OPINIÓ - EDITORIAL
En moltes de les independències europees recents la societat es trobava partida per la meitat en el moment de la independència
Tinc un respecte escrupolós pels presos polítics i tendesc a matisar les seues opinions entenent que el fet d’estar injustament privats de llibertat els condiciona. Fins i tot els condiciona en coses tan simples com ara consultar enciclopèdies o llibres. Però entenc que, sense trencar aquest respecte, he de poder discutir les seues opinions, molt especialment si són basades en fets erronis. Ahir el vice-president Oriol Junqueras, en la línia de declaracions semblants d’Esquerra Republicana aquests darrers temps, va afirmar: “No hi ha cap país que hagi arribat a la independència quan té el 50% de la societat en contra.” I això, em sap greu, però no és així.
He d’aclarir d’entrada que la formulació, per si, ja és molt estranya. Perquè capgira la formulació tradicional que sempre, en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra. Però també perquè no hi ha cap mètode acreditat per a definir com es calcula quanta gent va en contra d’alguna cosa, excepte en el cas d’un referèndum.
En cas de referèndum no hi ha dubte: si la majoria dels electors, el 50%, vota contra la independència ja està. No hi ha independència. En això estaríem tots d’acord. I per tant cal
entendre que, com va passar amb el Brexit, si els partidaris de separar-se guanyen ni que siga per un grapat minúscul de vots, ja està, tenen el dret de fer-ho. S’entén que encara que l’altra meitat de la població hi estiga en contra. Ara, deixant de banda aquest mètode, que és el millor però que Espanya no vol acceptar-lo, la història, en qualsevol cas, explica que hi ha països que s’han independitzat amb un gruix de la població molt notable –la meitat, sí– clarament en contra.
Hi ha fins i tot exemples llunyans, que avui podrien despertar una certa curiositat. Mirem el cas de Finlàndia. La declaració d’independència de Finlàndia va ser adoptada el 6 de desembre de 1917 per un senat creat expressament pel president Pehr Evind Svinhufvud i es va fonamentar en un resultat de 100 vots a favor i 88 en contra. Això era el 53% dels escons per als partits independentistes, una xifra que és només un punt superior al 52% dels escons que els partits independentistes tenen al parlament de Catalunya avui. Es podria argumentar, per tant, que si el mètode va valer allí hauria de valer també ací i ara. O explicar bé què ho fa tan diferent. I cal tenir en compte que, en vista de la situació i per estalviar-se maldecaps, el senat va decidir de no fer cap referèndum per a validar-la i l’aplicà directament, sense més ni més.
Però aquest exemple és de fa molts anys, i entenc que alguna gent no el considere pròxim o vàlid. Em referiré a continuació, per tant, a casos molts més recents.
El 21 de maig de 2006 es féu el referèndum d’independència de Montenegro. Com molts deveu recordar, el resultat oficial va ser del 55,5% dels vots a favor i el 44,5% en contra, amb una participació del 86,49%. En aquells moments la població de Montenegro era de 620.145 habitants i el cens, de 419.236 electors.
Com he dit, el problema de posar l’accent no en qui va a favor de la independència, sinó en qui no hi va, permet als contraris a la independència de fer servir arguments com els que precisament es van emprar a Montenegro, que en el fons són els mateixos que addueixen ja ací els partits monàrquics. Alguns partits montenegrins van insistir a dir que calia considerar que tothom qui no havia votat a favor no donava suport a la independència.
L’argument, gens negligible, era que si només 230.711 ciutadans sobre el total dels 484.718 electors havien votat que sí, significava que un 53% de la població no havia donat el consentiment explícit a l’adopció d’una decisió tan important. “Consentiment explícit”, va ser un terme que es va arrossegar durant anys i que a vosaltres o a mi ens pot semblar un parany, però que va servir per a impugnar el procés sencer. Finalment ni l’argument del consentiment explícit no va impedir que, malgrat tot, Montenegro esdevingués un estat perfectament independent i membre de l’ONU, tot i l’oposició, argumentable, de la meitat de la població.
