seva fe a les bondats de l’independentisme “pragmàtic”. Després d’un primer moment de perplexitat i decepció, com a resultat del

dimecres, 1 de setembre del 2021

Editorial Vicent Partal : Una cosa que crec que cal recordar especialment avui

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Des del 2009 totes les coses importants que hem fet, i mira que n'hem arribat a fer, les hem fetes així: volcànicament, pressionant sense cap prevenció ni reserva, empenyent sempre de baix estant, marcant el rumb i avisant insistentment, a crits si calia i a qui fos, quan la ruta sembla perduda

 

 


 


Per: Vicent Partal

31.08.2021  21:50

 

 

Poc després del Primer d’Octubre, però ja en plena època del 155 i amb la repressió sobrevolant-ho tot, em van convidar a participar en un acte públic a Barcelona, a la plaça que hi ha al davant del mercat de Sant Antoni. No recorde bé ara mateix qui més hi parlava, però sí que recorde que hi va haver un debat molt viu, vivíssim, en el qual cap dels intervinents, però tampoc la gent del públic que va parlar, no ens vam guardar res al pap. Eren, com avui, moments de molta confusió i la gent volia fer-se preguntes en veu alta, conscient que el moviment i el país necessitaven reflexionar molt per a saber per on tirar.

 

Aquell dia, per casualitat, un amic nord-americà, professor universitari, era a Barcelona. I el vaig convidar a veure amb els seus ulls allò que el moviment independentista havia estat capaç de crear. Quan vam acabar l’acte, se’m va acostar i em va dir que allò que acabava de veure era únic. Que no coneixia cap altre lloc del món on passàs res semblant, on la gent no tingués gens de por ni cap

dijous, 26 d’agost del 2021

Editorial Vicent Partal : El rum-rum es gira contra Ada Colau

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

"El conjunt d'incompliments i despropòsits acumulat per Ada Colau en aquests sis anys és majúscul, segurament únic en la història de Barcelona, i té a veure sobretot i per damunt de tot amb la seua manera de gestionar"  

 

 





Per: Vicent Partal

25.08.2021  21:50

 

 

Si a Gràcia l’escridassada de la ciutadania va agafar la batllessa Ada Colau per sorpresa, a Sants ja no va ser així. A Sants, Colau anava preparada, amb el text ben estudiat, i els comuns havien mobilitzat els seus efectius per a contrarestar amb aplaudiments entusiastes el descontentament ciutadà.

 

Segurament passarà això, a partir d’ara, fins les eleccions vinents. És més que probable que, en cada actuació pública que faça la batllessa de Barcelona, ens trobem amb una barreja de mostres de suport i de rebuig. I tan sols aquest fet ja és ben significatiu: Colau ha esdevingut un problema. Per al seu partit, per a l’ajuntament i per a la ciutat. Finalment, allò que era un rum-rum somort ha esclatat i s’ha fet ben visible girant-se contra seu. I és una molt mala notícia per a la dirigent dels comuns.

 

 

És tan clar, això que passa, que fins i tot el baròmetre municipal d’aquest juliol ja detectava el descontentament ciutadà. Fins al punt que la figura, l’actuació i la gestió d’Ada Colau han passat a ser el segon problema més important que té la ciutat, segons la percepció dels enquestats, solament per darrere de la –també significativa– inseguretat ciutadana. Que aquest descontentament acabaria esclatant a les places i carrers era una evidència. Qüestió de temps, només.

 

Els comuns han reaccionat insultant els protagonistes de les protestes, qualificant-los d’extrema dreta o d’intolerants, i provant de treure els fets de la crítica a la gestió concreta i inserir-los en una dinàmica ideològica en què els atacs a la batllessa simplement serien atacs a l’esquerra en general. És una trampa molt matussera tot i que no puc dir que siga sorprenent. Una de les característiques essencials d’aquesta esquerra pretesament revolucionària, però profundament al·lèrgica a la revolució, és precisament aquesta desconnexió tan bèstia de la realitat.

 

Els crits, les protestes, els fora-fora naixen de la indignació de veure la ciutat desfeta i en caiguda lliure o, en cada cas concret, d’obstacles que l’ajuntament no ha sabut o no ha volgut resoldre. Aquesta és la realitat i no es pot dissimular. Potser també es protesta per certes posicions de Colau massa difícils d’entendre. Com ara haver-li robat la batllia a ERC per mitjà de pactar amb el racista Manuel Valls. O la deixadesa de funcions permanent que fa, deixant el govern municipal en les mans del PSC. O les seues provocacions contínues contra la llengua catalana. Però, essencialment, hi ha una sensació d’engany, de burla. 

 

Simplement, el fet que han passat sis anys d’ençà que va arribar a la batllia prometent canvis revolucionaris i no n’ha fet cap ni un. Per a desgràcia seua, les hemeroteques hi són per alguna cosa i és ben fàcil de repassar que va arribar a prometre que s’aturarien els desnonaments, que va suggerir que sabia com frenar l’augment dels lloguers a Barcelona, que va dir que tancaria el CIE immediatament, que va afirmar que intervindria en “la màfia de TMB”, que va jurar que mai no pactaria amb la dreta o que la ciutadania decidiria en una consulta pública si Barcelona s’adheria a l’AMI. Fins i tot, que va qualificar insistentment de “màfia” –sí, ella, la paraula “màfia”, la té fàcil– el PSC i va dir que amb ells no podia governar.

 

El conjunt d’incompliments i despropòsits acumulat per Ada Colau en aquests sis anys és majúscul, segurament únic en la història de Barcelona, i té a veure sobretot i per damunt de tot amb la seua manera de gestionar, desganada en el dia a dia, prepotent davant qualsevol crítica, mancada totalment de coherència, grisa, molt grisa, com ella sola. I el seu problema és que, ara, el resultat d’aquesta gestió és massa visible per a poder-lo dissimular amb la trampeta de les exclamacions retòriques i partidistes, amb embolcalls de parauletes revolucionàries. És tard: ja l’hem coneguda, ja hem vist què fa.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/rum-rum-contra-ada-colau-editorial-vicent-partal/ 




divendres, 20 d’agost del 2021

Editorial Vicent Partal : La “taxa Junqueras” i les conseqüències per a la llengua catalana

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

"L'independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua"  





Per: Vicent Partal

19.08.2021  21:50

 

El 15 d’abril de 2013 vaig presentar amb Oriol Junqueras el meu llibre A un pam de la independència a l’auditori de RBA a Barcelona. Va ser una conversa molt agradable i il·lusionada en la qual el dirigent d’ERC i jo estàvem d’acord en gairebé tot. Tant, que en un moment determinat –en aquest vídeo teniu la conversa completa, i això que diré ara comença al minut 18.26– vam optar per destacar les discrepàncies que teníem, gairebé pensant que avorriríem el personal si no.

Alguna d’aquestes discrepàncies, vista ara, és fins i tot curiosa: jo defense un sistema escolar únic públic per a la república i ell vol continuar amb el model públic-privat-concertat actual, tot i que avisa que és una posició personal. Però la discrepància més sonada va venir arran de l’oficialitat del català.

 

Junqueras havia escrit, uns mesos abans, un article a El Periódico (“El castellà i la República Catalana“) en què anunciava: “El castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.” Donant-ho per fet, sense cap discussió pública més. Era una jugada més política que no pas de planificació lingüística, però poc després Artur Mas es va mostrar d’acord amb Junqueras i, amb això, el debat va restar sorprenentment tancat i fixat. Durant els anys en què més o menys vam començar a discutir com volíem que fóra la república catalana, cada vegada em resultava més xocant la manera en què sistemàticament es mantenia la llengua al marge del debat, i també la cultura, qualsevol fet cultural. Podíem discutir sobre si havíem de tenir exèrcit o no. Podíem debatre sobre l’energia nuclear. Es feien projeccions sobre grans infrastructures o sobre afiliacions internacionals, però mai, mai, no parlàvem de la llengua catalana, ni tan sols de la cultura –que ja sé que no és el mateix, però és igual.

La cosa és tan evident que el famós Llibre Blanc de la Transició Nacional –un treball extraordinari, per una altra banda, que ja tenim fet i valdrà igual quan toque– estudia la transició energètica, la transició dels òrgans judicials o els elements definitoris del nou sistema de seguretat, per dir solament tres coses, però no conté ni una sola paraula sobre la transició lingüística o cultural. I, immers en aquest ambient, l’independentisme fa un enorme gir copernicà i passa a gairebé ignorar la llengua pròpia, a normalitzar cada vegada més l’ús de l’espanyol en tots els àmbits de la vida, i fins i tot a pretendre que la llengua catalana podria ser una nosa per al procés. Ni tan sols durant el judici al Suprem els dirigents independentistes no van ser capaços de fer servir el català, enviant a la població el missatge que el català és una nosa.

