Editorial Vicent Partal : Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola i és això que importa i ha de servir d'exemple per a tots

 

 

 

 

 

Per: Vicent Partal 

08.12.2021  21:50

 

 

Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconèixer-ho –reconèixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

 

En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un cafè de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist

Ramón Cotarelo : Ni amb Franco

 PALINURO

 

 

divendres, 26 de novembre de 2021

 

 

No he trobat cap informació als diaris que llegeixo habitualment sobre l'entrada dels mossos a la UAB . He cercat al tweeter, que mai falla, i he ensopegat amb aquest vídeo de xinoxano on es veu com els "@mossos colpegen directament al cap quan el rector de la @UABBarcelona els deixa entrar". Sembla que als informatius de TV3 han donat la notícia com un enfrontament entre estudiants constitucionalistes i independentistes. No sé si hauran emès imatges com les del vídeo de xinoxano perquè no miro TV3. Però sospito que qualificar de "constitucionalistes" uns energúmens que volen fer de l'UAB "zona nacional" no és massa adient; més bé una miqueta esbiaixat. 

 

Siguin quines siguin les explicacions de la conselleria d'interior, la brutalitat policial és inadmissible. És inadmissible enlloc i també a la universitat que, per cert tradicionalment fruïa una mena de privilegi pel qual la força pública no podia entrar sense permís exprés del

Ho haurà de fer la gent

 

 

OPINIÓ SINGULAR

 

 

"És molt difícil d'imaginar que els mateixos partits que ni tan sols són capaços de pactar un pressupost trobin la manera de plantar cara a l'Estat"

 

 

Sílvia Barroso

 
21/11/2021 22:13

 

 

 

Silvia Barroso

 

 

Els pressupostos de la Generalitat que havien de ser els primers del Parlament del 52% pengen d’un fil. Els quatre partits que tenen cartes en la timba en què s’ha convertit aquesta negociació transcendental per al país estan jugant les seves cartes amb una mirada molt curta. No mostren gens de sentit d’estat, cosa que s’esperaria sobretot als tres implicats en la majoria independentista històrica que han posat els electors a les seves mans. 

 

La CUP es comporta com si no formés part de la política institucional –ser al Parlament ja és haver entrat en la política institucional, encara que no siguin al Govern–, ERC vol fer veure que té la situació controlada quan és completament fals i Junts aprofita la crisi per recordar als republicans el pacte precipitat amb la CUP per pressionar-los a ells per a la investidura. I els comuns, com era de preveure, es rabegen en el seu paper protagonista d’aquest tram final histèric de la negociació.

 

Els gairebé 1,5 milions de votants independentistes del 14F assisteixen a aquest espectacle:

“Desgavell autonòmic”

 

 

La gent normal, no pot entendre la reculada en l’objectiu de la independència i no pot entendre que, quatre anys després de l’1-O, els líders polítics i socials no tinguin acordat un full de ruta guanyador

 

 

Joan Puig 21/11/2021

 

 

 

Ho va dir ahir al FAQS en Lluís Llach, i també va dir que calia convertir la decepció del procés en fortalesa per posar-s’hi al capdavant i no callar. Com a poble i minoria nacional oprimida no tenim més sortida que forçar un altre cop als nostres líders polítics, els actuals o altres de nous, cap a un embat unitari i guanyador contra el govern de torn de l’estat espanyol.

 

Les paraules d’en Llach són un exemple de lleialtat al país: com a votant de la CUP, va dir no entendre la proposta d’un referèndum. Som molts els militants i socis, tant dels partits polítics com de les entitats que ara demanen un nou referèndum, que sabem que Espanya mai de la vida no ho permetrà. De referèndum en vam celebrar un, amb una victòria esclatant, malgrat la repressió i la violència practicada per l’estat espanyol sota l’aval de les seves forces polítiques, PP, PSOE i Ciudadanos. En l’hipotètic cas que tots els que no van anar a votar haguessin votat que no, el sí igualment hauria guanyat i, en

Editorial Vicent Partal : Finalment un revulsiu positiu: una Assemblea per a construir

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Sabem, i aquesta és una gran diferència, que ací ningú no marcarà cap límit des de fora i que, per tant, solament caldrà tenir en compte la voluntat de la gent que vulga contribuir en llibertat a construir, a construir positivament  

 

Per: Vicent Partal

14.11.2021  21:50

 

 

D’ençà de l’octubre del 2017, l’independentisme català ha viscut, sobretot, revulsius negatius. La presó, l’exili, la repressió, les agressions de tota mena, però també el caïnisme i la lluita partidista. És clar que hi ha hagut grans victòries —que altrament no seríem ací. De les victòries electorals als grans moments de protagonisme del carrer, com ho va ser, molt especialment, la reacció a la sentència contra els presoners polítics. Però del 2017 ençà la dinàmica ha estat sempre marcada per Espanya i si de cas la nostra actitud ha estat reactiva. Tanmateix, ahir, finalment, la constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República va ser un revulsiu positiu i completament autònom, unilateral, serenament desvinculat d’allò que puga fer o vulga fer l’estat espanyol.

 

La biologia, o la cronologia si ho voleu dir així, va fer que Blanca Serra, dirigent històrica del PSAN-p i dels IPC, presidís la mesa d’edat i fes els primers passos oficials del nou parlament republicà. I va ser aquesta dirigent històrica, forjada en els moments més durs de l’independentisme contra Franco i contra el postfranquisme, que va afirmar en un discurs calmat però contundent: “La resposta som nosaltres.” Un “nosaltres” que, en boca de Serra, actualment membre de Poble Lliure, va sonar volgudament, estudiadament, ambigu. Perquè era el nosaltres-Assemblea de Representants, però també era el nosaltres-ciutadans, un

El Consell per la República agafa velocitat

 

 

EDITORIAL

 

 

José Antich
Barcelona. Diumenge, 14 de novembre de 2021. 21:00
Actualitzat: Diumenge, 14 de novembre de 2021. 22:33
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

Amb la constitució de l'Assemblea de Representants del Consell per la República aquest diumenge a Canet del Rosselló i la posterior elecció de la presidenta -Ona Curto, regidora de la CUP d'Arenys de Mar- i els altres quatre membres que l'acompanyaran a la Taula, escollits tots ells entre els 121 representants elegits en votació telemàtica a finals del mes d'octubre passat, es fa un pas important en el funcionament d'un organisme creat al marge de qualsevol paral·lelisme amb la política pensada en clau d'acció autonòmica.

 

El Consell pretén ser un organisme transversal i el motor permanent de la reclamació de la independència de Catalunya i les eleccions per conformar la Taula de l'Assemblea -el Parlament del Consell per la República- han respirat una transversalitat política imprescindible per iniciar una nova etapa. El següent pas serà, segurament, l'elecció del

El cap dels espies

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 12 de novembre de 2021. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

 

Moltes vegades, per entendre què passa en un moment i lloc concrets s'ha de tenir clar l'origen d'aquesta situació o com s'ha gestat l'escenari que permet que tot això passi. Tenir clar d'on ve la pols que ara enfanga la realitat de l'estat espanyol requereix, com en qualsevol altre escenari, fer la vista enrere i, tard o d'hora, això s'acabarà descobrint.

 

Fa molt poc he pogut llegir El jefe de los espías, d'Editorial Roca i escrit per Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote, llibre sense el qual és molt difícil comprendre determinats fenòmens que afecten no només la realitat espanyola i catalana, sinó, també, la manera d'aproximar-se a aquesta realitat i com se n'informa.

 

El jefe de los espías és una gran recopilació, anàlisi i contextualització molt documentada de les agendes, anotacions i reflexions d'Emilio Alonso Manglano, qui va ser director del

Editorial Vicent Partal : Jordi Pujol, a punta de pistola

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Cada dia és més clar que l'estat espanyol va començar l'any 2014 un atac proactiu sobre Catalunya

 

 

 

Per: Vicent Partal

11.11.2021  21:50

 

 

L’escena és digna d’un film. Una furgoneta blanca d’una coneguda empresa de repartiment de paquets avança per l’avinguda Entrevías de Madrid. És una Fiat Ducato típica, d’aquelles que veiem passar cada dia pertot arreu. El carrer té quatre carrils, dos per banda, que en bona part del recorregut no donen a edificis perquè hi ha, paral·lela, una via de tren, una via que precisament dóna nom a l’avinguda.

