Per què la Guàrdia Civil és un tòtem de l’estat i la nació espanyola?

 

 

OPINIÓ

 

 

OPINIÓ Lluis Buscato

31 de gener de 2025

 

 

Ara farà un parell d’anys amb una bona amiga, aprofitant que passàvem les vacances a la comarca del Matarranya, vam fer una breu escapada a la formosa i propera vila de Morella. L’estada ens va encantar i recomano a tothom fer-hi una visita. Tanmateix, no volia parlar d’això sinó d’un fet que ens va succeir en marxar. Ja sortíem de la població quan, juntament amb d’altres vehicles, un control de la Guàrdia Civil ens va fer aturar. Secament, ens indicaren que paréssim el motor i esperéssim. Quan ja feia prop de mitja hora que hi érem la meva acompanyant es va començar a impacientar i em demanà que sortís a demanar explicacions. Jo, que al llarg de la meva vida ja he tractat els agents d’aquest cos i he gaudit de les seves “amables reaccions” davant de qualsevol suposat senyal d’insubordinació, m’hi vaig negar en rodó. Llavors em va etzibar: “Noi, sí que et fan respecte aquesta gent, més que no pas els Mossos”. La meva resposta fou quasi instintiva i la va colpir força: “Respecte cap! Em fan por”. Pocs minuts després, sense cap mena d’explicació ens van dir que podíem marxar. Certament, això no deixa de ser una anècdota sense importància, però crec que descriu perfectament el canvi de percepció que s’ha operat en pocs anys en l’àmbit social respecte a aquest cos armat i que la reacció de la meva acompanyant exemplificà perfectament.

Actualment, dins l’imaginari nacional espanyol, la Guàrdia Civil ha esdevingut una  de  les seves icones més destacades, fins i tot a un nivell superior que la “Roja” o el conegut brau d’Osborne. Com a resultat d’això, posar en dubte públicament qualssevol de les seves actuacions fàcilment pot donar lloc a un conflicte i, en el pitjor dels casos, ser dut davant d’un jutge (l’anomenada Llei Mordassa simplement ha estat la cirereta d’aquest procés). Certament, aquest fet és sorprenent, sobretot per aquells que tenim una certa edat i encara recordem com durant els primers anys de la mal anomenada “Transició” aquest era un cos policíac socialment desprestigiat, no només a Catalunya, pel seu destacat paper com a eina de repressió durant la dictadura. És, doncs, evident que durant aquests darrers anys aquest cos armat ha estat objecte d’una política d’emblanquiment promoguda des de les més altes institucions per tal de dotar-lo d’un prestigi social que li mancava. A la pràctica, només cal mirar les televisions generalistes per constatar-ho atès que, tot sovint, s’hi programen suposats documentals totalment hagiogràfics on es lloen les seves grans “virtuts”. (En concret, la cadena DMAX excel·leix en aquest aspecte). Però per què les elits dirigents de l’estat espanyol han emprat esforços en l’acompliment d’aquest objectiu quan tenien d’altres cossos policíacs a mà que es podien dotar més fàcilment d’una patina democràtica dins del règim del 78?

Fent un breu incís, que crec necessari per comprendre l’afer, cal dir que una pràctica habitual de tot estat per tal d’assegurar la seva estabilitat és dotar-se d’un cos armat, que pot presentar formes molt diverses, el qual el  protegeix de possibles atacs exteriors i, sobretot, interiors. Alhora, sovint aquesta  força és reclutada  entre  els  sectors  socialment  més  febles,  fins  i  tot  desclassats (allò que tradicionalment es definia en castellà com a: “desertores del arado y estudiantes fracasados”); que així  passen de  ser  una  possible font  de  conflicte a esdevenir els  màxims defensors del status quo vigent. A canvi d’aquesta fidelitat els seus membres són remunerats econòmicament i lloats socialment. Així s’estableix una entente cordiale entre els governants i els seus subordinats, que fan mans i mànigues per mantenir la seva privilegiada situació, si cal exagerant o inventant-se suposats perills que justifiquin la seva posició i privilegis. La suposada existència de l’organització anarco-terrorista anomenada “La Mano Negra” al segle XIX o l’actual obsessió amb buscar vincles entre l’independentisme català i Rússia són uns bons exemples d’això.

En el cas concret de la Guàrdia Civil, aquest cos armat fou creat fa poc més de 180 anys, el 1844, a la fi de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), per l’anomenat liberalisme moderat. Aquest grup polític agrupava els sectors més benestants del liberalisme els quals, després de  foragitar manu  militari els elements més  progressistes del moviment, volien consolidar-se en el poder i gaudir del premi obtingut: el control de l’estat i l’explotació dels béns obtinguts mitjançant desamortització. Immediatament, establiren un model d’estat econòmicament liberal, políticament conservador i territorialment  centralista que, de facto, s’ha mantingut fins a l’actualitat.  Dins d’aquest marc general la Guàrdia  Civil  passà  a substituir a l’Exèrcit, que s’havia mostrat com una eina inadequada per garantir el control social; i a la Milícia Nacional, que era massa progressista i popular, com a força encarregada del manteniment de l’ordre públic i la protecció de persones i propietats. Curiosament, a  Catalunya,  malgrat  ser  un  territori  especialment  conflictiu, s’introduí de manera lenta i progressiva, en part perquè  ja  existien altres organitzacions paramilitars que exercien aquestes funcions: els Mossos d’Esquadra. Tanmateix, de mica en mica, es desplegà pel país. Inicialment al llarg de les grans vies de comunicació i, en una segona fase, a les capitals de partit judicial i poblacions rurals de l’interior del país. El resultat fou la creació d’una àmplia xarxa territorial que permetia establir un fort control social, sobretot en llocs amb una nombrosa població obrera. És a dir, una veritable ocupació del país. De fet, aquesta assolí la seva màxima extensió amb el caciquista règim de la Primera Restauració, que l’emprà àmpliament per enfrontar-se amb els diversos conflictes polítics i socials que el sacsejaren de manera cada cop més sovintejada.

A la pràctica, aquest ús com a eina  repressora  només tingué una frenada puntual durant la  breu República espanyola. El franquisme, en canvi, a més de purgar violentament el cos, accentuà el seu caràcter repressiu. Aquest no desaparegué ni durant la Segona Restauració, atès que les elits que la pilotaven –en  bona part  procedents dels quadres de la dictadura– necessitaven disposar d’unes forces de  seguretat fidels i preparades que els asseguressin el control del territori espanyol. Certament, a partir dels anys vuitanta del segle XX, com a conseqüència dels nombrosos canvis  demogràfics, socials i  polítics que  tingueren  lloc es  produí un cert replegament, tant  en nombre  de casernes com d’efectius.  No  obstant  això, tal com s’ha evidenciat aquests darrers temps, si  bé el cos no és gaire visible tampoc és residual i manté importants competències sota el seu control.

En definitiva, ens trobem davant d’un cos militaritzat (no oblidem que forma part de les forces armades) que al llarg dels seus gairebé dos segles d’història ha actuat com una mena de guàrdia pretoriana, la qual ha sostingut a les institucions i elits dirigents espanyoles amb una fidelitat canina. En conseqüència, no ens ha d’estranyar la protecció i enaltiment que ha rebut al llarg d’aquest anys, ja que és una eina bàsica de control i repressió, un fortí davant de cap possible revolta contra el règim (no oblidem que actualment la seva plantilla supera àmpliament a la de qualsevol altre cos armat de l’estat espanyol). Alhora, té l’avantatge evident que el seu ús sempre es pot excusar davant d’Europa, que no acceptaria una actuació militar pura i dura, ja que hom pot afirmar que només es tracta simplement d’una acció policial. Els fets de l’octubre del 2017 en són un exemple més que evident.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://www.estat.cat/per-que-la-guardia-civil-es-un-totem-de-lestat-i-la-nacio-espanyola/ 

Fins quan, extrema esquerra?

