Francesc Sanuy: 'Hem de fotre el camp, jo no aguanto més'

Dilluns  06.04.2015  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

L'ex-conseller de la Generalitat publica un llibre de memòries trufat d'anècdotes, que repassem en aquesta entrevista.

Francesc Sanuy, a Barcelona

Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) acaba de publicar una autobiografia, 'Diuen que tinc memòria' (Ediciones B). El llibre abasta els primers anys de la seva vida i fins als anys vuitanta. La gent, doncs, que busqui la seva obra de govern (Sanuy va ser conseller dels primers governs Pujol) haurà d'esperar a un possible segon volum. En aquest primer parla de la seva infantesa en una Barcelona en plena guerra, els anys d'estudiant a l'Espanya franquista, l'expulsió de la Universitat i el seu periple per Itàlia, Regne Unit i els Estats Units, on es va formar a universitats d'elit. Amb una prosa trufada de brillants anècdotes, Sanuy també parla de l'Àfrica, on va viatjar durant dos anys, l'organització de Fires a Madrid i Barcelona o la seva feina de traductor a l'ONU, a Suïssa. Una vida de pel·lícula.

—Descriu una Barcelona de postguerra on els nens jugaven al carrer en plena Eixample.
—Al bèlit, per exemple. El bèlit era una peça de fusta tallada amb una navalla. Tenia forma de dirigible Hinderburg. De zepelí. Agafaves una pala d'estovar la roba que et servís de pala, enlairaves el bèlit picant contra ell, i amb la mateixa pala l'entomaves al vol. Com una mena de beisbol. Gran joc el bèlit. Un dia vaig arribar als EUA, com a estudiant becat, en una benvinguda amb altres estudiants d'arreu del món. Va sortir un noi de l'Índia que va explicar-nos el seu joc. El presentava com l'esport nacional dels joves a l'Índia. I era el bèlit. Quan em vaig aixecar, vaig agafar la pala, i vaig picar, l'indi aquell va quedar acollonit. 'Nano, que això és el bèlit!' Els musulmans van arribar a la península Ibèrica i a l'Índia el mateix any. El 711. Per tant el bèlit no és ni de l'Índia, ni nostre. És del Magreb, dels països musulmans del nord d'Àfrica, que el van exportar.

—Explica que de nen va passar sis mesos al llit.

—Un cardiòleg, el doctor Framis, va dir que tenia endocarditis. Repòs absolut. Afortunadament al final era reumatisme poliarticular agut. Però els sis mesos sense sortit al carrer no me'ls va treure ningú. Estirat al llit vaig escoltar tota la col·lecció de discs del meu cosí Viladiu, vaig llegir 'El tesoro de la Juventud', i les novel·les de Salgari que el meu cosí portava d'Argentina. En aquests mesos vaig aprendre moltes coses.

—El vostre pare era militant d'ERC. I tenia el seu despatx de gèneres de punt on ara hi ha la Casa Beethoven. La botiga de música a tocar del Palau de la Virreina.
—Mon pare l'espai no el tenia a la botiga Beethoven, sinó a dalt. Ell va finançar la meva educació però no era un pare absorbent. Més aviat en un segon terme, i deixava fer. D'una certa austeritat. A tocar de la Beethoven també hi havia els que escrivien cartes per als analfabets que volien escriure a la família. L'experiència era que arribaves, passaves els 'amanuenses' aquests, arribaves a la botiga Beethoven, plena de partitures, i a dalt, a través d'una escaleta, mon pare hi tenia un magatzem majorista de gèneres de punt. Com era a tocar del Palau de la Virreina, li va posar 'Medias Virreina'.

—De jove diu que va posar petards a la vaga de Tramvies. Petards?
—Ho feia amb el Màrius Estartús, que va morir fa poc. Vam estar junts a l'ONU de traductors. Érem dels músics, l'MSC (Moviment Socialista Català). Estartús era l'home d'acció, qui passava fronteres, i s'emportava els originals de l''Endavant' que escrivia jo. Els petards els fabricava un de Sarrià que es deia Manic, que sabia fer un petard que si el posaves a la via, quan venia el tramvia, paaah! el podia fer descarrilar. Nosaltres no en vam descarrilar cap, però Déu n'hi do.

—L'acaben expulsant de la Universitat de Barcelona, on estudiava dret. I comenceu un pelegrinatge de formació acadèmica a Itàlia, Regne Unit i EUA, que li canvia la vida. A Itàlia, molt curiós, els caps de setmana els passa amb sindicalistes, i entre setmana, conferències al Rotary Club.
—Perdona, conferències als dos Rotary Club de Torí. Les vaig fer amb el cònsol d'Espanya, amb elogis del govern de Madrid perquè vaig explicar-hi el pla d'estabilització. La dictadura s'adona que el camí és Europa, i que ha de canviar. Doncs ho van imprimir i publicar. Venien a sentir-me els Pininfarina i el Ghia, que feien les millors carrosseries de cotxes al món. I Leopoldino Pirelli, l'Arrigo Olivetti i el seu germà. O els Agnelli. I aquest qui és, preguntaven? Doncs jo era un nano de vint-i-pocs anys que llegia molt.