Però torne a la presentació del llibre. Quan va acabar, un dels assistents em va insistir que aquesta normalització del castellà a la força i sense discussió, aquesta rebaixa del valor del català, equivalia a imposar una taxa sobre la independència, que ell va batejar com a “taxa Junqueras”. Va pronosticar que seria un colp important contra el català, i tenia raó. Perquè, gairebé deu anys després, és ací on som, efectivament.

Per això, aquestes darreres hores hi ha hagut un cert enrenou popular –però, significativament, molt poc enrenou polític– per la publicació d’una estatística segons la qual el percentatge de joves que tenen el català com a llengua habitual a Barcelona és tan sols del 28% –xifra que implicaria una caiguda de set punts respecte de les dades de fa sis anys. Ja se sap que sempre cal anar alerta amb aquestes dades perquè se n’han presentades de més baixes i tot unes altres vegades; però crec que ningú no té dubtes sobre el fet que el pes i l’ús de la llengua ha caigut molt no només a Barcelona sinó arreu dels Països Catalans aquests darrers anys. I no deixa de ser ben curiós que haja passat coincidint amb el procés d’independència del Principat.

Hi ha menys gent avui que sàpiga parlar català que no pas ahir? No ho crec o, més ben dit, no crec que aquesta xifra siga significativa. La clau del fenomen és molt evident: els catalanoparlants deixen de parlar català en públic. Segurament hi ha moltes raons que ho expliquen, però sens dubte que l’independentisme haja retirat a la llengua catalana el sentit d’identificador comunitari que sempre havia tingut n’és una de les causes principals. El discurs que s’ha fet com més va més explícit aquests darrers anys, i ara amb insults i tot contra els que discrepem, és que la llengua catalana és un fet social menor per a la consciència comunitària, secundari respecte de qualsevol altra qüestió social i, fins i tot, perillós, o incòmode, per a la cohesió social.

L’independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua. Contra els que afirmem que nosaltres, si som alguna cosa, som aquelles sis planes litorals i quatre illes on la gent, quan hi passa, hi roman si hi vol romandre i pot arrelar-hi sentint-se part de la comunitat d’una manera tan senzilla com és passar a dir “bon dia” cada matí en eixir al carrer.

Aquesta capacitat simplíssima de fer-se català vingues d’on vingues i sigues qui sigues, és allò que ens ha fet el país que som. I que ens ha fet atractius i interessants, sempre. Però ara hem arribat a aquell punt en què comença a veure’s clar que el menysteniment d’aquesta gran lliçó històrica del catalanisme, l’abandonament de la defensa de la llengua catalana de l’independentisme, pot tenir conseqüències catastròfiques. Parafrasejant Churchill, alguns van voler obligar-nos a triar entre llengua i independència i potser només aconseguiran que no tinguem ni una cosa ni l’altra. De manera que cal reaccionar. Encara som a temps de plantar-nos en tot.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-taxa-junqueras-i-les-consequencies-greus-de-la-mateixa-per-la-llengua-catalana/ 

 

 

 

dimecres, 7 de juliol del 2021

Editorial Vicent Partal : Guanyar temps al Tribunal de Comptes, al preu d’acceptar la repressió i deixar de fer política

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

És positiu que es guanye temps mentre hom cerca una solució a aquesta situació tan kafkiana i és clar que els quaranta encausats mereixen aquest suport i molt més, tots i cadascun. Però això no vol dir que el preu no siga preocupant  

 





divendres, 25 de juny del 2021

El rellotge de la justícia

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 25 de Juny 2021. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts  

 

 


 

 

Els indults, que ja són una realitat, han estat una carta ben jugada per un Executiu que no s'ha de confondre amb l'Estat; estan ben argumentats i molt pensats de cara tant a reescriure la història, com a impedir que siguin anul·lats per un Tribunal Suprem que segueix aliè a la realitat que l’envolta i que no és altra que l'europea.

 

Ha estat una mesura valenta, segurament molt estructurada i ben negociada, que serveix com punt de partida però que no pot ni ha de ser interpretada com l'objectiu o com el final d'un conflicte que és molt més profund, complex i ampli que la situació personal de 9 persones que mai haurien d'haver estat a la presó.

 

La solució al conflicte no és senzilla —o sí— però passa per diverses fases i per diferents escenaris que caldrà, primer, determinar, després assumir i, finalment, abordar. No serà un camí de roses, però tampoc