OPINIÓ
"Potser hauríem de demanar que els nostres representants deixin de ploriquejar, d'anar amb el lliri a la mà i comportar-se com a representants dels interessos d'una nació"
“Vox, de colla de la polla a mamporreros dels pressupostos. Això és transformisme d’Estat; la resta, bullshit“, Julià de Jòdar: tuit del 29 de gener de 2021.
Ahir dijous el Congrés va donar llum verda a l’importantíssim Real Decreto 36/2020, que regula la manera en la qual l’Estat espanyol repartirà els 140.000 milions d’euros dels fons europeus. Per això és important entendre què va passar ahir al Congrés quan va arribar l’hora de votar i perquè podem parlar clarament d’un pacte d’Estat PSOE+Podemos+Vox.
Primera qüestió: què es va aprovar ahir?
Ahir es van votar una sèrie de canvis molt profunds en matèria de contractació pública, vigilància de subvencions o terminis administratius. Segons el Gobierno, aquests canvis eren necessaris per a poder repartir adequadament els fons que arriben d’Europa. La idea de fons és: “menys burocràcia”, “més resiliència” i “més eficàcia”.
No entrarem aquí a analitzar si això és així o no. Només un apunt: gràcies al RD 36/2020 es relaxen controls ambientals, controls de compliments en les subvencions. Uns canvis que
des de l’estiu demanen la CEOE i les grans empreses de l’IBEX. Potser em passo de malfiat, però l’equació DINERS PÚBLICS + MENYS CONTROL + IBEX és bastant preocupant.
I vist des de Catalunya: aquests canvis legislatius aprovats ahir centralitzen a Madrid les decisions sobre els 140.000M€ europeus. Ni comunitats autònomes ni municipis tindran poder real de decisió gràcies al Reial Decret aprovat ahir.
Segona qüestió: com es va aprovar?
Per entendre la profunditat del pacte PSOE+Podemos+Vox cal entendre el funcionament dels Reials Decrets. Els governs tenen dues maneres d’aprovar coses: fent una llei al Congrés o fent un Real Decreto al Consell de Ministres.
La primera opció, fer una llei, requereix temps i molta negociació, ja que tots els partits participen en la seva redacció. Es conviden experts i organitzacions, hi ha debats, esmenes i, finalment, es porta el text a votació al Ple. Una altra característica de les lleis és que tot el procés és públic, els periodistes segueixen els debats i el tema està present a les notícies i a l’opinió pública durant dies, setmanes o mesos.
Però PSOE-Podemos no van triar aquesta opció sinó la del Reial Decret. Per què? Els avantatges són molts: en primer lloc perquè la redacció del text surt del Consell de Ministres. No cal negociar amb cap partit de l’oposició: el govern fa i desfà a la redacció del text sense preguntar a ningú.
Un altre avantatge és que tot plegat es pot fer d’amagat: no hi ha comissions parlamentàries, no hi ha preguntes de periodistes, no hi ha possibilitat que, per exemple, les organitzacions ecologistes facin esmenes al text. Res de tot això. Només cal que el Gobierno redacti un text i el publiqui al BOE. Punt.
De fet, cal recordar que aquest Reial Decret tan important es va publicar a l’últim BOE de l’any, el 31 de desembre de 2020. Ja se sap: si ets un govern i vols aprovar alguna cosa de la qual no estàs gaire orgullós, el millor és fer-ho en ple agost o a les festes de Nadal.
Un cop publicat el Reial Decret només queda un tràmit: la “convalidació” al Congrés, que és el que es va fer ahir. Els partits no voten punts concrets del decret, ni discuteixen canvis. L’únic que poden fer és dir SÍ, NO o ABSTENCIÓ davant el text del Gobierno. És un “todo o nada“, un “trágala“, un “lo tomas o lo dejas“, “si te gusta bien y si no, tú mismo“.
Tercera qüestió: negociació diabòlica
El Gobierno arriscava molt. Si el Real Decreto no s’aprovava tenia un problema enorme: els canvis legislatius del RD 36/2020 són el primer pas en el procés per tal de posar en marxa els projectes que s’emportaran els milions europeus. Si el Reial Decret no hagués rebut suficients vots a la votació d’ahir, hauria estat catastròfic pel Gobierno, ja que hagués calgut començar a tramitar-ho tot un altre cop, amb la qual cosa l’arribada dels diners s’hi hagués endarrerit. Però com és que el Gobierno arriscava tant en una cosa tan important? No hagués estat més prudent per part del PSOE-Podemos haver negociat amb els partits en compte de presentar-se al Congrés amb un text tancat?
Efectivament el Gobierno arriscava molt. Però tenia una carta a favor seu: el tremolor de cames de tots i cada un dels diputats de l’oposició. Qui voldria fer-se responsable davant l’opinió pública com el partit que amb el seu vot impedeix l’arribada de milers de milions d’euros en mig d’una crisi salvatge? Quin partit s’atreviria a desafiar a tot el sistema mediàtic que el matxucaria en cas de votar en contra? (Perquè atenció: els grans mitjans de comunicació estan en mans de la banca i de les grans empreses que es beneficiaran de les mesures del RD 36/2020). Quin partit voldria carregar amb la creu que per la seva culpa no arriben els milions? Aquesta era una basa de negociació molt forta que tenia PSOE-Podemos. I li ha funcionat.