—Del viatge als Estats Units, què en treu?
—Va ser l'hòstia. És avançar trenta anys les coses que després has hagut de viure. Viure-les en primícia. I estar en una llotja de prosceni. Venia el Nelson Rockefeller a fer un míting a la Universitat i acabaves fotent-te un soparet amb ell. I quan venia el Martin Luther King a fer un míting, doncs passaves el plateret per recaptar fons per ell. A la Universitat d'Ithaca, on vaig acabar de professor adjunt, hi havia una dona de vuitanta anys, que era la primera dona que havia estat ministre, la Frances Perkins. La ministra de treball del New Deal. La dona que va crear la seguretat social americana. Va ser la inspectora de treball de l'incendi de 1911, quan moren totes les empleades atrapades dins. Des d'aleshores les portes als Estats Units s'obren cap enfora, no cap endins. La inspectora Perkins va fer això i la primera llei de la seguretat social. El dia que vaig tenir el meu primer sou, com a professor adjunt, vaig dir-li, miri què tinc? La targeta de la seguretat social. Ella ho havia fundat. I em va dir: 'Aquest paper conservi'l sempre, perquè és el primer pas per la ciutadania'. I jo, a la meva filla, li he donat aquesta targeta. 'Mai que vagin mal dades tu presenta't als EUA amb aquesta targeta'.

—Parla del seu gran amic, Armand Carabén. De fet, el llibre l'ha fet amb l'ajuda d'un dels seus fills.
—De grans amics afortunadament n'hi ha més d'un. Jo tinc amics que els conec des de fa setanta-tres anys. I el Carabén és dels de fa cinquanta. Però gran amic, sí. Gran amic. Era divertit, enginyós, culte. Ell era d'una elit intel·lectual al voltant dels cotoners. Els Manel Ortínez, Riba Ortínez, cosí seu. Allà hi havia el Joaquim Maluquer, el gran ornitòleg.

—El llibre és ple d'anècdotes. Com la de Robert Mitchum jugant amb vostè al futbolí durant un dels seus viatges a l'Àfrica.
—Me'l vaig trobar a Zanzíbar, quan no era Tanzània encara, sinó independent. Jo muntava les missions comercials a l'Africa per la Cambra de Barcelona. M'hi vaig tirar dos anys anant a l'Àfrica. Catorze països. A Zanzíbar a la nit es podia fer poca cosa. A Nairobi, millor. Recordo anar a un lloc tot decorat amb escultures africanes de fusta, i negres amb farbalans i timbals. I comencen: 'Esperansa, tu no sabes bailar chachachá'. Venir fins a Nairobi per això... El Robert Mitchum s'estava avorrint al bar de Zanzíbar i hi havia un futbolí. Vols jugar al futbolí? A Robert Mitchum el vaig guanyar al futbolí, perquè n'havia après al carrer Tuset. Ja ho veus, una amistat molt efímera amb Mitchum.

—Del capítol de l'Àfrica impressiona la idea següent: la descolonització de l'Àfrica va ser política, però no econòmica. Vostè ho veu en primera persona, això.
—L'espoli de l'Àfrica, i els seus recursos naturals, no passa per la sobirania ni la independència. Passa per uns muntatges que hi eren, i encara hi són. Ara mateix, la De Beers Corporation, primer venedor de diamants del món, sud-africans blancs, està fent un sistema de tracte preferent en els seus principals clients. Doncs la De Beer Corporation és propietat de l'Anglo-American Society.

—Brutal anècdota africana amb Lo Pepet de Vinaròs. Una pastera, però al revés: un de Vinaròs agafa la barca per anar a l'Àfrica des d'Europa, i no al revés.
—És possible que encara estigui viu, de tornada al casino de Vinaròs, jugant a cartes. És una autoritat, ara. Aquest home era un pescador que tenia deutes i empaitat per creditors. La seva barqueta es diu 'Lo Catalí'. Feia quatre metres i mig. I veient que el volen embargar i que no pot pagar, agafa el seu germà i diu: 'Hem de marxar d'aquí'. I enfilen cap a Gibraltar. 'Hòstia on anem?'. 'Hòstia, no ho sabem, fugim dels creditors!'. I amb la barqueta van travessar l'estret de Gibraltar, i baixant baixant, per la costa oest de l'Àfrica, arriben a Lagos (Apapa), a Nigèria. Terra cristiana. Veu que la cosa està bé, es dediquen a pescar, i a cuinar a l'aire lliure. I els negres ho veuen. Els africans passaven fulles de palma amb un peix sec que venia del llac Txad. Allò, menjaven. I els negres van començar a menjar el peix fresc dels catalans. I van començar a comprar. I comprar. Al final frigorífics, vaixells grossos. Un imperi, va muntar. Ah, per cert, la subhasta del peix la feia en català. En català al mig de l'Àfrica. 'Oh, ells tampoc parlen la mateixa llengua. És un merder. A mi ja m'entenen' Ha ha!

