Entrem en una fase nova i molt important del procés d'independència i crec que ja n'hi ha prou de lamentacions
En la seua columna d’avui, Pere Martí actualitza i aprofundeix la informació sobre l’enfrontament obert a Madrid entre la Guàrdia Civil i el govern espanyol. No afegiré, per tant, més informació a la que ja vaig donar ahir –quan vaig mirar d’emmarcar la importància d’aquesta crisi– i a la que ell dóna avui. Sí que voldria, emperò, situar la importància d’aquest afer en relació amb el procés d’independència de Catalunya i potser de més territoris del nostre país i de l’actual estat espanyol.
Estic sorprès d’algunes reaccions a aquestes notícies i de l’anàlisi que se’n fa. Perquè observe una tendència d’alguna gent a disminuir-les o fins i tot a irritar-se, gent que nega que això servesca de res o pronostica que, anant molt bé, perdrem una altra oportunitat i encara serà pitjor. Parlem d’això nostre!, em diuen repetidament, com si ‘això nostre’ no fos un enfrontament que té un antagonista.
Ja he dit ara i adés que jo no puc fer res contra l’agror que s’ha apoderat del moviment independentista. Ni és faena meua argumentar contra els sentiments íntims de cadascú. Sí que he dit, però,
