OPINIÓ
 |
| Josep Pérez Franco |
Si un vol dialogar l’actitud ha de ser d’igual a igual. No es poden
marcar línies vermelles ni de cap altra color. Ningú no pot començar a
dialogar des d’una posició de superioritat i de poder. Ja han
ensenyat la poteta, perquè no poden amagar la pudor de sofre que porten a sobre. El nou ministre d’interior Juan Ignacio Zoido, jutge i ex alcalde de Sevilla ha fet unes declaracions que no admeten cap dubte sobre la volatilitat de l’operació diàleg : “Hem d’imposar nosaltres el diàleg i no cedir davant d’aquesta espècie de xantatge que en ocasions es vol fer als espanyols, la unitat d’Espanya i la sobirania nacional ha de ser salvaguardada”. El diàleg no s’imposa. No tenen solució i amb la seva arrogància i prepotència ho envien tot a rodar. Ho tenen fàcil per posar punt final. Com som una nosa i segons ells, els costa molt diner públic mantenir aquesta part espanyola ingrata,desagraïda i indòmita, el millor que poden fer és expulsar Catalunya del paradís terrenal espanyol. Nosaltres contents, perquè som incompatibles, volem el divorci i no cal que ens mantinguin, doncs ja ens buscarem la vida.
La realitat és diametralment oposada i aquesta no és una postveritat sinó una veritat com una casa de pagès. De cada euro d’aportació tributària, només en retorna a Catalunya, en forma de despeses i d’inversions 55 cèntims. Aquesta diferència es tradueix en un dèficit fiscal de proporcions gegantines. El mateix catedràtic Niño- Becerra, que no és sospitós de ser independentista, va declarar recentment en una entrevista, que no és de justícia distributiva que Catalunya doni cada any 16.000 milions d’euros més del que rep. Diu que amb aquesta quantitat es podrien fer moltes coses que ara no es fan per manca de recursos i que un euro invertit a Catalunya, dóna més que un euro invertit en altres llocs. Així mateix i parlant de la Seguretat Social, indica que si Catalunya hagués tingut caixa pròpia en els darrers quinze anys, ara mateix tindria un saldo superior a 2.300 milions d’euros. Sense modificar l’actual sistema de repartiment les Pensions estarien garantides. No crec que es pugui dir el mateix si continuem dins l’estat espanyol.
Catalunya rep contínuament garrotades, incomprensió i menyspreu per part dels mitjans de comunicació espanyols. Tots els fets en indiquen que Espanya no és recuperable i la història es repeteix inexorablement. “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña està haciendo la misma labor que en Cuba. No se entera. Es la bàrbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. Carta de Miguel de Unamuno a Azorín el 14 de maig de 1907.
Hi ha algú encara, que no vulgui la posada en marxa d’un nou Estat, malgrat que suposi un primer esforç i un breu sacrifici organitzatiu, però que permetrà assegurar un futur millor? Si ens quedem aturats sense fer res, ja tenim clar el nostre negre destí.
Benvolguts lectors: Bon Nadal. El 25 de desembre: Fum, Fum, Fum!
Aquest article va ser publicat per La Revistona el passat 17 de desembre.
ensenyat la poteta, perquè no poden amagar la pudor de sofre que porten a sobre. El nou ministre d’interior Juan Ignacio Zoido, jutge i ex alcalde de Sevilla ha fet unes declaracions que no admeten cap dubte sobre la volatilitat de l’operació diàleg : “Hem d’imposar nosaltres el diàleg i no cedir davant d’aquesta espècie de xantatge que en ocasions es vol fer als espanyols, la unitat d’Espanya i la sobirania nacional ha de ser salvaguardada”. El diàleg no s’imposa. No tenen solució i amb la seva arrogància i prepotència ho envien tot a rodar. Ho tenen fàcil per posar punt final. Com som una nosa i segons ells, els costa molt diner públic mantenir aquesta part espanyola ingrata,desagraïda i indòmita, el millor que poden fer és expulsar Catalunya del paradís terrenal espanyol. Nosaltres contents, perquè som incompatibles, volem el divorci i no cal que ens mantinguin, doncs ja ens buscarem la vida.
La realitat és diametralment oposada i aquesta no és una postveritat sinó una veritat com una casa de pagès. De cada euro d’aportació tributària, només en retorna a Catalunya, en forma de despeses i d’inversions 55 cèntims. Aquesta diferència es tradueix en un dèficit fiscal de proporcions gegantines. El mateix catedràtic Niño- Becerra, que no és sospitós de ser independentista, va declarar recentment en una entrevista, que no és de justícia distributiva que Catalunya doni cada any 16.000 milions d’euros més del que rep. Diu que amb aquesta quantitat es podrien fer moltes coses que ara no es fan per manca de recursos i que un euro invertit a Catalunya, dóna més que un euro invertit en altres llocs. Així mateix i parlant de la Seguretat Social, indica que si Catalunya hagués tingut caixa pròpia en els darrers quinze anys, ara mateix tindria un saldo superior a 2.300 milions d’euros. Sense modificar l’actual sistema de repartiment les Pensions estarien garantides. No crec que es pugui dir el mateix si continuem dins l’estat espanyol.
Catalunya rep contínuament garrotades, incomprensió i menyspreu per part dels mitjans de comunicació espanyols. Tots els fets en indiquen que Espanya no és recuperable i la història es repeteix inexorablement. “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña està haciendo la misma labor que en Cuba. No se entera. Es la bàrbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. Carta de Miguel de Unamuno a Azorín el 14 de maig de 1907.
Hi ha algú encara, que no vulgui la posada en marxa d’un nou Estat, malgrat que suposi un primer esforç i un breu sacrifici organitzatiu, però que permetrà assegurar un futur millor? Si ens quedem aturats sense fer res, ja tenim clar el nostre negre destí.
Benvolguts lectors: Bon Nadal. El 25 de desembre: Fum, Fum, Fum!
Aquest article va ser publicat per La Revistona el passat 17 de desembre.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada