dijous, 22 d’octubre del 2020

Per què la sentència sobre Trapero és una bomba dins l’estat profund. Per Josep Casulleras Nualart

 

 

OPINIÓ - DIARI D'UN JUDICI POLÍTIC

 

 

 


 


Per: Josep Casulleras Nualart

22.10.2020  10:15

 

 

El centenar de pàgines de la sentència l’Audiència espanyola que absol Josep Lluís Trapero, Pere Soler, César Puig i Teresa Laplana dels delictes de sedició i de desobediència és un material altament inflamable. Per diverses raons, però essencialment perquè aquells fets i comportaments que Manuel Marchena i companyia desdenyaven, ridicullitzaven i aprofitaven dels Mossos durant el 20-S i l’1-O per a condemnar Joaquim Forn a deu anys i mig de presó per sedició –i la resta de presos polítics– són la base ara per a justificar el comportament del cos i per a absoldre el major dels Mossos. És impactant de comprovar què deia aquella sentència i què diu ara aquesta, que es pot convertir en més munició per a denunciar en l’àmbit internacional la condemna per sedició del Suprem.

 

La sentència que subscriuen els magistrats Francisco Vieira i Ramón Sáez Valcárcel té l’oposició de la tercera magistrada de la sala, Concepción Espejel, que presidia la sala. El vot particular que ha signat, de quatre-centes seixanta-una pàgines i escrit en majúscues, ple de transcripcions literals de documents i correus electrònics, és tota una declaració d’intencions, pràcticament una declaració de guerra als seus companys magistrats. És fet amb despit, abocant pràcticament tots els arguments de l’absolució per a desmuntar-los seguint la línia argumental de la fiscalia, i fins i tot

anant més enllà, dient que Trapero i Pere Soler haurien hagut de ser condemnats per sedició però sense contrastar-ho amb la prova practicada en la sala. Sembla que Espejel, magistrada talismà del PP, tingués més ganes de condemnar-los que no la fiscalia.

 

Perquè els fiscals Pedro Rubira i Miguel Ángel Carballo van acabar el judici com aquell equip que demana l’hora a l’àrbitre perquè el partit i el calvari acabin d’una vegada per totes, implorant finalment la possibilitat de condemnar els acusats per desobediència en veient la desfeta de la seva ofensiva jurídica. I Espejel passa per alt completament el valor dels testimonis de descàrrec que fan impossible de demostrar cap de les acusacions, com si la magistrada hagués comprat els arguments dels fiscals abans d’escoltar-los i malgrat la ineficàcia absoluta dels testimonis i de les proves de càrrec que van aportar en el judici. Els va fallar Daniel Baena, àlies Tàcito, i els va fallar el coronel Diego Pérez de los Cobos, que van topar amb l’advocada Olga Tubau. Això el tribunal ho va veure, i es nota en la sentència, on tots dos guàrdies civils queden desautoritzats. A Baena pràcticament el qualifiquen de mentider, per haver dit que Trapero fou nomenat major perquè el projecte independentista tingués un suport en l’àmbit policíac; per haver dit que es va reunir en secret amb el president Puigdemont i que ell formava part del ‘comitè executiu’ del procés que s’esmentava en el cèlebre document Enfocats. ‘Aquestes tres dades no es corresponen a la realitat’, diu la sentència.

 

I de Pérez de los Cobos diuen els magistrats Vieira i Sáez Valcárcel que ‘la seva percepció no afegeix cap valor a la prova de càrrec’, perquè tot el que va dir quan va declarar com a testimoni és només una percepció personal. El coronel va ser incapaç de demostrar tot allò que afirmava sobre Trapero, amb una voluntat obsessiva perquè fos condemnat, sobre la seva complicitat amb l’organització del referèndum i el projecte independentista, i perquè hi va haver testimonis importants aportats per la defensa que el van contradir d’una manera rotunda, com Juan Antonio Puigserver, l’alt càrrec que el govern espanyol va imposar al capdavant del departament d’Interior durant el 155.

