Roca de la Cambra ha destacat el recorregut de la candidatura els últims quatre anys: amb l’obertura de la institució a les empreses, la transformació digital, els projectes de formació i d’intercanvi de coneixement, el servei de finançament, el Consolat de Mar i els estudis de denúncia (dèficit
fiscal i d’infraestructures, llengua o manca de formació adequada a les
empreses), entre els canvis principals. També ha remarcat la naturalesa
social, territorial i integradora del projecte, tant en la transversalitat dins de l’independentisme com el fet que ha anat incorporant candidats d’altres candidatures presentades el 2019.
El vicepresident de la Cambra, Toni Fitó, ha posat la mirada al futur, parlant del creixement de la
Arran de la commemoració dels 80 anys de la mort de Daniel Cardona i
Civit, figura que fa de pont entre el separatisme històric i
l’independentisme modern.
Precisament fou a París, on el 4 de maig de l’any 1940 (un mes abans que els nazis entressin a París) es va crear l’“Organització”, esperonada per Daniel Cardona. Aquesta unitat entre els membres de
El Conseller a l’exili Toni Comín va presentar ahir el Consell de la
República al Parlament britànic davant de diputats, lords, assistents
parlamentaris i premsa.
Segons Toni Comín “si Espanya fos un país democràtic hagués permès el
referèndum a Catalunya”. “Hem començat el camí a la República, que és
un camí unilateral. Hem creat el Consell de la República […]. Nosaltres
no hem renunciat al mandat de l’1 de d’octubre, que prové de la
legitimitat del Parlament i la Llei del Referèndum”.
També ha afegit que “avui dia hi ha una batalla a Europa entre les
forces autoritàries i les democràtiques[…] Catalunya és un dels
escenaris clau i és feina de tots assegurar que la
egurament en deveu haver sentit a parlar: fa uns dies, alguns CDR van
embrutar les portes de diverses seus judicials de Catalunya en protesta
pel judici que s’està fent aquests dies al Tribunal Suprem contra els
membres del Govern de la Generalitat i els Jordis. Arran d’aquests fets,
el TSJ va ordenar als Mossos que vigilessin totes les seus judicials de
Catalunya per tal d’evitar que es repetissin fets semblants. És el que
es coneix com a “Dispositiu Toga”.
Sembla una qüestió menor, quasi rutinària, però no ho és en absolut.
És una d’aquelles coses amb les que “se consigue el efecto sin que se
note el cuidado”, seguint la metodologia establerta al Decret de Nova
Planta per un altre Felip com el d’avui, només que amb un numeral menys.
Penseu que un dispositiu d’aquest tipus implica la presència constant
de dos mossos a cada lloc a vigilar, 24 hores al dia, 7 dies a la
setmana. Això vol dir que, amb festius, vacances i baixes diverses, cada
lloc a controlar compromet 9 persones en total.
Multipliqueu això pel
nombre de llocs (uns 80 en tot Catalunya) i us donarà una càrrega de
treball inassumible amb els efectius actuals. Segons han denunciat els
sindicats dels Mossos d’Esquadra, una quarta part de les seves patrulles
estan hipotecades amb la nova vigilància dels jutjats de tot Catalunya.
Per mirar de mitigar aquest efecte, segons han explicat fonts
policials, el dispositiu va pujant i baixant d’intensitat en funció de
les necessitats de seguretat, de forma que si hi ha més risc s’eleva la
vigilància policial. Tanmateix continua essent una càrrega feixuga que
repercuteix en altres serveis, i que ja ha provocat que no s’hagin pogut
donar els serveis adequats en casos de vertadera necessitat. Per
exemple, davant d’un avís de tiroteig a Riudoms, la Guàrdia Urbana de
Reus va fer el relleu de l’estàtica al Jutjat perquè Mossos poguessin
anar-hi. Va resultar una falsa alarma, però si hagués estat real, en
quina situació de suport s’haurien quedat els mossos i els mateixos
ciutadans?