Quarta qüestió: l’equilibri pre-votació
Quan hi ha una votació tan important en un parlament, i sobretot quan les majories en aquest parlament són tan fràgils, tots els partits amaguen fins al final la seva intenció de vot. Això és el que els permet negociar. Per exemple: si jo sóc un partit amb 5 diputats i sé que el Gobierno necessita aquests 5 diputats, podré negociar molt fort. Però si el Gobierno no necessita els meus 5 vots, no puc negociar res. La qüestió és que en aquesta situació, on una majoria depèn que molts partits es posin d’acord, on les votacions poden venir d’un vot, totes les negociacions es basen a mantenir ben guardades les cartes. Si el Partit A, que té 5 diputats, sap que el Gobierno el necessita, es posarà molt dur i intentarà treure tot el que pugui. Això fa que al Gobierno no li interessi que el Partit A sàpiga si necessita aquests 5 vots o no.
Per si no n’hi hagués prou amb això, els partits de l’oposició també s’amaguen la seva posició entre ells. Si el Partit B també té 5 diputats que necessita el Gobierno, no tindrà gens d’interés en què el Partit A sàpiga el sentit del seu vot, ja que perdria força negociadora. El Partit A i el Partit B intenten treure el màxim possible del Gobierno, i el Gobierno juga amb ells intentant que els vots a favor li surtin el més barat possible. Això no només va passar ahir. Passa sempre. Passa al Congrés, al Parlament i al ple municipal de qualsevol ajuntament. Si això és bo o no, ho deixo a consideració de cada un. Però és així. (Personalment, el que sí em sembla realment dolent és que aquesta mecànica sigui sistemàticament amagada a les opinions públiques).
Cinquena qüestió: 170 a favor, 126 en contra
La qüestió és que ahir això li va funcionar perfectament al Gobierno. Va suar tinta, però li va funcionar. La majoria per aprovar alguna cosa és de 176 vots. La meitat més u dels escons. Però ahir al matí PSOE-Podemos només tenia el compromís de 170 vots: PSOE, Podemos, PNV, Bildu, Más País i algun altre. En contra tenia els 126 vots en contra d’ERC, JxC, CUP, Cs, BNG i algun altre. Llavors, els 140.000M€ europeus depenien del que fessin els 52 diputats de Vox. Si votaven en contra, la votació hagués quedat 178 en contra i 170 a favor. El Gobierno hauria perdut i la notícia hagués fet la volta a Europa i un profundíssim calfred hagués recorregut els despatxos més importants del Passeig de la Castellana i dels grans accionistes de l’IBEX: els 140.000M€ en l’aire. Per sort per tots ells, però, Vox es va abstenir i la cosa va tirar endavant.
Aquí cal ser molt clars: no estem davant la típica votació on, per motius molt diferents, forces antagòniques voten el mateix. En moltes ocasions la CUP i Vox o el PP voten el mateix però per motius molt diferents. Per exemple, uns pressupostos: la CUP vota NO a uns pressupostos del PSOE perquè li semblen “socialdemocràcia dretana al servei de la UE neoliberal”, mentre que Vox vota NO perquè li semblen “socialcomunistes, chavistes i filoetarres”.
La coincidència que es va donar ahir no té res a veure amb això. La coincidència d’ahir era una coincidència d’Estat: era imprescindible aprovar aquest decret i es va aprovar. I l’abstenció de Vox era imprescindible i es va produir. Es tractava d’un autèntic Pacte d’Estat. Com i qui va convèncer Vox? Potser algú amb molt poder i amb molts números d’emportar-se molts milions europeus va trucar Santiago Abascal i li va dir alguna cosa com: “Noi, ets on ets gràcies a nosaltres i avui et toca obeir. Ja t’ho faràs per explicar la teva abstenció, però t’has d’abstenir”.
En aquest punt algú podria dir: però el PP i Ciutadans van votar en contra. Efectivament. I mai sabrem a quina mena d’acord van arribar amb Vox per tal que fossin ells qui es mengessin el gripau d’ajudar Sánchez. O de veritat algú pensa que PP, Ciutadans i Vox, que governen junts quatre comunitats autònomes i que aspiren a governar junts l’Estat, no van parlar i negociar la sortida de la situació d’ahir? Així és com funciona el parlament d’un Estat. La resta mandangues.
Sisena qüestió: Vox i Bildu
I en aquest punt, algú em recordarà que Bildu també va votar a favor i em dirà que això invalida la tesi que estic desenvolupant aquí. Ja m’ho han dit per Twitter un munt de càrrecs del PSOE i de Podemos: “Què dius? Que Bildu ha pactat amb Vox?”.
Per començar, crec que és important destacar una obvietat: Bildu només es presenta a Euskadi i Navarra i només el poden votar bascos i navarresos. Això vol dir que ells es deuen únicament a bascos i navarresos i jo no els puc demanar que representin els meus interessos, per més coincidències ideològiques que pugui tenir amb ells.
Si Bildu ha decidit votar a favor ha estat perquè fruit de les negociacions fetes amb el Gobierno, han considerat que el que van aconseguir era bo per Euskadi i Navarra. Punt. Jo escric des de Catalunya, una nació diferent de la nació basca, amb interessos diferents i situacions politicoeconòmiques diferents. Aquests del PSOE i de Podemos, que assenyalen el vot favorable de Bildu per salvar la cara, semblen oblidar, per exemple, que Euskadi té un concert econòmic amb el qual Catalunya no pot ni somiar. Jo, a l’hora d’avaluar el sentit del vot de Bildu no ho oblido. En certa manera, votant a favor del RD 36/2020, Bildu està també aplicant el sentit d’Estat que li correspon. O, com a mínim, el sentit d’Estat de les Autonomies que li garanteix als bacos un acord fiscal molt més profitós que el que té Catalunya amb l’Estat. I bé que fan els de Bildu.
Setena i última: CUP, ERC, JxC
PSOE-Podemos no ha volgut pactar res amb cap partit independentista català. I això és molt important: s’ho han pogut permetre perquè tenia l’abstenció de Vox. Si no hagués tingut aquesta abstenció, per força hagués hagut de negociar amb ERC, JxC o CUP. Però quan dic Pacte d’Estat dic que des del poder estatal s’ha vist més factible treballar i negociar amb Vox que amb els partits independentistes catalans.
La negativa total de PSOE-Podemos a ni tan sols parlar amb els independentistes catalans sobre el repartiment de la injecció més gran de fons europeus de la història és un indicador clar de quina és l’estratègia de fons que avui està aplicant l’Estat a tots els fronts: cal ofegar com sigui l’independentisme català. Cal fer-ho al front judicial, al front policial i al front pressupostari. L’Estat fa tres anys que intenta per tots els mitjans desempallegar-se del moviment polític que el va posar contra les cordes en 2017. Algú pensa que l’aprovació del RD 36/2020 que regulen la injecció de diners europeus més gran de la història queda fora d’aquesta estratègia?
Que els partits independentistes podrien haver estat més hàbils a l’hora de negociar en aquest mercat persa dels fons europeus? Sí. Que les eleccions del 14F poden haver influït en el sentit del vot? Sí. Legítimament i des d’un punt de vista ideolòigic, moltes de les reformes del 36/2020 no incomoden en excés a certs sectors de JxC.
Que l’independentisme fa molt de temps que juga malament les seves cartes? També. Per exemple: quan ERC va aprovar els pressupostos a PSOE-Podemos, el repartiment dels fons europeus ja estaven sobre la taula. Quan ERC va donar el sí imprescindible pels pressupostos, Pedro Sánchez ja estava negociant amb la CEOE el contingut del RD 36/2020. No podria haver demanat garanties quan tenia força per fer-ho? En comptes d’això, se li aproven els pressupostos al PSOE i se li deixa el camí lliure per pactar amb la CEOE i Vox el repartiment de fons que a l’Estat l’interessa, deixant absolutament fora de l’equació qualsevol demanda feta pels independentistes.
Acabo.
Ho vaig dir a Twitter just després de la votació: PSOE, Podemos i Vox tenen un pacte d’Estat. Òbviament, com he dit abans, gent del PSOE i Podemos es va indignar per l’afirmació. Però no haurien d’enfadar-se: ells tenen un Estat i el defensen. Fan el que han de fer. I Bildu també fa el que ha de fer segons els seus propis interesos, ens agradi més o menys.
Però si de veritat ens creiem que Catalunya és una nació, seria molt bo que els seus representants actuessin com a representants d’una nació. I si cal, com un Estat. Mentre aquí tot el moviment independentista està a la defensiva per un tuit del número 65 de JxC o per si algú que es queixa de que no l’atenen en català i l’acusen de supremacista, al PSOE i a Podemos no els tremola la mà per pactar amb Vox. Tenen sentit d’Estat.
Potser hauríem de demanar que els nostres representants deixin de ploriquejar, d’anar amb el lliri a la mà i comportar-se com a representants dels interessos d’una nació. Si això no ho tenim clar aquí, a Madrid no farem més que el ridícul mentre la resta fa el que convé. L’únic consol és que després d’aquesta hòstia amb la mà oberta, potser i només potser, l’independentisme català aprèn alguna cosa i després del 14F deixen de fer el pena. O potser no. Pel que hem vist a la pre-campanya, sembla que no hi ha gaires esperances. Veurem si els que ens ho mirem des de fora, els podem fer entrar en raó.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
https://elmon.cat/opinio/apunts-sobre-el-pacte-destat-psoepodemosvox-206772/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada