Autor/s: Andreu Barnils
L'ex-conseller de la Generalitat publica un llibre de memòries trufat d'anècdotes, que repassem en aquesta entrevista.
 |
| Francesc Sanuy, a Barcelona |
Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) acaba de publicar una autobiografia, '
Diuen que tinc memòria' (Ediciones B).
El llibre abasta els primers anys de la seva vida i fins als anys
vuitanta. La gent, doncs, que busqui la seva obra de govern (Sanuy va
ser conseller dels primers governs Pujol) haurà d'esperar a un possible
segon volum. En aquest primer parla de la seva infantesa en una
Barcelona en plena guerra, els anys d'estudiant a l'Espanya franquista,
l'expulsió de la Universitat i el seu periple per Itàlia, Regne Unit i
els Estats Units, on es va formar a universitats d'elit. Amb una prosa
trufada de brillants anècdotes, Sanuy també parla de l'Àfrica, on va
viatjar durant dos anys, l'organització de Fires a Madrid i Barcelona o
la seva feina de traductor a l'ONU, a Suïssa. Una vida de pel·lícula.
—Descriu una Barcelona de postguerra on els nens jugaven al carrer en plena Eixample.
—Al bèlit, per exemple. El bèlit era una peça de fusta tallada amb una navalla. Tenia forma de dirigible Hinderburg. De zepelí. Agafaves una pala d'estovar la
roba que et servís de pala, enlairaves el bèlit picant contra ell, i
amb la mateixa pala l'entomaves al vol. Com una mena de beisbol.
Gran joc el bèlit. Un dia vaig arribar als EUA, com a estudiant becat,
en una benvinguda amb altres estudiants d'arreu del món. Va sortir un
noi de l'Índia que va explicar-nos el seu joc. El presentava com l'esport nacional dels joves a l'Índia.
I era el bèlit. Quan em vaig aixecar, vaig agafar la pala, i vaig
picar, l'indi aquell va quedar acollonit. 'Nano, que això és el bèlit!'
Els musulmans van arribar a la península Ibèrica i a l'Índia el mateix any. El 711. Per tant el bèlit no és ni de l'Índia, ni nostre. És del Magreb, dels països musulmans del nord d'Àfrica, que el van exportar.
—Explica que de nen va passar sis mesos al llit.