En un comunicat, el sindicat Sap-Fepol afirmava que aquesta càrrega
de treball “impossibilita cobrir altres serveis que van sortint durant
el servei policial” i que la situació de mínims “genera estralls en el
col·lectiu” i “compromet la seguretat ciutadana”. USPAC, per la seva
banda, considera que vigilar els jutjats 24 hores és una
“irresponsabilitat” i un “despropòsit”, tenint en compte la manca
d’efectius. El resultat de tot plegat és que, segons els sindicats, per
causa d’aquest nou dispositiu en algunes localitats hagin de tancar
serveis o es quedin sense patrulles al carrer.
Aquest no és el primer cop que els sindicats denuncien la situació de
mínims en què es troba el cos, conseqüència de la “manca de
planificació” del govern de la Generalitat. La incorporació de 500
agents el juny suposarà la primera promoció des de l’any 2012.
Tot i la por a les possibles conseqüències de no proporcionar aquest
servei (no és difícil imaginar, per posar un exemple, la pèrdua de
competències en algun àmbit policial), cal remarcar que el prestigi del
cos no el concedeix aquell que li encomana tasques irrealitzables, sinó
els ciutadans als quals es deuen els policies. És, doncs, una tasca
assignada amb una clara intencionalitat política que no té un rerefons
policial i que, per tant, suposem que deu ser de difícil comprensió per
als mossos que hi participen.
Tot plegat es tradueix en una desmoralització de molts dels mossos
que provoca una quantitat de baixes —laborals i d’abandó del cos, els
que poden— que agreuja encara més la situació.
Tot plegat es barreja amb unes actuacions recents més que
discutibles, en especial per part dels antidisturbis (la BRIMO, en
l’argot policial) que darrerament sembla que estan entestats a
carregar-se aquell prestigi tan merescudament guanyat als atemptats de
Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de fa dos anys.
No cal, em sembla, pensar gaire per detectar què està passant. Els
Mossos, com TV3 i l’escola catalana són objectius principals de qui tots
sabem.
Si la repressió espanyola pretén ser per terra, mar i aire, com li
agrada dir a alguna ministra, nogensmenys l’ofensiva independentista
també vol arribar a tots i cadascun dels racons del país, amb una marató
d’actes, protagonitzada sobretot pels diputats i diputades
independentistes, en el marc de la campanya garanties.cat, tal i com ja es va anunciar fa uns dies.
Ahir, dimecres, concretament, va tenir lloc l’inici d’aquesta marató
divulgativa que té per objectiu donar a conèixer directament i de
primera mà el màxim d’informació possible sobre el referèndum
d’autodeterminació vinculant sobre la Independència de Catalunya que se
celebrarà el proper 1 d’octubre. D’aquesta manera es vol neutralitzar
l’oposició cada cop més intensa a aquest esdeveniment per part,
sobretot, de les dos principals grups mediàtics de Catalunya i de la
pràctica totalitat dels mèdia espanyols.
Com ja era de preveure, el
front mediàtic serà un dels principals escenaris on es farà el pols
entre els partidaris de la Independència i la democràcia i els qui s’hi
oposen, bé a la primera o bé a totes dues. Pels estrategues de la causa
independentista, ja no hi ha cap mena de dubte que els grans
conglomerats mediàtics catalans i espanyols es troben en campanya
a la seva contra i que
Imatge general de l'acte de l'ANC i la Intersindical amb funcionaris, el 10 de juliol de 2017. (Horitzontal) 4640#Agencia ACN
L’assemblea oberta organitzada per la Intersindical-CSC i l’ANC
a les cotxeres de Sants de Barcelona va servir per donar a conèixer els
projectes engegats i també els que s’aniran duent a terme per resoldre
dubtes als funcionaris de la Generalitat durant l’organització del
referèndum. En total, unes 300 persones van voler escoltar i compartir
dubtes entre els membres de la Intersindical-CSC i la sectorial
d’Administració Pública de l’ANC.
Jordi Sànchez, president de l’ANC, va voler traslladar tot el suport i confiança als treballadors públics, encoratjant-los a complir “el mandat democràtic”
sorgit de les eleccions del 27-S del 2015 i denunciant les amenaces i
coaccions que l’Estat espanyol està duent a terme per atemorir aquest
col·lectiu. “Estem al vostre costat, no us fallarem”, va anunciar.
També va voler deixar clar que els treballadors públics poden estar
tranquils, perquè en aquest procés hauran de fer allò que es pressuposa
d’un treballador públic, que és “estar al servei de la ciutadania”. Per això, va voler remarcar que no demanaran actes individuals ni “heroïcitats”,
sinó estar al costat de la gent i complir la legalitat vigent, que
emana d’una majoria parlamentària favorable al dret a
l’autodeterminació.
L’acte va comptar amb una nodrida representació política. Hi havia Maria Senserrich (PDECat), Sergi Sabrià (ERC) i Mireia Boya (CUP), així com membres d’Òmnium Cultural. A més, també hi van intervenir Marc Sallas, membre de la Intersindical-CSC; Joan Anton Font, Pere Grau i Josep Antolí (ANC).
n any més, a Vilassar de Mar tindrà lloc el ja tradicional Suquet per
la Independència, un acte organitzat per la secció local de Solidaritat
Catalana per la Independència (SI) des del seu naixement.
En el marc
d’aquest acte, durant la tarda, tindrà lloc un acte polític d’alta
intensitat que amb el títol ‘Les raons del Sí’ pretén donar una bateria
d’arguments del perquè cal votar favorablement a la independència l’1
d’octubre perquè els facin servir amb els seus amics i familiars. L’acte
també vol mirar de convèncer aquells indecisos que encara no saben que
votaran.
Un altre dels objectius d’aquest acte polític és l’aposta per la
unitat de l’independentisme per afrontar la
El considerat més important, o un dels més importants, think tanks espanyol, el Real Instituto Elcano ha fet públic recentment els resultats de la 7a onada del seu Baròmetre de la imatge d’Espanya
(BIE), corresponents als mesos de febrer-març d’enguany. D’entre les
diverses qüestions analitzades, destaca un apartat dedicat a “Catalunya i el seu moviment secessionista“.
Segons les conclusions que n’extreu és que els ciutadans enquestats
dels diferents estats veuen negativament l’impacte de la Independència.
Si bé, aquesta lectura és clarament esbiaixada, si es fa una anàlisi
objectiva dels resultats.
Metodologia
Com el seu nom indica, el BIE, és un instrument estadístic que pretén
conèixer quina és la imatge que a l’estranger es té d’Espanya, dels
espanyols, de les empreses espanyoles i també, particularment, de
l’anomenada Marca Espanya, i que serveix per planificar i, si
s’escau, ajustar, l’estratègia exterior espanyola, tant des del punt de
vista diplomàtic, estratègic, de comerç exterior i de relacions
públiques, entre d’altres.
Per fer-ho, es passa una enquesta en xarxa a uns 400 ciutadans
d’entre 18 i 70 anys, d’onze estats:
La comunicació adverteix que l’Estat espanyol incompleix Tractats,
Resolucions i Pactes Internacionals que ha votat o ha ratificat sense
reserves i que reconeixen el dret a la lliure determinació dels pobles,
sense limitacions ni exclusions.
Els signants pretenen que Nacions Unides dicti recomanacions i
resolucions contra l’Estat espanyol per vulneració de drets dels
catalans.
D'esquerra a dreta a la taula: Carles Castellanos, Beni Saball Caelles, Pau Miserachs Sala, Josep Cruanyes, Alfredo Bienzobas
Aquesta pretensió està recollida en una comunicació lliurada per l’advocat Pau Miserachs
Sala el passat dia 21 d’abril al Palau de les Nacions de Ginebra, seu
europea de Nacions Unides. Miserachs, president del Grup d’Estudis
Polítics, és el primer signant del document que també subscriuen les
organitzacions Sobirania i Justícia, a través d’Isabel Helena Martí Castell, i Comissió de la Dignitat,
representada per Josep Cruanyes Tor. També signen a títol personal els
ciutadans de veïnatge administratiu català Josep A.Faiges; Artemi
Rosich, promotor de Patriotes de Catalunya; Josep Montmany, membre de Demòcrates de Catalunya; Enric Folch, membre de l’executiva nacional de Solidaritat Catalana per la Independència; Guillem Sunyol; Alfredo Bienzobas, de Sindicalistes per la Independència-CCOO; Bernat Tresserras, membre de la Plataforma d’Esquerres per la Independència; i Carles Castellanos, president de Drassanes per la República Catalana. Aquest matí n’han fet la presentació pública al Col·legi de Periodistes de Catalunya.
