Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franco. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franco. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 d’abril del 2015

L'Ajuntament de València retira finalment la medalla d'or de la ciutat a Franco

Dilluns  20.04.2015  15:15

Autor/s: ACN

L'oposició expressa la seva satisfacció però remarca les dilacions i 'entrebancs' que pateixen les propostes per fer complir la Llei de la Memòria Històrica.



Retirada de l'estàtua eqüestre del general Francisco Franco del quarter de Capitania General de València en el marc de les actuacions de la coneguda com Llei de la Memòria Històrica l'any 2010. L'estàtua ha estat traslladada a un magatzem militar en aplicació de l'article 15 de la Llei que prohibeix la presència de símbols franquistes en espais públics.



La comissió de Cultura i Educació de l'Ajuntament de València ha aprovat aquest dilluns la retirada de la medalla d'or de la ciutat al dictador Francisco Franco, concedida l'any 1942. Segons que han informat els grups de l'oposició, la comissió ha aprovat la retirada després d'una moció alternativa presentada pel PP al ple municipal instant la comissió a prendre la decisió. La proposta de retirada venia en primera instància de tota l'oposició en conjunt (PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida), que ha remarcat les dilacions i 'entrebancs' que ha patit la proposta.

En aquest sentit, el regidor socialista Salvador Broseta s'ha mostrat satisfet que després de 4 anys s'hagi aprovat la proposta atès que la medalla és il·legal d'ençà de l'aprovació de la Llei de la memòria històrica. 'Finalment en la darrera comissió de cultura de la legislatura s'ha aprovat la proposta', ha remarcat Broseta. 

dimecres, 4 de febrer del 2015

L'extradició dels ministres de Franco s'encalla als jutjats

04/02/15 02:00 - barcelona -

L'Audiencia Nacional desestima la petició de l'entitat que representa les víctimes

La fiscalia reclama l'arxivament



José Utrera Molina , un dels exministres de Franco implicat en la mort de Puig Antich Foto: ARXIU.


Eloy Velasco, titular del jutjat d'instrucció número 6 de l'Audiencia Nacional, ha desestimat la petició d'una associació en defensa dels drets humans que demanava la “detenció immediata” dels exalts càrrecs del règim franquista contra els quals va dictar una petició d'extradició la jutgessa María Servini de Cubría, que instrueix el que es coneix com a “querella argentina”. Entre els acusats contra els quals es demanava actuar hi ha els ministres de Franco Rodolfo Martín Villa, José Utrera Molina, Antonio Carro, Licino de la Fuente i Antonio Barrera, aquest últim mort l'any passat. En la majoria dels casos, la petició d'extradició és per la relació que van tenir amb l'execució de Salvador Puig Antich.

dimecres, 29 d’octubre del 2014

El petit Nicolás a un taxista català: "Aquí hi despleguem l’exèrcit i se us acaba la ximpleria"

28/10/2014

INDEPENDÈNCIA

El noi es va identificar com a membre del CNI i el va amenaçar de mort


Nerea Rodríguez


El'petit Nicolás'

El cas del ‘petit Nicolás’ ha sacsejat les institucions de l’Estat espanyol i la premsa. Ahir un taxista català va revelar a Antena 3 que el ‘petit Nicolás’ el va amenaçar de mort i es va identificar com a membre del CNI. Segons el taxista, el ‘petit Nicolás’ va pujar al seu cotxe i li va preguntar pel procés independentista, i el taxista li va respondre manifestant-se a favor de la consulta del 9N.

Va ser en aquest moment quan el noi, que havia pujat acompanyat d’un altre home d’uns 50 anys, va començar a parlar “sobre la unitat d’Espanya, sobre sortir endavant tots junts, que a Catalunya hi havia molta gent que venia de fora, i que s’havia de lluitar per la unitat d’Espanya”. El taxista va replicar: “Tu ets una mica fatxa, no?” I al dir això el ‘petit Nicolás’ va exclamar: “Que jo sóc fatxa? Em cago en la puta, jo a tu et foto dos trets ara mateix i a mi no em passa absolutament res. I em quedo tan ample”.

divendres, 24 d’octubre del 2014

Represàlies del Reial Madrid contra TV3 pel reportatge sobre les relacions amb Franco

Divendres  24.10.2014  11:34

El club ha posat dificultats als treballadors de la cadena








El Reial Madrid ha començat a aplicar represàlies contra TV3 per l'emissió la setmana passada del reportatge 'El Madrid Reial, la llegenda negra de la glòria blanca', dirigit pel periodista Carles Torras. El reportatge explicava amb un treball a fons de documentació i amb entrevistes els vincles del Madrid amb el règim franquista. Segons que publica avui El Periódico, en la vigília del partit a l'estadi Santiago Bernabeu entre el Madrid i el Barça, els treballadors de TV3 han constatat 'com les esperades represàlies començaven a prendre cos en forma de dificultats per moure's per l'estadi per impedir fer els reportatges.'

Diu el diari que els treballadors de TV3 es queixen que el club els ha posat dificultats per a fer els reportatges habituals i que les facilitats que tenies abans han desaparegut en aquesta ocasió.
El Madrid nega aquestes acusacions i diu que TV3 disposa de les acreditacions de sempre, que són dos redactors i un càmera, per a fer la seva tasca. Però el personal de la cadena pública catalana que cita el diari diu que fins i tot han hagut de demanar la mediació de la productora Mediapro, que té ara mateix els drets televisius de la lliga espanyola.

divendres, 17 d’octubre del 2014

Torras: "Porto tres dies amb amenaces de mort"

17/10/2014

FRANQUISME

El director del documental sobre el Reial Madrid i Franco reconeix que "és un tema sensible", però es queixa que "no pot ser que estiguem en un país on hi hagi certes catifes que no es poden aixecar"


Nerea Rodríguez

 

El periodista Carles Torras



 El periodista i director del documental ‘El Madrid reial. La llegenda negra de la glòria blanca’, Carles Torras, ha denunciat avui durant una entrevista al programa ‘El Món a Rac 1’ que “porto tres dies rebent amenaces de mort”. Torras ha explicat que s’han realitzat per les xarxes socials, amb “tuits amenaçadors contra mi i conta la meva família”, i ha criticat que “és molt fàcil amenaçar de mort a algú”.

El documental es va emetre ahir al vespre a Tv3, i el periodista ha volgut destacar que aquestes amenaces van ser abans de l’emissió, motiu pel qual pensava que “quan el veiessin em bombardejarien la casa”. Tot i que en un primer moment ha considerat que no valia la pena denunciar aquestes amenaces, després ha revelat que “probablement les denunciï”. El que farà Torras és “recopilar tots el tuits amenaçadors i els enviaré en un pack, i a veure què en fan”.

dilluns, 11 d’agost del 2014

C’s provoca i compara la V amb les mobilitzacions franquistes

Dilluns, 11 d'agost de 2014 14:10 h

Matías Alonso equipara les mobilitzacions de la Diada amb les celebracions de Franco durant la seva dictadura, és la seva manera d'intetnar acabar amb el procés


Barcelona (ACN).- El secretari general de Ciudadanos i diputat al Parlament, Matías Alonso, ha comparat aquest dilluns les mobilitzacions que Òmnium i l'ANC convoquen per la Diada en els darrers anys amb les "celebracions massives promogudes des del règim" i que, segons ell, "recorden a èpoques que hauríem d'oblidar". En una entrevista a RNE, Alonso insinuava que les manifestacions, la Via Catalana o la 'V' d'aquest Onze de Setembre són equiparables a mobilitzacions que s'impulsaven i s'organitzaven des de la dictadura feixista de Francisco Franco. A més, Alonso ha retret que es parli "d'èxit" en les convocatòries quan "la majoria real dels catalans no participa en aquestes celebracions”. 


© FOTO: ACN



C’s equipara un moviment pacífic i transverssal amb els actes d’un caudillo que va assessinar, perseguir i torturar milers de catalans

Matías Alonso ha comparat aquest dilluns les mobilitzacions per la Diada amb les que dècades enrere s'organitzaven des de la dictadura. Sense esmentar directament a Franco, el secretari general de Ciudadanos (C's) ha assegurat que les mobilitzacions que convoquen l'ANC i Òmnium "a mi em recorden a èpoques que hauríem d'oblidar" perquè són "un tipus de celebracions massives promogudes des del règim".


Matías Alonso no sap contar

dimarts, 15 de juliol del 2014

L’Exèrcit Espanyol premia obres que exalten el feixisme

Dimarts, 15 de juliol de 2014 05:00 h

Amb motiu de l’aniversari del Cop d’Estat del dictador els “Premios Ejército 2014” han decidit premiar dues obres que rendeixen homenatge a la División Azul i a les tropes del Caudillo






El jurat dels premis de l’Exèrcit Espanyol ha decidit que les obres “Soldado nacional 1936” i “El regreso a Casa; División Azul 1943” són aquelles que millor plasmen el coneixement i la divulgació de la vida militar. 

La primera obra representa un soldat, sobre unes runes, amb l’uniforme que vestien els militars sublevats el 18 de juliol de 1936. 

La segona, evoca a la unitat de soldats espanyols que van combatre al costat de Hitler durant la 2a Guerra Mundial. 

En la categoria escolar, s’ha premiat el treball d’un institut navarrès sobre el regiment amèrica 66,

divendres, 20 de juny del 2014

El PP “s’empassa” l’homenatge als republicans exiliats el dia de la coronació de Felip VI

Divendres, 20 de juny de 2014 05:00 h

El Parlament de Catalunya és l'única cambra de l'Estat espanyol que ha organitzat un acte institucional d’homenatge a l'exili republicà


ACN-Després de 75 anys i per primera vegada, el Parlament de Catalunya ha recordat i homenatjat els republicans exiliats l'any 1939, prop de 450.000 persones que, perseguides pel règim colpista de Franco, van haver de marxar forçosament del país. El Parlament recorda cada mes d'abril els republicans víctimes de la persecució franquista amb una ofrena floral, però  aquest any ha atès la petició de diverses entitats memorialistes de celebrar un homenatge als exiliats republicans. L'acte institucional és fruït de  les entitats memorialistes i d’un acord dels partits polítics el passat 10 d'abril.  





El discurs del president Irla  i testimonis esfereïdors

Encapçalat per la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, i conduït per la periodista Gemma Ruiz, l'acte ha comptat amb una lectura teatralitzada del discurs de qui el 1939 presidia el Parlament, Josep Irla, i que després va assumir la Presidència de la Generalitat a l'exili. A més, s'han recitats fragments d'obres sobre l'exili i hi han intervingut diversos testimonis que han explicat les seves vivències.

"Era una situació penosa", ha explicat Montserrat Trueta, filla del doctor Josep Trueta exiliada a

dijous, 19 de juny del 2014

Felipe VI es passeja per Madrid amb el Rolls-Royce descapotable de Franco

Dijous  19.06.2014  12:23

És un dels tres exclusius models Phantom IV que el dictador va encarregar el 1948 i va estrenar en la 'desfilada de la victòria' del 18 de juliol de 1952









Una de les imatges de la coronació d'avui de Felipe V de Borbó és la passejada pel centre de Madrid dels nous reis d'Espanya. Ho han fet amb un dels tres exclusius Rolls-Royce Phantom IV que va encarregar el dictador Francisco Franco el 1948, en plena postguerra, per 8.580 lliures cadascun.

Els tres vehicles, fets a mà, se li van lliurar el 1952 i Franco va estrenar el descapotable amb què s'ha passejat avui Felipe en la 'desfilada de la victòria' del 18 de juliol de 1952.

Els tres Rolls-Royce Phantom IV són propietat del

dimecres, 18 de juny del 2014

Vicent Partal : El menyspreu filipista

18.06.2014

Hi ha qui diu que a Felipe cal deixar-li temps. De moment, podem dir que demostra una sensibilitat nul·la només de començar el regnat.  






Conten que a Franco li van explicar que fóra convenient de no posar el nom de Felipe al fill de Juan Carlos. Perquè el nom del xiquet no el van triar els pares, sinó el dictador. I Franco va triar Felipe, és clar. On s'és vist que l'amo faça cas dels esclaus?

Felipe inaugurarà demà el seu regnat fent coincidir la cerimònia amb el dia que el seu avantpassat del mateix nom va ordenar de cremar Xàtiva de cap a cap, del castell al pla. I canviar-ne el nom. Per San Felipe, precisament. Des

dimecres, 28 de maig del 2014

Fernández Díaz escull el Valle de los Caídos per "meditar"

28/05/2014

El ministre de l’Interior hi va "molt de tant" i conversa amb l’Abat i els monjos, segons 'Eldiario.es'

 

Nerea Rodríguez



Jorge Fernández Díaz



El ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, escull el Valle de los Caídos per “meditar”. Així ho assegura avui ‘Eldiario.es’, on s’explica que Fernández Díaz visita de forma esporàdica l'abadia per resar i conversar amb els monjos benedictins, l’ordre a la qual el dictador Francisco Franco va encomanar el lloc l’any 1957.

Segons l’Abat, Anselmo Álvarez, el ministre espanyol hi va per

diumenge, 18 de maig del 2014

Reportatge a Al-Jazeera: 'Encara donaran una medalla a Franco'

Dissabte  17.05.2014  17:39

Duríssim reportatge a la web de la cadena sobre la hipocresia del govern espanyol actuant contra usuaris de Twitter









En plena polémica per la decisió del govern espanyol de perseguir i castigar els usuaris de xarxes socials que facin comentaris ofensius, la cadena Al-Jazeera ha publicat avui en la seva web en anglès un article duríssim contra la hipocresia de l'executiu de Mariano Rajoy, alertant de la impunitat feixista i recordant els vincles amb el franquisme de la classe política governant. L'article, titulat 'Espanya contra Twitter', el signa la periodista Belén Fernández, que, entre més piulets que han passat per alt al govern espanyol, destaca els comentaris de Hermann Tertsch aplaudint l'afusellament de Companys.

La periodista recorda les detencions que va fer la guàrdia civil d'una vintena d'usuaris de Twitter del

dilluns, 5 de maig del 2014

Els efectes de la Guerra Civil sobre la població de Barcelona

Dilluns, 5 de maig de 2014 05:00 h

Coincidint amb el 75è aniversari del final de la Guerra Civil, el Monestir de Pedralbes i el Castell de Montjuïc recorden en unes exposicions els efectes de la postguerra a la ciutat


Al Monestir de Pedralbes una mostra destaca el paper que va assumir com a protector del patrimoni artístic i cultural.  “Patrimoni en temps de guerra” és el títol d’aquesta exposició, que fins al 8 de desembre repassa com el monestir es va convertir en seu de l’Arxiu Històric General de Catalunya i en dipòsit de valuosos documents i obres d’art de diversos museus de la ciutat i de la resta de Catalunya. En el mateix període s’emmarca l’exposició “Barcelona en postguerra, 1939-1945”, que trobareu al Castell de Montjuïc fins al 30 de juny i que mostra 250 documents, principalment fotografies, que il·lustren com van patir els barcelonins els efectes de la dictadura. 






El paper clau de la Generalitat Republicana per salvaguardar el patrimoni

Tot va començar l’any 1936, en què la Generalitat Republicana va confiscar els béns patrimonials del monestir per salvar-los de la crema i la destrucció. L’edifici també va custodiar quadres importants de particulars provinents de Madrid, entre els quals hi havia signatures com les de Velázquez i Sorolla. I a partir del 39 es va convertir en dipòsit del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional.

“Malgrat el caos del moment, la Generalitat va fer una tasca molt important de protecció, salvaguarda

dissabte, 3 de maig del 2014

La medalla de la vergonya a Camacho encén la comunitat israeliana de Catalunya

Dissabte, 3 de maig de 2014 10:25 h

Denuncien que Abraham Haim, que va guardonar Camacho per la defensa de la unitat d’Espanya, és admirador de Franco i només es representa a sí mateix i als seus interessos.


El president de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, Abraham Haim, va atorgar aquest passat dimecres la distinció de la Comunitat Sefardita de Jerulasem a la líder del PP, Alícia Sánchez Camacho, per la feina “incansable” en defensa de la unitat d’Espanya. Després s’ha sabut que Haim va fer unes declaracions a la Televisió Canària proclamant que “Franco respecte als jueus va ser bona persona, pertanyia als bons”. El bloc Hasbarats,  d’un col·lectiu de persones del món audiovisual i periodístic de Catalunya units contra la judeofòbia, explica per què s’ha donat aquest guardó a Camacho justament en aquest moment, i repassa la llista de greuges interminable de l’antisemitisme descordat que transmet part de la societat espanyola i especialment el PP. 





Els arguments d’Hasbarats:
 

El blog assegura que: “El govern espanyol està preocupat pel seu descrèdit internacional en general i, concretament, per l’antisemitisme descordat que transmet part de la societat espanyola, especialment el propi partit que ocupa el poder a Espanya. La llista de greuges és interminable: des de la proliferació impune de signes nazis i pintades enaltint el nazisme en camps de futbol i altres llocs públics fins a infinitat de declaracions i imatges on dirigents de diverses administracions o membres de les joventuts del Partit Popular mostren la seva connivència, banalització i ignorància pel que fa al nazisme, passant pels homenatges a la División Azul o l’exhibició en públic de la Delegada del govern espanyol a Catalunya en companyia de neonazis que publiquen libels sobre fosques maniobres judeomaçòniques i rebrots dels Savis de Sión.”. La informació que l'acompanya està exquisidament ben documentada.  









Per què ha donat aquest guardó a Camacho justament en aquest moment?

Segons el blog de Hasbarats les raons són bàsicament quatre:

Apaivagar les acusacions d’antisemitisme, especialment després de la carta del Centre Wiesenthal, amb la vista posada en la candidatura espanyola al Consell de Seguretat de l’ONU.

Provar de compensar el tracte exquisit dispensat per les autoritats israelianes al president Mas en el seu viatge a Israel en el qual, i malgrat tota mena de pressions, va ser rebut pel president Shimon Peres.

Donar aparença de visibilitat internacional a Alícia Sánchez Camacho.

Simular amb mala fe un decantament de la comunitat jueva i d’Israel cap a posicions unionistes per desautoritzar la posició neutral i dialogant de la diplomàcia israeliana. Recordem que el Delegat palestí a Espanya -amb tractament d’Ambaixador i amb les despeses de la delegació sufragades pel govern espanyol- va manifestar-se clarament contrari a la independència de Catalunya.

Rebotada de les comunitats israelianes de Catalunya

La Comunitat Israelita de Barcelona (CIB) va fer pública una nota que transmet incomoditat pel guardó, l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI) afirmava en un comunicat que  “Les comunitats jueves neguen que Abraham Haim parli en nom seu i molt menys en nom d’Israel, i destaquen que aquest particular, que es dedica a impartir conferències, es representa només a sí mateix”, i Israel a Catalunya hi ha posat el toc d’humor amb una imatge de Darth Varder premiant Sánchez Camacho.  



http://directe.cat/347663


dimarts, 1 d’abril del 2014

Assassinats pel franquisme

Dimarts  01.04.2014  06:00

Avui fa setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme




Rendició de milicians republicans després de la batalla de Guadarrama, el 1936.




Avui fa setanta-cinc anys, el dictador Francisco Franco signava un comunicat per confirmar que la guerra, que feia gairebé tres anys que durava, s'havia acabat. Centenars de milers de ciutadans havien d'emprendre un llarg exili, i per a molts altres milers començava una dura repressió. Quanta gent va morir per causa de l'acció repressiva del franquisme? La xifra total de víctimes mortals varia depenent de l'historiador que les aporta. I el règim la va amagar, aquesta dada. Paul Preston, per exemple, parla de 180.000 morts en total, i la majoria d'historiadors calculen que foren entre 140.000 i 200.000. Entre els executats pel franquisme, hi va haver polítics i personalitats del país. En aquest article en recordem uns quants.

Gran part de les execucions i de les nombroses penes de presó foren precedides de consells de guerra i judicis sumaríssims. Els camps de concentració i de presons van convertir el sistema penitenciari en la pedra angular d'un engranatge repressiu, amb batallons de treballadors i un sistema de redempció de penes mitjançant el treball forçat. Molta gent, doncs, va perdre la vida en circumstàncies diverses, però totes per causa de la repressió d'un règim que va reeixir en el seu propòsit. I aquesta repressió es va allargassar fins a la fi de la dictadura, el 1975, amb la mort de Franco.

Heus ací uns quants dels prohoms assassinats pel franquisme, en temps i circumstàncies diversos:


Lluís Companys


Lluís Companys i Jover (1882-1940)
És l'únic president d'un govern del món escollit democràticament que ha mort executat. Fou el primer president del Parlament de Catalunya (1932–1933), ministre del govern espanyol (1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936–1940) i president d'ERC (1933–1934).

El 23 de gener de 1939, quan les forces franquistes eren a punt d'entrar a Barcelona, Companys va travessar la frontera entre les repúbliques espanyola i francesa juntament amb el cap del govern basc, José Antonio Aguirre. Es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya), i s'hi va quedar malgrat el perill que corria, en un intent de no perdre el contacte amb el seu fill, Lluís Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental.
El 13 d'agost de 1940 va ser detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo, sinó per la policia militar alemanya. Pedro Urraca Rendueles va ser present en l'operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.

Essent a Madrid, li van obrir diligències pel fet de 'ser el president de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya'. Després d'un seguit d'interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc a Barcelona on fou objecte d'un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de manera il·legal.

Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia cinquanta-vuit anys. L'última exclamació del president Companys fou: 'Per Catalunya!' (Més informació.)



Manuel Carrasco i Formiguera


Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938)
Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 3 d'abril de 1890 - Burgos, Espanya, 9 d'abril de 1938) fou advocat i polític, líder demòcrata-cristià i nacionalista. Quan començà la guerra de 1936-1939 es va mantenir fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. Però, així i tot, fou perseguit per elements incontrolats i va haver de fugir.

Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat. Elegit diputat per Girona a les corts constituents de la república, s'hi destacà per la defensa del text íntegre de l'estatut català i, així mateix, per la defensa de l'església i dels ordes i les congregacions religioses. Arran d'aquesta actuació va deixar Acció Catalana i passà a Unió Democràtica de Catalunya, que s'acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Catalunya Comercial, la Rambla de Catalunya, el Matí i el Temps.

Quan va esclatar la guerra, s'esforçà a evitar estralls i va salvar la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de Finances de la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i perseguit per elements incontrolats, que li retreien la defensa que havia fet dels ordes i les congregacions religioses, hagué d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb les autoritats catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el govern autònom. El febrer del 1937 va tornar a Barcelona; però, perseguit encara, va tornar al País Basc.

Fou empresonat a la primeria del mes de març del 1937 per les forces navals del general Franco, que va capturar el vaixell Galdames, en què Carrasco i la seva família es traslladaven de França a Bilbao. Empresonat al penal de Burgos, al cap de cinc mesos va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort. Després de viure més de set mesos d'angoixa, pendent d'un possible indult o d'un bescanvi de presoners –que havien demanat, entre més, algunes de les més importants personalitats catòliques del món–, va ser afusellat el 9 d'abril de 1938 (Més informació ací, ací i ací).


Joan Baptista Peset


Joan Baptista Peset (1886-1941)
Joan Baptista Peset i Aleixandre (Godella, 1886 - Paterna, 1941) fou metge, científic i polític. Va ser rector de la Universitat de València. El règim franquista l'assassinà a causa de la seva fidelitat a la república.

Va ser militant d'Acción Republicana i, més tard, d'Izquierda Republicana, partit del qual fou president a València. Arran de la seva popularitat fou triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i va aconseguir un escó a les corts espanyoles.

Un cop hagué esclatat el conflicte bèl·lic, Peset fou nomenat inspector dels hospitals de guerra. Durant la contesa, va estudiar les repercussions psicològiques del conflicte bèl·lic en l'individu. A més, va continuar amb la tasca política i parlamentària. Va marxar cap a l'estat francès, però aviat, a Tolosa de Llenguadoc, va decidir que el seu deure era tornar.

Després de reunir-se amb els seus fills, va intentat abandonar la península amb la seua família pel port d'Alacant, que havia esdevingut l'única possibilitat de fugida per als republicans. Tanmateix, els vaixells que haurien hagut de rescatar els milers de persones que s'hi reuniren no arribaren mai i tots van ser detinguts i empresonats pels soldats franquistes. Peset fou reclòs al camp d'ametllers de la carretera cap a València que va ser utilitzat com a camp de detenció i, després, al camp de concentració d'Albatera, on es féu càrrec de la infermeria. Posteriorment fou traslladat a Portaceli i més tard a la presó Model de València. Va ser jutjat per 'auxili a la rebel·lió' i condemnat a mort, per bé que amb una recomanació d'indult per part del tribunal. Tanmateix, els elements més reaccionaris de la ciutat de València pressionaren perquè la sentència fos revisada i s'eliminés la recomanació d'indult. Fins i tot es va arribar a demanar clemència a Franco, que s'hi negà. Peset fou executat a Paterna el 24 de maig de 1941, de manera antireglamentària, atès que hom no va avisar l'auditor. El matí del dia de l'execució, Peset havia operat un company pres d'una hèrnia. (Més informació.)


Emili Darder


Emili Darder i Cànaves (1895-1937)
Emili Darder i Cànaves (1895-1937) fou el darrer batlle republicà de Palma. Metge i polític, fou afusellat el 24 de febrer de 1937 per les tropes franquistes durant la guerra. Metge de professió, progressista, mallorquinista i catòlic, va ser un dels intel·lectuals mallorquins més compromesos en la modernització i recuperació nacional de l'illa.

El desembre del 1933, fou elegit batlle de Palma. Des d'aquest càrrec impulsà la dotació d'aigua i clavegueram per a tota la ciutat, la construcció de guarderies i de grups escolars. També es preocupà pel funcionament correcte dels mercats i per donar feina als treballadors desocupats. Va ésser suspès en les funcions el 1934, arran dels Fets d'Octubre, però li fou retornat el càrrec el febrer del 1936, amb el triomf del Front Popular. El juny del 1936, signà la Resposta al Missatge dels Catalans.

Poc després d'esclatar la guerra, el 20 de juliol de 1936, fou detingut i tancat al Castell de Bellver. El desembre del 1936 li embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia demanat vint anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma, juntament amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu Ferrer. (Més informació)


Carles Rahola


Carles Rahola i Llorens (1881-1939)
Carles Rahola i Llorens (Cadaqués, 28 de juny de 1881 - Girona, 15 de març de 1939) fou un periodista, escriptor, historiador i polític gironí. Familiar dels polítics Josep Rahola i d'Espona i Frederic Rahola i d'Espona, de Pere Rahola, ministre de la república i de la periodista i política Pilar Rahola.

Anna Puig escrivia al Punt Avui fa poc: 'Carles Rahola i Llorens va néixer a Cadaqués el 28 de juny de 1881. Era el petit de cinc germans i quan tenia tres anys la família va marxar a viure a Girona. El seu pare regentava una impremta, que posteriorment va passar a mans del seu germà, Darius, i que va ser la llavor del diari 'L'Autonomista', de caire republicano-federal, del qual Rahola va ser articulista i l'ànima. Amb disset anys, va començar a treballar com a escrivent de la Diputació de Girona, on va iniciar una carrera ascendent que el va portar, el 1932, a ser el màxim representant del govern català a les comarques gironines quan va passar a ser comissari delegat de la Generalitat.'

Rahola va morir assassinat pel règim franquista a la tàpia del cementiri de Girona el 15 de març de 1939, abans de complir cinquanta-vuit anys, un mes i onze dies després de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Va ser l'únic escriptor català que el règim franquista va condemnar a mort arran dels seus escrits. Durant més de trenta anys, Rahola va ser, sens dubte, un dels intel·lectuals gironins i catalans de referència, tant per la seva obra com per la seva vida. Després ho ha estat també per la seva mort. Rahola va defensar sempre els valors de la civilitat, del respecte i de la tolerància. (Més informació)


Josep Sunyol


Josep Sunyol (1898-1936)
Josep Sunyol i Garriga (Barcelona, 21 de juliol de 1898 - serra de Guadarrama, Espanya, 6 d'agost de 1936) fou president de la Federació Catalana de Futbol i del FC Barcelona, destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, diputat al congrés espanyol el 1931, el 1933 i el 1936.

El primer contacte directe amb el FC Barcelona va ser l'any 1925, quan les autoritats espanyoles van clausurar l'entitat a causa d'una demostració espontània al camp de les Corts contra la dictadura de Primo de Rivera. Joan Gamper, en aquell moment president de l'entitat, es va trobar obligat a marxar de Catalunya i Josep Sunyol, militant catalanista, va decidir fer-se soci del club aquell mateix any. El 17 de juliol de 1935, accedint a les peticions dels socis, va esdevenir president del club.

Impulsor de la premsa republicana de masses, el 1930 fundà la Rambla, una publicació que pretenia lligar els conceptes d'esport i ciutadania. Sunyol hi intentava de fer pedagogia catalanista, amb la crònica esportiva. Va ser una publicació polèmica i va ser suspesa per ordre del govern espanyol durant anys.

Sunyol, juntament amb el periodista de la Rambla Ventura Virgili, el xofer i un tinent republicà, foren detinguts per tropes franquistes a la serra de Guadarrama, quan visitaven el front; tots quatre foren afusellats sense judici previ. Fins i tot després de mort li van obrir un expedient en virtut de l'aplicació de la 'Ley de Responsabilidades Políticas' del 1939. (Més informació)


Francesc 'Quico' Sabaté


Francesc 'Quico' Sabaté (1915-1960)
Francesc Sabaté Llopart (l'Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915 – Sant Celoni, 5 de gener de 1960) també conegut per 'El Quico', fou un guerriller del maquis antifranquista, que continuà lluitant després de la fi de la guerra. Sabaté comandà un grup de guerrillers que feia incursions a Catalunya des del sud de l'estat francès.

Perduda la guerra, Sabaté va passar la frontera el 1939. Durant un temps va ser confinat per les autoritats franceses al camp d'internament de Vernet d'Arieja i posteriorment alliberat per a treballar en una fàbrica d'explosius a Angulema (Occitània).

El juliol del 1944 féu un primer viatge a l'estat espanyol, per a incorporar-se als grups d'acció contra el règim de Franco. Des del seu refugi a Occitània compaginava les feines de llauner i pagès amb la seva activitat antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats bancàries per a finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda antifranquista des de l'estat francès, reorganització dels sindicats de la CNT a l'interior, sabotatges i activitats d'escamot urbà a Barcelona.

Va ser detingut i empresonat a França per tinença d'armament i explosius i confinat durant anys a la població francesa de Dijon. Va poder eludir el confinament i captura durant els següents anys i va ser descrit com 'l'enemic públic número u del règim franquista' en els mitjans de comunicació espanyols.

Del 17 de desembre de 1959 al 3 de gener de 1960, Sabaté i els seus homes van evadir les patrulles, primer de la policia francesa i després de la guàrdia civil, que hi havia al Pirineu. Però finalment, el dia 4, trobant-se refugiats en una masia, el mas Clarà, a prop de Banyoles, van ser acorralats per la guàrdia civil. Després d'un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico Sabaté excepte ell, que va poder fugir, per més que greument malferit en una natja, una cuixa i al coll. Va creuar el Ter i va arribar a Fornells de la Selva on va pujar en un tren amb la intenció d'arribar a Barcelona. Descobert pel maquinista, va saltar a un altre ferrocarril, però la guàrdia civil ja li seguia la pista per l'avís dels ferroviaris. A la rodalia de Sant Celoni va saltar del tren en marxa i, ja al poble, quan cercava un metge perquè l'atengués, després d'un tiroteig amb el sometent Abel Rocha, va caure mort. Eren les 8 del matí del 5 de gener de 1960. (Més informació)


Salvador Puig i Antich


Salvador Puig i Antich (1948-1974)
Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 - 2 de març de 1974) fou un activista anarquista que va militar al MIL. Va morir executat pel règim franquista, després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort del sots-inspector Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

El 1973, el militant del MIL Santi Soler fou detingut per la policia i interrogat. Sotmès a tortura, acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. Santi Soler mateix fou utilitzat de parany per la policia de la brigada político-social de paisà per detenir Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig i Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà la tarda del 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers de Girona i del Consell de Cent de Barcelona. Tots dos van ser detinguts davant el bar Funicular, on havien quedat amb Santi Soler. Tot seguit, els policies els van fer entrar al portal del número 70 del carrer de Girona, on hi hagué un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort d'Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Més tard va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. La mobilització per tal d'evitar-ne l'execució fou espontània, però minoritària i amb actes de vegades contundents. A l'Assemblea de Catalunya, hi va haver una certa resistència a donar suport al militant llibertari. La reacció de la CNT a l'exili fou més aviat tèbia, tret d'un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc.

A tot Europa, la reacció va ser immediata: Libération va ser el primer diari de donar l'alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup vinculat al Frente Libertario. S'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no en concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974, a les 9.40. (Més informació, ací i ací.)


http://www.vilaweb.cat/noticia/4182588/20140401/assassinats-franquisme.html

Les portades de la 'victoria'

Dilluns  31.03.2014  19:00

Autor/s: Martí Crespo

Repassem què deien alguns diaris afectes al règim franquista l'endemà de la fi de la guerra de 1936-1939




Portada del 2 d'abril de 1939 de La Vanguardia.



L'1 d'abril de 1939, amb el famós 'últim comunicat de guerra' (àudio) del quarter general de Francisco Franco, es va posar fi oficialment a la guerra del 1936-1939. Només els diaris de l'època afectes al règim franquista van poder explicar-ho, l'endemà; la resta de capçaleres, senzillament, van desaparèixer. Us proposem de repassar-ne algunes portades.

El diari madrileny Abc, l'1 d'abril de 1939, obria l'edició amb una immensa fotografia de l'escultura de la deessa Cibeles de Madrid i el titular següent: 'Madrid se libera del terror.' 'La Cibeles, desprendiéndose, por mano de niños, la coraza protectora que usó en los años rojos, es un símbolo del Madrid que se libera del terror.'

A Barcelona, la portada del diari La Vanguardia explicava avui fa setanta-cinc anys 'la última etapa

Vicent Partal : Contra Franco, encara

01.04.2014

Hi ha massa institucions, maneres de fer, personatges i actituds nascuts en el niu franquista que avui encara perviuen.



Avui fa setanta-cinc anys del final de la república. Franco, tal dia com avui, signava aquell trist comunicat que certificava que les seues tropes controlaven el territori i que la guerra s'havia acabat... amb la nostra derrota.

En aquell mateix instant començaven quaranta llarguíssims anys de repressió i dictadura. Molta gent la vam sofrir en el nostre dia a dia, però alguns van pagar el preu més car imaginable. El president Companys, el rector Peset, el batlle Darder i tants i tants més: del demòcrata-cristià Carrasco i Formiguera, assassinat quan Franco encara no controlava el país sencer, a l'anarquista Puig Antich, assassinat quan Franco ja era a punt de morir. Per respecte a la democràcia, restem obligats a tenir un record permanent per ells i per tots els milers i milers de víctimes de represàlies, gent anònima o coneguda que va aguantar la dignitat de la nostra societat.

Però setanta-cinc anys després d'aquell dia infame, dissortadament, no podem dir ni que s'haja fet

divendres, 28 de març del 2014

«Catalunya no és Crimea», reflexionen al «Huffington Post» || Is Cataluña the Next Crimea?

Redacció | Actualitzat el 28/03/2014 a les 10:25h




L'article de Max Hollerand sobre les analogies Catalunya-Crimea.


"No tota la independència és la mateixa: les recents manifestacions a Barcelona van atreure a milions de persones als carrers per tal d'iniciar un procés judicial i legislatiu; els recents esdeveniments a Crimea van portar paramilitars emmascarats als carrers de Simferopol a celebrar eleccions a punta de pistola". Així desmitifica les comparacions "oportunistes" del govern espanyol entre Catalunya i Crimea Max Hollerand, doctorand a la Universitat de Nova York en un article a The World Post, la renovada secció d'internacional del Huffington Post elaborada pel think thank Berggruen Institute on Governance.

Per Hollerand, el govern de Rajoy hauria de "moderar el seu zel per les falses metàfores si volen

diumenge, 23 de març del 2014

Suárez: 'No es pot ensenyar química nuclear en català'

Diumenge  23.03.2014  15:24

En la mateixa entrevista va afirmar que Franco li havia encarregat portar la democràcia a Espanya

 






El 25 d'octubre de 1976 la premsa espanyola recollia unes declaracions d'Adolfo Suárez que van causar una enorme polèmica. A preguntes d'un periodista francès, Suárez responia així quan li demanaven sobre si el català o els basc serien usats a les escoles en el batxillerat: 'La seva pregunta, ja em disculparà, és una ximpleria. Trobi primer un professor que pugui ensenyar química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos...'

La resposta de Suárez va ser immediatament contestada per l'Institut d'Estudis Catalans, per les

dimecres, 5 de març del 2014

Eugeni Casanova : Bombardar Barcelona

05.03.2014

Aquell atac era un experiment de Mussolini. L'objectiu era aterrir la població per minar la moral i la resistència.

Va ser l'avantsala de la derrota, ara fa setanta-sis anys. Barcelona martiritzada un cop més. I Lleida, i Granollers, i la Garriga, i Xàtiva, i Alacant...





Feia quinze minuts que les sirenes sonaven desesperades quan, de sobte, el món es va ensorrar per a Oriol Domènec, literalment. Era a casa amb la mare, una germana de dotze anys i dues minyones, al primer pis del número 614 de la Gran Via de Barcelona. Les explosions es repetien i una de molt pròxima, a les 13.50, li va perforar els timpans i els va fer sortir al replà. Una part de l'escala havia desaparegut juntament amb la mitgera de la casa contigua, que s'havia convertit en un caramull informe i fumejant. Saltant entre els esvorancs i la runa, van arribar al carrer. Davant la porta hi havia un cavall esventrat enganxat a un carro-bóta i el vinater cosit per la metralla. Carro i cavall havien fet mitja volta i estaven encarats en direcció contrària al trànsit. La sang de l'home i de l'animal es barrejaven a terra amb el vi que regalimava cadenciós.