Dimarts
01.04.2014
06:00
Avui fa setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar
una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les
personalitats assassinades pel franquisme
 |
| Rendició de milicians republicans després de la batalla de Guadarrama, el 1936. |
Avui fa setanta-cinc anys, el dictador Francisco Franco signava un
comunicat
per confirmar que la guerra, que feia gairebé tres anys que durava,
s'havia acabat. Centenars de milers de ciutadans havien d'emprendre un
llarg exili, i per a molts altres milers començava una dura repressió.
Quanta gent va morir per causa de l'acció repressiva del franquisme? La
xifra total de víctimes mortals varia depenent de l'historiador que les
aporta. I el règim la va amagar, aquesta dada. Paul Preston, per
exemple, parla de 180.000 morts en total, i la majoria d'historiadors
calculen que foren entre 140.000 i 200.000. Entre els executats pel
franquisme, hi va haver polítics i personalitats del país. En aquest
article en recordem uns quants.
Gran part de les execucions i de
les nombroses penes de presó foren precedides de consells de guerra i
judicis sumaríssims. Els camps de concentració i de presons van
convertir el sistema penitenciari en la pedra angular d'un engranatge
repressiu, amb batallons de treballadors i un sistema de redempció de
penes mitjançant el treball forçat. Molta gent, doncs, va perdre la vida
en circumstàncies diverses, però totes per causa de la repressió d'un
règim que va reeixir en el seu propòsit. I aquesta repressió es va
allargassar fins a la fi de la dictadura, el 1975, amb la mort de
Franco.
Heus ací uns quants dels prohoms assassinats pel franquisme, en temps i circumstàncies diversos:
 |
| Lluís Companys |
Lluís Companys i Jover (1882-1940)
És l'únic president d'un govern del món escollit democràticament que
ha mort executat. Fou el primer president del Parlament de Catalunya
(1932–1933), ministre del govern espanyol (1933), president de la
Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936–1940) i president
d'ERC (1933–1934).
El 23 de gener de 1939, quan les forces franquistes eren a punt
d'entrar a Barcelona, Companys va travessar la frontera entre les
repúbliques espanyola i francesa juntament amb el cap del govern basc,
José Antonio Aguirre. Es va exiliar a Perpinyà i després es va
traslladar a París per treballar en la representació en l'exili de la
Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar
Baol-Skoubleg (Bretanya), i s'hi va quedar malgrat el perill que corria,
en un intent de no perdre el contacte amb el seu fill, Lluís Companys i
Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental.
El 13 d'agost de 1940 va ser detingut per la Gestapo per ordre de les
autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada
espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser
detingut per la Gestapo, sinó per la policia militar alemanya. Pedro
Urraca Rendueles va ser present en l'operació de detenció del president
Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a Bretanya, li féu el primer
interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a
Madrid.
Essent a Madrid, li van obrir diligències pel fet de 'ser el
president de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels
fets realitzats a Catalunya'. Després d'un seguit d'interrogatoris, el 3
d'octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc a Barcelona on fou
objecte d'un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i,
com s'ha demostrat posteriorment, de manera il·legal.
Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 a dos quarts de set de la
matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia
cinquanta-vuit anys. L'última exclamació del president Companys fou:
'Per Catalunya!' (
Més informació.)
 |
| Manuel Carrasco i Formiguera |
Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938)
Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 3 d'abril de 1890 - Burgos,
Espanya, 9 d'abril de 1938) fou advocat i polític, líder
demòcrata-cristià i nacionalista. Quan començà la guerra de 1936-1939 es
va mantenir fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. Però,
així i tot, fou perseguit per elements incontrolats i va haver de
fugir.
Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931, formà part
del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el
primer govern de la Generalitat. Elegit diputat per Girona a les corts
constituents de la república, s'hi destacà per la defensa del text
íntegre de l'estatut català i, així mateix, per la defensa de l'església
i dels ordes i les congregacions religioses. Arran d'aquesta actuació
va deixar Acció Catalana i passà a Unió Democràtica de Catalunya, que
s'acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents.
Col·laborà en diverses publicacions, com ara Catalunya Comercial, la
Rambla de Catalunya, el Matí i el Temps.
Quan va esclatar la guerra, s'esforçà a evitar estralls i va salvar
la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de Finances de
la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i
perseguit per elements incontrolats, que li retreien la defensa que
havia fet dels ordes i les congregacions religioses, hagué
d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb les autoritats
catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el govern
autònom. El febrer del 1937 va tornar a Barcelona; però, perseguit
encara, va tornar al País Basc.
Fou empresonat a la primeria del mes de març del 1937 per les forces
navals del general Franco, que va capturar el vaixell Galdames, en què
Carrasco i la seva família es traslladaven de França a Bilbao.
Empresonat al penal de Burgos, al cap de cinc mesos va ser jutjat en un
consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort. Després de viure més
de set mesos d'angoixa, pendent d'un possible indult o d'un bescanvi de
presoners –que havien demanat, entre més, algunes de les més importants
personalitats catòliques del món–, va ser afusellat el 9 d'abril de
1938 (Més informació
ací,
ací i
ací).
 |
| Joan Baptista Peset |
Joan Baptista Peset (1886-1941)
Joan Baptista Peset i Aleixandre (Godella, 1886 - Paterna, 1941) fou
metge, científic i polític. Va ser rector de la Universitat de València.
El règim franquista l'assassinà a causa de la seva fidelitat a la
república.
Va ser militant d'Acción Republicana i, més tard, d'Izquierda
Republicana, partit del qual fou president a València. Arran de la seva
popularitat fou triat per encapçalar la candidatura del Front Popular
per València en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i va aconseguir
un escó a les corts espanyoles.
Un cop hagué esclatat el conflicte bèl·lic, Peset fou nomenat
inspector dels hospitals de guerra. Durant la contesa, va estudiar les
repercussions psicològiques del conflicte bèl·lic en l'individu. A més,
va continuar amb la tasca política i parlamentària. Va marxar cap a
l'estat francès, però aviat, a Tolosa de Llenguadoc, va decidir que el
seu deure era tornar.
Després de reunir-se amb els seus fills, va intentat abandonar la
península amb la seua família pel port d'Alacant, que havia esdevingut
l'única possibilitat de fugida per als republicans. Tanmateix, els
vaixells que haurien hagut de rescatar els milers de persones que s'hi
reuniren no arribaren mai i tots van ser detinguts i empresonats pels
soldats franquistes. Peset fou reclòs al camp d'ametllers de la
carretera cap a València que va ser utilitzat com a camp de detenció i,
després, al camp de concentració d'Albatera, on es féu càrrec de la
infermeria. Posteriorment fou traslladat a Portaceli i més tard a la
presó Model de València. Va ser jutjat per 'auxili a la rebel·lió' i
condemnat a mort, per bé que amb una recomanació d'indult per part del
tribunal. Tanmateix, els elements més reaccionaris de la ciutat de
València pressionaren perquè la sentència fos revisada i s'eliminés la
recomanació d'indult. Fins i tot es va arribar a demanar clemència a
Franco, que s'hi negà. Peset fou executat a Paterna el 24 de maig de
1941, de manera antireglamentària, atès que hom no va avisar l'auditor.
El matí del dia de l'execució, Peset havia operat un company pres d'una
hèrnia. (
Més informació.)
 |
| Emili Darder |
Emili Darder i Cànaves (1895-1937)
Emili Darder i Cànaves (1895-1937) fou el darrer
batlle republicà de Palma. Metge i polític, fou afusellat el 24 de
febrer de 1937 per les tropes franquistes durant la guerra. Metge de
professió, progressista, mallorquinista i catòlic, va ser un dels
intel·lectuals mallorquins més compromesos en la modernització i
recuperació nacional de l'illa.
El desembre del 1933, fou elegit batlle de Palma. Des d'aquest càrrec
impulsà la dotació d'aigua i clavegueram per a tota la ciutat, la
construcció de guarderies i de grups escolars. També es preocupà pel
funcionament correcte dels mercats i per donar feina als treballadors
desocupats. Va ésser suspès en les funcions el 1934, arran dels Fets
d'Octubre, però li fou retornat el càrrec el febrer del 1936, amb el
triomf del Front Popular. El juny del 1936, signà la Resposta al
Missatge dels Catalans.
Poc després d'esclatar la guerra, el 20 de juliol de 1936, fou
detingut i tancat al Castell de Bellver. El desembre del 1936 li
embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell
de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia
demanat vint anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se
greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma, juntament amb
Antoni Maria Ques Ventanyol, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu
Ferrer. (
Més informació)
 |
| Carles Rahola |
Carles Rahola i Llorens (1881-1939)
Carles Rahola i Llorens (Cadaqués, 28 de juny de 1881 - Girona, 15 de
març de 1939) fou un periodista, escriptor, historiador i polític
gironí. Familiar dels polítics Josep Rahola i d'Espona i Frederic Rahola
i d'Espona, de Pere Rahola, ministre de la república i de la periodista
i política Pilar Rahola.
Anna Puig
escrivia
al Punt Avui fa poc: 'Carles Rahola i Llorens va néixer a Cadaqués el
28 de juny de 1881. Era el petit de cinc germans i quan tenia tres anys
la família va marxar a viure a Girona. El seu pare regentava una
impremta, que posteriorment va passar a mans del seu germà, Darius, i
que va ser la llavor del diari 'L'Autonomista', de caire
republicano-federal, del qual Rahola va ser articulista i l'ànima. Amb
disset anys, va començar a treballar com a escrivent de la Diputació de
Girona, on va iniciar una carrera ascendent que el va portar, el 1932, a
ser el màxim representant del govern català a les comarques gironines
quan va passar a ser comissari delegat de la Generalitat.'
Rahola va morir assassinat pel règim franquista a la tàpia del
cementiri de Girona el 15 de març de 1939, abans de complir
cinquanta-vuit anys, un mes i onze dies després de l'entrada de les
tropes franquistes a la ciutat. Va ser l'únic escriptor català que el
règim franquista va condemnar a mort arran dels seus escrits.
Durant
més de trenta anys, Rahola va ser, sens dubte, un dels intel·lectuals
gironins i catalans de referència, tant per la seva obra com per la seva
vida. Després ho ha estat també per la seva mort. Rahola va defensar
sempre els valors de la civilitat, del respecte i de la tolerància. (
Més informació)
 |
| Josep Sunyol |
Josep Sunyol (1898-1936)
Josep Sunyol i Garriga (Barcelona, 21 de juliol de 1898 - serra de
Guadarrama, Espanya, 6 d'agost de 1936) fou president de la Federació
Catalana de Futbol i del FC Barcelona, destacat polític d'Esquerra
Republicana de Catalunya, diputat al congrés espanyol el 1931, el 1933 i
el 1936.
El primer contacte directe amb el FC Barcelona va ser l'any 1925,
quan les autoritats espanyoles van clausurar l'entitat a causa d'una
demostració espontània al camp de les Corts contra la dictadura de Primo
de Rivera. Joan Gamper, en aquell moment president de l'entitat, es va
trobar obligat a marxar de Catalunya i Josep Sunyol, militant
catalanista, va decidir fer-se soci del club aquell mateix any. El 17 de
juliol de 1935, accedint a les peticions dels socis, va esdevenir
president del club.
Impulsor de la premsa republicana de masses, el 1930 fundà la Rambla,
una publicació que pretenia lligar els conceptes d'esport i ciutadania.
Sunyol hi intentava de fer pedagogia catalanista, amb la crònica
esportiva. Va ser una publicació polèmica i va ser suspesa per ordre del
govern espanyol durant anys.
Sunyol, juntament amb el periodista de la Rambla Ventura Virgili, el
xofer i un tinent republicà, foren detinguts per tropes franquistes a la
serra de Guadarrama, quan visitaven el front; tots quatre foren
afusellats sense judici previ. Fins i tot després de mort li van obrir
un expedient en virtut de l'aplicació de la 'Ley de Responsabilidades
Políticas' del 1939. (
Més informació)
 |
| Francesc 'Quico' Sabaté |
Francesc 'Quico' Sabaté (1915-1960)
Francesc Sabaté Llopart (l'Hospitalet de Llobregat, 30 de març de
1915 – Sant Celoni, 5 de gener de 1960) també conegut per 'El Quico',
fou un guerriller del maquis antifranquista, que continuà lluitant
després de la fi de la guerra. Sabaté comandà un grup de guerrillers que
feia incursions a Catalunya des del sud de l'estat francès.
Perduda la guerra, Sabaté va passar la frontera el 1939. Durant un
temps va ser confinat per les autoritats franceses al camp d'internament
de Vernet d'Arieja i posteriorment alliberat per a treballar en una
fàbrica d'explosius a Angulema (Occitània).
El juliol del 1944 féu un primer viatge a l'estat espanyol, per a
incorporar-se als grups d'acció contra el règim de Franco. Des del seu
refugi a Occitània compaginava les feines de llauner i pagès amb la seva
activitat antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats
bancàries per a finançar activitats contra el règim, activitats de
trasllat de propaganda antifranquista des de l'estat francès,
reorganització dels sindicats de la CNT a l'interior, sabotatges i
activitats d'escamot urbà a Barcelona.
Va ser detingut i empresonat a França per tinença d'armament i
explosius i confinat durant anys a la població francesa de Dijon. Va
poder eludir el confinament i captura durant els següents anys i va ser
descrit com 'l'enemic públic número u del règim franquista' en els
mitjans de comunicació espanyols.
Del 17 de desembre de 1959 al 3 de gener de 1960, Sabaté i els seus
homes van evadir les patrulles, primer de la policia francesa i després
de la guàrdia civil, que hi havia al Pirineu. Però finalment, el dia 4,
trobant-se refugiats en una masia, el mas Clarà, a prop de Banyoles, van
ser acorralats per la guàrdia civil. Després d'un intens tiroteig, van
morir tots els homes de la partida de Quico Sabaté excepte ell, que va
poder fugir, per més que greument malferit en una natja, una cuixa i al
coll. Va creuar el Ter i va arribar a Fornells de la Selva on va pujar
en un tren amb la intenció d'arribar a Barcelona. Descobert pel
maquinista, va saltar a un altre ferrocarril, però la guàrdia civil ja
li seguia la pista per l'avís dels ferroviaris. A la rodalia de Sant
Celoni va saltar del tren en marxa i, ja al poble, quan cercava un metge
perquè l'atengués, després d'un tiroteig amb el sometent Abel Rocha, va
caure mort. Eren les 8 del matí del 5 de gener de 1960. (
Més informació)
 |
| Salvador Puig i Antich |
Salvador Puig i Antich (1948-1974)
Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 - 2 de març de
1974) fou un activista anarquista que va militar al MIL. Va morir
executat pel règim franquista, després de ser jutjat per un tribunal
militar i condemnat com a culpable de la mort del sots-inspector
Francisco Anguas Barragán a Barcelona.
El 1973, el militant del MIL Santi Soler fou detingut per la policia i
interrogat. Sotmès a tortura, acabà confessant els llocs de trobada
clandestina dels seus companys. Santi Soler mateix fou utilitzat de
parany per la policia de la brigada político-social de paisà per detenir
Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig i Antich. L'operació,
minuciosament preparada, s'efectuà la tarda del 25 de setembre de 1973 a
la cantonada entre els carrers de Girona i del Consell de Cent de
Barcelona. Tots dos van ser detinguts davant el bar Funicular, on havien
quedat amb Santi Soler. Tot seguit, els policies els van fer entrar al
portal del número 70 del carrer de Girona, on hi hagué un tiroteig a
conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia
Francisco Anguas Barragán resultà mort.
Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que
causaren la mort d'Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament
d'un banc. Més tard va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a
mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero
Blanco. La mobilització per tal d'evitar-ne l'execució fou espontània,
però minoritària i amb actes de vegades contundents. A l'Assemblea de
Catalunya, hi va haver una certa resistència a donar suport al militant
llibertari. La reacció de la CNT a l'exili fou més aviat tèbia, tret
d'un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc.
A tot Europa, la
reacció va ser immediata: Libération va ser el primer diari de donar
l'alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup
vinculat al Frente Libertario. S'organitzaren manifestacions demanant la
commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no en
concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el
mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2
de març de 1974, a les 9.40. (Més informació,
ací i
ací.)
http://www.vilaweb.cat/noticia/4182588/20140401/assassinats-franquisme.html