La comunicació que han presentat davant l’ONU, que ocupa 21 pàgines,
conté abundants fonaments
La proclamació de la Independència de Catalunya es podrà fer, en
funció dels escenaris, bé com a conseqüència d’una majoria que voti a
favor del “Sí” en el referèndum, bé de forma directa, des del poder
legítim de Catalunya, que pot ser el Parlament, si s’impedeix
coercitivament celebrar-lo, bé l’Assemblea d’Electes de Catalunya
(AECAT), si el Parlament -i altres institucions catalanes- és suprimit.
En aquest sentit, l’ANC centrarà les seves accions en tres pilars
fonamentals:
El reconeixement de la legalitat catalana i les seves institucions.
La mobilització ciutadana
La internacionalització de la proclamació del nou estat.
Un cop proclamada la Independència, l’ANC només reconeixerà la
legalitat emanada del Parlament de Catalunya, i serà fidel a les
institucions del nou estat: marc jurídic, nova organització
institucional i territorial, etc.
La mobilització ciutadana serà clau, i es promourà que tota mena
d’associacions de la societat civil s’adhereixin a aquest reconeixement.
La mobilització també es demanarà als catalans i catalanes que
resideixin a l’exterior.
La difusió internacional del procés i l’èmfasi en el protagonisme de
la societat, seran essencials de
Catalunya recordarà la diada de Sant Jordi 2017 com una diada
especial on els llibres i les roses van compartir protagonisme amb el
clam a favor del referèndum. Milers i milers de persones van passar per
algun dels més de mil punts instal·lats arreu del país per signar a
favor de resoldre votant l’actual situació política. Una iniciativa que
va ser possible gràcies en bona part a més de 5.000 voluntaris, a qui
l’executiva del Pacte Nacional ha agraït la seva tasca.
Davant de l’èxit de la recollida massiva de suports al Referèndum, Joan Ignasi Elena, portaveu del Pacte Nacional pel Referèndum (PNR), ha exigit al govern espanyol que negociï amb les institucions catalanes. «Després del suport tan transversal i majoritari d’ahir al Referèndum, seguiran enrocats o instal·lats en el mateix silenci?», s’ha preguntat Elena que ha llançat un missatge directe al govern presidit per Mariano Rajoy: «tenen
el deure polític en els propers dies de despenjar el telèfon i iniciar
una negociació amb les institucions catalanes; és el més raonable».
Val a dir, però, que ja en el seu moment, la pròpia portaveu del govern i consellera de Presidència, Neus Munté, va fixar el termini per assolir un referèndum acordat, a finals del proper mes de maig. Més recollides: La Fira per la terra
Els darrers dies, l’activitat internacional del President Puigdemont
ha estat frenètica i a l’hora molt eficaç. És comprensible que el
govern, els partits i la premsa espanyols estiguin dels nervis. I això
sense parlar, ara, del tema d’Escòcia, Gibraltar, o les declaracions de
múltiples polítics europeus, que en qüestionen l’immobilisme. Començant
per dirigents de la totpoderosa CDU alemanya. Però anem a pams.
“El que val per Escòcia, val per Catalunya”, a Al Jazeera
Tot just retornat del seu exitós viatge als Estats Units, on
cadascuna de les tres estades (Boston, Washington i Nova York) van tenir
un enorme impacte mediàtic i polític a Catalunya, el President
Puigdemont va ser entrevistat a la cadena global Al Jazeera, amb la periodista Hoda Abdel-Hamid al programa Talk to Al Jazeera.
