El rei ve a Catalunya perquè hi té la cort

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si el rei espanyol pot venir a Catalunya sense més contrapartides que escridassades i cremes de fotos seves cap per avall és perquè hi té una cort que inclou els partits independentistes"

 

 

 

 

 

 

Pilar Carracelas  

16/06/2021 10:13 pm   

 

 

Si el rei espanyol pot venir a Catalunya sense més contrapartides que escridassades i cremes de fotos seves cap per avall és perquè, diguin el que diguin, hi té una cort que inclou els partits independentistes. Aquesta cort evidentment no és com la que hi té a Madrid, com no era la mateixa la cort de Toledo que la de Flandes, però el sentit de l’existència seguici és el mateix: garantir-se la continuïtat com a classe dirigent.

 

Si Catalunya realment no tingués rei, com insisteixen a dir tots ells, fins i tot la CUP limitant-se a donar suport a performances com la d’avui a la rebuda del Borbó al Cercle d’Economia, no donarien més validesa al seu discurs de l’octubre de 2017 que als vots del referèndum, demanant-ne un altre a l’Estat, a Europa, d’aquí a 10 anys o a 20, és igual.

 Tot plegat, mentre van al Congreso a parlar per imposició una llengua que segons Borbó pare mai va ser imposada, van a consultes amb el fill perquè diuen trobar molt útil cantar-li

El pànic d’una gran bufetada d’Europa al Suprem per l’1-O s’estén per la premsa espanyola

 

 

OPINIÓ - ANÀLISI

 

 

Corre la veu que el govern espanyol ja sap del cert que el Tribunal d'Estrasburg deixarà feta miques la sentència de Marchena

 

 

 

Per: Josep Casulleras Nualart

09.06.2021  16:21

 

 

A Madrid corre amb molta força el rumor que el govern espanyol ja té la certesa que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), a Estrasburg, deixarà feta miques la sentència del Tribunal Suprem contra el procés. I que per això Pedro Sánchez ja ha mogut fitxa amb els indults, perquè el cop que vindrà d’ací a un any o dos quedi atenuat, i que tots els condemnats a penes de presó siguin lliures el dia que arribi el gran revés del TEDH a l’estratègia judicial de repressió contra l’independentisme. Així es pot veure en diversos mitjans afins a la dreta espanyola, i qui avui ho expressa d’una manera més clara i rotunda és el veterà periodista José Alejandro Vara en un article al diari Voz Pópuli que es titula “Perdoneu, president, no està bé d’humiliar el Suprem”.

 

El començament de l’article és molt contundent: “Ni un minut. La sentència del procés no dura a Estrasburg ni un minut. La tomben, la destrossen i, a més, en faran befa. No s’estén el pànic entre la família de les togues del Suprem. Ho tenen assumit. Serà una bufetada descomunal que tombarà tota l’estructura jurídica, política i social erigida entorn de la denúncia del cop. Sánchez ja hi compta. Predica per Europa la seva singular teoria del diàleg contra la venjança.”

 

Editorial de Vicent Partal: L’olor de derrota inunda de sobte la cort de Madrid

 

La tesi de l’article és que el president espanyol, Pedro Sánchez, que havia arribat a proclamar que els presos havien de complir íntegrament la sentència quan es va fer pública, s’avança a la decisió del TEDH, i n’intenta fer arma política per sobreviure. “A la Moncloa donen per fet que Estrasburg ensorrarà la sentència perquè la sedició no és un delicte amb

Editorial Vicent Partal : Nosaltres som els amos de la seua por

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

"Això que Esquerra Republicana, i molt particularment Oriol Junqueras, han fet aquestes darreres hores és, simplement, situar-se al costat dels irrellevants, tot renunciant voluntàriament a ser amos de la por espanyola"

 

 

 

Per: Vicent Partal

08.06.2021  21:50

 

 

L’escena passa el 1993 en una mansió noruega impressionant, Borregaard Manor, situada prop de Sarpsborg, una ciutat de la riba oriental del fiord d’Oslo. Una casa imponent però alhora discreta i apartada de la vista de tothom. Durant vuit mesos, s’hi van fer catorze reunions entre l’Organització d’Alliberament de Palestina i l’estat d’Israel, unes reunions que formalment no van existir mai.

 

Ens situem en un dels moments més difícils d’aquella llarga negociació. Al voltant de la taula hi ha Hassan Asfour, conegut per Abu Alà, Maher al-Kurd, Uri Savir i Joel Singer. Ningú no sap que hi són i ells no hi són en nom de ningú. Però tots tenen càrrecs importants de segona fila i tots parlen amb el coneixement dels seus màxims dirigents, a Tunis i a Tel-Aviv. Hi ha recomptes oficials, llibres, documentaris, fins i tot films que han descrit minuciosament com va esclatar finalment la tensió soterrada:

Editorial Vicent Partal : L’exili lluita, l’exili guanya

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Una vegada més, es demostra que hi havia i hi ha un camí perquè l'independentisme català puga derrotar Espanya i no és un camí de rendició

 

 

 

Per: Vicent Partal

02.06.2021  21:50

 

 

Ja deveu saber tots que ahir el Tribunal General de la Unió Europea va acceptar les mesures cautelars que havien presentat el president Carles Puigdemont i els consellers i eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí contra la retirada de la seua immunitat parlamentària. Tots tres, doncs, recuperen els drets adquirits gràcies als vots dels ciutadans i podran circular lliurement per tota la Unió Europea –encara que val més que no entren, de moment, a l’estat espanyol. De moment. Ja hi entraran quan toque i amb tots els drets i proteccions.

 

La decisió és excepcional per la velocitat amb què s’ha pres i perquè normalment el tribunal és molt restrictiu amb la concessió de mesures cautelars. Però també per un fet molt insòlit: el tribunal ha retornat la immunitat als tres eurodiputats abans i tot d’escoltar les al·legacions del parlament, perquè considera que amb això que expliquen els membres del

El veritable preu dels indults de Sánchez

 

 

OPINIÓ

 

 

David González
Barcelona. Dilluns, 31 de Maig 2021. 05:30

 

 

 

 

 

L'estat d'excepció encobert, en tant que no proclamat, amb què l'Estat espanyol ha fet front des del 3 d'octubre del 2017 al seu problema a Catalunya no es va acabar amb la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes i l'empresonament de 9 dels condemnats. Seguirà vigent fins i tot quan aquests siguin lliures. Així es dedueix del que anunciava ahir el diari El País: un inèdit indult condicional per part del govern PSOE-Podemos que presideix Pedro Sánchez: "Los indultos serán rápidos, limitados y reversibles". L' exclusiva, que obria a cinc columnes la portada del rotatiu, s'acompanyava amb un patètic editorial admonitori dirigit ni més ni menys que "A los catalanes" en el seu conjunt. Si la primera cosa és un sarcasme, una broma macabra, una nova i inquietant mostra de la matriu revengista amb què es continua gestionant el conflicte, la segona, directament, suposa continuar tractant els catalans (i les catalanes) de menors d'edat. Als independentistes i als que no ho són.

 

Així, sempre segons l'esmentat rotatiu, l'indult serà reversible, és a dir, s'anul·larà "si els presos tornen a violar la llei", i limitat: probablement es mantindran les penes d'inhabilitació i només es perdonaran els anys de pena necessaris per a l'excarceració. Per tant, més enllà dels murs de la presó,

Editorial Vicent Partal : Negociar sense la pressió del carrer

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

"Em sembla difícil d'imaginar que amb un carrer actiu s'hagués arribat a la situació on som, que és completament il·lògica"  

 

Per: Vicent Partal

13.05.2021  01:50

 

 

El procés d’independència ha viscut situacions molt complexes en el curs dels anys, situacions que normalment han tingut a veure amb la incapacitat constatada dels partits polítics de posar el país davant els seus interessos en determinats moments –no tots són iguals en aquest sentit, això és evident, però tots han creat situacions difícils en un moment o altre.

 

Allò que sempre ha desencallat aquests moments ha estat el carrer. La pressió del carrer. Tots tenim al cap grans manifestacions que han obligat les forces polítiques a trobar uns acords mínims que els permetessen de superar alguns d’aquests moments clau.

 

Aquesta és la diferència que hi ha ara. La darrera gran manifestació independentista és l’acte del Consell per la República a Perpinyà, el 29 de febrer de 2020, i d’això fa ja 438 dies. És veritat que la Diada es va commemorar com es va poder i que les reaccions a la

Quan comencem a desobeir?