 

Però allò que impressiona més de la sentència és la defensa que fa del model de policia que els Mossos seguien, prioritzant la mediació i vetllant per la proporcionalitat, l’oportunitat i la congruència, és a dir, per a limitar l’ús de la força. I això, és clar, i per més que la sentència no ho digui textualment, en oposició a la manera de procedir de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. És un enfocament absolutament oposat al del tribunal presidit per Marchena, que en la sentència de l’octubre del 2019 utilitzava la manera d’actuar dels Mossos per a incriminar Joaquim Forn i reforçar la condemnar per sedició. Vegeu d’entrada aquestes dues afirmacions. Primer, la de la sentència absolutòria de Trapero, a la pàgina 67: ‘En aquell context d’intens conflicte polític i social, l’èmfasi en els principis d’actuació policíaca no s’han d’interpretar necessàriament com una excusa, perquè era una aposta estratègia establerta en el seu marc normatiu.’ I ara la sentència del Suprem, quan diu que el conseller Forn ‘dissimulava el seu autèntic propòsit que l’actuació dels Mossos no constituís un risc per a l’objectiu delictiu dels coacusats. Es va fer veure així que la ponderació sota el principi de la proporcionalitat obligava a no utilitzar la força per a complir la decisió judicial sinó de manera absolutament exclusiva per a defefensar-se d’agressions prèvies dels ciutadans als policies’.

 

Una esmena sorprenent a l’actuació de la policia espanyola

 

Els magistrats van més enllà en la sentència, i qüestionen l’ús de la força per part de la policia, quan en tot moment la sentència del Suprem la justificava i carregava la violència en els manifestants, per a mirar d’argumentar el suposat alçament i la condemna per sedició. L’Audiència espanyola no qüestiona explícitament la sentència del Suprem, però sí que ho fa de manera inherent en molts moments, invocant fins i tot la constitució espanyola com a garant del respecte a l’exercici dels drets fonamentals, com ara els drets de reunió i d’associació: ‘Qualsevol intervenció amb l’ús de la força pot significar una ingerència en drets fonamentals que vinculen tots els poders públics (art. 53.1 i 3 de la constitució)’. I encara afegeix: ‘Per això el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha establert estàndards precisos en la seva tasca d’interpretació de l’article 11 del Conveni [Europeu dels Drets Humans sobre la llibertat de reunió i associació] per al control policíac de les protestes i la dispersió dels manifestants, fins i tot en reunions il·legals. L’organització d’una reunió sense prèvia autorització no justifica necessàriament la seva dispersió’. I tot seguit cita jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg en aquest sentit.

 

I atenció amb aquesta jurisprudència, perquè esmena ni més ni menys que una sentència de fa un parell de setmanes del TEDH condemnant Espanya per les agressions que va patir una ciutadana, Montserrat Laguna Guzmán, per part de la policia espanyola quan protestava en una manifestació a Valladolid el 2014 contra les retallades. Laguna Guzmán va rebre cops de porra al cap, a la cara i a la mà, mentre sostenia una pancarta quan la manifestació ja s’havia acabat i la policia dispersava alguns grups de manifestants que continuaven protestant. Vet aquí una altra porta de denúncia que s’obre contra Espanya per la violència policíaca de l’1-O, i que ens la recorda en una sentència extraordinària l’Audiència Nacional espanyola.

 

És a dir, d’una manera que resulta sorprenent, l’Audiència espanyola en aquesta sentència enfoca el problema des del respecte als drets que s’exercien el 20-S i l’1-O; els drets que exercia la ciutadania que en la sentència del Suprem era descrita com una massa tumultuària, agressiva, sediciosa, manipulada pels polítics independentistes. ‘Per tant, no es pot retreure l’esment dels principis de l’actuació policíaca que indica la llei’, acaba dient, bo i recordant que segons la llei espanyola de cossos i forces de seguretat ‘aquests princips són els de congruència, oportunitat i proporcionalitat en la utilització dels mitjans al seu abast’. Per això diu de Trapero que ‘el cap policíac no havia de posar com a única finalitat de la seva actuació d’impedir al preu que fos el referèndum’ i que ‘l’ús de la força contra ciutadans indefensos, contra gent gran, contra famílies senceres, no podia ser en aquesta situació la solució per a imposar l’acatament a l’ordenament jurídic, per més que fos legítim.’