Segons el President, “el cas escocès ens interessa molt, perquè Europa està canviant la seva posició molt clarament”. “I allò que val per a Escòcia val per a Catalunya”, afegint que “ningú li podrà negar a un català la seva ciutadania europea”.
Va recordar també que “Catalunya ha estat sempre una contribuent
positiva a la UE, que presenta el 2% del PIB europeu i té una economia
dinàmica, que ha crescut més d’un 3,5% l’últim any, i que creix tant en
exportacions com en inversió estrangera”. Davant d’aquestes dades, el president es preguntà “si
Europa és un projecte indiferent als populismes d’alguns estats i en
canvi no té cap interès que una realitat com Catalunya pugui contribuir
al progrés europeu”. “Això no va en la lògica europea”.
Preguntat sobre les amenaces d’aplicar l’article 155, el president
va fer notar que també hi ha qui ha parlat de l’article 116, que inclou
l’estat de setge, alarma i emergència, i advertí que “preocupa
aquesta aproximació tan normal de la política espanyola a situacions
excepcionals, com d’una certa tensió innecessària”. “L’única reacció que
seria decisiva és el diàleg, seria més efectiva que qualsevol amenaça”, conclogué.
En un altre moment de l’entrevista, i amb relació al reconeixement
internacional d’una Catalunya independent, el president de la
Generalitat va dir que “estem a la fase no del
reconeixement, sinó del coneixement” i afegí que “volem que el món
conegui què està passant a Catalunya, per què, que ens faci preguntes,
de vegades incòmodes, que puguem respondre”. I féu notar que si el poble de Catalunya decideix esdevenir un estat independent “aleshores
trucarem a la porta del reconeixement, i estem convençuts que, com ha
passat en tota la història precedent, en la majoria dels casos, si hi ha
una voluntat clara i decidida i un missatge clar el reconeixement
arriba”.
Si un vol dialogar l’actitud ha de ser d’igual a igual. No es poden
marcar línies vermelles ni de cap altra color. Ningú no pot començar a
dialogar des d’una posició de superioritat i de poder. Ja han
Res més lluny de la realitat i de tot sentit democràtic. De la
realitat perquè precisament el que recomana Europa és el contrari: que
no s’estableixi cap mínim de participació en els referèndums. I ho fa a
través del principal document de referència sobre la celebració de
referèndums: el “Codi de bones pràctiques sobre referèndums” aprovat en
el Consell per les Eleccions Democràtiques, depenent del Consell
d’Europa, i en la Comissió de Venècia, la comissió assessora del Consell
d’Europa en matèria jurídica, el desembre de 2006 i el març de 2007
respectivament.
Dit això, algú pot tenir la temptació de posar com a referència el
cas del referèndum de Montenegro, on la Unió Europea va condicionar
l’acceptació de la independència a una participació del 50% i a un 55%
de Sí. En aquest cas cal evidenciar que l’aprovació del “Codi de bones
pràctiques sobre referèndums” és posterior a l’esmentat referèndum (que
es celebrà el 21 de maig de l’any 2006), i per
Sembla que, aquesta setmana, el concepte del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI)
ha acabat d’esclatar. Ja feia dies que corria, però ara, en especial
amb l’inici de la campanya de repetició de les eleccions espanyoles –fet
que no deixa de ser curiós–, tothom parla i comenta el nou hashtag de
moda.
Tanmateix he detectat certes divergències en la interpretació del
#RUI. M’explico. Pel que porto veient, tot començà el 17 de maig amb la
compareixença del dr. Antoni Abat al Parlament on
defensava una visió clara: existeix una majoria clara per fer una
declaració d’independència. Es pot fer. Caldria confirmar-la amb un
referèndum. Això és el que hauria de fer el nou govern.
A diferents punts o focus d’inici a diverses publicacions digitals
–individuals o de premsa–, el tema s’ha anat extenent s’han anat
recuperant texts de fa un i dos anys. Els qui ara anomenen la «tríada
sònica» (?) —Jordi Graupera, Bernat Dedéu i Enric Vila—
defensaren aquesta via, o com a