Per què la Guàrdia Civil és un tòtem de l’estat i la nació espanyola?

 

 

OPINIÓ

 

 

OPINIÓ Lluis Buscato

31 de gener de 2025

 

 

Ara farà un parell d’anys amb una bona amiga, aprofitant que passàvem les vacances a la comarca del Matarranya, vam fer una breu escapada a la formosa i propera vila de Morella. L’estada ens va encantar i recomano a tothom fer-hi una visita. Tanmateix, no volia parlar d’això sinó d’un fet que ens va succeir en marxar. Ja sortíem de la població quan, juntament amb d’altres vehicles, un control de la Guàrdia Civil ens va fer aturar. Secament, ens indicaren que paréssim el motor i esperéssim. Quan ja feia prop de mitja hora que hi érem la meva acompanyant es va començar a impacientar i em demanà que sortís a demanar explicacions. Jo, que al llarg de la meva vida ja he tractat els agents d’aquest cos i he gaudit de les seves “amables reaccions” davant de qualsevol suposat senyal d’insubordinació, m’hi vaig negar en rodó. Llavors em va etzibar: “Noi, sí que et fan respecte aquesta gent, més que no pas els Mossos”. La meva resposta fou quasi instintiva i la va colpir força: “Respecte cap! Em fan por”. Pocs minuts després, sense cap mena d’explicació ens van dir que podíem marxar. Certament, això no deixa de ser una anècdota sense importància, però crec que descriu perfectament el canvi de percepció que s’ha operat en pocs anys en l’àmbit social respecte a aquest cos armat i que la reacció de la meva acompanyant exemplificà perfectament.

Actualment, dins l’imaginari nacional espanyol, la Guàrdia Civil ha esdevingut una  de  les seves icones més destacades, fins i tot a un nivell superior que la “Roja” o el conegut brau d’Osborne. Com a resultat d’això, posar en dubte públicament qualssevol de les seves actuacions fàcilment pot donar lloc a un conflicte i, en el pitjor dels casos, ser dut davant d’un jutge (l’anomenada Llei Mordassa simplement ha estat la cirereta d’aquest procés). Certament, aquest fet és sorprenent, sobretot per aquells que tenim una certa edat i encara recordem com durant els primers anys de la mal anomenada “Transició” aquest era un cos policíac socialment desprestigiat, no només a Catalunya, pel seu destacat paper com a eina de repressió durant la dictadura. És, doncs, evident que durant aquests darrers anys aquest cos armat ha estat objecte d’una política d’emblanquiment promoguda des de les més altes institucions per tal de dotar-lo d’un prestigi social que li mancava. A la pràctica, només cal mirar les televisions generalistes per constatar-ho atès que, tot sovint, s’hi programen suposats documentals totalment hagiogràfics on es lloen les seves grans “virtuts”. (En concret, la cadena DMAX excel·leix en aquest aspecte). Però per què les elits dirigents de l’estat espanyol han emprat esforços en l’acompliment d’aquest objectiu quan tenien d’altres cossos policíacs a mà que es podien dotar més fàcilment d’una patina democràtica dins del règim del 78?

Fent un breu incís, que crec necessari per comprendre l’afer, cal dir que una pràctica habitual de tot estat per tal d’assegurar la seva estabilitat és dotar-se d’un cos armat, que pot presentar formes molt diverses, el qual el  protegeix de possibles atacs exteriors i, sobretot, interiors. Alhora, sovint aquesta  força és reclutada  entre  els  sectors  socialment  més  febles,  fins  i  tot  desclassats (allò que tradicionalment es definia en castellà com a: “desertores del arado y estudiantes fracasados”); que així  passen de  ser  una  possible font  de  conflicte a esdevenir els  màxims defensors del status quo vigent. A canvi d’aquesta fidelitat els seus membres són remunerats econòmicament i lloats socialment. Així s’estableix una entente cordiale entre els governants i els seus subordinats, que fan mans i mànigues per mantenir la seva privilegiada situació, si cal exagerant o inventant-se suposats perills que justifiquin la seva posició i privilegis. La suposada existència de l’organització anarco-terrorista anomenada “La Mano Negra” al segle XIX o l’actual obsessió amb buscar vincles entre l’independentisme català i Rússia són uns bons exemples d’això.

En el cas concret de la Guàrdia Civil, aquest cos armat fou creat fa poc més de 180 anys, el 1844, a la fi de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), per l’anomenat liberalisme moderat. Aquest grup polític agrupava els sectors més benestants del liberalisme els quals, després de  foragitar manu  militari els elements més  progressistes del moviment, volien consolidar-se en el poder i gaudir del premi obtingut: el control de l’estat i l’explotació dels béns obtinguts mitjançant desamortització. Immediatament, establiren un model d’estat econòmicament liberal, políticament conservador i territorialment  centralista que, de facto, s’ha mantingut fins a l’actualitat.  Dins d’aquest marc general la Guàrdia  Civil  passà  a substituir a l’Exèrcit, que s’havia mostrat com una eina inadequada per garantir el control social; i a la Milícia Nacional, que era massa progressista i popular, com a força encarregada del manteniment de l’ordre públic i la protecció de persones i propietats. Curiosament, a  Catalunya,  malgrat  ser  un  territori  especialment  conflictiu, s’introduí de manera lenta i progressiva, en part perquè  ja  existien altres organitzacions paramilitars que exercien aquestes funcions: els Mossos d’Esquadra. Tanmateix, de mica en mica, es desplegà pel país. Inicialment al llarg de les grans vies de comunicació i, en una segona fase, a les capitals de partit judicial i poblacions rurals de l’interior del país. El resultat fou la creació d’una àmplia xarxa territorial que permetia establir un fort control social, sobretot en llocs amb una nombrosa població obrera. És a dir, una veritable ocupació del país. De fet, aquesta assolí la seva màxima extensió amb el caciquista règim de la Primera Restauració, que l’emprà àmpliament per enfrontar-se amb els diversos conflictes polítics i socials que el sacsejaren de manera cada cop més sovintejada.

A la pràctica, aquest ús com a eina  repressora  només tingué una frenada puntual durant la  breu República espanyola. El franquisme, en canvi, a més de purgar violentament el cos, accentuà el seu caràcter repressiu. Aquest no desaparegué ni durant la Segona Restauració, atès que les elits que la pilotaven –en  bona part  procedents dels quadres de la dictadura– necessitaven disposar d’unes forces de  seguretat fidels i preparades que els asseguressin el control del territori espanyol. Certament, a partir dels anys vuitanta del segle XX, com a conseqüència dels nombrosos canvis  demogràfics, socials i  polítics que  tingueren  lloc es  produí un cert replegament, tant  en nombre  de casernes com d’efectius.  No  obstant  això, tal com s’ha evidenciat aquests darrers temps, si  bé el cos no és gaire visible tampoc és residual i manté importants competències sota el seu control.

En definitiva, ens trobem davant d’un cos militaritzat (no oblidem que forma part de les forces armades) que al llarg dels seus gairebé dos segles d’història ha actuat com una mena de guàrdia pretoriana, la qual ha sostingut a les institucions i elits dirigents espanyoles amb una fidelitat canina. En conseqüència, no ens ha d’estranyar la protecció i enaltiment que ha rebut al llarg d’aquest anys, ja que és una eina bàsica de control i repressió, un fortí davant de cap possible revolta contra el règim (no oblidem que actualment la seva plantilla supera àmpliament a la de qualsevol altre cos armat de l’estat espanyol). Alhora, té l’avantatge evident que el seu ús sempre es pot excusar davant d’Europa, que no acceptaria una actuació militar pura i dura, ja que hom pot afirmar que només es tracta simplement d’una acció policial. Els fets de l’octubre del 2017 en són un exemple més que evident.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://www.estat.cat/per-que-la-guardia-civil-es-un-totem-de-lestat-i-la-nacio-espanyola/