OPINIÓ - EDITORIAL
«Mirant aquell espectacle demencial a la televisió, ens sentim
representats per ells, per aquests testimonis mitjançant els quals parla
la veu del poble i que representen la dignitat del país i la salven
cada dia»
Per:
Vicent Partal
14.05.2019 21:50
Potser algú me l’havia presentat
abans, no ho recorde, això. Però sí que recorde perfectament la primera
vegada que me’l vaig trobar a Brussel·les. Va ser poc després d’haver
comparegut el govern a l’exili. Teníem poques informacions de totes les
coses que passaven i l’ambient, estic segur que ho recordeu, era
extremadament tens. Arribar al president i als consellers exiliats era
complicat, perquè es trobaven envoltats de mesures de seguretat
extremes; tant, que no era possible ni de tenir-hi contacte per correu,
encara menys per telèfon. Però quan vaig aconseguir d’arribar-hi,
finalment, encara vaig haver de superar Jami Matamala. Matamala,
literalment al darrer passadís, vigilava incansablement l’esquena del
seu amic, el president Puigdemont. Vaig demanar qui era aquell home i
què hi feia, allà, i em van explicar això que tots sabem avui: que era
un empresari gironí, amic personal del president i que ho havia deixat
tot, absolutament tot, per ocupar-se del suport més directe i proper al
govern a l’exili i, sobretot, al president.
Després, aquests mesos, l’he vist unes quantes vegades i he pogut
apreciar de prop qui és i què significa. Amb un grup de gent petit, però
molt brillant, han dreçat la Casa de la República, de manera que ha
dotat de dignitat institucional la presidència a l’exili. Vaig ser
testimoni de la penúria i la dificultat material absoluta en què els
membres del govern legítim vivien a l’arribada a Brussel·les i he de dir
que les coses que s’han fet durant aquest temps són més extraordinàries
que no semblen. Un dia es podrà explicar amb la minuciositat requerida
com s’ha construït del no-res la infrastructura material que permet la
reeixida batalla de l’exili. Però, de moment, és evident que la
fidelitat de Jami Matamala a les institucions legítimes del país ha
estat un dels elements nuclears de la reacció contra l’autoritarisme
espanyol, aquesta reacció que cada dia es fa més palesa i que sembla
que, una volta instal·lada i afermada, va convertint el ratolí en gat i
va canviant la defensa per l’atac.
Ahir Jami Matamala va tornar a Girona per assumir el nou càrrec de
senador electe. I va ser rebut amb l’agraïment que mereix i que
mereixerà sempre més. L’agraïment és un sentiment noble, que estic
convençut que fa millors les societats i per això m’agrada tant de
practicar-lo. Especialment, en casos com aquest, perquè estic convençut
que, enmig d’aquesta orgia repressiva que l’estat espanyol ha desfermat
contra Catalunya, les actuacions personals desinteressades, dignes i
valentes de tanta gent són el ferment de la resistència i del
contraatac, del combat per la república independent que Espanya no ha
aconseguit de frenar.
I, sobre això, deixeu-me escriure avui ací, també en senyal
d’agraïment, els noms de Ramon Font, Marina Garcés, Esther Sancho, Lluís
Matamala, Jaume Pich, Sílvia Carmona, Mercè Torras, Jordi Pesarrodona,
Joan Badia, Magdalena Clarena, Jordi Meca, Santiago Guerra, Maria Lluïsa
Carrillo, Esther Raya, Pere Sol, Mercè Arderiu, Lluís Corominas i Anna
Simó, tots testimonis ahir de la defensa dels presos polítics davant el
Tribunal Suprem espanyol. I esmentar-los en representació de tots els
testimonis de la defensa que ja fa setmanes que defensen cada dia, dins
la panxa del bou, la dignitat ciutadana i política del Primer d’Octubre,
l’exercici lluminós de democràcia que va significar.
Aquests darrers dies, el jutge Marchena està especialment irritable
–deu ser bon senyal, això– i ha volgut humiliar unes quantes vegades els
testimonis de la defensa, especialment les dones. Marina Garcés, per
exemple, ahir va haver d’aguantar unes impertinències completament fora
de lloc. Com ho va haver de fer també Jordi Pesarrodona, a qui Marchena
va arribar a demanar què tenia a les mans, com si amagàs alguna cosa. O
Joan Badia, que li va haver de recordar què és la feina de batlle i com
s’exerceix. Maria Lluïsa Carrillo, per la seua banda, va tenir una
intervenció extraordinària, amb una espontaneïtat magnífica. Esther Raya
va saber expressar la gravetat d’allò que tots vàrem viure amb una
contenció impressionant…
Podria continuar i escriure el nom de tots els qui van intervenir
ahir i el dels qui han intervingut tots els dies anteriors. Però crec
que ja s’entén què vull dir. Vull dir que, mirant aquell espectacle
demencial a la televisió, ens sentim representats per ells, per aquests
testimonis mitjançant els quals parla la veu del poble i que representen
la dignitat del país i la salven cada dia.
A tots, estic segur que no els podrem donar mai les gràcies com
caldria pel seu pas endavant, per la seua força serena, pel fet d’haver
donar la cara per tots. Ells no les demanen en cap moment, les gràcies,
com Jami no les ha demanades mai, com tanta gent no demana res malgrat
que ha fet tantes coses imprescindibles –d’aprovar lleis al parlament a
fer córrer urnes en silenci, de blocar vies de tren a manifestar-se una
vegada i una altra omplint els carrers i les places de les ciutats. Però
que no les demanen no vol dir que els altres, nosaltres, de tant en
tant no hàgem d’aturar-nos un segon per recordar-los i per expressar-los
la nostra admiració i el nostre reconeixement. I avui, simplement, m’ha
semblat que era un bon dia per a fer-ho jo.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
https://www.vilaweb.cat/noticies/jami-font-garces-pesarrodona-badia-carrillo-raya-editorial-vicent-partal/