Als Balcans, de fet, moltes de les declaracions d’independència van tenir el mateix problema. El referèndum d’independència de Bòsnia es va fer entre el 29 de febrer i el primer de març del 1992 i va ser activament boicotat pels serbs de Bòsnia. Amb una participació del 63,73%, en total hi va haver 2.061.932 vots a favor de la independència, en un cens que l’any anterior incloïa una població adulta de 4.377.053 habitants. De manera que, una altra vegada, hom va poder dir que la majoria no hi havia donat un consentiment explícit. A la veïna Croàcia la situació va ser pareguda, fins al punt que als territoris de majoria serba ni tan sols es van posar les urnes del referèndum, cosa que no va impedir, però, ni la independència ni la pertinença posterior a la Unió Europea.
Un cas menys conegut però molt interessant si volem sostenir de manera rigorosa aquesta discussió, és també els dels països bàltics. Resta en la memòria popular la imatge que sengles processos d’independència van ser immaculats i van tenir un suport popular gairebé unànime, però la realitat no és pas tan clara. I el cas més evident és el de Letònia.
La declaració d’independència de Letònia va ser adoptada el 18 de març del 1990 pel Soviet Suprem. 138 diputats van votar-hi a favor i en calien 132; un es va abstenir i 59 van abandonar la sala per no prendre part en la votació, que consideraven il·legal. Aquest és el motiu –qui no hi és no hi és comptat– pel qual tots els llibres d’història diuen que la independència de Letònia va ser aprovada pel 99% –i també per aquest motiu poden dir que la independència de Catalunya, el 27 d’octubre del 2017, va ser aprovada pel 85% de la cambra.
Un any després, el 3 de març de 1991, es va fer un referèndum d’independència, que es va guanyar amb el 74,9% dels vots a favor i un 25,1% en contra. Però, i ací hi ha una clau molt interessant, es va guanyar amb un cens discutit. Només hi havia registrades per a votar 1.902.802 persones i no van poder votar una part dels russos que residien a Letònia. La xifra exacta no és fàcil de saber, però tots els estudis i una comparació amb el cens en vigor indiquen que eren unes 750.000 persones, la immensa majoria russòfones i clarament contràries a la independència. Preguntar-nos què hauria passat si haguessen votat és especular molt, evidentment, però en canvi hi ha pocs dubtes que la societat letona era clarament una societat dividia per la meitat respecte del procés.
He d’aclarir ací, per no suscitar cap confusió, que entenc l’argument dels letons, que van deixar sense dret de vot els russos arribats al país després de l’ocupació soviètica. No discutesc que tinguessen el dret de fer-ho. Però les dades evidencien que no era gens clar si la majoria dels qui aleshores residien a Letònia eren partidaris de la independència o contraris. Cosa que no ha impedit a Letònia de fer la independència i ser part de la Unió Europea. Igual que Estònia, on encara avui prop d’un 10% de la població, russos arribats durant l’ocupació, no és considerada ciutadana de ple dret ni té dret de vot. Ah, i també hi hagué una situació com la de Letònia o Estònia a Timor Oriental, al referèndum d’independència del 1999, i allà va ser sancionada com a pràctica correcta per l’ONU.
Crec que amb aquests exemples –no cal ni esmentar el cas evident i conegut de tothom de Kossove, que va haver de guanyar la independència als tribunals!– n’hi ha prou per a demostrar que l’afirmació que un país no pot ser independent si la meitat de la població hi està en contra no es correspon amb la realitat.
Una altra cosa ben diferent és discutir si és convenient o no a Catalunya, o si és factible o no, fer la independència amb la meitat de la població en contra –discussió per a la qual primer s’hauria d’acreditar que això és així, perquè he de recordar que ningú no ha pogut demostrar encara si això passa. Podem discutir-hi políticament i fer tantes propostes com calga. Podem discutir si és acceptable que una minoria s’impose a la majoria. Podem discutir, si cal, sobre la necessitat de pactar alguna mena de majoria reforçada per a fer un pas tan important com aquest. En canvi, no em sembla adequat d’afirmar que una cosa no és possible si les dades contrastables evidencien que l’argument no es correspon de cap manera amb la realitat.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada