Certament, hi ha imatges que valen més que mil paraules. Veure el rei Felip VI assegut a la butaca que durant diversos mesos ha ocupat el president de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, durant el judici als líders independentistes catalans, és una imatge impagable. És tornar al 3 d'octubre, el dia del nefast discurs per televisió que va allunyar, qui sap si irreversiblement, la societat catalana de la monarquia espanyola.



Aquella atziaga vetllada que va situar el monarca espanyol en una posició de ruptura amb les institucions catalanes i que tant mal li ha fet, fins a l'extrem que la seva presència és non grata en molts llocs de Catalunya, i la Generalitat, per exemple, va acordar no assistir a cap dels actes organitzats pel palau de la Zarzuela. Una situació, per exemple, que, com aquest dilluns s'ha confirmat novament, ha desplaçat de Girona a Barcelona els actes de la
Fundació Princesa de Girona davant de l'insòlit escenari provocat pel boicot de totes les autoritats gironines i la negativa a la cessió d'espai públic.



Felip VI al Suprem inaugurant l'any judicial com a preludi de les sentències contra els líders independentistes que, tot apunta, es faran públiques en la primera quinzena d'octubre, no fa sinó remarcar aquesta imatge que, apartada la política del conflicte entre Catalunya i Espanya, només queda la justícia. Les crides del president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, i de la fiscal general de l'Estat, María José Segarra, exigint que les sentències siguin "respectades i acatades" és un intent de posar sordina a la resposta institucional i ciutadana que s'espera des de Catalunya si són condemnatòries. Les felicitacions de Lesmes a Marchena, com a president del tribunal, i a tots els membres de la sala, no deixen de ser un tancar files davant de l'anunci de les sentències, que pot marcar un punt d'inflexió en la convulsa vida política.



Una situació que té tantes ramificacions com conflictes hi ha a sobre de la taula. I que, per exemple, contribueix a bloquejar la investidura de Pedro Sánchez ja que serveix al president en funcions i al seu seguici de la Moncloa per posar permanentment l'accent en què Podemos no és una formació política de confiança, entre altres coses, per la seva simpatia amb un nou referèndum d'independència a Catalunya. Per més que Pablo Iglesias s'ha esgargamellat per oferir reiterades mostres de lleialtat en aquesta qüestió, res no ha estat suficient per al PSOE. Sobretot perquè Sánchez i la seva mà dreta, Carmen Calvo, lluny de rebaixar la tensió amb el món independentista s'han dedicat a situar-los com un espai polític empestat amb el qual no es pot ni tan sols intentar un acord.



Judicialitzar la vida política catalana i la resolució d'un contenciós que és exclusivament polític és un dels errors més grans comesos per la política espanyola i, successivament, pels dos últims inquilins de la Moncloa. No hi ha ni hi haurà en la justícia solució a les demandes de Catalunya. Tancar-se en una oposició numantina de repressió a l'independentisme pot oferir rèdits a curt termini però és la llavor perquè, més aviat que tard, el conflicte reboti en el mateix punt en què es va quedar abans que la repressió portés alguns a pensar que les aigües ja havien tornat a mare.