 |
| David Fernàndez |
“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”
Alexander Pope
Hivern(s).
I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita.
Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant
el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política
constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem?
Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig
d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent
com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau
sempre en els que no troben consol.
Dialèctica processal.
Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan
reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara
som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa
de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum,
un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella
política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no
es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una
altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida:
ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar-
que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades.
Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur
no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n
pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort,
ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és
mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la
millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.
De puntetes no s’hi val.
Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i
taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al quan, al com i al qui,
malauradament encara per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per
a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau de volta, ens ho
creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la
rabiüda necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de
creure-hi.
El rostre de l’altre sempre hi és.
I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les
contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient
dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho
trobem contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el
nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols
cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al
cul. País-contradicció. En fi.
Ponts i camins.
On arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de
transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la
contradicció complexa, de la pluralitat coral, on més he après i
desaprès els darrers tres anys ha estat discutint amb un empresari sobre
capitalisme senil, amb un mosso sobre el concepte neuròtic de seguretat
i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la decència comuna. El més
semblant a un país parlant amb si mateix furetejant altres futurs.
Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire: esclarir com
desfigura la nostra societat un capitalisme ludòpata que tot ho
esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de l’enorme feinada que queda
per fer. Si volem sortir-nos-en.
 |
| David Fernàndez, diumenge en la jornada de debat de la CUP, a Manresa / CÈLIA ATSET |
Per no oblidar-ho mai. Que enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna del cop d’estat
i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El Leviatan d’una
màquina de guerra; un TC fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de
les Autonomies; tot un sistema de poder -bancs, Església i exèrcit (els
sona?)- escanyant la llibertat política catalana i, amb ella, les
possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de
cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres mateixos, quan març no és
cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol estimbar.
Que rodi la bola, com a divisa i prec.
Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses
les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix
per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i
contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú
denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte
Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri
malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret.
Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i
estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el
partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir. I
després seguim teixint: i patint, com sempre. Ho escric sense cap
consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria Breton; cal fracassar més
i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és per això que ho
intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en. Abans
mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer
al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre.
Corol·lari i exordi.
Per arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a
terra i un altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot
s’aprèn i es deslloriga. La calma com a factor revolucionari, que qui
vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa. Constant humana
també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep
Maria Esquirol a La resistència íntima :
generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta.
Contracertesa pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a
temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre
on no podem tornar, d’imposició grisborbònica, cartró pedra autonòmic i
fractura neoliberal. Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la
llibertat.
Enllaç article :
Mai abans, hem estat tan obligats a sortir-nos-en; a avançar
democràticament sense defallir pas; a desllorigar els nusos que ens
atrapen. I com mai abans viurem, en els mesos que vindran, la reiteració
oficial de tot el contrari. Però, diguin el que diguin, el procés
polític català -caracteritzat per la mobilització social, per una
majoria clara que encara ha de ser-ho més i per una transversalitat
singular- entrarà ben aviat en fase resolutiva.
Mentrestant,
pretendre regalar la demanda social majoritària a un sol criteri,
intentar transferir el potencial democràtic a una única opció o reduir
el procés a una sola persona és, ara com ara, no voler entendre el
procés mateix i atiar una doble pinça que esparvera i que mútuament
retroalimenta alguns discursos perversos: per a uns, és l'estratègia per
mantenir-se al poder i no voler acceptar la pluralitat complexa -i els
canvis d'hegemonia- de la nostra societat. Per a d'altres, és l'excusa
fàcil -massa fàcil, gairebé de manual- per simplificar i menystenir les
bases del canvi polític i social que vivim i per negar, un cop més, la
possibilitat que el nostre poble decideixi lliurament com construir el
nostre futur compartit. En aquesta estranya pinça, alguns ens demanen
que renunciem a la justícia social -ni més ni menys- en nom de la
llibertat i d'altres ens conviden a renunciar a la llibertat política
del nostre poble -ni més ni menys- en nom de la justícia social.
Simptomàtic veure algunes esquerres donant l'esquena al dret a
l'autodeterminació que tant han vindicat. Singular veure algunes dretes
menystenint unes desigualtats socials creixents. Però no: no cal
renunciar a res. Ni ho volem ni en sabem. No és temps d'excuses, sinó
d'alternatives. Perquè ser lliures és el que ens permetrà construir la
justícia social que necessitem. I perquè generar justícia social és el
que ens farà un país raonablement lliure de debò. Clar: un país és la
seva gent.