 

 

OPINIÓ - MAIL OBERT

 

"Per obrir pas a la independència, el nou govern haurà de practicar moltes desobediències. I ja sabem on van a parar les desobediències a l’estat espanyol" 

 

 

 

 

Per: Julià de Jòdar

17.02.2021  01:50

 

 

La detenció del raper Pablo Hasel, amb l’entrada de la BRIMO a la Universitat de Lleida en hores grises, sense petició expressa del rector, i després de superar el cordó de solidaritat amb l’artista, ha posat de nou sobre la taula el paper dels Mossos al servei de la (in)justícia espanyola. Temps enrere, ERC va presentar una proposició de llei al congrés espanyol per despenalitzar el delicte d’injúries a la corona i d’ultratges a Espanya, que va ser rebutjada pel bloc espanyol en pes (PSOE, PP, Vox, Cs). Pere Aragonès, candidat a la presidència de la Generalitat, ha usat el sentit comú per recordar-nos que el cos actua per ordre dels jutges i que ens cal girar full amb aquest estat que tanca cantants. A hores d’ara, les mostres de solidaritat amb Pablo Hasel s’han estès per tot el país i caldrà veure com actuen els Mossos quan no fan de “policia judicial”.

 

Mentrestant, podem començar per la primera pregunta: els Mossos, poden desobeir els jutges? Les raons morals que ho abonarien són ben conegudes: el cantant va a parar a la presó per unes lletres

Aixecar la DUI? Ara ja no és qüestió d'aixecar cap DUI, sinó d'aplicar-la, de saber com es fa (Per Vicent Partal)

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Cinc propostes concretes als partits independentistes

 

 

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, durant la sessió de proclamació de la República Catalana.

Per: Vicent Partal

01.02.2021  01:50

 

 

Els grups independentistes s’han embolicat aquestes darreres hores en una controvèrsia sobre el formalisme d’aixecar o deixar d’aixecar la famosa DUI, la declaració d’independència proclamada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. Com si aquest gest fos el nivell que hagués de marcar la diferència real entre ells. El debat és tan curiós com irreal.

 

Entenguem-nos: les declaracions com la del 27 d’octubre no s’aixequen mentre són vigents. I el parlament, que és l’única institució del món que amb la llei internacional a la mà la podria derogar, no l’ha derogada mai. De manera que té vigència. La declaració es va suspendre el 10 d’octubre i entre aquell dia i el 27 sí que hi va haver una situació que en reclamava un aixecament. I precisament haver-ho fet és una acció que tots hem de reconèixer i valorar als diputats de la legislatura anterior. Especialment, perquè ho van fer unes persones que havien decidit –crec que erròniament, però ara tant hi fa– que aquesta declaració no la podrien defensar i que se n’haurien d’anar a l’exili o a la presó per continuar intentant d’arribar a l’objectiu. Tot això que ha passat aquests tres anys i allò que cadascú ha fet d’aleshores ençà, ara ho podem interpretar com vulgueu, però no és correcte que oblidem ni el moment concret ni les condicions d’aleshores. Ni el preu que n’han pagat tots.

 

Siga com siga, ara ja no és qüestió d’aixecar cap DUI, sinó d’aplicar-la. I aquesta és la qüestió real que no s’hauria d’esquivar, que no hauríem de deixar que els partits independentistes esquivassen. Puc entendre que seria interessant i reconfortant que el nou parlament –si hi ha majoria independentista, si aquesta majoria es pot posar d’acord o si se supera el 50% dels vots, per exemple– emetés una declaració recordant la validesa de l’acte polític i jurídic que la cambra va fer el 2017. No dic que no. Però hi insistesc: el problema ja no és aquest. La qüestió és com es fa efectiva la república. Que tenen raó, sí, els qui diuen que no es pot fer d’avui per demà. Però cal que recorden que si no es fa el primer pas avui, simplement no hi haurà mai cap demà.

 

I ací jo sí que crec que hi ha accions, algunes calcades de les que hi ha hagut en diversos països europeus en sengles processos d’independència, que són molt més definitòries i aclaridores que no pas fer una altra declaració. Accions, gests, que tenen el potencial de marcar un canvi de to dels ciutadans, un tomb de debat i un nou marc d’expectatives d’una manera immediata. Que serien un revulsiu complet. De manera que n’explicaré algunes, de més senzilla a més complexa, per si escau que cap partit les considera interessants i les vol entomar.

