Espanya ens fa la guerra. Per Jaume Sastre

 

 

Aixecar la suspensió de la DUI i proclamar, amb totes les conseqüències, la nació catalana, lliure i plena, en forma de República. Som-hi!

 

 

Jaume Sastre 28/10/2021

 

 

Pla mitjà de la taula presidida per Carles Puigdemont en la reunió del consell de govern del Consell per la República aquest dissabte 4 de juliol de 2020. (Horitzontal)

 

 

Ahir mateix (27 d’octubre), el president Carles Puigdemont va dir: «Fa quatre anys que defensam la DUI dels qui la voldrien esborrar». Diumenge passat, 24 d’octubre, en un discurs des de Pinte (Flandes), Puigdemont va afirmar que la intenció «és tornar a Catalunya com home lliure i aixecar la suspensió de la DUI per fer-la efectiva».  Dies abans, el 13 d’octubre, en una entrevista al primer canal belga líder en informació, LN24, havia declarat:  «Si aguantam, cosa que no vam fer fa 4 anys, ens reconeixeran». Aquestes paraules s’han de situar devora les que va dir dia 21 d’agost de 2020, a la UCE de Prada de Conflent, quan va afirmar que de l’estat «no en sortirà mai una plataforma negociadora per l’autodeterminació de Catalunya» i que ens havíem de preparar per a la «confrontació intel·ligent» amb Espanya.

 

 

Si repassam les declaracions de Puigdemont hi trobam tres idees força:

 

 

1.- HEM D’AIXECAR LA SUSPENSIÓ DE LA DUI PER FER-LA EFECTIVA.

 

2.-  HEM D’AGUANTAR LA PROCLAMACIÓ, COSA QUE NO VAM FER FA 4 ANYS.

 

i 3.- ANAM CAP A UNA «CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT» AMB ESPANYA.

 

 

La primera condició per guanyar una guerra és reconèixer que tenim un enemic i que ens fa la guerra. Hi ha diferents tipus d’enemics: grossos i petits. I diferents tipus de guerra. Sobre l’enemic gros, poderós i cruel com un gegant, David ens va demostrar que es pot derrotar Goliat si s’analitza la seva forma de combatre i tot seguit, amb decisió i audàcia, se li aplica

a la contra les ensenyances que s’han après. Pel que fa a l’enemic petit, només dir que en la vida mai ho hi ha enemic petit i que l’arrogància i l’excés de confiança són el preludi de la derrota.

 

En parlar de guerra, la primera idea que ens ve al cap són imatges de morts, bombes, míssils, tancs, avions de combat, metralletes, La Legión española,  etc.; però la realitat és que hi ha molts tipus de guerra. Per exemple, per poc que facem un cop d’ull als mitjans de comunicació, sovint ens trobam amb expressions com:

 

Guerra judicial (Lawfare) Guerra oberta Guerra encoberta Guerra comercial Guerra bruta Guerra freda Guerra de dossiers Guerra informativa Guerra lingüística Guerra d’estadístiques Guerra d’enquestes Guerra total Guerra esportiva Guerra biològica Guerra arbitral Guerra de baixa intensitat Guerra demogràfica Guerra de rumors  Guerra econòmica Guerra preventiva Guerra d’extermini Guerra informàtica Guerra de xifres Guerra de trinxeres Guerra de posicions Guerra de  togues Guerra santa Guerra de preus Guerra de guerrilles Guerra nuclear Guerra de símbols Guerra de banderes…

 

Per si de cas, encara hi ha algú que s’atreveix a negar que Espanya des de fa segles ens fa la guerra, citaré dos espanyols il·lustres: un d’esquerres i republicà; i un altre de dretes, franquista i monàrquic:

 

Manuel Azaña (1939):  «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos».

 

Manuel Fraga (1968): «Cataluña fue ocupada por Felipe IV, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto de nuevo a coger el fusil».

 

Com podem veure, són els propis espanyols els qui, d’una manera transversal i desacomplexada, ens recorden que des de fa segles Espanya ens fa la guerra, ens tracta com a terra de conquesta, com

si fóssim colònies i uns enemics a destruir. Per contraposició, també convé recordar que des de 1641 amb Pau Claris, fins avui es comptabilitzen sis vegades en què Catalunya ha declarat la independència: 1641, 1810, 1873, 1931, 1934 i 2017. Si repassam la història dels últims 380 anys ens trobam, doncs, que el colonialisme espanyol mai no ha deixat de fer-nos la guerra ni un sol dia si bé ha anat alternant tipus i graus diferents. Fa unes línies he arribat a citar més trenta tipus de guerra. La llista no és completa i he deixat sense comptabilitzar el tipus de guerra més important  al llarg de la història: LA GUERRA PSICOLÒGICA.

 

En què consisteix la Guerra psicològica?  Idò, consisteix en l’ús planejat i coordinat de diferents mesures i mitjans per part de les autoritats, civils i militars, amb l’objectiu d’influir en l’opinió, els sentiments, l’actitud i els comportaments d’elements considerats enemics, neutrals o amics, i aconseguir modificar-los en un sentit favorable per als interessos del colonitzador, de l’invasor o de l’ocupant.

 

L’arma psicològica és l’ingredient essencial en qualsevol tipus de guerra perquè és l’únic que pot aconseguir una victòria integral i definitiva des del moment que l’objectiu és la derrota mental de la voluntat de continuar lluitant i de continuar existint com a nació diferenciada. L’ús de l’acció psicològica, doncs, és consubstancial amb totes les formes i fases de guerra ja que té com finalitat última derrotar i  diluir l’enemic en el no-res.

 

Les accions psicològiques constitueixen un procés sistemàtic de comunicar o crear idees o sentiments, d’induir actituds, de crear necessitats, motivacions i condicionar reflexos per tal que influeixin en la conducta de l’enemic i que es resigni als laments i a la derrota.

 

Objectius de la guerra psicològica:

 

* Promoure la desmoralització i estendre la moral de derrota entre les files de l’enemic.

* Corsecar el suport de la població als dirigents  tot i fomentant rivalitats i disputes internes.

* Negar els èxits i exagerar els fracassos dels dirigents.

* Sembrar la divisió i la discòrdia a base de promocionar els elements «moderats» per combatre els elements «irreductibles».

* Explotar en benefici propi qualsevol situació conflictiva, per local i mínima que sigui.

* Posar en dubte la integritat i l’honestedat dels dirigents a través de campanyes de difamació, d’intoxicació i de difusió de calúmnies.

* Aïllar la població i l’opinió pública dels líders «irreductibles» mitjançant campanyes de desprestigi i de fabricació de proves falses a càrrec de les clavegueres de l’estat que actuen  conxorxades amb els mitjans de comunicació.

* Fomentar un sentiment de creixent decepció i de desconfiança a fi de crear una esquerda entra la població i els seus líders.

* Canviar la concepció del món, la pròpia escala de valors, actituds, comportaments, llengua, cultura, costums, etc. i aconseguir que els colonitzats, mitjançant l’assimilació, perdin la identitat pròpia i arribin a identificar-se mentalment amb la identitat dels colonitzadors.

 

En la guerra psicològica el factor determinant és l’element humà i no les armes convencionals. No és una guerra de sang, fetge i budells sinó una guerra mental d’idees i de llenguatge, de vegades subtil i d’altres descarat, que es vehicula a través dels missatges institucionals, declaracions de polítics i de personatges de “prestigi”, articles i tertúlies als mitjans de comunicació, comentaris a les xarxes socials, etc., amb els quals s’intenta neutralitzar, rebentar, dissuadir o fer fracassar les intencions de l’enemic.

 

Retorn al que he dit al principi: Espanya ens fa la guerra i la primera condició per guanyar una guerra és reconèixer que tenim un enemic i que ens fa la guerra. Ara afegiré la segona condició: per guanyar una guerra és imprescindible adoptar una mentalitat guerrera amb moral de victòria. Si un dirigent no sap allà on va mai no trobarà el vent favorable que ens dugui a l’èxit. Hi ha tres preguntes terribles que no es poden fer mai els mariners d’un vaixell: On anam? On ens duen? Els qui piloten el vaixell tenen un full de ruta clar i han decidit bé el port de destinació?

 

La moral de victòria neix de la confiança i com va dir Ralph Emerson Waldo la confiança en un mateix és el primer secret de l’èxit. No ens confonguem: Ghandi no era un passerell sinó un gran guerrer de la desobediència civil i la no-violència que es va guanyar el respecte de l’enemic i la confiança de la seva gent. Ja ho hem vist entre nosaltres: qui no se creu el que diu sembra dubtes, genera desconfiança i amb el temps, acaba perdent el respecte de la seva gent i també de l’enemic. Com deia Goethe: Només si tenim confiança en nosaltres mateixos, inspirarem confiança als altres.

 

No són hores de promoure idees, ni d’ambigüitats calculades, ni de dedicar-nos a especular sinó de tenir clar l’objectiu, el full de ruta i els mitjans que necessitam. Un clau es treu amb un altre clau i un gabinet de guerra psicològica es combat amb un altre gabinet de guerra psicològica. Tinguem-ho clar: si ens aturam cada vegada que un ca lladra o la justícia colonial ens mossega, mai no aconseguirem l’objectiu que ens hem proposat. La confrontació intel·ligent passa, doncs, entre d’altres coses, per reforçar l’autoconfiança, la moral de victòria i perquè el Consell per la República compti amb instruments de poder propis de qualsevol estat que ens han de permetre assolir el nostre objectiu: aixecar la suspensió de la DUI i proclamar, amb totes les conseqüències, la nació catalana, lliure i plena, en forma de República. Som-hi!

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.larepublica.cat/opinio/espanya-ens-fa-la-guerra/