Antoni Castellà i Clavé Barcelona. Dimarts, 26 d'octubre de 2021. 05:30 Temps de lectura: 2 minuts
No hi ha cap dubte que el Consell per la República
avança a un bon ritme, malgrat que la repressió, les interferències
polítiques de tota mena i els efectes de la pandèmia no ens ho han
facilitat. Els membres del govern del Consell en som testimonis
privilegiats, d’aquest dinamisme. Diumenge inauguràvem, per exemple,
l’oficina del Consell a Nou Barris i sovintegen tota mena d’actes i
d’accions dels grups locals als nostres municipis i comarques: arreu del
país constatem, amb orgull i gratitud infinits, la implicació i el
compromís de milers de persones que, des de la base, i amb la capacitat
innata i proverbial d’autoorganitzar-nos que tenim com a poble,
treballen per consolidar i projectar la nostra institució.
Nascut de la legitimitat de l’1-O i del 27-O i per a donar
continuïtat institucional a l’autogovern català després del cop de
l’article 155, el Consell per la República té la vocació de representar
l’independentisme català, transversal i divers, i esdevenir l’actor principal de la revolta democràtica que ens permeti fer efectiu el mandat de l’1-O quan disposem d’una nova finestra d’oportunitat com la de l’octubre del 2017. Llavors,
Juliol de 1945, eleccions al Regne Unit. Hom dona per segura la victòria del partit conservador de Winston Churchill perquè el seu líder és qui té l’aurèola d’haver guanyat la guerra. Però el partit laborista de Clement Attlee s’imposa per la majoria més àmplia en la història d’aquelles votacions. Els conservadors perden 197 escons i els laboristes en guanyen 239. La sorpresa és monumental. Com va poder passar?
Gairebé tothom es posa d’acord en el fet que els britànics
van considerar que Winston Churchill era qui millor els podia dirigir en
la guerra, però no era el més adient per gestionar la pau. En el notable sentit polític d’aquell poble, sempre preval la practicitat per sobre del sentimentalisme fàcil .
Els catalans, en canvi, no donem el vot en funció de la capacitat dels nostres dirigents. Ho fem segons la pena que ens fan.
Com més desvalguts els veiem, més vots els hi donem. No importa que
hagin fracassat en el seu objectiu per manca de capacitat, per
pusil·lanimitat o per no saber on anaven. Allò que valora l’elector de casa nostra és que són
Iu Forn Barcelona. Dilluns, 25 d'octubre de 2021. 20:21 Temps de lectura: 2 minuts
Doncs sí, el govern de coalició espanyol ha decidit copiar-se les
crisis del govern de coalició català i les usen, com fan aquí, per
desgastar-se, pressionar-se i marcar perfil. Veurem si també apliquen el
model nostrat de resolució d'atzucacs relatius i que, resumit,
consisteix en “endavant les atxes i fins la crisi de demà”.
El cas que els/ens ocupa és el del ja exdiputat canari de Podemos
Alberto Rodríguez, qui d'entre les coses que ha vist els últims dies i
que mai podria haver arribat a imaginar, és que darrera del seu nom hi
escriguin “el de les rastes”. Perquè es veu que amb el que hi posa al
seu DNI no n'hi ha prou. Ara no explicaré tot el que ha passat en quatre
dies, perquè és molt i molt complex, però si vol refrescar la memòria, aquí i en la resta d'enllaços ho té tot.
I en aquest “tot” s'hi inclouen les giragonses que ha fet el cas i on
s'ha situat ara mateix. D'una banda Podemos usant-lo per pressionar el
PSOE en l'acord sobre la reforma de la reforma laboral i en d'altres
qüestions
Gonzalo Boye Madrid. Divendres, 22 d'octubre de 2021. 05:30 Temps de lectura: 4 minuts
En un món ideal, res del que ha passat en els últims quatre anys no
hauria passat. M'atreveixo a dir que, en un marc democràtic, d'aquests
que no necessiten qualificatius, tampoc no s'haurien donat les condicions perquè existís un procés com el que s'està vivint a Catalunya.
Pensar, com fan molts, que aquest tipus de situacions es resolen soles i
que d'un dia per l'altre s'han solucionat els conflictes, és d'una
ingenuïtat gairebé delirant.
L'última actuació de la delegada instructora del Tribunal de Comptes,
qui a les acaballes del seu mandat caducat es permet decretar, sense
cap empara legal, la il·legalitat no ja d'uns avals sinó d'un decret de
la Generalitat, és una mostra més, només un exemple, que no s'ha
solucionat res i que
"Era sols qüestió de temps que la maniobra d'externalització de la
repressió política en mans de la justícia es giràs a Espanya, també,
contra el PSOE"
Encara s’ha de veure com acabarà l’afer del diputat Alberto Rodríguez, de Podem, però ara com ara tot això que passa a Madrid ja és molt interessant.
Rodríguez va ser condemnat pel Tribunal Suprem,
acusat de donar un colp a un policia l’any 2014, en una manifestació
contra la llei Wert. Li imposaren una pena principal de quaranta-cinc
dies de presó, substituïbles pel pagament de 450 euros, i una pena
accessòria d’inhabilitació. Amb el codi penal espanyol a la mà, el jutge
no pot triar entre quaranta-cinc dies de presó i 450 euros, perquè la
pena de presó solament és una manera de comptar a quants diners puja la
multa i si es paga aquesta quantitat –que s’ha pagat– ja està. I també
és indiscutible, de primer de dret, que l’extinció d’una pena principal
extingeix l’accessòria. La discussió, doncs, sobre si Alberto Rodríguez
ha de ser diputat simplement no hauria
José Antich Barcelona. Dimecres, 20 d'octubre de 2021. 21:45 Actualitzat: Dijous, 21 d'octubre de 2021. 09:42 Temps de lectura: 2 minuts
La decisió del Tribunal Constitucional de Polònia negant la
supremacia de la legislació comunitària sobre la del país està
desencadenant, com era previsible, una veritable batalla política en el
qual, es miri com es miri, Europa hi té molt a perdre si no la talla
d'arrel. Encara que a Polònia només li ha donat suport Hongria i el
govern del seu primer ministre ultranacionalista,Viktor Orban, el
conflicte és enormement important, perquè la posició que acabi adoptant
la Comissió Europea tindrà conseqüències sobre la resta dels estats
membres de la UE. Una màniga ampla per a les posicions de Polònia i
d'Hongria serà llegida com un missatge que la legislació comunitària se
la pot tirar cada país com vulgui a l'esquena i, al revés, un senyal de
màxima contundència sancionadora retraurà els països que poden tenir la
temptació de seguir-ne els passos.
Espanya o, més en concret, els tribunals espanyols, i sobretot l'alta
magistratura, el Tribunal Suprem, i també el Tribunal Constitucional,
han demostrat en els últims temps que
"La qüestió és establir un mecanisme transparent, clarificador, que
indique a qualsevol poble, a qualsevol conjunt de ciutadans que vulga
exercir el dret d'autodeterminació, quins passos ha de seguir"
Diputats catalans, bascs, irlandesos i corsos han presentat al Parlament Europeu un Caucus per l’Autodeterminació, que tindrà la missió de proposar a la Unió Europea
l’establiment d’un mecanisme per a resoldre de manera democràtica els
conflictes nacionals dins la Unió. La idea és excel·lent. Segurament no
tirarà endavant de seguida i és evident que caldrà temps per a
afermar-la, però la iniciativa posa l’accent en una necessitat que no té
tan sols la Unió Europea sinó el món en general i obre camí cap a
l’única solució raonable. És evident que les democràcies han de trobar
una manera, un mètode de resolució dels conflictes nacionals que no siga
–que impedesca, de fet– l’exercici de la violència. La de qui es vol
independitzar o la de qui no vol que se li independitzen.
Aquest mecanisme és absolutament necessari per a corregir la
inconcreció dels principis relatius al dret d’autodeterminació. És un
dret universal i indiscutible, però conté el parany, o té
l’inconvenient, que àdhuc reconeixent-lo no hi ha unanimitat sobre qui
el pot exercir. Segons la comunitat internacional, qualsevol poble o
nació el té, el dret d’autodeterminació, però resulta que no hi ha
manera de decidir qui és poble o nació i qui no ho és; per tant, qui pot
exercir aquest dret i qui no.
Això ha esdevingut especialment greu una volta superada, o gairebé
superada, la fase de la descolonització. Per a la comunitat
internacional era relativament senzill d’agafar-se al
En el seu avantpenúltim vídeoarticle, Pilar Rahola, fent això tan seu
de qüestionar una decisió de l’espai polític que la protegeix per
fer-se passar per una analista independent, aplaudeix la CUP i diu que
cal celebrar un nou referèndum perquè el resultat del Primer d’Octubre
“ja no és vàlid”. Com que és intel·ligent i domina l’art de la retòrica,
Rahola sap fer trampes i que aparentment tot sembli la mar de raonable.
Per deslegitimitar l’1-O, argumenta que el resultat ja ha caducat i
que, com a demòcrates, estem obligats a referendar de nou la ciutadania,
ja que “els resultats de fa quatre anys no poden servir anys després,
quan han canviat les contingències i la població”.
Per la mateixa regla de tres, el Brexit, per exemple, s’hauria hagut
de tornar a referendar després dels anys de bloqueig en les negociacions
i, en aquest món imaginari, el resultat de qualsevol referèndum podria
boicotejar-se retardant-te un temps l’aplicació. Més clar encara:
"La posició que mantenen aquests quatre partits pel que fa a
Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o característica
nacional al nostre poble"
Què pensa avui l’anomenat poble espanyol sobre Catalunya? Ho podem
saber? Com que no podem preguntar-los-hi un per un, només hi ha una
única manera d’esbrinar-ho i és a través del seu capteniment electoral.
Què i a qui voten?
Dels tres-cents cinquanta diputats que configuren el congrés dels
diputats, dos-cents seixanta- nou formen part del PSOE, PP, Vox i
Ciudadanos. Estem parlant de més tres quartes parts del total de
l’hemicicle. La posició que mantenen aquests quatre partits pel
que fa a Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o
característica nacional al nostre poble. Ho manifestin o no,
ens consideren “tierra conquistada”. Uns ho diran més alt que uns
altres, però al capdavall, tots ells actuen de la mateixa manera. No
trobareu cap diferència entre les paraules d’un socialista com Garcia
Paje, una popular com Ayuso, una “ciutadana” com Arrimadas o un
energumen de
La CUP ha oficialitzat al ParlamentdeCatalunya la proposta de fer un segon referèndum
d’autodeterminació aquesta legislatura. Segons la proposta de resolució
que ha presentat –i que encara cal veure si assumeixen o no els altres
dos partits independentistes–, el parlament es comprometria a “dur a
terme un referèndum d’autodeterminació abans no finalitzi la XIV
legislatura”, és a dir l’actual.
En el text, la CUP precisa: “El poble català no pot desaprofitar la porta que s’obre amb el referèndum d’autodeterminació que Escòcia
té previst celebrar el 2023.” I considera que aquest referèndum
“situarà el dret a l’autodeterminació en el centre del debat de la
política europeu [sic].”
Amb aquesta proposta, la CUP torna a sacsar el tauler amb força. Fins
ara la posició més habitual entre els polítics independentistes era de
defensar que el referèndum unilateral ja s’havia fet el Primer d’Octubre
i que, si de cas,
Pere Aragonès està convençut que es pot obligar el govern espanyol a negociar un referèndum pactat amb Catalunya. Ho ha dit en el discurs del seu primer debat de política general com a president de la Generalitat. Per això demana a l’independentisme temps i unitat. No ha dit quant temps, però vol temps.
Com a president, com a guanyador dins del bloc independentista i com a
líder que ha aconseguit la investidura, té tot el dret a demanar el que
reclama. Però això no vol dir que no s’estiguin cometent errors. Si
l’objectiu és forçar el govern espanyol a negociar, no podem oblidar
que això ja es va intentar el 2017, amb el resultat que tothom coneix.
L’inquilí de la Moncloa és un altre, però no hi ha cap indici de canvis
estructurals en la
Iu Forn Barcelona. Dimarts, 28 de Setembre 2021. 21:13 Temps de lectura: 2 minuts
Sí, potser quan divendres acabi el debat de política general els
diferents oradors finalment hauran parlat molt de sanitat, crisi
econòmica i social, mercat laboral, ensenyament, infraestructures,
habitatge, model econòmic i del futur… o per acostar-nos més a la
realitat que ens veiem a venir, del no futur. Però els titulars els
ocuparan la taula de diàleg i la proposta de referèndum de la CUP. És
que la cosa funciona així.
Si dijous passat el president Aragonès tenia més o menys pensat per
on podrien transitar els efectes del debat, segurament calculava que
hauria de surfejar per les sempre procel·loses aigües de les sistèmiques
discrepàncies amb Junts. Però després del que ha passat els últims dies
i les últimes hores, sí, per allò de mantenir les tradicions, potser
veiem els dos socis de Govern marcant perfil en alguna proposta de
resolució, però em temo que això acabarà
La llibertat d'expressió avui es diu Twitter, un espai obert, fora
de les urpes d'ERC i, en general, de la partitocràcia, a on no es pot
censurar ni vetar a ningú
La segona reunió de la taula del diàleg va resultar un ratolí parit per la muntanya de la propaganda pseudoindependentista.
Un “bienvenido Mr. Marshall” de segle XXI. Una xerradeta de dues hores
dels dos presidents, cap declaració conjunta i una setmana de rebombori
ideològic.
Els mitjans de comunicació, en especial els públics, llençats a evangelitzar la taula de la negociació, també coneguda com “de reencuentro”. (Ah, quines troballes poètiques!). La programació de TV3, monopolitzada per ERC. Entrevistes, tertúlies, notícies, tota la plana republicana amb animus predicandi: Aragonés, Tardà, Rufian, Junqueras, Vilalta, Torrent, amb l’omnipresent comissari polític Sergi Sol.
De vegades i amb comptagotes algú exposa el punt de vista de JxC i sempre amb acords implícits: a TV3 es pot parlar malament d’Espanya i fins i tot criticar els partits “independentistes”,
per perpetuar el mite propagandista de la seva existència. El que no es
pot fer és criticar directament a ERC. Això no és hegemònic i si algú
ho fa, es trobarà al carrer.
Un ratolí és ben poc per una taula que es va reunir només una vegada en 2020 i es va presentar com un triomf gloriós del no independentista Gabriel Rufian.
En un tuit famós, el portaveu va definir el compromís de la taula amb
contundència: reconeixement mutu, “calendaritzada”, es podria parlar de
tot, i votació final dels resultats a Catalunya. Un any i mig passat i
res de res. Un ratolí. Però un ratolí molt bé pagat.
Els arguments dels d’ERC són irrisoris: el “reconeixement mutu” és l’únic perquè els altres, autodeterminació, amnistia, referèndum ja els havien descartat els participants abans de començar,
uns per activa i els altres per passiva. Seguiran demanant un
referèndum pactat i seguiran sentint que no hi ha cap esperança. És el
que els nominalistes venen com un pas endavant de la negociació que ens
durà a la independència amb la segona arribada del Messies. I, tenint en
comptes que és la via més curta per assolir-la, segons Junqueras, no és
cosa trivial.
El reconeixement mutu és fals. La part catalana reconeix l’espanyola, òbviament; no pot fer una altra cosa; l’espanyola no reconeix la catalana de cap manera.
Encara que volgués fer-ho, que no vol, no podria. Havent-se inventat
ambdós governs, el requisit de la condició “governativa” de tots els
participants, no es pot atorgar condició de govern a mig govern que no
és govern de país, sinó de partit. Clar que el mateix passa amb el
gobierno espanyol que sembla el gobierno migpartit, com el vescomte de
la novella d’Italo Calvino. Però això tampoc no fa res i no l’importa a
ningú car ningú no es pren el tràmit al seriós.
El cafè que van fer el president Sánchez i el candidat Illa a ple fòrum públic ha estat una bomba iconogràfica que ha esmicolat tota la fàbrica propagandista del govern d’ERC.
A dins del Palau quedaven el president cavil·lant sobre la qüestió del
reconeixement mutu i els fadristerns parlant de les qüestions que
veritablement interessen els espanyols, ja m’enteneu, inversions,
polítiques sectorials, etc. El cafè de Sánchez i Illa és la prova que la taula del diàleg és una comissió bilateral del cafè para todos.
Si quedava algun dubte, la mateixa taula, en un acte d’heroica
eutanàsia, sembla haver acordat no tornar a reunir-se fins a haver
acordat alguna cosa. Explicar un acord tan absurd fa encara més difícil
la tasca d’assegurar l’hegemonia republicana.
Perquè del que es tracta és de seguir adoctrinant a la gent,
enfortint l’hegemonia ideològica d’ERC amb uns mitjans de comunicació
monopolitzats pel partit i amb l’ajuda dels poders i els mitjans
espanyols. Aquests entenen que la sortida de l’embolic és apostar per a
l’opció no independentista de “l’independentisme”. Però els perd la catalanofòbia i, de vegades, no ajuden prou a assegurar l’hegemonia d’ERC amb un discurs únic i sense llibertat d’expressió.
La llibertat d’expressió avui es diu Twitter, un espai obert, fora de les urpes d’ERC i, en general, de la partitocràcia, a on no es pot censurar ni vetar a ningú.
La seu de la llibertat d’expressió, el que els grecs anomenaven
Isagoria o dret de tothom a dir a la seva a l’esfera pública. És lògic
que el comissari polític d’ERC, Sergi Sol, omnipresent a tots els
mitjans catalans i espanyols, cregui que tuiter és un femer, a on es
confon la llibertat amb el llibertinatge, com deia Franco. Per al
comissari (que no té compte al Twitter) i els seus, la llibertat d’expressió és un femer perquè no es pot negar el dret d’expressió als discrepants com fan als mitjans públics de comunicació.
Agustí Colomines Barcelona. Dilluns, 20 de Setembre 2021. 05:30 Temps de lectura: 4 minuts
1. El pessimisme porta a la decadència. El pessimisme obre la porta a
la depressió. Si en les persones deprimides l’afebliment de l’ànim
genera pensaments negatius per una manca de raonament intel·lectual,
quan parlem de política el pessimisme és el primer símptoma que s’ha
entrat en un cul-de-sac. El procés independentista s’ha acabat,
almenys de la manera que s’havia entès durant la dècada passada. No em
reca coincidir amb el ministre de la Presidència espanyol, Félix
Bolaños. El PSOE ha aconseguit imposar a Esquerra, mitjançant la
intermediació dels abertzales, una via de col·laboració que exclou la independència de Catalunya.
La mala digestió dels fets d’octubre del 2017, que els republicans
interpreten com una derrota, els condiciona. El seu pessimisme és com
l’arbre que no els deixa veure el bosc. No cal tornar-hi. La història
posarà tothom al seu lloc. Ara ja sabem, i ha costat força saber-ho,
fins a quin punt el Sis d’Octubre de 1934 va ser resultat d’una
competició interna d’Esquerra. Passen els anys i l’ADN destructiu es
transmet de generació en generació. És un estigma republicà que ara
s’amaga rere una disciplina partidista pròpia dels partits leninistes i
dels silencis que imposa el temor a perdre la feina. És un capteniment
molt humà, però descaradament antipolític. A Junts, per parlar d’un
altre partit amb els mateixos vicis, li costarà més plantejar-se una
crisi de govern, que no estic reclamant de cap manera, per la ximpleria
d’obligar els consellers a abandonar l’escó. Si salten del Govern, es
queden a la intempèrie.
2. L’endemà del teatre que van representar els ministres del PSOE i
els consellers d’Esquerra al Palau de la Generalitat, el ministre
Bolaños va declarar a RAC1:
David González Barcelona. Dilluns, 20 de Setembre 2021. 05:30 Temps de lectura: 4 minuts
Anem al gra. Ja em perdonareu si us avorreixo amb les xifres, però ja que el dataisme,
és a dir, el culte a la dada, numèric (això no ha canviat des de
Galileu) és el que es porta ara com a caixa d'eines de qualsevol
disciplina, també a l'anàlisi política i el periodisme, sotmetré la
renascuda taula de diàleg entre els governs d'Espanya i Catalunya a aquesta nova ciència, ultimíssim paradigma, pel que sembla, de l'objectivitat més pura.
En les últimes eleccions catalanes, celebrades el 14 de febrer passat, i segons els resultats definitius,
el PSC, el partit de Salvador Illa i referent català del PSOE de Pedro
Sánchez, va ser la primera força en nombre de diputats i percentatge de
vot vàlid ―que és el que es tradueix (o no) en escons― un 23,03%. El va
seguir ERC, el partit d'Oriol Junqueras i el president Pere Aragonès,
amb un 21,30%. En Comú Podem, referent a Catalunya de Podemos, va ser
sisena força, amb un 6,87% dels vots. Sent aquests tres els espais
polítics presents a la reunió de Palau de dimarts passat, la primera
conseqüència és que la taula de diàleg de Sánchez i Aragonès
representa només
La manifestació d’ahir contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona
no va ser especialment concorreguda. És evident que, una volta retirat
el projecte pel govern espanyol, el possible sentit d’urgència de la
marxa s’havia esvaït. No sabrem, per tant, quanta gent hi hauria anat si
el projecte encara fos vigent, però tots convindrem que segurament n’hi
hauria hagut molta més. Ara, com que és evident que la marxa no va
respondre a les expectatives creades, saber per què ha passat això i
entendre, per tant, fins a quin punt és real l’oposició al projecte és
la primera preocupació que tinc.
La segona és més de fons. Em preocupa constatar que ací no
s’ha resolt res i que tan sols s’ha aparcat el problema durant cinc
anys, com si això fos una alternativa viable. I al preu d’haver donat un
colp important a la idea d’un hub aeroportuari a Barcelona.
I això és una cosa que em preocupa substancialment perquè, a parer meu, trobar un consens raonable
Els adversaris de la taula de diàleg es divideixen en dos grups: els
que creuen que no serveix per a res i el que creuen que no servirà per a
res. Hi ha una diferència temporal més decisiva del que sembla. Els
primers, bàsicament extraparlamentaris, pensen que la taula
malgrat el seu nou i flamant rebateig com a “taula de negociació” no és
més que una excusa, un parany, una trampa per endarrerir la
independència per dos, quatre, deu, vint anys. Curt: mai. El
que correspon, doncs, és plantejar la unilateralitat ja. Els segons,
bàsicament els partits, els dos aliats al govern, donen a la taula un
marge de dos anys per si de cas, contra tota expectativa, servís per a
alguna cosa.
I aquí apareix una nova divisió. ERC dedicarà tots els seus esforços a
fer productiva la taula. JxC respectarà el termini amb més
escepticisme. Mentrestant proposa anar per feina, parant el terreny
mitjançant la confrontació intel·ligent. Es tracta, de no tancar portes,
però seguir
El govern espanyol va decidir ahir, unilateralment, d’aparcar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.
Igual com havia decidit unilateralment d’ampliar-lo. Però ho féu amb
molt mala intenció política, tot assenyalant directament el president Aragonès per les seues declaracions i ERC
per haver anunciat que aniria a la manifestació. Va atribuir al govern
català la culpa que no es duga a terme un projecte que, malgrat totes
les crítiques raonables que rep, el govern espanyol continua defensant
com a òptima.
Hi ha, sens dubte, una derivació política en tot l’afer, que té a veure amb la relació entre el PSOE
i Esquerra Republicana. I, en relació amb això, resulta ben curiós que
la ministra no es referís gairebé a l’oposició del seu soci de govern i,
en canvi, furgàs d’una manera tan evident en la divisió dins el govern
català.
Això pot respondre a interessos diversos que anirem veient, de segur,
amb el pas del temps –potser relacionats amb la taula de diàleg. Però,
ara com ara, ja es comença a veure clar que
Aquests darrers dies un parell d’articles periodístics molt
especulatius, confusos i en aparença coordinats han revifat la fantasia
aquesta del possible interès de Rússia en el cas català. Divendres, en aquest article, ja vaig explicar les claus del més sonat de tots, el text publicat per The New York Times, i ahir Josep Casulleras va posar els punts sobre les is amb aquest article definitiu que us recomane de llegir: “Les febleses i vergonyes del jutge obsessionat amb Rússia i Catalunya“. Josep Lluís Alay i Aleksandr Dmitrenko ja hi han respost denunciant la manipulació dels fets, cosa que també ha fet l’oficina del president Puigdemont.
En conseqüència, crec que no cal insistir en aquest afer particular.
Tanmateix, sí que em sembla que tot això que ha passat mereix tres
consideracions en general.
Primera. El partidisme a Catalunya pot arribar a límits irracionals
"Hi ha la impressió que, probablement per la seva naturalesa
sibarítica, les vacances han soscavat la moral de la parròquia i la seva
fe a les bondats de l'independentisme "pragmàtic""
La rentrée s’ha fet aquest any en clau de renovació de
l’espectacle. Les figures que controlen els grans programes dels mitjans
de comunicació públics han presentat llurs alineacions a les tertúlies,
debats, entrevistes i altres troneres del combat ideològic. S’observa
una voluntat d’enfortir el discurs biennal dels republicans i els seus
companys del boirós món del sobiranisme, amb l’afegit del quadriennal de
la CUP. Hi ha un acord unànime en endarrerir una estona la
independència entre dos anys i escaig (el temps de preparar l’ens de raó
que es diu “embat democràtic”) i l’eternitat amb mirada llarga i mà
estesa fins a la vall de Josepet.
Hi ha la impressió que, probablement per la seva naturalesa sibarítica, les vacances han soscavat la moral de la parròquia i la seva fe a les bondats de l’independentisme “pragmàtic”.
Després d’un primer moment de perplexitat i decepció, com a resultat
del