 

La sentència arriba fins i tot a impugnar un model policíac basat en l’ús de la força com a prioritat, que és el que van emprar els cossos policíacs espanyols l’1-O. De fet, en els fets provats de la sentència relatius al 20-S, no només exculpa el major Trapero i la intendenta Laplana i per extensió el cos dels Mossos d’haver incentivat i afavorit una concentració tumultuosa, sinó que critica la manera de fer de la Guàrdia Civil per no haver avisat els Mossos d’Esquadra del dispositiu amb què van assaltar diverses dependències de la Generalitat aquell dia. I de no haver-ho fet tenint en compte el precedent del dia anterior, quan els Mossos van intervenir en l’escorcoll a la seu d’Unipost de Terrassa que duia a terme la Guàrdia Civil i en què hi va haver també una mobilització de protesta. És a dir, sabien que podia passar, però no van avisar en cap moment els Mossos. I aquesta referència ens convida a pensar en aquells tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S.

 

Tot plegat encén la tercera membre del tribunal, la magistrada Espejel, casada amb un Guàrdia Civil i condecorada amb l’Ordre del Mèrit de la Guàrdia Civil. El seu vot particular és un projectil adreçat a l’alta magistratura de l’estat, on ja fa un temps que hi ha tensions importants que la sentència del cas Trapero inflamarà encara més; és un cop de puny damunt la taula, ple de ràbia però també d’impotència, perquè el negre sobre blanc de la sentència és rotund i pot tenir conseqüències jurídiques importants. Però també és un dard enviat a la fiscalia general de l’estat, amb la voluntat d’empènyer-la a presentar recurs contra aquesta sentència absolutòria. Presentar recurs contra una absolució ha d’estar molt justificat, per exemple per una relació de fets provats d’una sentència que siguin inversemblants, que siguin manifestament equívocs, quan el text i la decisió siguin irracionals. Però la sentència és detalladíssima i molt minuciosa, i el vot particular d’Espejel és el que sembla del tot inversemblant i construït no pas des de la raó sinó des de l’estómac. Ho farà, tanmateix, la fiscalia? Què hi té a dir el govern espanyol de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, assetjat ara per la dreta en tots els fronts?

 

La sentència del cas Trapero eixampla encara més una esquerda que la sentència del judici contra el procés va obrir. Aquella sentència, la de Marchena i companyia, era tan escandalosa que ha estat una qüestió de temps que hagi començat a mostrar totes les contradiccions jurídiques fins i tot dins de l’estat espanyol. Perquè aquesta setmana el TSJC condemnava per desobediència, a una multa, els membres independentistes de la mesa del parlament del 2017, quan la presidenta d’aquella mesa, Carme Forcadell, és a la presó complint condemna d’onze anys i mig de presó per sedició. I Trapero ha quedat absolt quan el seu cap polític, Joaquim Forn, també és a la presó per sedició. L’esquerda és evident en la invenció jurídica que van començar el fiscal José Manuel Maza i els jutges Pablo Llarena i Carmen Lamela. Però fins on arribarà aquesta esquerda? Ara mateix es fa difícil de pensar que la fiscalia pugui recórrer una sentència com aquesta, perquè no té pràcticament cap argument. Però l’estat espanyol, l’estat profund que va moure tota la maquinària repressiva contra l’independentisme, es pot permetre que una sentència com aquesta que qüestiona d’arrel el model policíac amb què es va agredir els ciutadans que anaven a votar i que fins i tot el rei va beneir sigui definitiva? Perquè si l’última paraula l’hagués de tenir el Tribunal Suprem, ja veuríem com acabaria la cosa.

 

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

 

 

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/sentencia-trapero-analisi-josep-casulleras/ 




Publicado por Etiquetas: , , , , , , , , en
Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )