07.08.2014
Tenim la gran fortuna d'haver arribat a l'estat d'ebullició
independentista actual amb polítics de la talla del president Mas, Oriol
Junqueras i David Fernàndez, entre més.
Una part dels nervis amb què vivim aquests preludis
històrics ens ha de poder passar amb la confiança democràtica que
susciten aquests homes i dones que hem escollit per pilotar la nau.
Hi ha un testimoni molt important de la resistència polonesa
contra l'ocupació nazi i soviètica durant la Segona Guerra Mundial que
pot ajudar enormament a encarar la nova fase del procés d'independència.
Com més ens acostem a la fase decisiva del camí cap a la
independència, més tensió i nervis surten a la superfície social i
política. És lògic i exactament allò que ja havíem previst. Que hi hagi
nervis en un moment com aquest, especialment per a aquella gent que fa
anys i panys que esperen aquest moment, és ben lògic i, de fet,
recomanable. Els nervis o la tensió ens han de fer mantenir l'estat
d'alerta i ens ajuden a evitar uns errors que serien inevitables en cas
de relaxament. Tanmateix, els nervis amb què vivim aquests mesos previs
al referèndum del 9-N no han de ser paralitzadors ni poden ser l'excusa
per a encallar-se en debats eterns sobre el sexe dels àngels.
Crec que ja ho he dit en alguna altra ocasió, però
m'interessa de recordar que tenim la gran fortuna d'haver arribat a
l'estat d'ebullició independentista actual amb polítics de la talla del
president Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez, entre més, al
capdavant dels partits encarregats d'executar el clam popular del carrer
des de les institucions. Jo no m'atreveixo a desvincular aquesta joiosa
coincidència de líders amb el fet que siguem on som. Vull dir que per
més que repetim fins a l'extenuació que la força del procés és al
carrer, em temo que no hauria cristal·litzat sense aquest triplet
polític al parlament.
Quin és el missatge que vull donar amb aquesta reflexió?
Doncs que una part dels nervis amb què vivim aquests preludis històrics
ens ha de poder passar amb la confiança democràtica que susciten aquests
homes i dones que hem escollit per pilotar la nau. En el meu cas i en
relació amb el camí cap a la independència, no tinc cap motiu per a
desconfiar-ne. Han complert tots els compromisos que havien assumit. Han
arribat fins ara sense barallar-se i evitant en tot moment de sembrar
la llavor de la discòrdia.
Sí, en aquest grup tan sols he esmentat els màxims
representants de formacions que aposten netament i clara per la
independència. És cert que el camí es fa amb l'acompanyament d'altres
formacions i polítics. Però m'interessa recalcar que la solució a
l'estat enfangat de Catalunya no és un nou encaix a Espanya amb vies
federals i confederals que no existeixen i que no es compliran mai. Per
mi, un líder és aquell que cerca les solucions més bones per al seu
poble. No pas aquell qui mira d'adaptar les solucions als seus
interessos o la seva ideologia.
Hi ha un testimoni molt important de la resistència
polonesa contra l'ocupació nazi i soviètica durant la Segona Guerra
Mundial que pot ajudar enormement a encarar la nova fase del procés
d'independència. És el testimoni de Jan Karski que va deixar escrit en
les magnífiques memòries editades en català amb el títol '
Història d'un estat clandestí' (Quaderns Crema). Tal com explicava perfectament en l'article '
Estructures d'estat'
en Jaume Claramunt, ens ofereix unes quantes lliçons sobre com va
actuar el poble polonès en la pitjor de les situacions històriques --amb
dos gegants repressors com el règim nazi i el soviètic ocupant el
país-- per sobreviure i mantenir la legitimitat del seu estat. Karski,
que va fer d'enllaç entre la resistència interior i el govern a l'exili,
hi relata l'estratègia d'unitat política i civil que va permetre de
donar continuïtat a l'estat i d'evitar la divisió interna i traïcions
significatives, que sí que van existir a la resistència francesa.
Aquests dies que conviden tant a llegir i desconnectar de
la disputa diària, em sembla que seria un pas interessant si una bona
colla d'independentistes aprofités per llegir aquestes memòries tan ben
escrites i tan apassionants que ens va llegar Jan Karski. Estic
pràcticament conveçut que Mas, Junqueras, Fernàndez i tota la gent que
els envolta ja les han llegides. Però si no ho han fet, la recomanació
començaria per ells, que tindran un paper històric i fonamental en els
pròxims mesos. Amb la confiança de la gent, amb l'experiència de Karski,
amb el convenciment que el futur és a les nostres mans i que tan sols
nosaltres el podem perdre. Bona lectura.
