El cap dels espies

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 12 de novembre de 2021. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

 

Moltes vegades, per entendre què passa en un moment i lloc concrets s'ha de tenir clar l'origen d'aquesta situació o com s'ha gestat l'escenari que permet que tot això passi. Tenir clar d'on ve la pols que ara enfanga la realitat de l'estat espanyol requereix, com en qualsevol altre escenari, fer la vista enrere i, tard o d'hora, això s'acabarà descobrint.

 

Fa molt poc he pogut llegir El jefe de los espías, d'Editorial Roca i escrit per Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote, llibre sense el qual és molt difícil comprendre determinats fenòmens que afecten no només la realitat espanyola i catalana, sinó, també, la manera d'aproximar-se a aquesta realitat i com se n'informa.

 

El jefe de los espías és una gran recopilació, anàlisi i contextualització molt documentada de les agendes, anotacions i reflexions d'Emilio Alonso Manglano, qui va ser director del

CESID, avui CNI, i conseller del Rei. De com pensava, com analitzava i com actuava qui va modernitzar i va crear el que són els actuals serveis d'intel·ligència espanyols se'n poden treure grans lliçons i algunes conclusions que serveixen per comprendre com és de profund el dèficit democràtic que afecta l'estat espanyol.

 

El llibre, com que està tan ben documentat, gràcies als autors i, sobretot, a la feina metòdica de qui escrivia per a la història i sabent que no seria espiat, permet analitzar els problemes per segments i, no hi ha cap dubte, un dels que més pot sorprendre, però que explica moltes coses, és com Manglano estableix un sistema bidireccional d'accés i lliurament d'informació, fase aquesta última que, traduïda als temps actuals, consistiria en la instal·lació dels diferents relats.

 

Diuen a El jefe de los espías: "Manglano tarda poc a comprendre la importància de la premsa, encara que precisa que només en alguns casos, i assenyala una altra idea rellevant: 'Col·laboració amb un grup de periodistes selectes'. El CESID buscarà incorporar a la xarxa d'informants prestigiosos informadors que estiguin disposats a oferir informació als serveis d'intel·ligència del seu país. Des de la perspectiva del CESID, és un plantejament audaç; des de la del periodista que accepta, és deontològicament dubtós".

 

I com que "la premsa sotja, i els serveis d'intel·ligència volen estar al corrent. Manglano no tindrà contemplacions. En les seves primeres notes teòriques ja havia considerat la importància de tenir persones de confiança entre els informadors".

 

"La realitat, l'autenticitat, la fiabilitat o la lògica darrere de les informacions és irrellevant, perquè l'objectiu no és informar, sinó, més aviat, desinformar i crear estats d'opinió sobre els quals actuar després"

 

En resum, molt a principis de la dècada dels vuitanta, el cap de la intel·ligència espanyola s'adona d'una doble necessitat: obtenir i col·locar informació. I la millor idea és fer-ho a través de la seva pròpia xarxa, ben controlada i greixada, perquè, d'una part, li lliurin bona informació i, per l'altra, generin propaganda adequada.

 

Es tracta, en el fons, del que explica Marcos Schwartz: "Una de les malalties més comunes del periodisme és el periodisme d'estat" i que "la diferència entre un 'periodista d'estat' i un periodista a seques és que el primer assumeix amb naturalitat l'existència de les clavegueres de l'estat, mentre que el segon es resisteix a acceptar, encara que el titllin d'ingenu, que la democràcia tingui clavegueres".

 

Per Schwartz, "un periodista pateix periodisme d'estat, per exemple, quan assumeix com un fet inevitable, i fins i tot necessari, l'existència de les clavegueres de l'estat". Criteri que comparteixo plenament i que cada dia estem veient com aquella construcció de Manglano segueix viva.

 

Justament aquest "periodisme d'estat", que per definició és la negació mateixa del periodisme, és el que fa anys que veiem i patim arran del conflicte entre l'Estat i Catalunya.

 

Ja fa molts anys que veiem com en determinats moments sorgeixen relats monocords que apunten a determinades línies i dels quals s'arriben a fer ressò infinitat de mitjans, perquè, en el fons, la font és fiable o, més ben dit, la font és rellevant en funció de la posició que ocupa dins de l'estructura de l'Estat.

 

La realitat, l'autenticitat, la fiabilitat o la lògica darrere d'aquestes informacions és irrellevant, perquè l'objectiu no és informar, sinó, més aviat, desinformar i crear estats d'opinió sobre els quals actuar després.

 

"Manglano no va arribar a conèixer el concepte de fake news, però sí que va tenir molt clar, des d'un principi, la necessitat de manipular la informació"

 

Schwartz, que també ha llegit El jefe de los espías, conclou: "Una democràcia, perquè sigui mereixedora d'aquest nom, exigeix una fiscalització permanent de les institucions per part de la ciutadania. I el periodisme és un dels instruments per excel·lència per desenvolupar aquesta tasca. Això exigeix no traspassar certes fronteres en les relacions amb el poder, això que anomenen 'línies vermelles', com lamentablement ha passat en molts casos des de la Transició fins als nostres dies".

 

A Schwartz no li falta raó, però el seu optimisme contrasta amb la meva percepció sobre la profunditat del fenomen i com aquesta dinàmica perversa, antidemocràtica, gestada per Manglano, s'ha perpetuat al llarg de les dècades. Així, s'ha gestat un statu quo del qual difícilment es pot sortir sense fer passos valents que permetin a un ampli sector del periodisme tornar al punt del qual mai hauria d'haver sortit i, per tant, complir el seu mandat constitucional de garantir-nos el dret a "rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió".

 

Ser fill de periodista, d'un que informava en i contra una dictadura, m'ha permès, des de molt petit, tenir clar què és periodisme i què és propaganda.

 

Manglano no va arribar a conèixer el concepte de fake news, però sí que va tenir molt clar, des d'un principi, la necessitat de manipular la informació i així, a través dels mitjans de comunicació, conformar l'opinió pública i generar els estats d'ànim útils i necessaris per a la posterior actuació política, policial o judicial que cada moment i situació requerissin.

 

Els seus informants segueixen vius i en actiu, però, per llei de vida, estan a punt de retirar-se. Tanmateix, el que està més viu que mai és l'escola, el mètode i els mitjans instal·lats fa més de quatre dècades per esculpir l'opinió d'una societat, de manera que accepti com a normal allò que no ho és.

 

L'actual xarxa de desinformadors és sòlida, àmplia i està ben greixada, segurament fins i tot descontrolada, i això permet que cada dia veiem com es distribueixen informes, dades, exclusives que permeten destruir reputacions i, sobretot, generar els estats d'ànim que després permetin assumir com a normal el que no és més que una disfunció sistèmica que impedeix avançar en la construcció d'un estat democràtic i de dret.

 

En qualsevol cas, saber i comprendre d'on venim ajuda molt a tenir clar cap a on anem, i una lectura intel·lectualment honesta d'El jefe de los espías necessàriament ens portarà a conclusions molt pessimistes sobre un estat i una societat a la qual, a través de molts mètodes, inclosos el de la desinformació, se l'anestesia des de fa dècades perquè no entengui que una democràcia, sense adjectius, es construeix, abans que res, amb informació veraç.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-cap-espies_669035_102.html