Dilluns
14.10.2013
06:00
Autor/s: Pere Cardús Cardellach
Entrevista a la periodista, escriptora i membre del Consell Assessor per
a la Transició Nacional · Avisa d'una batalla dura els pròxims mesos i
de la necessitat de preparar-se per resistir
Filòloga de formació, escriptora i periodista de professió, persona
mediàtica per excel·lència i polemista bregada en debats televisius,
Pilar Rahola forma part del
Consell Assessor per a la Transició Nacional.
Fa exposicions contundents i defensa apassionadament cada idea amb una
mirada heterodoxa i incisiva. En aquesta entrevista, avisa de la duresa
que prendrà el procés cap a la independència i demana que ens preparem
per resistir. 'Espanya no deixarà perdre el 22% del PIB estatal
alegrement. La batalla serà molt dura. Molt dura.' I vaticina que
l'estat optarà per suspendre l'autonomia com a única via d'evitar les
eleccions plebiscitàries. El misteri acapara la conversa quan parlem de
la intervenció d'Israel en favor de la independència de Catalunya.
—Arriba l'hora de la veritat. Esteu convençuda de la victòria de la independència?
—En aquests moments tinc la convicció que no ens queda cap més
alternativa. I cada dia amb més rotunditat. El camí és atzarós i
complex, entrem en un terreny desconegut i haurem de ser molt rigorosos,
però també és cert que ja hem tastat què significa quedar-se a Espanya i
el pa que s'hi dóna.
Quan un poble ha arribat a la conclusió
col·lectiva molt majoritària que ha d'explorar un camí arriscat perquè
no hi ha cap més alternativa, perquè si no passaríem de pobres a
misèrrims, no hi ha més opció que fer un pas endavant. Si no tenim més
opcions i hem arribat a aquesta conclusió col·lectiva, certament hi ha
una immillorable possibilitat històrica de guanyar. És la primera vegada
en la història que realment tenim possibilitat de guanyar. Aquesta
situació no s'havia produït mai.
—Quins són els riscs principals que poden fer perillar la independència?
—No hi ha cap perill de fractura interior catalana, per bé que ho
intenten des d'Espanya amb tota la força. Una de les batalles que
Espanya fa contra Catalunya és l'intent de fraccionar-nos com a nació.
Ho fan mitjançant totes les eines d'estat que tenen a disposició. Però
no se'n sortiran. L'exemple més rotund ha estat la llei Wert i totes les
campanyes que han fet des de fa anys contra la immersió lingüística,
que no aconsegueixen tenir ressò. Catalunya és un país quallat, amb una
societat quallada, que, amb tota l'heterodòxia i diversitat internes, té
un sentiment de pertinença col·lectiu. Aquest risc el podem considerar
resolt.
—Hi ha més riscs oberts.
—Sí,
per exemple el de l'ofec econòmic. Aquesta estratègia fa molt de temps
que la van començar. De fet, hi ha una estratègia deliberada i permanent
d'empobriment de Catalunya. Estan convençuts que un dels motors més
importants de la sobirania catalana són les classes mitjanes. Això ja va
passar amb el desmantellament de les energètiques catalanes, amb el
procés contra el poder financer i el model de caixes, amb l'enorme
càrrega impositiva sobre la classe mitjana, amb determinades lleis
contràries a l'economia productiva, amb la llei d'unitat de mercat, que
és una autèntica LOAPA contra la poca sobirania econòmica de Catalunya,
etc. La divisa espanyola és 'si no els podem dominar, empobrim-los'. Cal
dir amb tota rotunditat que l'estat espanyol empobreix Catalunya
deliberadament.
—I veieu cap amenaça política o jurídica?
—El tercer gran risc és l'ús autoritari i despòtic de les lleis. És a
dir, que l'estat espanyol segresti la llibertat en nom de la
constitució. Dels usos que l'estat pot fer de les lleis, un dels més
obvis és empresonar el president Mas i els polítics que fan el procés
d'independència. Però penso que això no passarà, perquè no crec que els
serveis d'intel·ligència espanyols aconsellin de crear màrtirs.
L'estratègia contra els líders és precisament la contrària: embrutar-los
i degradar-los amb tota mena de campanyes de difamació. Fins ara ho han
fet amb informes elaborats per equips policíacs de les clavegueres de
l'estat. Per tant, l'empresonament dels màxims dirigents no el trobo
plausible, tenint en compte que formem part de la Unió Europea. En
canvi, tenen més a l'abast --i penso que ho tenen damunt la taula-- la
suspensió de la Generalitat.
—Ho sabeu de bona font?
—Per la
reflexió que jo faig i per les informacions que m'arriben d'alguna gola
profunda de les entranyes de l'estat, cal tenir en compte que ja s'han
decidit coses. I quan parlo d'estat no vull dir tan sols el govern del
PP, sinó també el PSOE, UPyD, determinants capitostos dels mitjans de
comunicació i el poder espanyol. Aquest poder ha decidit dues coses amb
molta claredat: que no hi ha d'haver marge per a negociar res que
s'assembli a una consulta a Catalunya --que seria un reconeixement a la
sobirania com a nació--; i que de cap manera no es pot reconsiderar el
sistema de finançament. Espanya ha decidit d'accelerar la confrontació.
Tenen clar que impugnaran la llei de consultes no referendàries catalana
al Constitucional, que no permetran la consulta i no tindrem més remei
que fer unes plebiscitàries. L'única manera que tenen d'aturar unes
plebiscitàries és suspenent l'autonomia.
—El preu de suspendre l'autonomia seria molt alt.
—Però saben que si guanya rotundament el sí amb una bona participació
en unes plebiscitàries, tindran una validesa i legitimitat internacional
indiscutible. Quan en Belloch parlava de la suspensió de l'autonomia no
deia cap bestiesa. No oblidem que Belloch forma part del cos troncal
del socialisme espanyol. No és un perifèric com en Bono o en Leguina. És
eix central i medul·la òssia del socialisme i ningú no l'ha desmentit.
Rubalcaba no ha sortit pas a desautoritzar-lo. La retòrica i les
justificacions de l'estat per a justificar la suspensió de l'autonomia
pot ser la que vulguin. Poden dir que ho fan per salvar els ciutadans de
l'ofec econòmic o per la defensa dels seus drets. Però és una
possibilitat que els catalans hem de tenir present i diria que no ens
hem preparat per encarar-la.
—La suspensió de l'autonomia ens portaria a un conflicte obert i descarat.
—He demanat als màxims dirigents polítics, a Oriol Junqueras i al
president Mas: 'Si ho fan, si suspenen l'autonomia, quina serà la nostra
resposta?' I em fa l'efecte que no tenim la resposta preparada. Hem de
començar a elaborar-la. Cal que ens preparem. És cert que hem de
treballar amb la idea que farem la consulta. I crec que abans de cap
d'any tindrem tres coses: data, pregunta i entrada d'ERC al govern. Però
també podem tenir-ne una altra, el no d'Espanya. Hem de preveure les
nostres reaccions per no haver d'improvisar. L'estat permetrà unes
eleccions plebiscitàries a Catalunya? No ho crec. Pot evitar la
convocatòria d'unes eleccions quan el president Mas és qui en té la
potestat? No. De quina manera les pot aturar? Suspenent l'autonomia o
intervenint-la i prenent el control de la Generalitat.
—Conflicte internacional activat...
—Si això passés, tindria una dimensió política tan gran i seria un
escàndol tan monstruós que parlaríem d'una confrontació seriosa. Com ja
hem dit, l'estat vol portar el cas català cap a la confrontació més
dura. Hem de tenir ben present que Catalunya és Escòcia, però que
Espanya és Sèrbia. I vol que nosaltres siguem Kossove i no Escòcia. I
nosaltres cerquem desesperadament Anglaterra i ens trobem amb Sèrbia.
—I si, sorprenentment, ens deixessin fer la consulta?
—Si podem fer la consulta --cosa que em sorprendria molt gratament-- o
les eleccions, penso que augmentaria molt la pressió violenta de
l'extrema dreta, com ja hem començat a veure, i l'estat actuaria per la
via del sabotatge econòmic o electrònic. Per exemple, provocant una
caiguda del sistema de dades de les administracions que portaria a una
greu alteració de la normalitat i la vida quotidiana. Això crearia una
situació de caos que demanaria una intervenció urgent i valenta per part
nostra. Cal preveure tots els supòsits si volem fer aquest pas amb
garanties d'èxit. Que tothom tingui ben present que Espanya no deixarà
perdre el 22% del PIB alegrament. La batalla serà molt dura. Molt dura.
—Estem preparats per a aquesta batalla tan dura?
—Diria que anem una mica amb el lliri a la mà. I hem decidit que 'amb
el somriure, la revolta'. Sortim al carrer, i cantem, i fem cançons, i
pensem que, com que hi tenim dret, tot anirà bé. Em fa l'efecte que no
estem pas preparats per a una batalla tan dura. I hem de posar fil a
l'agulla.
—Coneixeu de prop el president Mas. Hi ha res que el pugui fer desistir del compromís amb l'estat propi?
—En absolut. El president Mas ha cremat les naus. No té retorn
possible. Culminarà la seva carrera política en aquest procés:
aconseguint de ser el president que ens ha menat --juntament amb més
dirigents-- a la terra promesa i que ha portat la llibertat, o essent
qui ho ha intentat fins al darrer alè i no se n'ha sortit. És
absolutament impensable que Artur Mas es faci enrere. A més, si ho fes,
no podria sortir al carrer. No li ho perdonaria ningú.
—La pèrdua de suport electoral a les enquestes tampoc no el faran repensar?
—No. Ell és l'artífex de la creació d'una il·lusió col·lectiva
--acompanyat d'Oriol Junqueras i alguns altres-- perquè ha fet fer un
tomb a l'eix central catalanista per portar-lo a posicions de ruptura.
Un home que fa això i que, tenint una majoria folgada, convoca unes
eleccions per ratificar aquest canvi de direcció a les urnes i posa en
joc la seva pròpia credibilitat política, no ho fa per després
repensar-s'hi. La velocitat que ha posat al seu vaixell tampoc no li
permet de fer marxa enrere. I també cal observar que ha portat la
relació amb Unió a una situació delicada i de no-retorn. L'home que jo
conec --no tan sols el polític-- no me l'imagino traint la seva paraula
un cop l'ha donada públicament.
—Quan es va crear el Consell Assessor per a
la Transició Nacional, el vostre nomenament va sorprendre més d'un i va
rebre algunes crítiques.
—No em correspon parlar de mi. Al
consell signem tots els informes per unanimitat i ningú no ha de tenir
més protagonisme. Si l'ha de tenir ningú és el president Viver i
Pi-Sunyer, que fa una tasca excel·lent, i, no cal dir-ho, el president
de la Generalitat. Sóc una persona amb molta presència pública i això
sempre suscita polèmica entorn del meu nom. En aquell moment hi va haver
crítiques i elogis, tants a tants. Al llarg de la vida he après a
destriar la crítica raonable de la que no ho és, així mateix amb els
elogis desmesurats. Si el president Mas i el president del Consell van
considerar que jo hi havia de ser, devia ser perquè pensaven que alguna
cosa hi podia fer.
—Però quina és la vostra aportació d'experta?
—Dels més de cinquanta anys que tinc, en fa més de trenta que em dedico
a l'anàlisi política. No és únicament que participi en debats i
tertúlies i escrigui articles, sinó que em dedico a l'anàlisi i he
format part de la gent que hem articulat un pensament sobre el
catalanisme i la nació catalana i el seu futur, juntament amb en Culla,
en Cardús o en Villatoro, des de les èpoques d'Acta, de la Universitat
Catalana d'Estiu i de les Jornades sobre Nacionalisme... A la mirada de
l'expert jurista o de l'economista, hi aporto la mirada del qui fa
l'anàlisi política de tot plegat. I el fet és que tant en Salvador
Cardús com jo mateixa, que seríem potser els menys especialistes en
qüestions jurídiques o tributàries, aportem debats molt intensos en el
consell perquè tenim la mirada més global del qui fa trenta anys que
reflexiona sobre qui som i cap on anem com a poble. Però en realitat jo
no sóc qui ha de dir què hi aporto jo. En aquest sentit, per mi, la
pregunta és fútil. Només puc dir que ser en aquest equip és un honor
sense esquerdes, complet. Aquesta experiència em completa una vida
sencera. És la culminació de moltes coses i per això hi vull aportar la
part millor de mi mateixa. En definitiva, quan et fan un honor com
aquest, no demanes per què. Tan sols l'agraeixes.
—M'han dit que sou l'enllaç del president Mas amb el govern i l'estat d'Israel. Què poden oferir els israelians a Catalunya?
—La millor resposta que us puc donar és que no us la dono. Permeteu-me
que aquestes coses quedin en el terreny de la confidencialitat. No
ensenyarem pas totes les cartes.
—Entenc que sí que s'hi treballa.
—Tothom treballa perquè el dia que correspongui tinguem una projecció
internacional important. I si tenim alguns amics al costat, encara
millor. M'imagino que tots actuem d'acord amb els nostres contactes. No
em vull fer la interessant, sinó que hi ha informacions que són massa
sensibles per a donar-les. Sí que us dic que seria molt interessant i
molt bo que un dels primers països que ens reconegués fos Israel. Per
dos motius: perquè és un país amb un pes específic indiscutible
internacionalment, que és enormement avançat en l'àmbit tecnològic i
seria un bon aliat, i perquè és la porta d'entrada dels Estats Units.
Per tant, en aquest camp, hi treballem molt i en parlem poc.
—On no es parla poc, sinó que fins i tot s'hi crida, és als debats aquests de les televisions espanyoles. Per què hi aneu?
—Això és com quan em demanen per què no escric a diaris sobiranistes i,
en canvi, escric a La Vanguardia. I és que penso que escriuria per als
convençuts. Sobre les televisions de Madrid, m'han ofert d'anar mil
vegades a 'El gato al agua' i a 13 TV, però sempre he dit que no perquè
no vull ser la coartada catalana de la catalanofòbia. També m'he negat
sempre a participar en debats amb feixistes.
Perquè penso que els
feixistes se'ls ha de combatre, però no s'hi pot debatre. A partir
d'aquests principis, tinc molt marge per a participar en tota la resta
de debats amb qui calgui. Sovint hi ha debats que me'ls podria haver
estalviats. De vegades hi vas perquè t'han dit que es parlaria d'una
cosa i s'acaba parlant d'una altra de ben diferent. I algunes vegades
n'he sortit molt descontenta. En canvi, estic molt satisfeta de
participar en aquests debats que fan sobre Catalunya, perquè aleshores
no parlo per als catalans que ja ho tenen clar.
—La idea és arribar als catalans que no miren TV3?
—Exacte. Aleshores parlo per a una franja de població catalana, que viu
i actua a Catalunya, i que votarà, que mai no mira TV3. I jo hi aporto
capacitat d'influència i argumentació. La Isona Passola em deia un dia:
'Quan et veig en aquests debats penso que ets com un cristià davant els
lleons.' Em va semblar molt divertida la comparació. No tinc cap dubte
que hi he d'anar. Cal anar en aquests fòrums on sí que sempre hi ha els
Riveres i les Camachos. Quan hi sóc no penso a convèncer aquells amb qui
em toca discutir; penso que m'escolta el meu amic Manolo de Badalona.
—Per acabar, quin consell doneu als independentistes que dubten si ens en sortirem?
—Els catalans som desconfiats per naturalesa. Tres-cents anys de
dictadures, absolutisme i repressió, al capdavall t'han de fer tornar
desconfiat. En conseqüència, és lògic que ens fem preguntes constants i
dubtem si aquest o l'altre s'espantaran i no faran allò que han dit. Jo
no sóc qui per donar consells, però demanaria a la gent que reforcés la
confiança. Aquest país s'ha posat a caminar. I ho ha fet d'una manera
extraordinària. Donant una lliçó al món. Amb una força ciutadana que ni
ens imaginàvem.
Encara estem sorpresos de nosaltres mateixos. Cada dia
ens hem de llevar pensant: 'Caram! Aquest país que havia d'haver
desaparegut tantes vegades en el curs de la història, com és que és aquí
i és capaç de fer sortir dos milions de persones al carrer?'
—Però no serà gens fàcil.
—També donaria un altre consell. Ens hem de rearmar de paciència perquè
això serà molt dur. Ens ho faran molt difícil, no serà gens fàcil. Els
qui creguin que hem menat un procés que guanyarem alegrement, somrient i
cantant, s'equivoquen amb la història. Repeteixo: Espanya és Sèrbia.
Espero que no per l'ús de les armes i els tancs, però sí en la concepció
imperialista i en el fet de no reconèixer els drets dels pobles.
Espanya ens ho farà molt difícil. Molt! Haurem de tenir una gran
capacitat de resistència. Si no, no guanyarem. Amb el somriure, la
revolta, sí; però també amb la convicció que caldrà una resistència
valenta i intel·ligent.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4149369/20131014/pilar-rahola-preparem-nos-suspensio-generalitat.html