 

 

CRIT

 

28 de gener de 2025

Per Jordi Bohigas

 

 

 

 

 

“Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”, deia Marc Tul·li Ciceró, frase que va pronunciar al Senat el 8 de novembre del 63 aC, quan feia descobrir una conspiració de descontents encapçalada pel patrici romà vingut a menys Catilina. És la frase que em vé al cap després dels incidents  d’aquest cap de setmana a Barcelona i, concretament, al barri de les Corts, on una colla de fanàtics militants de la CUP i Arran, autoanomenats antifeixistes, s’han enfrontat a una pacífica carpa d’Aliança Catalana provocant un ferit greu. 

I és que fa masses anys que l’extrema esquerra nostrada gaudeix de patent de cors per fer i desfer als mitjans i al carrer sense que ningú gosi ja no aixecar la veu, sinó tan sols reclamar o denunciar en un ple municipal el vandalisme al qual contínuament es veuen perjudicats edificis, persones i, per què no dir-ho també, la legislació i la seguretat del país. A Girona mateix, per exemple, Arran realitza i signa pintades en monuments de la ciutat, com és la Facultat de Lletres (antic convent de Sant Domènec) reclamant el que creuen ser els seus drets i obsessions (molts d’ells delirants) sense que això repercuteixi en multes ni sancions. O bé que la policia municipal de la mateixa ciutat, governada per la CUP en col·laboració amb ERC i Junts, obligui a marxar els propietaris d’una casa en favor d’uns ocupes que, suposadament, hi vivien.

Finalment, però,

Pressupostos: un tret al peu i una coça al cul

 

 

OPINIÓ

 

"Els polítics no reconeixeran mai que ells solets es van carregant cada dia la democràcia, entre una jugadeta i l'altra. Avui a un país, demà a un altre"

 

 

Joan Rovira

26-01-2025

Es pot o no es pot governar sense pressupostos? Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Aquest és un dels grans misteris de la humanitat en sistemes polítics més o menys democràtics. Vivim en un “Estat en flames” i una “regió normalitzada” sense pressupostos a la vista, sense oblidar la “capital provincial”, bloquejada també. Per no parlar del “bressol ripollenc”, on el pressupost ha embarrancat enmig de la mare de totes les batalles dels anys vinents.

És la tempesta perfecta? S’acaba el món si no hi ha pressupost aprovat? No, ni de bon tros. Això dels pressupostos està molt mitificat i sobrecarregat de teatre, tot i que no es pot discutir pas que són una eina útil.

Sense pressupost, el primer any i si el pressupost anterior el vas fer tu, es pot sobreviure, amb molta sang freda i joc de cintura. Hi ha tot un catàleg de trucs, trampetes i negociacions diverses que poden ajudar a anar tirant, tot i que la broma surt cara i es projecta una imatge fatal. Al segon any sense pressupostos ja comencen a rebentar les costures. Com més avall està situada la teva administració a la piràmide de l’ecosistema, pitjor: si ets l’Estat, tens marge de maniobra, tot i el soroll del circ. Si estàs a la base, ho tens molt més fotut i pateixes, et vas quedant sense programa. Al tercer any, la patacada està garantida i els incendis ja no són controlables: “game over” i cap a eleccions.

Fa uns anys, flipàvem amb els Estats Units, sempre tan innovadors quan es tracta de retorçar la política fins a extrems impensables. Ja ens hem fet un tip de veure com als Estats Units

Què hi ha darrere el “no” de Puigdemont a Sánchez?