 

Un semàfor en roig obliga la furgoneta a aturar-se. I, de sobte, apareix un vehicle tot terreny negre, amb els vidres tintats, d’on ixen quatre encaputxats armats que trenquen el vidre i apunten el conductor amb una pistola. L’obliguen a tombar-se bocaterrosa, un dels atacants s’enfila al vehicle i els dos cotxes arranquen junts a tota velocitat. Hi han estat uns pocs segons, al centre de la capital espanyola. Aparentment, un robatori.

 

 

La furgoneta apareixerà poques hores més tard en un descampat. Cremada. Si allò era un robatori, hi havia una manera de saber què havien robat. L’empresa té un registre de tot allò que replega i lliura. I la llista conté una sorpresa. Dins el vehicle hi havia un paquet amb uns quants rellotges de luxe. Però la major part de la càrrega eren tots els ordinadors, concretament vuit, tots els telèfons mòbils, tots els DVD i tots els llapis de memòria, concretament quinze, que la policia espanyola havia decomissat en dues operacions contra la família de Jordi Pujol, el 2014 i el 2017.

 

Aquests aparells havien estat reclamats pels advocats. De manera sorprenent i completament irregular, de primer el jutge s’havia oposat a lliurar-los-els. Tanmateix, finalment va haver

Clara Ponsatí i el nas de Cleopatra

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els inquisidors de TV3 van donar l'entrevista a Clara Ponsatí ometent els trossos crítics que després es veuran forçats a publicar"

 

 

 

 

Ramón Cotarelo  

09/11/2021 8:27 pm

 

Ambdues entrevistes de TV3 (FAQS i Diaz de furia) a la MHC Ponsatí han estat un terratrèmol al pacífic estany clientelar de l’esfera pública independentista. L’hegemonia del nou PRI català s’ha vist sacsejada per una onada d’honesta indignació a les tertúlies i altres cercles de difusió de la sana doctrina. La indignació no neix del contingut de les entrevistes. Al cap i a la fi, tothom sap que les coses són i estan com Ponsatí diagnostica. Però, nom de Déu, no cal que es faci públic, la gent ho sàpiga, que es rentin els draps bruts als mitjans de comunicació. La indignació neix de la forma en què l’entrevistada s’expressa.

 

Clara Ponsati apareix de sobte com una figura mediàtica capaç de connectar directament amb la gent al carrer perquè parla la seva llengua, va directa als fets, sense concessions a la retòrica a l’ús. Es fa entendre a la primera i té una gran força comunicativa. L’audiència rep un missatge clar, amb independència de judici, d’una persona que no sigui una línia de partit sinó una convicció personal. I això imposa respecte, sobretot si ve avalat

Un referèndum impossible per matar la victòria democràtica de l’1-O. Per Joan Puig

 

 

I, si la comunitat internacional ens demanés referendar l’1-O amb un nou referèndum garantit, aleshores cap problema i ho farem amb la República Catalana ja proclamada.

 

 

Joan Puig 07/11/2021

 

 

Les paperetes de l'1-O es van imprimir a Elna.

 

 

 

Ho saben prou bé la CUP, ERC i Òmnium que el nou referèndum que demanen és impossible. Espanya ha dit per activa i per passiva que no en volen ni sentir parlar, ni d’amnistia ni d’autodeterminació. Aquest hipotètic nou referèndum només es posa sobre la taula per la por que hi ha en afrontar un nou embat amb l’estat i més encara si la via per arribar-hi és la mal anomenada taula de negociació que, del primer a l’últim, tothom sap que fracassarà. No és negociació, és fer-ho veure.

 

Veiem aquests dies com el govern més progressista de la història nega qualsevol ajuda a les llengües catalana, basca i gallega; incompleix com mai l’execució pressupostaria, segueix augmentant la repressió i, ara que ja fan bondat, estan domesticats i col·laborem amb les forces d’ocupació, permet augmentar el nombre d’efectius dels Mossos, això sense afegir-hi ni un cèntim més. Al País Basc, quan augmenten el nombre de policies, ells mateixos s’ho descompten del que els toca pagar segons estableix el seu concert econòmic. Nosaltres, com sempre, seguim amb el procediment invers:

Editorial Vicent Partal : L’Assemblea de Catalunya, Clara Ponsatí i l’anomalia catalana

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d'exemple al propi  

 

Per: Vicent Partal

07.11.2021  21:50

 

 

En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.

 

Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.

 

En relació amb això,

Editorial Vicent Partal : Un judici indignant i una situació insostenible, fins i tot per als Mossos

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Hem arribat a un punt que la BRIMO pot liquidar els Mossos si els Mossos no la liquiden

 

 

 

Per: Vicent Partal

03.11.2021  21:50

 

 

Això que hem vist aquests dies durant el judici als Nou dels Lledoners clama al cel. Que la Generalitat demane anys de presó per motius polítics basant-se en les imputacions d’uns agents que després resulta que no reconeixen els agressors o no tenen cap lesió important és molt greu. Tant greu que crec que la situació no és tan sols que siga insostenible durant més temps per als polítics –com ho va ser per al president Torra i ho és ara per al president Aragonès–, és que la situació és insostenible sobretot per al cos dels Mossos d’Esquadra, que hauria de ser el primer interessat a acabar aquesta xacra que tant en degrada la imatge, el prestigi i la credibilitat davant la societat.

 

Aquesta situació té origen en una colla de despropòsits que s’han de resoldre i que convergeixen, una vegada més, en la necessitat de dissoldre la BRIMO i reconsiderar totalment l’ordre públic a Catalunya. Perquè hem de tenir clar tots que hem arribat a un punt que la BRIMO, sobretot aquesta unitat, pot liquidar els Mossos si els Mossos no la liquiden.

 

Si m’ho permeteu, miraré d’explicar la ruta que mena a aquestes situacions tan indefensables, tot dibuixant tres fases.

 

Primera fase: la legalitat

Una assemblea constituent

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si el Consell per la República ha de vertebrar un moviment d'alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d'un partit"

 

 

Ramón Cotarelo 02/11/2021 7:23 pm   

 

 

 

 

Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per a la República. La participació ha estat al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació constituent que sempre tenen una motivació major. Es tractava de constituir una assemblea que decidirà l’orientació posterior de la República catalana.

 

A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC. Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.

 

La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea. Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer a les xarxes, vehicle de

Espanya ens fa la guerra. Per Jaume Sastre

 

 

Aixecar la suspensió de la DUI i proclamar, amb totes les conseqüències, la nació catalana, lliure i plena, en forma de República. Som-hi!

 

 

Jaume Sastre 28/10/2021

 

 

Pla mitjà de la taula presidida per Carles Puigdemont en la reunió del consell de govern del Consell per la República aquest dissabte 4 de juliol de 2020. (Horitzontal)

 

 

Ahir mateix (27 d’octubre), el president Carles Puigdemont va dir: «Fa quatre anys que defensam la DUI dels qui la voldrien esborrar». Diumenge passat, 24 d’octubre, en un discurs des de Pinte (Flandes), Puigdemont va afirmar que la intenció «és tornar a Catalunya com home lliure i aixecar la suspensió de la DUI per fer-la efectiva».  Dies abans, el 13 d’octubre, en una entrevista al primer canal belga líder en informació, LN24, havia declarat:  «Si aguantam, cosa que no vam fer fa 4 anys, ens reconeixeran». Aquestes paraules s’han de situar devora les que va dir dia 21 d’agost de 2020, a la UCE de Prada de Conflent, quan va afirmar que de l’estat «no en sortirà mai una plataforma negociadora per l’autodeterminació de Catalunya» i que ens havíem de preparar per a la «confrontació intel·ligent» amb Espanya.

 

 

Si repassam les declaracions de Puigdemont hi trobam tres idees força:

 

 

1.- HEM D’AIXECAR LA SUSPENSIÓ DE LA DUI PER FER-LA EFECTIVA.

 

2.-  HEM D’AGUANTAR LA PROCLAMACIÓ, COSA QUE NO VAM FER FA 4 ANYS.

 

i 3.- ANAM CAP A UNA «CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT» AMB ESPANYA.

 

 

La primera condició per guanyar una guerra és reconèixer que tenim un enemic i que ens fa la guerra. Hi ha diferents tipus d’enemics: grossos i petits. I diferents tipus de guerra. Sobre l’enemic gros, poderós i cruel com un gegant, David ens va demostrar que es pot derrotar Goliat si s’analitza la seva forma de combatre i tot seguit, amb decisió i audàcia, se li aplica

Els partits independentistes ja no fan por al govern espanyol

 

 

Espanya mai, mai no negocia sinó que sempre imposa. Només amb una derrota, Catalunya hi sortirà guanyant.

 

 

Joan Puig 24/10/2021

 

 

Pla general de la reunió a Palau amb Quim Torra, Pere Aragonès, Meritxell Budó, representants dels partits i entitats independentistes, i Toni Comín a la pantalla, el 15 de gener de 2020 (Horitzontal)

 

 

Sembla més que evident que el 155 va trencar molt més que la unitat d’acció dels partits independentistes i, en menor mesura, la de les entitats de la societat civil.

 

El govern més progressista de la història, el format pel PSOE i Podemos, veu amb alegria el festival d’incoherències independentistes que provoca la negociació dels pressupostos espanyols. El PDeCAT va anant de cap a aprovar-los; ERC depèn de si aclareix què vol prioritzar que, per un cantó, avui l’Oriol Junqueras diu que prioritza salvar el català a la llei de l’audiovisual i, per l’altra, Marta Rovira parla que la prioritat és que la taula de negociació avanci. Si els republicans segueixen Junqueras i el tema de la llei de l’audiovisual se separa dels pressupostos, els poden donar el Si, però, si acaben decantant-se per l’opció Rovira, el No podria ser factible.

 

Ahir es va veure molt clar al FAQS de TV3: no només són PSOE i Podemos els qui asseguren que

L'espai comú del Primer d’Octubre

 

 

OPINIÓ

 

 

Antoni Castellà i Clavé
Barcelona. Dimarts, 26 d'octubre de 2021. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

No hi ha cap dubte que el Consell per la República avança a un bon ritme, malgrat que la repressió, les interferències polítiques de tota mena i els efectes de la pandèmia no ens ho han facilitat. Els membres del govern del Consell en som testimonis privilegiats, d’aquest dinamisme. Diumenge inauguràvem, per exemple, l’oficina del Consell a Nou Barris i sovintegen tota mena d’actes i d’accions dels grups locals als nostres municipis i comarques: arreu del país constatem, amb orgull i gratitud infinits, la implicació i el compromís de milers de persones que, des de la base, i amb la capacitat innata i proverbial d’autoorganitzar-nos que tenim com a poble, treballen per consolidar i projectar la nostra institució.

 

Nascut de la legitimitat de l’1-O i del 27-O i per a donar continuïtat institucional a l’autogovern català després del cop de l’article 155, el Consell per la República té la vocació de representar l’independentisme català, transversal i divers, i esdevenir l’actor principal de la revolta democràtica que ens permeti fer efectiu el mandat de l’1-O quan disposem d’una nova finestra d’oportunitat com la de l’octubre del 2017. Llavors,

Saber triar

 

 

OPINIÓ

 

 

Santiago Espot  

25/10/2021 9:57 pm

 

 

 

 

Juliol de 1945, eleccions al Regne Unit. Hom dona per segura la victòria del partit conservador de Winston Churchill perquè el seu líder és qui té l’aurèola d’haver guanyat la guerra. Però el partit laborista de Clement Attlee s’imposa per la majoria més àmplia en la història d’aquelles votacions. Els conservadors perden 197 escons i els laboristes en guanyen 239. La sorpresa és monumental. Com va poder passar? 

 

Gairebé tothom es posa d’acord en el fet que els britànics van considerar que Winston Churchill era qui millor els podia dirigir en la guerra, però no era el més adient per gestionar la pau. En el notable sentit polític d’aquell poble, sempre preval la practicitat per sobre del sentimentalisme fàcil .

 

Els catalans, en canvi, no donem el vot en funció de la capacitat dels nostres dirigents. Ho fem segons la pena que ens fan. Com més desvalguts els veiem, més vots els hi donem. No importa que hagin fracassat en el seu objectiu per manca de capacitat, per pusil·lanimitat o per no saber on anaven. Allò que valora l’elector de casa nostra és que són

El PSOE té l’oportunitat davant dels nassos

 

 

OPINIÓ

 

 

Iu Forn
Barcelona. Dilluns, 25 d'octubre de 2021. 20:21
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

Doncs sí, el govern de coalició espanyol ha decidit copiar-se les crisis del govern de coalició català i les usen, com fan aquí, per desgastar-se, pressionar-se i marcar perfil. Veurem si també apliquen el model nostrat de resolució d'atzucacs relatius i que, resumit, consisteix en “endavant les atxes i fins la crisi de demà”.

 

El cas que els/ens ocupa és el del ja exdiputat canari de Podemos Alberto Rodríguez, qui d'entre les coses que ha vist els últims dies i que mai podria haver arribat a imaginar, és que darrera del seu nom hi escriguin “el de les rastes”. Perquè es veu que amb el que hi posa al seu DNI no n'hi ha prou. Ara no explicaré tot el que ha passat en quatre dies, perquè és molt i molt complex, però si vol refrescar la memòria, aquí i en la resta d'enllaços ho té tot. I en aquest “tot” s'hi inclouen les giragonses que ha fet el cas i on s'ha situat ara mateix. D'una banda Podemos usant-lo per pressionar el PSOE en l'acord sobre la reforma de la reforma laboral i en d'altres qüestions

La culpa no és dels catalans

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 22 d'octubre de 2021. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

 

En un món ideal, res del que ha passat en els últims quatre anys no hauria passat. M'atreveixo a dir que, en un marc democràtic, d'aquests que no necessiten qualificatius, tampoc no s'haurien donat les condicions perquè existís un procés com el que s'està vivint a Catalunya. Pensar, com fan molts, que aquest tipus de situacions es resolen soles i que d'un dia per l'altre s'han solucionat els conflictes, és d'una ingenuïtat gairebé delirant.

 

L'última actuació de la delegada instructora del Tribunal de Comptes, qui a les acaballes del seu mandat caducat es permet decretar, sense cap empara legal, la il·legalitat no ja d'uns avals sinó d'un decret de la Generalitat, és una mostra més, només un exemple, que no s'ha solucionat res i que

La por arriba a Madrid. Per Vicent Partal

OPINIÓ - EDITORIAL

 

"Era sols qüestió de temps que la maniobra d'externalització de la repressió política en mans de la justícia es giràs a Espanya, també, contra el PSOE" 

 

 

 

Per: Vicent Partal

21.10.2021  19:50

 

 

Encara s’ha de veure com acabarà l’afer del diputat Alberto Rodríguez, de Podem, però ara com ara tot això que passa a Madrid ja és molt interessant.

Rodríguez va ser condemnat pel Tribunal Suprem, acusat de donar un colp a un policia l’any 2014, en una manifestació contra la llei Wert. Li imposaren una pena principal de quaranta-cinc dies de presó, substituïbles pel pagament de 450 euros, i una pena accessòria d’inhabilitació. Amb el codi penal espanyol a la mà, el jutge no pot triar entre quaranta-cinc dies de presó i 450 euros, perquè la pena de presó solament és una manera de comptar a quants diners puja la multa i si es paga aquesta quantitat –que s’ha pagat– ja està. I també és indiscutible, de primer de dret, que l’extinció d’una pena principal extingeix l’accessòria. La discussió, doncs, sobre si Alberto Rodríguez ha de ser diputat simplement no hauria