CRIT
Per Jordi Bohigas
“Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”, deia Marc Tul·li Ciceró, frase que va pronunciar al Senat el 8 de novembre del 63 aC, quan feia descobrir una conspiració de descontents encapçalada pel patrici romà vingut a menys Catilina. És la frase que em vé al cap després dels incidents d’aquest cap de setmana a Barcelona i, concretament, al barri de les Corts, on una colla de fanàtics militants de la CUP i Arran, autoanomenats antifeixistes, s’han enfrontat a una pacífica carpa d’Aliança Catalana provocant un ferit greu.
I és que fa masses anys que l’extrema esquerra nostrada gaudeix de patent de cors per fer i desfer als mitjans i al carrer sense que ningú gosi ja no aixecar la veu, sinó tan sols reclamar o denunciar en un ple municipal el vandalisme al qual contínuament es veuen perjudicats edificis, persones i, per què no dir-ho també, la legislació i la seguretat del país. A Girona mateix, per exemple, Arran realitza i signa pintades en monuments de la ciutat, com és la Facultat de Lletres (antic convent de Sant Domènec) reclamant el que creuen ser els seus drets i obsessions (molts d’ells delirants) sense que això repercuteixi en multes ni sancions. O bé que la policia municipal de la mateixa ciutat, governada per la CUP en col·laboració amb ERC i Junts, obligui a marxar els propietaris d’una casa en favor d’uns ocupes que, suposadament, hi vivien.
Finalment, però,
aquesta patent de cors ha vist superades totes les expectatives aquest cap de setmana amb l’assalt a la carpa d’Aliança Catalana a les Corts. I una vegada més, el català mig s’ha hagut d’informar via Twitter (actual X) i aquest mateix canal perquè si dels mitjans oficials fos semblaria que els agressors fossin els d’Aliança i els agredits els d’extrema esquerra. Anomenar “picabaralla” (Btv notícies) o “atac antifeixista” (en una primera piulada de TV3/Som3cat que després va esborrar) als fets són maneres de defugir la naturalesa real de la situació: una agressió en tota regla on uns suposats valents, en colla, agredeixen uns ciutadans pacífics en nom d’un orwellià antifeixisme. Les escenes d’odi proferides contra catalans, amb la mala llet amb què un d’ells li feia el matalleó a un home que no coneixia de res i llancen per terra amb el conseqüent cop de cap, mentre els valents marxaven impassibles i satisfets deixant-lo ferit a terra , ha estat esfereïdor.Si no sabéssim una mica d’història tindríem dret a estar sorpresos, però no és el cas. Des de la revolució bolxevic de 1917 a Sant Petersburg fins ara hem tingut exemples sobrats de com han tractat les seves poblacions -governant totalitàriament en uns casos, exercint la violència revolucionària contra innocents en altres- les diferents branques socialistes, que van de l’anarquisme al comunisme (trotskista o estalinista). El balanç d’assassinats innocents a Catalunya durant el domini d’aquest personal durant la guerra civil, junt amb la destrucció d’edificis, patrimoni i arxius, és esfereïdor. 40 anys de franquisme van fer esborrar i convertir el relat dels assassins en el dels pacífics defensors de la democràcia.
És molt curiós que l’odi que demostren tenir aquests energumens contra grups petits de nacionalistes catalans no el tinguin amb l’extrema dreta espanyola, per exemple. Potser podríem buscar-hi la resposta en motius psicològics (o psiquiàtrics), en algun complex d’autoodi amagat. Tampoc deixa de ser paradigmàtic que una de les assaltants que ha estat identificada, Berta Riera, hagi estat membre o col·laboradora de la Fundació Bofill, el think tank amb què el departament d’Ensenyament s’ha servit per anar desmuntant, maó a maó, la poca excel·lència que li quedava al sistema educatiu públic català. Es tracta de nens de casa bona jugant a transformar el món i a fer revolucions enfrontant-se amb els febles i els pacífics. Violència exercida contra les idees, aprofitant-se de la ignorància que ells han promogut i promouen des del sistema educatiu.
Ara bé, no es pot passar per alt que mentre aquests passerells disparen, uns altres apunten. Quan Junts s’afegeix a fer “cordons sanitaris” amb el PSOE (recordem, un partit que l’1 d’octubre va avalar l’”a por ellos”) contra Aliança, està apuntant la víctima.
Quan ERC diu que els discursos, suposadament racistes, d’AC justifiquen la violència contra ella, com ha fet el dirigent Pau Cruz o la sotsdirectora del diari Ara Carla Turró ( https://x.com/elmonarac1/status/1883805658061193277), està apuntant a la víctima.
I recordem que el motiu evident d’aquesta animadversió és perquè la Sra. Sílvia Orriols, presidenta d’AC, ha tingut la valentia de trencar el tabú de la immigració a Catalunya, malgrat les xifres alarmants a ulls de tothom i els seus efectes en la societat. I és amb les seves idees, defensades amb coherència, que Orriols ha guanyat a la seva vila de Ripoll i totes les enquestes apunten a la seva victòria amb majoria absoluta a les properes municipals i a un gran ascens a tota Catalunya. Potser és aquesta competència el que els fa més por, més que no pas les seves idees, compartides cada cop més per polítics d’altres grups amb la boca petita.
Malgrat el sistema educatiu i l’adoctrinament per terra, mar i aire a través dels mitjans del règim, i encara que sigui per desgraciats incidents com aquest, cada cop més gent va obrint els ulls.
Tot esperant, doncs, una bona recuperació del ferit de les Corts i reprenent la cita inicial, pregunto: fins quan abusareu de la nostra paciència, suposats antifes i mitjans nostrats?
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
https://www.estat.cat/fins-quan-extrema-esquerra/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada