OPINIÓ - EDITORIAL
«Sobretot la por que els fa que la protesta contra la mala gestió municipal d'Ada Colau i Barcelona en Comú cristal·litze, prenga cos i agafe volada».
 |
| Toni Albà |
Per: Vicent Partal
21.09.2016 20:00
Dies enrere, vaig opinar sobre l’elecció de Pérez Andujar com a pregoner i sobre les conseqüències que podria tenir. No veig cap necessitat, doncs, de repetir-me, per bé que sí que vull recordar (ja que la batllessa ho fa servir ara d’argument de no se sap què) que jo formava part del jurat que va concedir a Pérez Andujar el premi Ciutat de Barcelona de periodisme i que vaig estar molt content de premiar-lo. (Si algú vol aprofundir tot això, pot llegir l’article, escrit a final de juliol.) Tanmateix, sí que crec necessari avui de dir un parell de coses sobre el pregó alternatiu.
La fúria que s’ha desfermat en l’entorn polític i mediàtic dels comuns i també en l’espanyolisme contra Toni Albà i el pregó alternatiu crec que posa en relleu, més que res, la por que els fa. La por que els fa, crec, no l’acte en si, sinó allò que podria representar. Sobretot la por que la protesta contra la mala gestió municipal d’Ada Colau i Barcelona en Comú cristal·litze, prenga cos i agafe volada, precisament per culpa d’un acte que hauria de ser innocent i fins i tot simpàtic. I, incomprensiblement, ells són els qui –a parer meu, de manera molt poc sensata– l’han convertit en una mena d’insurrecció.
A veure si ens entenem: només faltaria que, a la Barcelona del 2016, qui vulga i com vulga no pogués fer un acte públic contra l’ajuntament, contra la Generalitat, contra el govern espanyol, contra la Unió Europea o contra el sursumcorda galàctic. Només faltaria que la crítica a la gestió política de qualsevol polític no es pogués expressar, fins i tot d’una manera exagerada. Encara més: només faltaria que en el context de les festes no es pogués fer mofa de qui et done la gana, i de la manera que et done la gana. I finalment: només faltaria que uns veïns no poguessen organitzar un acte i convidar-hi a parlar el qui creguen convenient. De debò hi ha ningú que es pense que es poden qüestionar coses tan elementals com aquestes?
Però és que, a més, la incoherència de les crítiques és tan gran que sembla impossible que les facen alguns dels qui les fan. O siga que Albà ha de mesurar les paraules per no fer mal a alguns i Pérez Andujar no les ha de mesurar? A mi el pregoner oficial em pot dir que sóc un integrista i comparar-me amb els aiatol·làs iranians i jo no puc dir d’ell qualsevol barbaritat equivalent que em passe pel cap? Per què? Què té ell que no tinga jo? I els organitzadors del pregó alternatiu no poden convidar Toni Albà per les coses que ha dit en el passat, però l’ajuntament de la ciutat sí que pot convidar Pérez Andujar per les coses que ha dit en el passat? I des de quan fer un pregó alternatiu és una amenaça a la convivència i al bon funcionament de la ciutat? Des que hi ha aquest govern municipal, potser? Perquè abans ells mateixos en van encapçalar uns quants, d’actes semblants. Més i tot: aquest estiu hi ha hagut pregons alternatius en alguns barris de Barcelona i no ha passat res. No han estat gairebé ni notícia. A què treu cap, doncs, tanta agressió verbal contra tot allò que representa el pregó alternatiu?
I encara, de tot plegat, hi ha una cosa que em sembla especialment preocupant: la criminalització que alguns volen fer de Toni Albà. Perquè hi ha qui li diu bufó com si això fos cap ofensa –tot i que segurament qui li ho diu no té ni la més remota idea de la història del teatre ni de la història de la cultura d’aquest continent. Perquè hi ha qui l’acusa de sectari, com si el fet de prendre partit públic i ser honrat i coherent en allò que dius fos, no un gest de coratge i responsabilitat, sinó un propòsit malèvol, i invalidàs les persones per a fer cap crítica. O perquè hi ha qui el vol reduir a un mer instrument de tercers, la cèlebre mà fosca, com si en el curs de tota la seua llarga carrera Toni Albà no hagués demostrat de sobres tanta qualitat o més que cap altre actor europeu del seu estil i tanta independència personal per a comprometre’s en causes de tota mena, guiat per la idea que ell té del món i de què ha de fer per millorar-lo.
Si hi ha ningú que es pense que té la raó en tot i que només és seu el privilegi de dictar què es pot fer i què no es pot fer, s’ha equivocat de segle. I, per sort, em sembla que també podem dir amb molta tranquil·litat que si hi ha ningú que crega que només és seu el privilegi de dictar què es pot fer i què no es pot fer s’ha equivocat també de ciutat i de país. Que comence, doncs, la festa.
(Toni Albà mateix s’explicava molt bé en aquesta entrevista que li vam publicar ahir i que us recomane molt que llegiu.)
Enllaç article :