—Explica el seu pas per la Cambra de Comerç i transmet una idea: que es va usar el franquisme, en comptes de combatre'l.
—La constatació és que la dictadura, el règim, s'havia anat degradant i ella sola ja s'orientava, a través dels tecnòcrates, i tenien la gent que pensaven en els bancs de desenvolupament, pensaven en ... Escolta, jo ara dic que Catalunya, a la vista de com la tracta Espanya, ha de fer el Catalexit, que és una cosa anglosaxona, donar-se de baixa d'un club, o que et fotin fora del club. Però també pot fer el Catalexodus, que és el que hem de fer, L'èxodus. Fotre el camp i que els bombin.

—Quan es fa independentista, vostè?
—A veure. Una cosa és allò que pots lluitar a consciència perquè saps que és viable o possible. I el nostre butlletí Endavant del partit ja deia 'Federació, Democràcia, Socialisme'. Només deia 'federació', perquè érem conscients que no teníem ni la més mínima llibertat. Però dins el cor sempre penses, cagu'm dena quin país podíem haver estat. D'aquell sentiment, les coses han anat evolucionant. Per l'engany, la recentralització, el tracte discriminatori. Ara ha sortit el Mas Colell i diu: 'Som víctimes d'una asfíxia premeditada'. Això ho va dir Ramon Trias Fargas fa 35 anys ! Les tres paraules juntes. I si 35 anys després jo encara anés a esgrimir la federació vol dir que m'he equivocat. Per tant, quan te'n tornes? L'exodus. És a dir: jo ja en tinc els collons plens. Jo no aguanto més. Que fotin l'AVE en un poble de vint-i-vuit habitants perquè està a prop de Zamora, on va néixer la ministra. Vint-i-vuit habitants i un AVE! Què és això? Això en un país que li retallen l'estat del benestar, la sanitat pública, que et trituren la classe mitjana.

—Parla molt poc de 'obra de govern. Sí que arriba al 23-F. Vostè resulta que és amic de Guitérrez Mellado. Sempre coneix a qui toca, en el moment adient.
—A Guitérrez Mellado el coneixia d'abans. Mellado era el cap de compres de l'exèrcit espanyol. Mentre era a la Fira de Madrid vaig anar al Ministeri i els vaig dir: 'Vostès compren a l'estranger coses que es fabriquen a Espanya. No són uns patriotes. Vinguin a la fira de mostres en comissió de compres'. I ens vam fer molt amics,. Molt. Pensa que l'endemà del cop d'estat, el 24-F, Mellado va venir a Barcelona convidat per mi. Per consolar-lo.

—Per consolar-lo?
—Perquè a Madrid després del 23-F l'insultaven. 'No los aguantes ni un minuto más', li vaig dir. El vaig portar a sopar, el primer dia, a casa el Pere Duran i Farrell. Duran pensava en gran. És qui posa la Hispano Francesa Energía nuclear. Jugant la carta de la 'grandeur de la France'. Gairebé ens ho van regalar. Jo he organitzat la Fira de l'energia atòmica a Barcelona. I van venir totes les empreses mundials. I ara aquí foten firetes. No són fires. I si em dius el mòbil... Això és quan la fira fa de meublé, i lloga el llit als caps que organitzen la fira segons els seus interessos. Punt. Cosa que està molt bé, dóna riquesa a la ciutat, i em trec el barret. Però això no és política comercial pròpia. Ni pensar-ho. El 87% de les peles que recapta la Fira, avui, són de lloguer d'espais. De rentar els llençols.

—El llibre té grans anècdotes. Com vostè disfressat de bisbe pel dia de Sant Nicolau, celebrant la festa a casa de Johan Cruyff.
—Jo hi anava cada any el dia de sant Nicolau. Amb el fill del cònsol d'Holanda, el president de la Phillips, de la seda de Barcelona. Els holandesos celebraven la festa de Sant Nicolau. La tradició holandesa diu que Sant Nicolau ve d'Espanya. Aquest era jo. Em vestia de bisbe a casa del Neskens i ho celebràvem a casa del Cruyff. Quan sortia al carrer, vestit de bisbe, amb la barba i un bàcul. I la gent mira mira. I em pensava que em miraven a mi. I no. Era mira, mira, el Neskens! A mi no em fotia cas ningú. Ha ha!


Enllaç noticia :

http://www.vilaweb.cat/noticia/4238737/20150406/francesc-sanuy-hem-fotre-camp-jo-aguanto.html