 

1. Retirar els diputats de Madrid.

Apunts sobre el Pacte d’Estat PSOE+Podemos+Vox

 

 

OPINIÓ

 

 

"Potser hauríem de demanar que els nostres representants deixin de ploriquejar, d'anar amb el lliri a la mà i comportar-se com a representants dels interessos d'una nació"

 

 

 

 

Albano-Dante Fachin  

29/01/2021 11:27 am   

 

 

“Vox, de colla de la polla a mamporreros dels pressupostos. Això és transformisme d’Estat; la resta, bullshit“, Julià de Jòdar: tuit del 29 de gener de 2021. 

 

Ahir dijous el Congrés va donar llum verda a l’importantíssim Real Decreto 36/2020, que regula la manera en la qual l’Estat espanyol repartirà els 140.000 milions d’euros dels fons europeus. Per això és important entendre què va passar ahir al Congrés quan va arribar l’hora de votar i perquè podem parlar clarament d’un pacte d’Estat PSOE+Podemos+Vox.

 

Primera qüestió: què es va aprovar ahir?

 

Ahir es van votar una sèrie de canvis molt profunds en matèria de contractació pública, vigilància de subvencions o terminis administratius. Segons el Gobierno, aquests canvis eren necessaris per a poder repartir adequadament els fons que arriben d’Europa. La idea de fons és: “menys burocràcia”, “més resiliència” i “més eficàcia”.

 

No entrarem aquí a analitzar si això és així o no. Només un apunt: gràcies al RD 36/2020 es relaxen controls ambientals, controls de compliments en les subvencions. Uns canvis que

No és cert que cap país no s’haja independentitzat amb la meitat de la població en contra

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

En moltes de les independències europees recents la societat es trobava partida per la meitat en el moment de la independència

 

 

 

 

Tinc un respecte escrupolós pels presos polítics i tendesc a matisar les seues opinions entenent que el fet d’estar injustament privats de llibertat els condiciona. Fins i tot els condiciona en coses tan simples com ara consultar enciclopèdies o llibres. Però entenc que, sense trencar aquest respecte, he de poder discutir les seues opinions, molt especialment si són basades en fets erronis. Ahir el vice-president Oriol Junqueras, en la línia de declaracions semblants d’Esquerra Republicana aquests darrers temps, va afirmar: “No hi ha cap país que hagi arribat a la independència quan té el 50% de la societat en contra.” I això, em sap greu, però no és així.

 

He d’aclarir d’entrada que la formulació, per si, ja és molt estranya. Perquè capgira la formulació tradicional que sempre, en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra. Però també perquè no hi ha cap mètode acreditat per a definir com es calcula quanta gent va en contra d’alguna cosa, excepte en el cas d’un referèndum.

 

En cas de referèndum no hi ha dubte: si la majoria dels electors, el 50%, vota contra la independència ja està. No hi ha independència. En això estaríem tots d’acord. I per tant cal

Tres apunts d’urgència sobre el nou muntatge de la Guàrdia Civil contra l’independentisme. Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Com més s'agenolle l'independentisme, més colps rebrà i les detencions d'avui demostren que no hi ha ningú que puga restar-ne al marge  

 

 

Per: Vicent Partal

28.10.2020  13:01

 

 

La gravetat de la nova operació de la Guàrdia Civil contra l’independentisme és gran. Ho és en si mateixa, per l’agressió que significa contra ciutadans compromesos, detinguts per la seua ideologia. Novament. Però hi ha tres detalls molt cridaners que crec que mereixen una reflexió especial.

 

1. A la Guàrdia Civil no li para els peus ni el fet d’haver estat desacreditada i qualificada de mentidera pels tribunals espanyols, en relació amb operacions semblants.

Aquest nou muntatge arriba quan fa pocs dies de la sentència de l’Audiència espanyola sobre el cas Trapero, que desacredità greument la tasca de la Guàrdia Civil. El tribunal va qualificar de mentider el tinent coronel Daniel Baena, que sembla que és qui també mou l’operació d’avui. Diu, textualment, la sentència: ‘Aquestes tres dades [les que la seua investigació va aportar] no es corresponen a la realitat.’ Això hauria d’implicar automàticament apartar aquest home de qualsevol responsabilitat pública. Però no únicament no ha estat apartat, sinó que immediatament li han permès d’empescar-se un nou muntatge i tornar a alimentar el relat repressiu –potser fins i tot amb un component de ràbia per la bufetada rebuda.

 

Si hi ha cap investigació activa sobre aquestes persones i cal contrastar-ne les dades, tots els detinguts d’avui haurien pogut ser cridats a declarar pel jutge i estic segur que hi haurien acudit. Detenir-los amb operacions antiterroristes (armes llargues, caputxes per a ocultar la identitat dels agents, carrers tallats…) només respon a la voluntat d’aterrir el moviment i a la pràctica de criminalitzar-lo amb les imatges.

 

2. La responsabilitat política de la repressió és del govern espanyol. I tan sols si l’independentisme ho entén i actua en conseqüència podrà redreçar la situació i avançar.

Per què la sentència sobre Trapero és una bomba dins l’estat profund. Per Josep Casulleras Nualart

 

 

OPINIÓ - DIARI D'UN JUDICI POLÍTIC

 

 

 

 

Per: Josep Casulleras Nualart

22.10.2020  10:15

 

 

El centenar de pàgines de la sentència l’Audiència espanyola que absol Josep Lluís Trapero, Pere Soler, César Puig i Teresa Laplana dels delictes de sedició i de desobediència és un material altament inflamable. Per diverses raons, però essencialment perquè aquells fets i comportaments que Manuel Marchena i companyia desdenyaven, ridicullitzaven i aprofitaven dels Mossos durant el 20-S i l’1-O per a condemnar Joaquim Forn a deu anys i mig de presó per sedició –i la resta de presos polítics– són la base ara per a justificar el comportament del cos i per a absoldre el major dels Mossos. És impactant de comprovar què deia aquella sentència i què diu ara aquesta, que es pot convertir en més munició per a denunciar en l’àmbit internacional la condemna per sedició del Suprem.

 

La sentència que subscriuen els magistrats Francisco Vieira i Ramón Sáez Valcárcel té l’oposició de la tercera magistrada de la sala, Concepción Espejel, que presidia la sala. El vot particular que ha signat, de quatre-centes seixanta-una pàgines i escrit en majúscues, ple de transcripcions literals de documents i correus electrònics, és tota una declaració d’intencions, pràcticament una declaració de guerra als seus companys magistrats. És fet amb despit, abocant pràcticament tots els arguments de l’absolució per a desmuntar-los seguint la línia argumental de la fiscalia, i fins i tot

La impunitat de l’extrema dreta

 

 

OPINIÓ

 

 

Iu Forn
Barcelona. Dimarts, 13 d'octubre de 2020. 20:45

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

És impossible que el que va succeir aquest diumenge davant l'estàtua de Colón de BCN passi en qualsevol altra ciutat europea normal de cap altre país europeu normal. I si arribés a passar, passarien coses. Però aquí no, aquí amb segons qui mai no passa res. I què va passar? Doncs que un grup de xicots i xicotes, molt bona gent tots, van exhibir creus gamades, van fer salutacions feixistes i van cridar repetidament Sieg Heil. Amb la calma. I quan en van tenir prou, se'n van anar tranquil·lament cap a casa seva. Com qui acaba de manifestar-se per reivindicar un semàfor o un carril patinet.

 

Però, sap una cosa? Manifestar-se lluint simbologia nazi i que no passi res no és el pitjor d'aquesta història, tot i ser molt bèstia. El pitjor és la comparativa. Sobretot pel que fa a la impunitat. La que sempre tenen els mateixos. En això passa com quan a casa teva se'n va la

Editorial Vicent Partal : No cal plebiscitar el mandat del Primer d’Octubre: cal complir-lo

 

 OPINIÓ - EDITORIAL

 

«És, si més no, estrany que els partits que es declaren fidels a l'esperit i el mandat del Primer d'Octubre ara ens proposen de convertir unes simples i rutinàries eleccions autonòmiques espanyoles en un instrument de ratificació» 

 

 

 

 

 

Per: Vicent Partal 

01.10.2020  21:50

 

 

Els partits polítics catalans han entrat de ple en la campanya electoral i, en la recerca de vots, han començat a amollar idees a tort i dret, amb una lleugeresa que de vegades no pot ser més irritant.

 

Per exemple, aquesta idea a què ahir, de manera diversa, es van referir tant el president Carles Puigdemont com el vice-president Pere Aragonès: que cal convertir les eleccions en una mena de plebiscit sobre el Primer d’Octubre, amb la barrera establerta al 50% del vot popular.

 

És una idea especialment incomprensible per a mi. Perquè implica, inevitablement, que el mandat del Primer d’Octubre s’ha de renovar. I jo crec que el mandat del Primer d’Octubre no s’ha de renovar:

Tornarem a votar els mateixos?

 

 

OPINIÓ

 

 

"Trencar aquest règim “groc” que hi ha instal·lat a Catalunya ha esdevingut una obligació cívica i patriòtica"

 

 

 

 

 

per Santiago Espot  

29 de setembre de 2020 19:25  

 

 

Unes altres eleccions al Parlament de Catalunya en l’horitzó immediat . Sant tornem-hi. Què canviarà? Tot veient el discurs de comiat d’ahir del president Torra, pràcticament res. Va dir que serien “unes eleccions plebiscitàries” o “que ens preparem per a una ruptura democràtica”. El mateix que portem sentint els darrers anys. No ens matarà Espanya, ens mataran ells d’avorriment

 

La campanya del tripartit teòricament independentista tindrà la mateixa cantarella de sempre. Junts per Catalunya apostant per un nou “embat” a l’estat, però aquesta vegada “intel·ligent” (es veu que els que han fet fins ara no ho eren), Esquerra eixamplant la base i la CUP fent d’escolanets. Les mateixes cares amb els mateixos discursos tornaran a repetir que els hi fem confiança perquè, ara sí, ho tenen tot pensat i programat per fer efectiva la “república”. Els que han fracassat diran que, fent exactament el mateix, aquesta vegada triomfaran. Aquest serà el seu únic argument electoral per demanar-vos el vot. Els hi donareu?

 

No plantejaran cap idea sobre Catalunya que no vagi més enllà dels eslògans habituals. Ens parlaran d’exili, de repressió i de com és de dolent l’estat espanyol. Tornaran els actes

Editorial Vicent Partal : Valls fa ballar Colau i el PSC, i l’independentisme hi cau de quatre potes

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

 

«A Manuel Valls, Heribert Barrera no li fa ni fred ni calor. No en sap ni el segon cognom. Ni li interessa. Però sap que, provocant aquest debat ara, aconsegueix de fer ballar tothom la ronda que a ell li interessa»  

 

 

 

 

 

 

Per: Vicent Partal 

24.09.2020  21:50

 

 

La política catalana i l’espanyola, comparades amb la francesa, són de vol gallinaci. De manera que a qualsevol polític de tercera divisió que haja passat pel cor de la política francesa li és fàcil d’imposar-se enmig de la mediocritat local. Fins i tot si és Manuel Valls.

 

Amb la proposta de retirar la medalla de Barcelona al president Heribert Barrera, el racista Valls ha fet una jugada de billar a la qual l’Elisi i Matignon ens tenen acostumats, als qui seguim la política d’allà amb meticulositat, però que per aquestes terres no és gaire comuna. Valls no té cervell, no té pensament, no té idees i encara menys té decència ni valors. Però té molta pràctica. I en un món polític com el d’avui, això és molt. Ha quedat ben clar en aquest afer.

 

 

A Valls, Heribert Barrera no li fa ni fred ni calor. No en sap ni el segon cognom. Ni li interessa. Però sap que, provocant aquest debat ara, aconsegueix de fer ballar tothom la ronda que a ell li interessa. Entre més coses, perquè ni la majoria dels polítics ni la majoria dels mitjans entenen a què juga i, per tant, no reaccionen com caldria reaccionar.

 

Valls no va contra Barrera: va contra ERC i l’independentisme

Tites, tites

 

 

EDITORIAL

 

 

 

José Antich
Barcelona. Dimecres, 23 de setembre de 2020. 22:25
Actualitzat Dimecres, 23 de setembre de 2020. 22:27

 

 

 

 

 

 

 

Si alguna cosa sap fer rematadament bé el govern de Pedro Sánchez és vendre fum. Engegar el ventilador de les expectatives de futur quan té més necessitat de suports polítics al Congrés dels Diputats. Ho fa una vegada i una altra amb gran habilitat, perquè el truc funciona un cop i un altre. Aquest dimecres l'ham ha estat una molt cuidada posada en escena del ministre de Justícia, Juan Carlos Campos, anunciant que el govern espanyol començarà a tramitar els indults parcials la setmana entrant. Campos no diu res del fet que està obligat a fer-ho, perquè està així establert, i que en aquests moments se li acumulen diverses peticions a sobre de la taula. Ni tampoc que la primera que es va presentar va ser la de l'advocat Francesc de Jufresa el desembre passat. Afanyar-se, afanyar-se, no sembla que ho hagi fet. Una altra cosa és que al govern espanyol ara sigui quan li interessi jugar aquesta carta.