 

 

OPINIÓ - ANÀLISI

 

“Fets i coherència amb l’acord de Brussel·les, l’esperit i la lletra, o no cal continuar”, diu una font de Junts · Puigdemont situa el PSOE en una suposada pre-campanya electoral mentre els socialistes refusen un avançament espanyol

 

Odei A.Etxearte

 

 

22.01.2025 - 21:40

 

 

Què demana Junts perquè es desencalli la situació amb el PSOE? “Fets i coherència amb l’acord de Brussel·les, l’esperit i la lletra, o no cal continuar”, deien fonts del partit. Carles Puigdemont havia suspès d’ençà de divendres les negociacions sectorials amb el PSOE, i la votació dels tres decrets d’ahir al congrés espanyol no tan sols posava a prova la seva determinació, sinó també la voluntat dels socialistes de reconduir la situació si Pedro Sánchez no vol realment quedar a la deriva al congrés espanyol. “Hi ha hagut una reunió i continuen igual”, deia una altra font de Junts sobre les converses a Bèlgica. El punt d’inflexió que Puigdemont demanava que hi hagués en la relació amb els socialistes, per concloure si tenia sentit perseverar en els pactes o fer un tomb, continua decantant-se cap al trencament si no es mou res. El crèdit i la confiança mútua estan desfets.

I això que la decisió de Junts de votar en contra dels tres decrets llei espanyols era arriscada, perquè no era fàcil d’explicar: en la mateixa concepció del decret òmnibus per part del PSOE hi havia el propòsit de dificultar que se’n desmarquessin introduint-hi mesures, com ara, la revalorització de les pensions, l’ampliació fins al juny dels ajuts als transports o la suspensió dels desnonaments a famílies en situació de vulnerabilitat, decisions que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans. No era la primera vegada que els socialistes recorrien a la mateixa tàctica, que multiplica el desgast potencial de votar-hi en contra. Però Junts va posar el focus en la vuitantena de mesures que són al decret –que atribueix al programa electoral del PSOE i alerta que passen desapercebuts al costat de les mesures socials– i assegurava que donaria suport a la pujada de les pensions i els ajuts al transport si el govern espanyol els incloïa en un decret específic.

Qui utilitza els ciutadans?

Nostàlgia de Deulofeu

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'anomenada secció B no és un torpede a la línia de flotació del vaixell dels noranta anys sense casos de corrupció perquè l'explosió s'ha produït dins de la nau"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo

28/11/2024 20:34

 

 

 

D’ací a dos dies se sabrà quina de les tres candidatures a la direcció d’ERC triomfa o si s’ha d’anar a una segona volta i en quines condicions. Hi ha hagut escassetat d’exposició pública, mediàtica, de les tres opcions. I molt poc debat privat, intern, obstruït, segons dos dels candidats, per la feina de sapa dels seguidors de Junqueras. Però hi ha hagut abundància d’entrevistes als mitjans i molta presència a les xarxes.

Realment, el background tampoc no feia tanta falta. Les tres opcions sintetitzen el seu ideari als noms de les candidatures. Com en les llegendes en què un heroi o heroïna ha de triar entre tres caixes d’aparença diferent, totes tres presenten llurs millors semblants i malden per ser escollides. El més important és la marca, l’estendard.

La candidatura de Militància Decidim porta l’empremta populista al majestàtic ús de la primera persona del plural. Tots som militants, fins i tot el company i president que ha exercit sota l’ègida del culte a la

Qui té por de Sílvia Orriols?

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 26 de novembre de 2024. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts 

Qui té por de Virginia Woolf? és una obra de teatre en tres actes del dramaturg nord-americà Edward Albee estrenada el 1962 i portada al cinema el 1966 pel director Mike Nichols, protagonitzada per Elizabeth Taylor i Richard Burton, i doblada el 1985 al català per a TV3. La cita d’aquesta magnífica peça va bé per, parafrasejant-ne el títol, preguntar-se qui té por de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament en representació del partit que presideix, Aliança Catalana, a la vista de les invectives que rep dels partits anomenats tradicionals —els del sistema de tota la vida— i de com les rep.

La imatge que queda gravada a la retina de molts catalans és la de tot un president de la Generalitat com Salvador Illa replicant de manera irada i nerviosa, per moments crispada i tot, les intervencions de la diputada al Parlament. Sort que Aliança Catalana només té dos diputats, que si arriba a ser un grup parlamentari numèricament potent potser el líder del PSC, que ja ha estat a punt de perdre els nervis en més d’una ocasió, els hauria perdut del tot. O la imatge de tot un president del Parlament com Josep Rull interrompent-la cada dos per tres mentre parla al faristol o de l’escó estant i guardant silenci davant les intervencions de Vox. Amb independència que s’hi estigui d’acord o no, Sílvia Orriols no s’està de dir les coses tal com ragen, no es refrena en absolut i les etziba com els ases els pets, que és el que les senyories acostumades a les mitges veritats, i un decòrum mal entès que no practica ni el parlament del país del parlamentarisme per excel·lència —la Cambra dels Comuns del Regne Unit—, no estan gens avesades a veure.

La presidenta d’Aliança Catalana acostuma a ser titllada per l’establishment processista —de què formen part invariablement tots: JxCat, ERC, CUP, PSC i Comuns— de política d’extrema dreta, feixista i populista i és fins i tot insultada amb altres qualificatius, com els de racista i xenòfoba o el de

La taca d’oli

 

 

OPINIÓ

 

 

"Illa no és només un espanyol nascut a Catalunya que odia el seu país i la llengua que parla; és un representant de l’espanyolisme més agressiu"

 

 

Ramon Cotarelo 
21/11/2024 20:04

 

Dins la seva silenciosa, però pertinaç, lluita contra la catalanitat, Illa ha inaugurat la fira de l’oli de Jaén a Catalunya i tot l’independentisme ha omplert de jeremiades les xarxes. Les mateixes xarxes que els seus amics i clients dels mitjans de comunicació tradicionals volen tancar per raons indecentment corporatives; és a dir, perquè els estan deixant sense feina.

El president tenia amagada la seva indestructible espanyolitat, amb la mateixa cura que l’emperador Julià el seu paganisme. Un cop proclamat president, lliure de compromisos, pot manifestar el seu tarannà: exerceix de cortesà assidu als actes del rei; frisa per fer les Espanyes explicant que Catalunya és una d’elles; una més. L’acció del seu govern relega a segon pla tot el que és català, des de la llengua que empra en les seves relacions amb els administrats, fins al simbolisme dels adorns de carrer.

Tot i això, cap d’aquests desaires ha suscitat tanta indignació com la promoció d’oli de la competència. Les ofenses a la simbologia catalana es podien passar per alt. No, en canvi, l’atac al compte de resultats. Tanmateix, estava clar des de l’inici, que l’anticatalanisme d’Illa no seria merament simbòlic, sinó que

Tornen els militars

 

 

EDITORIAL

 

 

 

 

 

José Antich
Barcelona. Dimecres, 20 de novembre de 2024. 21:20
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

És molt probable que els militars deixessin d'aparèixer a les primeres planes dels mitjans de comunicació quan, en un acte audaç i sens dubte valent, l'aleshores president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va designar Carme Chacón ministra de Defensa el 2008. Va ser un moviment sense precedents fins aquell moment a la història d'Espanya: una dona jove i embarassada del seu primer fill assumia, a 36 anys, el Ministeri de Defensa. Tot i que han passat molts anys, alguns comentaris a les casernes d'aquells dies encara són irreproduïbles i els inicis de Chacón no van ser certament fàcils, ja que per a molts militars era la confirmació inequívoca que el seu protagonisme seria a partir de llavors molt diferent. Aquell "¡Capitán, mande firmes!" en la presa de possessió, després de passar revista a les tropes, embarassada de set mesos, va simbolitzar un abans i un després, i dels militars només se'n va parlar a fogonades quan sortia alguna notícia de malestar a l'exèrcit, sempre a través de membres retirats.

Hi va haver un petit revival arran de l'esclat de la pandèmia de covid-19 el març del 2020. Pedro Sánchez va declarar aleshores l'estat d'alarma i el confinament domiciliari obligatori a tota la població espanyola i els militars van ser part de l'equip de comunicació de la crisi inicialment. Més o menys, durant un mes, representants de les Forces Armades, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van formar part de l'equip de crisi que compareixia a televisió, fins que els uniformats van desaparèixer. El fet que el

El viatge de Gonzalo Boye al cor de les tenebres

 

Opinió · Diari de la guerra judicial

 

La imatge de l'advocat de Puigdemont enmig d'una mar d'acusats en aquest macrojudici era colpidora, però no l'ha defugida, per fer visible la persecució contra ell

 

 

 

 

Josep Casulleras Nualart

18.11.2024 - 19:28

Actualització: 18.11.2024 - 21:24

 

 La imatge era colpidora: la testa inconfusible de Gonzalo Boye sobreeixint enmig d’una mar policromada de desenes d’acusats asseguts en una de les grans sales de vistes que té l’Audiència espanyola en l’edifici llòbrec de San Fernando de Henares, a prop de Madrid. És una imatge que Boye no ha volgut defugir, perquè, com a advocat, hauria pogut demanar de seure al costat del seu lletrat, Eduardo García Peña. Però, ja que el volien al banc dels acusats, hi ha volgut ser, vestit amb pantalons, americana i corbata blava, no pas amb la toga que sí que duien la desena d’advocats catalans que l’han acompanyat en aquest tràngol. Perquè, a desgrat de la tranquil·litat i la confiança que ha exhibit en tot moment, abans de començar el judici, durant el recés i també a l’acabament de la sessió, l’acusació és molt seriosa i ha arribat viva fins avui, malgrat la fragilitat de les proves. La fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó i la inhabilitació com a advocat.

El mig centenar d’acusats que hi ha en aquesta causa, batejada “operació Mito”, tenen peticions de pena molt altes per delictes contra la salut pública (tràfic de cocaïna, fins a quatre mil quilos intervinguts), d’emblanquiment de capitals i falsedat documental, per exemple. A Boye l’acusen d’haver ajudat a ocultar l’origen il·lícit de prop de nou-cents mil euros que van intervenir a l’aeroport de Madrid a cinc dels acusats el febrer del 2017, quan anaven a Colòmbia; i concretament d’haver falsificat contractes de compra-venda de lletres de canvi. Boye ho nega, afirma que els diners no provenien del narcotràfic, sinó d’una de les persones a qui els hi van intervenir i que li va demanar ajuda per a recuperar-los perquè els volia invertir en els seus negocis. Hi ha proves de l’acusació que trontollen, i n’hi ha que pràcticament són invalidades amb documentació de darrera hora que ha aconseguit d’aportar la defensa de Boye.

 

 

Un judici gros, per narcotràfic i amb molta gent acusada. Ingredients típics per a enviar-los tots a la seu fosca de

Illa s’unta les mans

 

 

EL VORAVIU - OPINIÓ

 

Amb setze quilòmetres més s’arribava a l’IES Palau, a Sant Andreu de la Barca

 

 

 

 

Joan Vall Clara / joanvallclara@elpunt.info

19 novembre 2024 2.00 h 

 

 

 

Encara que sembli una minúcia per alguns i encara que tots els devots del girar full provin de fer-ho passar per una minúcia, el president Illa ha sortit ben untat d’aquest diumenge a Sabadell. No és un simple problema d’agenda fruit d’un mal càlcul de la gent de comunicació. Ni és una passada de frenada d’aquelles que es compensen en les properes voltes. 

Voler-ho presentar com una demostració de l’hospitalitat que ens caracteritza com a poble és de les millors coses que s’han dit. Quan es vol agradar tant i es vol agradar a tants, ja passa, això. Rellisques. Rellisques i t’untes i és complicat vendre que qui no en remena no en trenca. 

Tal com estan l’oli, l’olivar i els olivaires, que el president se’n vagi a la presentació de l’oli de Jaén el mateix dia que hi ha