He rellegit més d’una, i de dues vegades, els petits
fragments que Eduardo Galeano escriu a 'Patas arriba' (L’escola del món
al revés). Com diu el nom, ens mostra les paradoxes d’un món on " el poder s’assenta en un dels plats de la balança de la justícia".
El sentit comú no governa i mentrestant la majoria sempre és minoria
quant a la millora de les condicions de vida de les persones.
Semblarà estrany aquest inici i difícilment pot fer-se un paral·lelisme
entorn a la lectura del moment actual que travessa la política al
Principat de Catalunya. La intenció no és cap altra que advertir dels
perills o dels canvis de rumb imposats pels de dalt, com qui distorsiona
la balança de la justícia, utilitzant mecanismes molt propis del
capitalisme: la por a la incertesa, la desmemòria i la impunitat.
Anem al gra. És un bon moment per anticipar-nos. Veure
què passa ara i dir que no ens podem permetre el setembre. Fer una
barrera de contenció a futurs pressings, a algun
Pla B ara mateix encara incert o, pitjor encara, a un canvi de full de
ruta que a dia d’avui s’està dibuixant. Aquests dies hem escoltat
algunes declaracions o llegit diferents opinions que, sense dubte, ens
haurien d’alertar respecte a una possible redefinició del full de ruta.
Començant per Junqueras, i continuant per l’Assemblea Nacional Catalana
(ANC) en pro d'una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i acabant
amb tot el soroll creat entorn les dificultats tècniques i polítiques
per realitzar un referèndum d’autodeterminació.
Cal
tancar la possibilitat d’un canvi de full de ruta i no deixar marge
perquè s’obrin nous camins. I fins a quin punt és possible aquesta
redefinició del procés? Aquesta hipòtesi és evident quan, per exemple,
divendres passat diferents agències informaven com els dos grans partits
del govern han decidit crear un pont de comandament al qual han cridat a
files els seus veterans de mil batalles dels temps dels tripartits i el
pacte fiscal.
La filtració publicava que aquest comitè d'urgència és el que, segons sembla "decidirà el futur del procés" i fixarà l’estratègia a seguir aquests pròxims mesos.
Aquest comitè de veterans de les mil i una guerres autonomistes és,
evidentment, un òrgan partidista i patriarcal (quantes dones hi ha?) que
no ens genera cap confiança ni hi veiem res de positiu. A més, tot
indica que Puigdemont s’afebleix davant Mas i Junqueras en aquest nou
espai. Nosaltres no jugarem al joc de les cadires, però els estarem
vigilant de més a prop o de més lluny, que no en dubtin. No hi ha
alternativa possible al referèndum, totes i tots hem fet sacrificis a
favor del referèndum (encertadament o no), però ha de quedar clar que
l’obligació del govern és fer-lo, siguin quines siguin les
circumstàncies i siguin quines siguin les conseqüències.
Per què una DUI és, encara que sembli inversemblant, la millor manera
de no acabar amb el procés? Pot parèixer contradictori, cert, però a dia
d’avui no fer un referèndum i crear noves perspectives o plans B ens
allunya d’una resolució en clau independentista i ens situa en un camp
de batalla ple d’hipòtesis i solucions incertes. Això era el procés
abans del referèndum, això és el que alguns volen alimentar de nou: fer
un camí d’avui fins a setembre basat en decisions de tercers (augment de
la repressió de l’estat) i confiats en la desmemòria processista que
crea nous relats i noves pantalles.
I per què el
referèndum i no treballar per una possible DUI o un pla B? Essencialment
perquè qualsevol proposta de treball alternativa al referèndum debilita
la força i l’autoritat del Govern davant qualsevol possibilitat de
tirar endavant de forma unilateral el propi referèndum o, fins i tot, la
mateixa DUI arribat el moment. Sense haver arribat fins al final amb el
referèndum, és a dir, haver posat les urnes, haver votat i haver
obtingut uns resultats majoritàriament afirmatius, no hi ha cap
possibilitat d’aplicar un altre mecanisme unilateral. Només un escenari
on la força impedeixi la celebració amb normalitat del referèndum
permetria pensar en alternatives. Perquè en aquell cas, en el cas en què
el Govern català hagi portat l'organització del referèndum
d'autodeterminació fins a les seves últimes conseqüències,la força d’una
DUI seria proporcional a l’embat i nivell de pressió suportat contra
l’estat.
Cal ser clars i diferenciar: una DUI després
de la repressió de l'estat, de la seva intervenció política i de la
destitució d'alcaldesses i d'alcaldes que hagin donat suport logístic a
la celebració del referèndum, resposta amb una vaga general massiva, amb
ocupacions populars de les principals infraestructures estatals, de la
intervenció de les empreses més importants, és molt diferent d’una DUI
que simplement supleix la hipotètica por a posar urnes (com fa uns dies)
o a altres febleses.
Més enllà d’això és evident que
de totes les proclames n’hi ha una que finalment serà certa: sense
desobediència no hi ha independència. I cal tenir-ho present i no caure
amb un dels paranys del 9N:
cal fer valer els resultats del referèndum,
aquest ha de ser vinculant. Només així el xoc entre el govern de l’estat
espanyol no podrà dirimir-se entre legalitats existents, sinó respecte
la legitimitat d’haver votat i decidit a través d’un mecanisme clar i
inequívoc a l’hora de comptar vots.
Per aquestes
raons, el referèndum no ens el poden prendre, perquè no hi ha millor
manera de mostrar la força social i política d’aquesta part de país
(esquarterat) que arribar fins al final i amb totes les conseqüències a
la celebració del referèndum. Referèndum sí o sí - referèndum tant sí
com no.
Passat, present i futur: Galeano escrivia que fa uns segles es deia la paraula recordar per dir despertar,
i avui l’ombra d’un món pensat del revés impedeix a molts despertar. És
per això, que malgrat que alguns estiguin més preocupats per renovar
taules o recuperar i legitimar figures dels temps de l'autonomisme que a
l'estat pactava amb aquells que no ens volen deixar fer el referèndum,
nosaltres hem de recuperar la seguretat de dir i fer el què pensem. De
no acceptar un president enfangat entre Prenafeta i Alavedra, de
rebutjar la falsa disjuntiva de pressupostos o eleccions i no triar, en
un futur, entre referèndum o un canvi de full de ruta. O com deia el
poeta Pere Quart:
Doncs, ja ho
sabeu! He pres el determini, l’he bramulat per comes i fondals, i no
espereu que me’n desencamini la llepolia d’un manat d’alfals.
Enllaç noticia :