 

Però no ens enganyem, l'indult no és el camí. Aquí cal ser clars: només hi val l'amnistia. 

Però Sánchez, ja se sap, es mou millor que ningú amb promeses que són una cosa i en semblen una altra. Segueix la mateixa estratègia amb la modificació del delicte de sedició per rebaixar les penes que avui contempla

El cinisme inacceptable de Sánchez amb l'independentisme

 

 

EDITORIAL

 

 

 

José Antich
Barcelona. Diumenge, 20 de setembre de 2020. 21:59
Actualitzat Diumenge, 20 de setembre de 2020. 22:03

 

 

 

 

 

 

 

 

Costa trobar un qualificatiu prou precís i que pugui posar-se per escrit per qualificar el grau de cinisme del president del govern espanyol a l'hora de traslladar la responsabilitat de la repressió que està patint l'independentisme als seus propis dirigents. No és un disbarat que pugui ser inhabilitat pel Tribunal Suprem un president de la Generalitat per penjar una pancarta, és que ell s'ho ha buscat. No és una aberració jurídica l'exagerada condemna dels membres del Govern i entitats sobiranistes pel referèndum de l'1 d'octubre, és que ells s'ho han buscat. No val la pena entrar en l'actitud de la Fiscalia General de l'Estat, primer amb el PP i ara amb el PSOE, perquè actua sempre amb gran professionalitat, oblidant aquelles paraules que el perseguiran sempre quan va voler fer una picada d'ullet a l'independentista en campanya i es va atribuir l'autoritat sobre ella ja que la designació venia directament del Consell de Ministres.

 

I així podríem anar seguint ja que de la boca de Pedro Sánchez, còmode en una de les seves plataformes favorites, La Sexta, no hi ha autocrítica sinó un únic missatge: 

Els altres encàrrecs de la policia patriòtica

EDITORIAL






José Antich
Barcelona. Dimarts, 8 de setembre de 2020. 22:39
Actualitzat Dimarts, 8 de setembre de 2020. 22:39

Ja ningú no discuteix a hores d'ara que la policia patriòtica posada en marxa pel Partit Popular mentre governava Mariano Rajoy per provar d'aturar el procés independentista a Catalunya va existir i va disposar de mitjans econòmics i materials més que suficients per dur a terme operacions il·lícites per tal d'incriminar el major nombre possible de dirigents. Es van punxar telèfons, es van elaborar dossiers, es van fabricar proves falses. Tot, a compte de les denominades despeses reservades i autoritzat per les altes instàncies de l'Estat.



Qui més qui menys va saber que alguna cosa s'estava coent a partir del 2012, quan Artur Mas va desplaçar el volant del Govern del carril autonomista en el qual havia anat circulant des de l'inici de la transició. Encara que el PP era l'executor ja que era al govern espanyol, el PSOE estava perfectament al cas d'aquells moviments a través d'alguns dirigents designats a l'efecte encara que amb els anys s'hagi anat fent el desentès.



El principal inconvenient de les policies paral·leles és que,

Editorial Vicent Partal : Els Borbons. La família. El negoci. L’amant

OPINIÓ - EDITORIAL

Les declaracions de Corina zu Sayn-Wittgenstein tenen un impacte directe en el cor de la maniobra que han articulat a corre-cuita la gent la cort per a salvar la monarquia espanyola 

Per: Vicent Partal 

20.08.2020  21:50

Diuen que aquest estiu, al sud dels Pirineus, ha despertat autèntic furor entre els interessats en la política la sèrie francesa Les hommes de l’ombre, emesa fa uns quants anys, al nord, per France 2.



La sèrie és interessant i retrata d’una manera, diguem-ne, molt americana la vida interior del Palau de l’Elisi, la seu de la presidència de la república francesa. I una de les coses que crida l’atenció és que entra prou a fons en un dels terrenys més delicats de la política: la relació entre la vida personal dels polítics i la política mateix.

La tradició diu que, en referència als polítics, no hauria de comptar gens amb qui