Ens agradi o no, un polític del segle XXI és aquell que domina l'escena. Capaç de sorprendre i d'improvisar fent veure que ho tenia tot previst. I que comuniqui. Sobretot, que comuniqui. Pedro Sánchez és bastant això: cada dia, un conill del barret de copa i amb un somriure com a presentació.



Tan aviat es treu de la màniga uns pressupostos amb què guanya sempre ―si s'aproven, ho presentarà com un exemple de l'estabilitat del seu govern i si el Congrés dels Diputats els tomba, serà una basa perfecta per a la seva campanya electoral― com es reconcilia amb una certa dreta en incorporar al Consell d'Estat l'exvicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría. I mentrestant, deixa fer Pablo Iglesias visitant els presos polítics a la presó de Lledoners amb la dreta en peu de guerra perquè els comptes de l'Estat es debatin en un centre penitenciari amb Oriol Junqueras. Molt espectacle, però d'això en política es pot viure molt temps.



L'arribada de l'arquitecta del 155 al Consell d'Estat és, sens dubte, un plat de difícil digestió per als independentistes catalans que, paradoxes de la vida, van portar a la Moncloa amb els seus vots Pedro Sánchez. Una amarga ironia. Com la de Josep Borrell de ministre d'Afers Exteriors. I mentrestant, a Madrid es repeteix una vegada i una altra que el govern Sánchez és ostatge dels partits